Diumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (16 de gener de 2022)

Isaïes 62:1-5 / 1 Corintis 12:4-11 / Joan 2:1-12

 

En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Així comença el relat evangèlic d’un dels episodis més coneguts de la vida de Jesús. La litúrgia de l’Església, en la festivitat de l’Epifania, veu en Jesús una triple manifestació de la glòria de Déu: en l’adoració dels Mags, en el baptisme  al Jordà i en el primer miracle de Jesús a Canà de Galilea on, convidat a un casament amb la seva mare i els seus deixebles, «va manifestar la seva glòria». 

L’evangeli de Joan ens diu que va ser enmig d’aquella boda on Jesús va fer el “primer signe”, el signe que ens ofereix la clau per entendre tota la seva actuació i el sentit profund de la seva missió salvadora.

Tot passa en el marc d’un casament, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l’amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar l’Aliança de Déu amb la humanitat. La salvació de Jesucrist és viscuda i oferta per als seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan queden buides, «sense vi» i sense capacitat d’omplir el nostre desig de felicitat total.

Els casaments eren a Galilea la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. I heus aquí que de sobte, en plena festa, Maria, li fa notar a Jesús quelcom inesperat i greu: «No tenen vi», indispensable en un casament i més per aquella gent on el vi era, a més, el símbol més expressiu per celebrar l’amor i l’alegria. Però Jesús li respon com si es fes el desentès: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Maria, sense discutir, ni tant sols demanar a Jesús que utilitzi el seu poder per fer un miracle, deixa que decideixi ell mateix allò que convé fer. 

És precisament en un casament, en un context ben humà de festa i alegria, on Jesús no té inconvenient en obrar un signe de la seva divinitat, manifestant en l’aigua convertida en vi, la novetat del Regne que predicava, semblant a un banquet de noces on se celebra l’amor d’uns esposos; on el vi és signe de l’amor esponsal d’una nova Aliança entre Déu i la humanitat que culminarà en la seva Pasqua; on la gratitud, la fidelitat, la compassió, el servei i el do de sí mateix són generadors de fraternitat i de festa i fan possible d’entrar en comunió els uns als altres i amb Déu mateix. Així dons, Maria obté del seu fill que “l’hora” de la salvació sigui anticipada d’alguna manera en aquella boda, manifestant la seva glòria, i sense “aigualir” la festa ni les expectatives dels convidats, guarda per al final el vi millor. 

A més de tot això, també podem trobar en l’actitud de Maria i de Jesús, un exemple pràctic per a nosaltres. Hi ha una saviesa de vida que consisteix en això: en «estar-hi», en ser al «lloc exacte» on hauríem d’estar i en el «moment oportú», fent «allò que convé fer». L’evangeli de fa uns diumenges ens transmetia la resposta que va donar Jesús a l’estranyada Maria: «No sabíeu que he de ser a casa del meu Pare?» És com si digués: «Estava allà: on havia de ser». En una altra pàgina evangèlica, molt més endavant, l’evangelista Joan ens dirà de Maria: «Al costat de la creu de Jesús hi havia la seva mare». La lectura és la mateixa: «Era on havia de ser». Es tracta de «saber ser-hi». Fins i tot en els afers més humils solem lloar a qui actua així. Mirant la trajectòria d’algun futbolista famós, més d’una vegada hem sentit emetre el judici següent: «No és que fos un gran golejador, un “crack” en diríem avui,   però en els moments claus sempre hi era». Doncs bé, en l’evangeli d’avui, Maria i Jesús també “hi eren”, i aquest saber “estar atents” a les necessitats dels altres va salvar una situació que hagués pogut ser bastant desagradable per aquells nuvis.

«Feliços els qui en les tasques que els correspon de fer, ni que siguin humils, s’esforcen per “estar-hi”» perquè quantes vegades (per no dir nosaltres) hem vist veritables especialistes  de “l’evasió” o de “l’escaqueig”? O quantes vegades hem constatat com l’activisme que ens aclapara, la manca de temps que ens assetja, el viure neguitosos per tantes coses oblidant-nos d’atendre les més necessàries, fa que sovint vulguem estar presents a tot arreu i resulta que som absents d’on hauríem de ser. 

El difícil art de la convivència no es redueix exclusivament a una correlació de drets i obligacions, ni la comunitat cristiana no és cap mena d’associació d’individus, on qualsevol pot ser segrestat i instrumentalitzat al servei d’interessos ocults. La dignitat i l’amor amb que Jesús ens ha estimat i que  mereix cada persona, és a la base de la comunió fraterna que estem cridats a viure. Com a les noces de Canà, aquesta fraternitat no és més que el començament d’una nova família. No és més que una promesa de vida en plenitud que ens reclama de “ser-hi” per anar-la construint en el concret del nostre dia a dia. 

Jesús vol transformar en un “vi millor” la nostra vida, animant-nos a fer nostres els valors, gestos i actituds que ens apropen més a la fraternitat dels fills de Déu, on tots ens reconeixerem com a germans i germanes reunits a la taula del banquet del Regne i que l’Eucaristia que estem celebrant n’és sagrament. Allà el vi no faltarà mai perquè tindrà en Jesucrist la seva denominació d’origen que té gust de plenitud, festa i alegria. Que sapiguem agrair-ho i celebrar-ho!

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (16 de gener de 2022)

Diumenge II de durant l’any (17 gener 2021)

Homilia del P. Antoni Pou, monjo de Montserrat (17 de gener de 2021)

1 Samuel 3:3b-10.19 / 1 Corintis 6:13b-15a.17-20 / Joan 1:35-42

 

Si veiéssim l’any litúrgic com uns llargs exercicis espirituals ignasians, ens trobaríem aquest diumenge a la segona setmana. Després d’haver meditat l’encarnació de Jesús per salvar la condició humana, el seu naixement en la humilitat d’una establia, i la seva epifania en el Baptisme, avui els textos bíblics ens conviden a meditar sobre la nostra vocació.

En la primera lectura hem escoltat la vocació de Samuel. La veu del Senyor es fa present mentre dormia, possiblement en un somni. Ell creu que és Elí que el cridava… no està encara acostumat a sentir la veu de Déu. A la tercera vegada Elí li diu: “Ves a dormir i, si et torna a cridar, digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. Déu crida de moltes maneres, però una de les més comunes és des del nostre interior. Si estem atents als nostres desitjos, anhels interiors, pensaments… i no només ens deixem arrastrar per ells d’una manera inconscient, podria ser que alguna vegada ens adonéssim que alguns d’aquests anhels, desitjos o pensaments neixen del més profund de nosaltres mateixos, com si no fossin nostres, sinó de l’Esperit, una realitat que ens empeny a buscar, transcendir-nos, i abandonar-nos a Déu.

Aquesta època de pandèmia, terrible en molts aspectes, i que desitgem que com més aviat possible s’acabi, ha restringit les nostres relacions socials, i ha fet que haguéssim d’aprendre, d’una manera forçada, a cultivar la nostra interioritat. Hem après que no és fàcil d’estar amb nosaltres mateixos, i que si no estem atents, els pensaments negatius se’ns mengen. Però si hem fet un pas més ens adonem que en el nostre cor també hi ha llavors de transcendència, de compassió, de pietat envers Déu… podem sentir la crida Déu que ens empeny a la solidaritat, a aprofundir en la nostra espiritualitat.

Aquest cultiu de la interioritat és propi també de l’espiritualitat cristiana. Avui que és la festa de Sant Antoni, abat, podem recordar el carisma dels ermitans i ermitanes, dels contemplatius, que són amb la seva experiència mestres d’interioritat, i que fecunden, sovint de manera oculta, tota la vida de l’Església i de la societat. Tomas Merton li agradava dir que els contemplatius som com els arbres que, en silenci, donen oxigen a tota la terra.

L’Evangeli de Joan, per altra part, ens ha presentat la crida dels primers deixebles d’una manera diferent de com ho fan els altres evangelis… en Mateu, Marc i Lluc, Jesús és el mestre itinerant, que troba els qui seran els seus deixebles en la seva vida quotidiana: repassant les xarxes, a la barca, recaptant impostos. Aquests evangelis mantenen fresca la tradició oral dels primers grups cristians mendicants, que corrien, com Jesús, camins, pobles i viles i convidaven els qui s’engrescaven amb el seu missatge a una vida nova, deixant-ho tot, per predicar la Bona Nova.

L’Evangeli de Joan és diferent: Jesús troba els primers deixebles entre els seguidors de Joan Baptista, i ja no és aquell profeta itinerant que no té on recolzar el cap, sinó el mestre amfitrió que convida els qui estan interessats en ell a casa seva: “Mestre, on us allotgeu?” – Veniu i ho veureu. És com si l’Evangelista projectés en l’evangelització de Jesús el que devia passar en les seves comunitats cristianes basades en les famílies cristianes que convidaven els interessats en la nova fe, a compartir el que creien i vivien, i més tard després d’un llarg procés, al baptisme i a l’eucaristia.

Això, naturalment ens convida a reflectir de quina manera nosaltres, com a comunitats cristianes, som bons amfitrions, i tenim les portes obertes perquè tothom pugui “venir i veure” com vivim; donant-los raó de la nostra fe i de la nostra esperança. Més encara, si escoltem les directrius que ens dóna el Papa Francesc, no només hem d’esperar que se’ns demani per venir, sinó que nosaltres mateixos hem de sortir per fer-nos trobadissos, com a cristians, en la nostra societat. No es tracta de fer una campanya d’adoctrinament, fent-nos pesats i molestos, mostrant-nos com superiors i guardians de la veritat. Sinó de compartir el que som i vivim de manera senzilla, respectant que els altres tinguin una altra experiència de la vida distinta a la nostra. Buscant el de bo, respectable, i veritable que tenim en comú, treballant per una societat més justa i més humana.

La confessió desacomplexada i sincera de la nostra fe, també pot fer que algunes persones amb qui tractem s’interessin per com vivim la nostra espiritualitat. Hi ha persones que busquen transcendir una vida basada només en la supervivència material i estan assedegades d’alguna cosa més. L’Evangeli dóna una perspectiva més profunda a la vida, les seves narracions són medicina i aliment per a l’ànima.

¿Què busqueu? Demana Jesús a Andreu i a l’altre deixeble. Jesús convida a casa seva els qui estan en recerca, i els respon “Veniu i ho veureu”. I després d’estar un dia amb Jesús, els deixebles surten entusiasmats a comunicar-ho a Pere. “Hem trobat el Messies”… hem trobat el que buscàvem, el compliment del que ens havia estat promés, i anhelàvem.

Com que també nosaltres som dels qui busquem, en aquesta eucaristia som de nou convidats per Jesús a casa seva, ell només no només comparteix la seva paraula, sinó que para la taula i ens convida a l’àpat que simbolitza el seu amor, lliurat per nosaltres. Que en sortim també , com Andreu i l’altre deixeble, entusiasmats, amb la necessitat de compartir el que hem vist, escoltat i el que hem viscut. Així sigui.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de durant l’any (17 gener 2021)