Diumenge II de durant l’any (14 de gener de 2024)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (14 de gener de 2024)

1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42

 

Després del Cicle de Nadal, reprenem avui els diumenges del temps de durant l’any, en què anirem resseguint els inicis del ministeri públic de Jesús, fins a arribar al temps de Quaresma.

Les lectures d’avui són una crida de Déu a cadascú de nosaltres. El jove Samuel, acollí aquesta crida, va respondre i es convertí en un profeta de Déu. Una crida -ens dirà sant Pau- a una vida nova, que ens transforma íntegrament i que és vida d’intimitat amb Jesús. Com a Andreu i Joan, també nosaltres som cridats a conèixer i estimar Jesús,  a  donar acompliment i resposta a aquesta crida que forma part del nostre itinerari personal, del nostre camí de recerca de Déu.

“Què voleu?” Són les primeres paraules que Jesús pronuncia a l’evangeli de Joan, adreçades als dos deixebles del Baptista. No és fàcil respondre aquesta pregunta senzilla, directa, fonamental, des de l’interior d’una cultura com la nostra, que sembla preocupar-se només de les necessitats més primàries i omplir-les amb mitjans efímers, oblidant sovint les finalitats, sense donar una resposta satisfactòria a les qüestions més decisives de la vida…

Què és el que cerquem exactament? Per a alguns, la vida és «un gran supermercat» (D. Sölle) i l’únic que els interessa és adquirir objectes per poder “omplir” una mica la seva existència. Altres el que busquen és escapar-se de la malaltia, la soledat, la tristesa, els conflictes o la por. Altres ja no poden més i el que volen és que se’ls deixi sols; oblidar els altres i ser oblidats per tothom. No preocupar-se per ningú i que ningú se’n preocupi.

La majoria busquem senzillament cobrir les nostres necessitats diàries i seguir lluitant per anar complint els nostres petits desitjos. Però, encara que tots ells es complissin, quedaria el nostre cor satisfet? s’hauria apaivagat la nostra set de consol, alliberament, felicitat i plenitud? En el fons, no caminem buscant alguna cosa més que una simple millora de la nostra situació? alguna cosa més que no podem esperar de cap projecte polític o social?

Es diu que l’home contemporani ha oblidat Déu. Però la veritat és que, quan un ésser humà s’interroga amb una mica d’honradesa, no li és fàcil esborrar del cor «la nostàlgia de Déu». El més honrat que podem fer com a éssers humans és «buscar». No tancar cap porta. No rebutjar cap crida. Cercar Déu, fins al límit de les nostres forces i de la nostra fe, potser fins i tot des de la vivència de l’absurd, l’angoixa o el desànim.

Déu no juga a “fet i amagar” ni s’amaga de qui el busca honradament. Déu ja és a l’interior mateix d’aquesta cerca i és Ell el primer qui s’apropa a nosaltres. Cal fer memòria, aquí, de la gran intuïció agustiniana: l’anhel més profundament humà acaba trobant Déu, que es manifesta com a algú més íntim que la pròpia intimitat.

Trobar Jesús canvia la vida de la persona, canvia la vida d’Andreu, el germà de Simó Pere, perquè el desig de Déu és molt més preuat que cap altra cosa. Canvia la vida de Simó i també pot canviar la nostra si ens atansem a ell sincerament i desitgem compartir la seva intimitat. Jesús mirà Simó i li digué: «Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra».

Jesús ens mira avui també, a cadascú de nosaltres que el cerquem pels camins no sempre fàcils de la fe. L’essencial en la vida cristiana és deixar-se mirar per Jesús, anar i veure on s’allotja, estar amb Ell i anunciar el que hem vist i sentit com un do d’experiència personal. És el camí i el procés que han seguit els deixebles i els sants i també el nostre.

Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a deixebles de Crist, tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant raó de la nostra fe i de la nostra esperança; compartint i donant a conèixer el nostre testimoniatge de vida; oferint amb senzillesa la nostra experiència cristiana a aquells que no coneixen Crist o bé  tenen un mateix anhel de pau i de justícia o aquells que cerquen quelcom més que una vida que no va més enllà d’un horitzó materialista i consumista.

¿Què voleu? Què busqueu? demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. També a nosaltres ens convida a casa seva i ens diu “Veniu i ho veureu”. Com els deixebles també podrem reconèixer en Ell l’acompliment dels nostres anhels i esperances i com a cada eucaristia som invitats a compartir la seva paraula i el seu aliment de Vida perquè la visquem en abundància i la donem a conèixer als altres.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (14 de gener de 2024)

Diumenge II de durant l’any (15 de gener de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (15 de gener de 2023)

Isaïes 49:3.5-6 / 1 Corintis 1:1-3 / Joan 1:29-34

 

Poc abans de la pandèmia, amb l’Escolania vam anar a cantar a Moscou. Va ser justament aquesta setmana, després que s’ens proclamés aquest mateix evangeli. I una de les visites culturals que hi vam fer va ser a la galeria Tretyakov, el museu de pintura més important de la ciutat. El museu porta el nom de Pavel Tretyakov, un comerciant que després de fer-se milionari va gastar la seva fortuna comprant art, però no per a ell: va voler que la seva col·lecció fos pública, i que quedés instal·lada en un museu d’accés gratuït per als moscovites perquè tothom pogués estar en contacte amb l’art. I visitant el museu, vam entrar en una gran sala on hi havia un quadre de 7 metres per 5 que ocupava tota la paret. La guia s’hi va entretenir força perquè era interessant; i per sorpresa nostra, la temàtica del quadre era —justament, la de l’evangeli del diumenge (és a dir, el d’avui).

El quadre en qüestió era d’Alexander Ivanov, un pintor naturalista rus del s. xix, que es va esforçar per plasmar la transcendència del moment: la trobada amb Jesús, que pot transformar la vida de les persones perquè ens perdona el pecat. En el quadre s’hi veia Jesús a la llunyania, apropant-se. Era la figura més petita, però la que més es veia. I en primer pla hi havia unes 25 o 30 persones, amb Joan Baptista al centre assenyalant Jesús en el moment de dir «Mireu l’anyell de Déu». L’artista havia sabut captar un dels missatges profunds d’aquesta escena, i per això hi havia pintat persones ben diferents. Hi havia els deixebles de Jesús amb les seves virtuts i defectes: Pere, que rebria l’encàrrec de liderar el grup; Tomàs que dubtaria… Hi havia gent rica i pobra, gent jove i vella, gent lletrada i inculte, homes i dones, nens i nenes… La guia ens va anar explicant que algunes de les cares eren conegudes dels qui van veure el quadre per primer cop: hi havia algun escriptor reconegut del moment, i fins i tot un dels personatges era un autoretrat de l’artista. I el que tenien en comú tots ells era que es trobarien amb Jesús, i això suposaria un abans i un després en les seves vides. Perquè Jesús havia vingut per fer present Déu enmig nostre i per salvar-nos, a tots: independentment de la nostra posició social, del nostre ofici, de la nostre riquesa, de la nostra edat, i fins i tot de la nostra fe, Déu ens perdona i ens salva. I mentre ens anàvem endinsant en el misteri i ens anàvem sorprenent de tot el que es podia dir sense paraules, encara hi va haver un altre detall destacat: ens va fer notar que en un extrem hi havia un espai on encara hi hauria cabut una figura més, un personatge que no hi era. Perquè havia deixat un espai desaprofitat, on es veia la vegetació del darrera? Un dels escolans va encertar la resposta, però la deixem pel final.

«Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món» és una frase que ha passat a la litúrgia. La sentirem del celebrant just abans de fer la comunió. Aquest Jesús que va batejar al riu Jordà i que va venir per salvar-nos a tots, ara se’ns farà present a través dels dons eucarístics, i rebent-los ens unirem a ell. Ja hi estàvem, d’units: pel sagrament del Baptisme tots nosaltres vam néixer com a fills de Déu. I pel sagrament de la Confirmació vam rebre l’Esperit Sant i el portem amb nosaltres. Però cada cop que seiem a la taula del Senyor renovem aquesta presència de Déu dins nostre; per això el celebrant afegeix “feliços els convidats a la seva taula”, i per això aquest evangeli porta el ressò de les festes de Nadal: perquè Jesús no només va venir al món un cop i prou, sinó que continua viu i present a través nostre: cada vegada que escoltem la seva paraula amb voluntat de fer-la nostra i complir-la, cada vegada que com avui farem la comunió, tenim i fem present Déu en el món. I això és tot un privilegi, que ha de tenir continuïtat en les nostres vides.

Tots nosaltres, quan sortim d’aquesta celebració haurem renovat la presència de Déu dins nostre. Tots marxarem amb la missió de fer present el Crist en el món. Lluny de venir a Missa com una obligació o una rutina, sentint la paraula de Déu i rebent el cos de Crist, portarem Déu en el nostre interior i amb les nostres paraules i obres el farem present allà on anem. I per això ens podem proposar un doble exercici. En primer lloc, a imitació del Baptista que mirant Jesús va dir «Mireu l’anyell de Déu», nosaltres també ens hauríem d’esforçar en veure la presència de Déu en totes i cadascuna de les persones que tractem, i perdonar-les. Segurament és més fàcil de fer amb els que estimem o amb els qui ens cauen millor, però es tracta de fer-ho amb tothom, fins i tot amb els que més ens costen. Perquè tothom pot portar la presència de Déu, i si ens esforcem per veure-la els estimarem més fàcilment. I en segon lloc, hauríem de viure conscients que cadascun de nosaltres també pot fer present Déu als altres. I aquí ja podem respondre la pregunta que havia quedat oberta sobre l’espai que quedava lliure en el quadre: el pintor va deixar un espai buit perquè cadascú s’imaginés a ell mateix en aquella escena. Déu també ha vingut per a cadascun de nosaltres. I Déu també es fa present en cadascun de nosaltres. A banda de mirar de reconèixer la presència de Déu en els altres, hem de ser conscients que també som presència de Déu. I això ens condiciona positivament, perquè ens convida a fer el bé i a aportar coses bones a la societat. Com Tretyakov, que podria haver viscut tranquil amb la seva fortuna però que va preferir gastar-la per donar una oportunitat als més humils que no havien tingut la seva sort. O com tantes i tantes accions anònimes trobaríem al nostre voltant si ens fixéssim bé en tot el que passa al nostre voltant. Contribuir amb el què puguem a l’edificació del Regne de Déu, essent conscients que portem Déu amb nosaltres i mirant de veure’l també en els altres, és un bon fruit de la celebració del Nadal que hem passat, i un bon propòsit per a l’any que comença.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (15 de gener de 2023)

Diumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (16 de gener de 2022)

Isaïes 62:1-5 / 1 Corintis 12:4-11 / Joan 2:1-12

 

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Així comença el relat evangèlic d’un dels episodis més coneguts de la vida de Jesús. La litúrgia de l’Església, en la festivitat de l’Epifania, veu en Jesús una triple manifestació de la glòria de Déu: en l’adoració dels Mags, en el baptisme  al Jordà i en el primer miracle de Jesús a Canà de Galilea on, convidat a un casament amb la seva mare i els seus deixebles, «va manifestar la seva glòria». 

L’evangeli de Joan ens diu que va ser enmig d’aquella boda on Jesús va fer el “primer signe”, el signe que ens ofereix la clau per entendre tota la seva actuació i el sentit profund de la seva missió salvadora.

Tot passa en el marc d’un casament, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l’amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar l’Aliança de Déu amb la humanitat. La salvació de Jesucrist és viscuda i oferta per als seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan queden buides, «sense vi» i sense capacitat d’omplir el nostre desig de felicitat total.

Els casaments eren a Galilea la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. I heus aquí que de sobte, en plena festa, Maria, li fa notar a Jesús quelcom inesperat i greu: «No tenen vi», indispensable en un casament i més per aquella gent on el vi era, a més, el símbol més expressiu per celebrar l’amor i l’alegria. Però Jesús li respon com si es fes el desentès: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Maria, sense discutir, ni tant sols demanar a Jesús que utilitzi el seu poder per fer un miracle, deixa que decideixi ell mateix allò que convé fer. 

És precisament en un casament, en un context ben humà de festa i alegria, on Jesús no té inconvenient en obrar un signe de la seva divinitat, manifestant en l’aigua convertida en vi, la novetat del Regne que predicava, semblant a un banquet de noces on se celebra l’amor d’uns esposos; on el vi és signe de l’amor esponsal d’una nova Aliança entre Déu i la humanitat que culminarà en la seva Pasqua; on la gratitud, la fidelitat, la compassió, el servei i el do de sí mateix són generadors de fraternitat i de festa i fan possible d’entrar en comunió els uns als altres i amb Déu mateix. Així dons, Maria obté del seu fill que “l’hora” de la salvació sigui anticipada d’alguna manera en aquella boda, manifestant la seva glòria, i sense “aigualir” la festa ni les expectatives dels convidats, guarda per al final el vi millor. 

A més de tot això, també podem trobar en l’actitud de Maria i de Jesús, un exemple pràctic per a nosaltres. Hi ha una saviesa de vida que consisteix en això: en «estar-hi», en ser al «lloc exacte» on hauríem d’estar i en el «moment oportú», fent «allò que convé fer». L’evangeli de fa uns diumenges ens transmetia la resposta que va donar Jesús a l’estranyada Maria: «No sabíeu que he de ser a casa del meu Pare?» És com si digués: «Estava allà: on havia de ser». En una altra pàgina evangèlica, molt més endavant, l’evangelista Joan ens dirà de Maria: «Al costat de la creu de Jesús hi havia la seva mare». La lectura és la mateixa: «Era on havia de ser». Es tracta de «saber ser-hi». Fins i tot en els afers més humils solem lloar a qui actua així. Mirant la trajectòria d’algun futbolista famós, més d’una vegada hem sentit emetre el judici següent: «No és que fos un gran golejador, un “crack” en diríem avui,   però en els moments claus sempre hi era». Doncs bé, en l’evangeli d’avui, Maria i Jesús també “hi eren”, i aquest saber “estar atents” a les necessitats dels altres va salvar una situació que hagués pogut ser bastant desagradable per aquells nuvis.

«Feliços els qui en les tasques que els correspon de fer, ni que siguin humils, s’esforcen per “estar-hi”» perquè quantes vegades (per no dir nosaltres) hem vist veritables especialistes  de “l’evasió” o de “l’escaqueig”? O quantes vegades hem constatat com l’activisme que ens aclapara, la manca de temps que ens assetja, el viure neguitosos per tantes coses oblidant-nos d’atendre les més necessàries, fa que sovint vulguem estar presents a tot arreu i resulta que som absents d’on hauríem de ser. 

El difícil art de la convivència no es redueix exclusivament a una correlació de drets i obligacions, ni la comunitat cristiana no és cap mena d’associació d’individus, on qualsevol pot ser segrestat i instrumentalitzat al servei d’interessos ocults. La dignitat i l’amor amb que Jesús ens ha estimat i que  mereix cada persona, és a la base de la comunió fraterna que estem cridats a viure. Com a les noces de Canà, aquesta fraternitat no és més que el començament d’una nova família. No és més que una promesa de vida en plenitud que ens reclama de “ser-hi” per anar-la construint en el concret del nostre dia a dia. 

Jesús vol transformar en un “vi millor” la nostra vida, animant-nos a fer nostres els valors, gestos i actituds que ens apropen més a la fraternitat dels fills de Déu, on tots ens reconeixerem com a germans i germanes reunits a la taula del banquet del Regne i que l’Eucaristia que estem celebrant n’és sagrament. Allà el vi no faltarà mai perquè tindrà en Jesucrist la seva denominació d’origen que té gust de plenitud, festa i alegria. Que sapiguem agrair-ho i celebrar-ho!

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)