Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2026)
Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21
Els qui seguiu aquesta missa conventual aquí a Montserrat o des de casa, segurament heu donat la benvinguda a l’any nou d’una manera discreta, dormint unes hores raonables i evidentment, havent-vos ja despertat a les onze tocades! El cap d’any és estimats germans i germanes, una celebració en la qual els aspectes civils es viuen socialment de manera majoritària més que els religiosos i no deixem d’estar una mica influïts per aquesta “festa”. Però per a tots nosaltres aquest dia només s’entén com el darrer dia de l’octava de Nadal, el dia de la solemnitat de Santa Maria, com un record del misteri de l’Encarnació, després d’una setmana de memòria constant.
Una part important dels records d’aquests dies és perfectament integrable en la nostra celebració religiosa. Per exemple, es fa memòria dels fets del darrer any. Per a nosaltres és un motiu de donar gràcies, de demanar perdó, de buscar la voluntat del Senyor i de preguntar-nos molt sovint: On és Déu enmig de tots aquests esdeveniments? N’hi ha de mediàtics i n’hi d’anònims. Molts ens semblen poc entonats amb el missatge de Jesucrist i l’Evangeli. També d’altres reflecteixen la capacitat humana per a la bondat, la caritat i l’espiritualitat. Potser per això pensar en l’any que acaba, pot portar-nos a pregar, immediatament, per aquest que comença, i posar-lo sota la intercessió de Déu i de Santa Maria, que avui recordem especialment.
I avui, u de gener, preguem especialment per la pau. Se celebra la 59ª jornada per la Pau i el Papa Lleó ens ha deixat un missatge molt profund que desenvolupa uns mica les primeres paraules que va dir el dia de la seva elecció: animant-nos a pregar i a perseguir una pau desarmada i desarmant, humil i perseverant.
Una antiga pel·lícula de cinema sobre Jesucrist es titulava: “La història més gran que mai no s’hagi explicat”. El títol em fa pensar en el gran contrast del Nadal. El contrast entre la “Gran història” i “la petita història”, entre els “grans relats” i els “petits relats”.
Quan llegim l’evangeli d’avui i contemplem el Pessebre, com els pastors, tenim la sensació que allò que hi veiem comença essent una petita història. Un naixement com tants altres. Diuen que cada dia neixen al món 370.000 infants i cada any 135 milions. Alguns d’ells, bastants malauradament, en condicions semblants a les de Jesús, sense llar, en pobresa. Els evangelis però ens expliquen immediatament la reacció de l’entorn davant de l’estable de Betlem, ens reporten la mobiltzació, ens introdueixen uns elements que fan que la història passi de petita a gran. Perquè? Per què Déu s’hi fa present. però amb tot, hi ha quelcom senzill i fràgil. Jesús està tal com ho diem en la versió catalana del Santa Nit: “En humil petitesa reclòs”.
El pròleg de l’Evangeli de Sant Joan, que vam escoltar el dia de Nadal i ahir, i serà també l’Evangeli de diumenge, explica realment “la història més gran que mai no s’hagi pogut explicar”. Ho són totes i cadascuna de les seves frases que no repetiré. És suficient citar-ne el nucli: “La Paraula de Déu es va fer home i va habitar entre nosaltres”.
Un dels grans reptes de la nostra fe és saber veure i creure que en la humilitat del Pessebre, en la petita història, s’esdevé precisament allò que explica Sant Joan. A Betlem la història de Déu es fa història de la humanitat i els primers que ho capten i ho entenen són els pastors.
Pocs doctors i mestres cristians han captat aquesta idea, la tensió pròpia de l’Encarnació, tan bé con Agustí d’Hipona. Diu:
Jau en un pessebre, però conté el món; està embolicat en bolquers, però ens revesteix d’immortalitat; (…) no troba lloc a l’estable, però es construeix un temple als cors dels creients. Perquè la debilitat es fes forta, es va fer feble la fortalesa. [1]
I no serà un segon gran repte per a tots nosaltres saber veure en el món allò que veiem i creiem en el pessebre?
És a dir, captar i entendre que hi ha una gran història darrere de tantes petites històries de la humanitat? I que com més petites són, més s’apropen al Nadal?
Podríem pensar en la bondat i la disponibilitat de tots els qui ajuden els altres en tots els àmbits. Podríem pensar en els qui lluiten per la pau. En tots els qui són solidaris en la pobresa i la misèria humana, en els qui saben escoltar i dedicar temps als altres, els qui resen. En resum, en els qui integren en la seva vida de cada dia el seguiment de Jesucrist i del seu Evangeli, que és la gran història de salvació de la humanitat.
La primera pàgina d’un diari d’ahir portava per títol: “El món a la deriva”. Els cristians no creiem que això sigui veritat. No vivim en una innocència com si no ens en adonéssim de tot el que passa, però veiem la mà de Déu en moltes situacions, i quan no la veiem, la nostra fe ens manté ferma l’esperança del sentit de tot. Perquè mirem el Pessebre tot llegint llegim el pròleg de Sant Joan, davant del qual percebem el sentit del món.
En una felicitació de Nadal que he rebut d’Itàlia hi havia escrit:
“Che l’esile speranza su cui oggi il mondo si tiene non venga meno!” que traduït ve a dir: que la fràgil esperança que sosté el món no s’apagui.
Prefereixo aquesta frase que dir que el món va a la deriva! No amaga res, però desprèn confiança.
Reconèixer i professar la gran història de Déu en Jesucrist omplirà de sentit fins i tot molts d’aquests rituals socials tan típics del cap d’any. Des de la bellesa de la música vienesa, a les trobades personals, a l’esperança que tota novetat porta associada. Que també aquesta novetat interior de la nostra fe ens renovi i ens ajudi a celebrar la memòria de la Mare de Déu i a començar amb fe, esperança i amor l’any que avui iniciem.
[1]AGUSTÍ D’HIPONA, sermó 190, https://www.augustinus.it/spagnolo/discorsi/index2.htm (31-12-2025); In praesepi iacet, sed mundum continet: pannis involvitur, sed immortalitate nos vestit: locum in diversorio non invenit, sed templum sibi in credentium cordibus facit. Ut enim fieret fortis infirmitas, infirma facta est fortitudo. Magis ergo miremur, quam contemnamus eius etiam carnalem nativitatem; et ibi agnoscamus tantae propter nos celsitudinis humilitatem.
Última actualització: 2 gener 2026