Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (14 de gener de 2024)
1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42
Després del Cicle de Nadal, reprenem avui els diumenges del temps de durant l’any, en què anirem resseguint els inicis del ministeri públic de Jesús, fins a arribar al temps de Quaresma.
Les lectures d’avui són una crida de Déu a cadascú de nosaltres. El jove Samuel, acollí aquesta crida, va respondre i es convertí en un profeta de Déu. Una crida -ens dirà sant Pau- a una vida nova, que ens transforma íntegrament i que és vida d’intimitat amb Jesús. Com a Andreu i Joan, també nosaltres som cridats a conèixer i estimar Jesús, a donar acompliment i resposta a aquesta crida que forma part del nostre itinerari personal, del nostre camí de recerca de Déu.
“Què voleu?” Són les primeres paraules que Jesús pronuncia a l’evangeli de Joan, adreçades als dos deixebles del Baptista. No és fàcil respondre aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l’interior d’una cultura com la nostra, que sembla preocupar-se només de les necessitats més primàries i omplir-les amb mitjans efímers, oblidant sovint les finalitats, sense donar una resposta satisfactòria a les qüestions més decisives de la vida…
Què és el que cerquem exactament? Per a alguns, la vida és «un gran supermercat» (D. Sölle) i l’únic que els interessa és adquirir objectes per poder “omplir” una mica la seva existència. Altres el que busquen és escapar-se de la malaltia, la soledat, la tristesa, els conflictes o la por. Altres ja no poden més i el que volen és que se’ls deixi sols; oblidar els altres i ser oblidats per tothom. No preocupar-se per ningú i que ningú se’n preocupi.
La majoria busquem senzillament cobrir les nostres necessitats diàries i seguir lluitant per anar complint els nostres petits desitjos. Però, encara que tots ells es complissin, quedaria el nostre cor satisfet? s’hauria apaivagat la nostra set de consol, alliberament, felicitat i plenitud? En el fons, no caminem buscant alguna cosa més que una simple millora de la nostra situació? alguna cosa més que no podem esperar de cap projecte polític o social?
Es diu que l’home contemporani ha oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un ésser humà s’interroga amb una mica d’honradesa, no li és fàcil esborrar del cor «la nostàlgia de Déu». El més honrat que podem fer com a éssers humans és «buscar». No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, fins al límit de les nostres forces i de la nostra fe, potser fins i tot des de la vivència de l’absurd, l’angoixa o el desànim.
Déu no juga a “fet i amagar” ni s’amaga de qui el busca honradament. Déu ja és a l’interior mateix d’aquesta cerca i és Ell el primer qui s’apropa a nosaltres. Cal fer memòria, aquí, de la gran intuïció agustiniana: l’anhel més profundament humà acaba trobant Déu, que es manifesta com a algú més íntim que la pròpia intimitat.
Trobar Jesús canvia la vida de la persona, canvia la vida d’Andreu, el germà de Simó Pere, perquè el desig de Déu és molt més preuat que cap altra cosa. Canvia la vida de Simó i també pot canviar la nostra si ens atansem a ell sincerament i desitgem compartir la seva intimitat. Jesús mirà Simó i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».
Jesús ens mira avui també, a cadascú de nosaltres que el cerquem pels camins no sempre fàcils de la fe. L’essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s’allotja, estar amb Ell i anunciar el que hem vist i sentit com un do d’experiència personal. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants i també el nostre.
Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a deixebles de Crist, tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant raó de la nostra fe i de la nostra esperança; compartint i donant a conèixer el nostre testimoniatge de vida; oferint amb senzillesa la nostra experiència cristiana a aquells que no coneixen Crist o bé tenen un mateix anhel de pau i de justícia o aquells que cerquen quelcom més que una vida que no va més enllà d’un horitzó materialista i consumista.
¿Què voleu? Què busqueu? demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. També a nosaltres ens convida a casa seva i ens diu “Veniu i ho veureu”. Com els deixebles també podrem reconèixer en Ell l’acompliment dels nostres anhels i esperances i com a cada eucaristia som invitats a compartir la seva paraula i el seu aliment de Vida perquè la visquem en abundància i la donem a conèixer als altres.
Última actualització: 17 gener 2024