Solemnitat de la Mare de Déu (1 gener 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de gener de 2024)

Nombres 6:22-27 / Gàlates 4:4-7 / Lluc 2:16-21

 

“Quan arribà la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei”.  

Aquesta plenitud del temps i l’enviament de Crist a la terra fou el resultat d’allò esperat i preparat en la tradició d’Israel. Fou la culminació i la confirmació que el Regne de Déu era possible. 

La carta als Gàlates també en diu que pel naixement de Jesucrist  nosaltres obtenim la condició de fills. En les lectures i les pregàries d’aquest temps, hi trobem sense parar la idea que Nadal té un efecte ben clar per a nosaltres. Som fills i hereus de Déu i ho som a imatge de Jesucrist. Això vol dir que la nostra vida com la d’ell tindrà un sentit ple quan ens comprometrem amb Déu en la construcció del seu Regne. 

Voldria fixar-me avui en el salm seixanta sis que hem cantat entre la primera i la segona lectura. És un salm que parla de la presència del Regne de Déu a la terra. Molts segles abans del naixement de Jesucrist, el poble esperava i imaginava. Aquesta tradició ens és necessària per a comprendre plenament el Nadal del Senyor. Què ens diu el salm d’avui sobre aquesta nova dimensió on Déu serà finalment Déu

Els seus versets en van desenvolupant els aspectes: “Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi”:

Un regne és una nova situació. La misericòrdia de Déu marca l’inici d’aquest Regne. Si no comencem per a reconèixer que som limitats i que necessitem el perdó de Déu, no farem ni el primer pas.

El Regne de Déu és un temps i un estat de benedicció, avui potser en diríem de progrés amplament entès. A part de perdonar-nos, també necessitem que Déu ens ajudi, i ho faci per a tots. El Regne ha de ser harmònic.  Beneir vol dir “fer gran”. Demanem a Déu que faci gran harmònicament el seu Regne.

El salm també té la frase repetida sovint a l’AT: “Que ens faci veure la claror de la seva mirada” 

La litúrgia d’aquests dies ens ha parlat sovint de la llum.  En el Credo diem que Jesucrist és llum resplendor de la llum.L’ expressió “Que el Senyor ens faci veure la claror de la seva mirada” ens parla de la nostra relació personal amb Déu.  

És en el fons una frase nadalenca. En la versió original hebrea la frase diu que “Déu il·lumini el seu rostre sobre nosaltres”, O que Déu ens mostri la seva cara, o fins i tot que Déu reveli la seva cara, en la versió grega utilitza el verb “epifania”, el mateix que donarà nom a la propera festa de l’Epifania o de Reis. 

Què és Nadal sinó que Déu s’ha fet conèixer?  Em sembla bonic que la litúrgia de la Paraula estengui aquesta manifestació de Déu als sentits: Déu ha parlat, Déu ha mostrat o ens fa veure la claror de la seva mirada.  L’orella i la vista participen de la bona nova, la intel·ligència també. 

Aquest verset ens obra a la idea que el Regne de Déu és un regne interior. Totes les seves dimensions com tots els aspectes humans queden enfortits per la fe. 

El Regne té una part íntima, espiritual, mística gosaria dir, i espero que ningú no s’espanti, ja que místic només vol dir la possibilitat de comunicar-nos amb Déu i això és un do de l’Esperit Sant per a tots els batejats. Déu il·lumina el seu rostre sobre nosaltres perquè siguem capaços de veure la claror de la seva mirada. És a dir, d’entrar en una profunda, fructífera i salvadora relació personal amb Ell. Cal una resposta de part nostra a tanta gràcia, a poder seguir els camins de comunió que ens ha tornat a obrir Jesucrist. Al final un dels sentits de la nostra vida, no només de la dels monjos és lloar Déu i poder repetir amb el salm. 

Que us lloïn les nacions, Déu nostre,
que us lloïn tots els pobles alhora.
Que Déu ens beneeixi,
i el venerin d’un cap a l’altre de la terra.

Ho han entès tots els sants, que mai no han oblidat, tot i la seva fecunditat apostòlica, que calia la pregària i la relació personal i espiritual amb Déu.

El salm encara diu:
Vós regiu el món amb justícia,
regiu les nacions amb rectitud
i guieu els pobles de la terra.

La benedicció de Déu ha de ser harmònica perquè el nostre Déu és social. Sempre incorpora els altres al seu projecte. Per això diem que el Regne de Déu és amb “nosaltres”. La lectura als Gàlates parla amb la segona persona del plural. L’harmonització dels béns i drets de la terra, de la  qual us parlava, és l’estat que es construeix sobre la justícia, la rectitud, el deixar-se guiar per Déu: la Pau que Déu desitja des de sempre sobre tots els homes i dones de bona voluntat. Aquests dies de final d’any, són molt indicats per encomanar a Déu tantes i tantes coses que nos funcionen, per fer-nos en conscients. Per pensar què podem fer-hi per millorar-les, per no empitjorar-les. Per queixar-nos si cal. 

I Déu no incorpora només “els altres”, sinó que incorpora “tots els altres”. Un monjo de la nostra comunitat ja difunt que va posar un títol a cada salm que resumia el seu contingut, va anomenar a aquest salm seixanta sis:  “catolicisme”, perquè contempla que Déu és per a tots. 

La terra coneixerà els vostres designis,
i tots els pobles veuran la salvació.

Déu envià el seu Fill a la terra perquè nosaltres obtinguéssim la condició de fills. El va enviar sota la Llei, en continuïtat amb la tradició del seu poble, en l’esperança que es complís tot això que diu aquest salm. 

En fer-nos fills, ens va introduir en l’esperança radical que desitja el Regne de Déu i no ens hi ha col·locat d’una manera passiva sinó com a col·laboradors actius. 

El dia d’avui, dia d’any nou, és un dia de desitjos. Em costa imaginar un desig millor que recuperar l’esperança del Regne de Déu, tal com ens la desitja el salm seixanta sis. Jesucrist en el món fent-nos fills de Déu a imatge seva hauria de ser el motor de la nostra conversió definitiva i la nostra energia per a construir el Regne. 

El coral final de la part de l’oratori de Nadal que Johann Sebastian Bach va dedicar al dia d’Any Nou diu, 

Jesu richte mein Beginnen,
Jesu bleibte stets bei mir,
Jesu zäumte mir die Sinnen,
Jesu sei nur mein Begier,
Jesu sei mir in Gedanken,
Jesu, lasse mich nicht wanken! 

Jesús, guieu la meva empresa,
Jesús,  quedeu-vos sempre amb mi!
(Jesús, freneu els meus sentits,)
Jesús, sigueu el meu únic desig,
Jesús, sigueu en el meu pensament
Jesús, no em deixeu flaquejar.

Que amb aquests desitjos, puguem endinsar-nos en aquest any 2024, demanant per intercessió de Santa Maria, la Pau i el Benestar, la benedicció i la misericòrdia, amb una esperança que no defalleix perquè està fonamentada en la fe i rep la recompensa de veure els fruits de la caritat que exercim envers els nostres germans i germanes, especialment els més necessitats. 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu (1 gener 2024)

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2023)

Homilia de Mns. Agustí Cortés, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat (27 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Benvolguts germans bisbes. P. Abat, monjos de la comunitat. Preveres, religiosos i religioses.Germans tots, aplegats aquí atrets per la fe i l’afecte a la Mare de Déu

La nostra celebració avui a Montserrat té uns motius específics i valuosos. Portem al cor la nostra vida particular, la vida de l’Església i la vida de Catalunya, per lloar Déu que ens fa un regal tan preuat en la seva Mare i per reviure les vicissituds de la nostra existència davant la seva mirada.

Però al costat de la solemnitat d’avui que afegeix motius propis, ens preguntem què ens motiva venir a Montserrat. Sovint venim carregats amb la nostra motxilla plena de necessitats, que es tradueixen en pregàries de petició a la Mare de Déu. Això és plenament legítim: som contingents i limitats i tractem la Mare de Déu també com a mare nostra. Sabem que Ella ens compren i mereix als nostres ulls tota la nostra confiança.

Però alhora intuïm que un fill no pot limitar el seu tracte amb la mare a la satisfacció de les seves pròpies necessitats. Fa un temps una senyora se’m queixava que li havia demanat insistentment a la Mare de Déu un determinat favor per al seu fill i la Mare de Déu no li havia fet cas. Espontàniament, sense pensar-ho massa, li vaig respondre: ¿ha pensat què li pot demanar ella a vostè?, ¿què vol dir-li?, ¿quina paraula tindrà ella per a vostè? Va seguir un silenci ple de dubtes.

Convé que vinguem a Montserrat amb els ulls ben disposats a la contemplació i les orelles ben obertes per escoltar. I un cor franc per acollir el testimoniatge que ens arriba de la Mare de Déu.

Per això, hem de mirar el fons de la nostra imatge de la mare de Déu. ¿Qui és doncs Maria per a nosaltres? ¿Què significa per a la nostra l’Església? ¿I per al nostre poble?

Potser tot respon només a una devoció o una pietat afectiva i sensible, a una necessitat d’intercessió o a un compromís d’imitació moral de les seves virtuts. Potser que també amb aquests sentiments es barregin altres, com el gust per la tradició i la consciència de poble. 

Tanmateix avui és oportú que ens apropem a la Mare de Déu en tant que membres del Poble de Déu, fidels que portem al cor les vicissituds d’una Església en un moment històric no fàcil. 

La tradició més antiga, els Sants Pares i el mateix Nou Testament, mantenia ben viu el vincle Maria i l’Església. Maria, la Mare de Jesús, és l’Església perfectament realitzada, el paradigma de l’Església, l’Església més pura. Ella és la primera deixebla, el primer membre del Poble de Déu, i hi és al seu bell mig, garantint a l’Església la seva autenticitat, el seu veritable rostre.

Tornar a aquesta veritat de la nostra fe ve exigit pel moment que vivim com Església: necessitem recuperar justament el que som. Resulta, per això, ben oportú el lema que ha escollit la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat per orientar el pelegrinatge a Roma amb motiu dels 800 anys de la seva fundació: tot subratllant la dimensió eclesial de la devoció mariana, aquest lema diu, “On la nostra Església s’emmiralla”. Així s’encapçalava la pregària que va néixer l’any 2007 amb la proclamació del patronatge especial de la Mare de Déu a la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat.

En efecte, la Mare de Déu és per a l’Església un veritable mirall. No un mirall del que de fet som como Església, sinó del que hem de ser. Ella és per a nosaltres un mirall perfecte, que ens torna sempre el rostre més autèntic del que som i hem de ser.

Hi ha situacions on sembla que l’Església és sacsejada des d’enfora i des de dins, quan els fidels tenen la sensació que ha desaparegut l’Església tal com sempre l’han vista, com si hagués perdut la seva identitat. Una sensació provocada davant, per exemple, d’una varietat tant gran d’estils i maneres, o davant fracassos de sistemes que sempre havien estat eficaços en l’evangelització… Aleshores cal tornar a la Mare de Déu. No per què ens doni lliçons d’organització pastoral, sinó perquè Ella no deixa de ser-hi, a la vora, testimoniant allò que és essencial a l’Església, és a dir, la seva relació d’amor amb Jesucrist, com a Esposa i com a Mare. Amb Ella tornem un cop i altre a Jesucrist, de qui ens ve tota llum i força.

Aquesta recuperació del rostre marià de l’Església ens permetrà recobrar dues vivències ben importants: el gaudi de ser Església i la resposta a qui no l’accepta. 

Avui sembla estrany que hom arribi a dir que per a ell l’Església és veritable goig, un do de Déu que ens omple d’alegria i acció de gràcies. Estem lluny d’aquell entusiasme de St. Pau VIè, que, tot i haver patit tant a l’Església, l’anomenava “experta en humanitat” i li va dedicar el millor càntic de lloança. Justament una de les raons d’aquest entusiasme eclesial era que per a ell, fidel a la tradició i al Concili Vaticà II, l’Església sempre contenia al seu si la Mare de Déu.

Veure’ns en Maria com Església ens permet de recuperar el goig d’ésser membres seus, si mai els nostres pecats l’han adulterada. Perquè ella no és enfora del nostre poble, sinó més aviat al bell mig seu, prestant-nos el que ens manca i suportant les nostres càrregues.

Per altra banda, de vegades trobem algú que no sap, no entén, o no creu en l’Església, fins i tot contraposant-la a Jesucrist, com un factor que impedeix accedir a Ell. Aleshores no tindrem altra imatge millor que oferir de l’Església que el seu rostre marià, el d’esposa de Crist, creient i amant. Ben entès que no cal posseir el carisma de la visió mística (com ara el P. Francesc Palau) per contemplar i viure aquesta imatge. Basta amb una mirada atenta i orant que es tradueixi en una vivència concreta.

Això sí: qui sap com Maria esdevingué Mare de Jesús, haurà de fer quelcom semblant, en la mesura de les seves possibilitats. Em refereixo a aquell moment en el qual Maria es veié davant Déu i, conscient de la seva pobresa, va fer de sí mateixa una veritable ofrena, un acte profund de donació i disponibilitat.

Estem davant el misteri que il·lumina el nostre ésser més profund d’Església. El misteri que hem vist al llarg de la història: Déu sempre ha cercat el lloc i l’espai humans adients per tal de fer-se present a la humanitat i fer-los servir com instrument de salvació. El va trobar en la humanitat humil i disponible de Maria… ¿Pensem que avui Déu assumirà altres instruments de salvació més eficaços, més ben planificats, més organitzats, per fer-s’hi present i alliberar aquest món nostre, com sembla que ens demanen els experts en sociologia i en estratègies?

S’entén que no menystenim les aportacions de les ciències instrumentals en la nostra tasca pastoral. Però precisament avui, davant la Mare de Déu, portant al cor la vida real de la nostra Església, tenim ben clar que tot resultarà inútil si no reflectim personal i comunitàriament el que Maria va fer i viure com a serventa fidel de Déu al costat del seu Fill Jesucrist: posar el que som, la nostra pobresa, com ofrena a disposició de la seva voluntat.

Voldríem una Església benaurada: l’Església de les Benaurances. Però ja coneixem quina concreció va fer d’elles Maria. ¿Cóm podríem proclamar les Benaurances prescindint del llenguatge de Maria en el Magníficat i de l’experiència profunda que transmet? Avui, als peus de la Mare de Déu de Montserrat, desitgem recuperar el que som per gràcia de l’Esperit i, amb Ella reviure alhora l’alegria d’ésser Església. 

Mare de Déu de Montserrat, pregueu per nosaltres.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2023)

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Nin, Exarca apostòlic per als catòlics de ritu bizantí de Grècia (27 d’abril de 2022)

Fets 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Crist ha ressuscitat! Realment ha ressuscitat! 

Estimat p. Abat Manel, estimada comunitat de monjos i escolans, estimats germans en Crist.

A redós de la Pasqua, que per a vosaltres a l’occident va ser fa deu dies i per a nosaltres a l’orient fa només tres dies, el Senyor ens fa el do de celebrar avui la solemnitat de la Mare de Déu. Dono gràcies al Senyor que, a través de la fraterna invitació del p. Abat, em fa el do de poder-la celebrar aquesta festa amb tots vosaltres, germans monjos, preveres concelebrants, oblats, escolans i pelegrins. 

Celebrem a més, enguany, els 75 anys de l’Entronització de la Santa Imatge al nou tron que la fe i l’amor del poble va voler renovar i oferir a la Mare de Déu, aquell 27 d’abril del 1947, com a testimoniatge de devoció filial en un període no fàcil de la nostra història. 

Celebrar la Pasqua / celebrar la solemnitat de la Mare de Déu. Maria al peu de la creu, Maria a redós de la Pasqua. Maria -i amb ella l’Església- sofrent amb el Crist. Maria -i amb ella l’Església- testimoni de la resurrecció. Sant’Efrem, un Pare de l’Església siríaca del segle IV, fa una lectura i una interpretació de l’Escriptura -algú potser dirà un xic agosarada-, dient que Maria, a Nadal és la primera en veure el Crist acabat de néixer, i ara a Pasqua és el primer testimoni de la resurrecció. Maria / l’Església testimoni i anunci de l’encarnació, Maria / l’Església testimoni i anunci de la resurrecció. D’aquest misteri ens n’han parlat les lectures que acabem d’escoltar.

I totes tres ens han parlat del misteri, de la presència de Maria, la Mare de Déu, en la vida de l’Església. La lectura dels Fets dels apòstols ens ha pintat com si fos una icona, la imatge de l’Església naixent: una Església testimoni de la resurrecció, amb els apòstols -i fixeu-vos que la lectura els ha anomenats tots, no ens ha donat una referència anònima i impersonal, sinó que d’alguna manera la Paraula de Déu ha volgut mostrar-nos el rostre de cada un d’ells: Pere, Joan, Jaume, Andreu…-, i el text ha continuat: amb algunes dones, amb Maria la Mare de Jesús i els germans d’ell. Amb un comú denominador: després de la Resurrecció i de l’Ascensió del Senyor tots ells eren constants i unànimes en la pregària. Aquells homes que pocs dies abans el van negar, van fugir esporuguits, ara són presentats unànimes i constants en la pregària, amb Maria, la Mare de Jesús. Aquesta és la icona de l’Església, la icona de cadascun de nosaltres que tantes vegades potser hem fet l’experiència de la negació, de la traïció fins i tot, o del simple -i no per això més justificable- fugir esporuguits, però que amb confiança tornem a pujar a la cambra alta -com deia la lectura que hem escoltat-, per retrobar junts, mai sols ni aïllats, la concòrdia i la unanimitat en la pregària amb Pere, amb Jaume, amb Joan… amb Maria la Mare de Jesús…. L’Església de Jesucrist no és mai una realitat anònima, sense rostre. Tots hi tenim un lloc i un nom. Nom que hem rebut en el baptisme, lloc aquell al qual el Senyor ens ha cridat.

I ens podem preguntar quina és aquesta pregària unànime i constant d’ells i nostra? Qui i què la fonamenta? Ens en dóna una resposta i n’esdevé un exemple i un model la segona lectura que hem escoltat. I en faig només una breu paràfrasi: “Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,que ens ha beneït en Crist…, …nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. És el Crist i únicament ell l’origen i el fonament de la nostra fe i de la nostra esperança, i per tant també de la nostra pregària. En Ell Déu ens ha beneit i continua beneint-nos, a nosaltres homes i dones febles i pecadors, que potser tantes i tantes vegades continuarem i continuem fugint esporuguits, com els apòstols a la passió del Crist. Malgrat això, però segurs “que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. 

L’Evangeli ens ha narrat l’episodi de la Visitació de Maria a Elisabet. L’evangeli de la Visitació, juntament amb el precedent de l’Anunciació del mateix evangelista sant Lluc, sempre m’ha fet la impressió d’una narració ràpida, com si l’evangelista tingués pressa per fer-nos arribar a quelcom d’important. Són dos fragments de l’evangeli sense frases potser massa llargues que en puguin alentir la narració: en l’un i en l’altre dels episodis -Anunciació i Visitació-, sant Lluc ens vol portar d’una manera ràpida i directa al centre de l’anunci evangèlic, al centre de la nostra fe: l’encarnació del Verb de Déu. Fixeu-vos en el text d’avui: “…Maria se n’anà de pressa a la Muntanya…, va entrar a casa …i saludà Elisabet… Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació… l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant…”. Tornarem encara a la Visitació. 

Les tres lectures d’avui, estimats germans, ens han parlat de la vida de l’Església -naixent i actual-, de la pregària de l’Església -naixent i actual-, i de la fe de l’Església -naixent i actual. Tres lectures que ens parlen avui a nosaltres d’una manera especial que les escoltem, les acollim, les fem nostres en aquesta celebració de la festa de la Mare de Déu a Montserrat. En aquest lloc sant, en aquest santuari, en aquest monestir que de tantes maneres des de dins els qui hi viviu, o des de llocs propers o fins i tot llunyans, tots sentim com a casa de la Mare i casa nostra, sempre en la concòrdia i la unanimitat en la pregària, perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. 

Enguany aquesta nostra celebració pren un relleu especial perquè celebrem el setanta-cinquè aniversari de l’Entronització de la Santa Imatge de la Mare de Déu. Alguns dels presents potser us en recordeu personalment d’aquell 27 d’abril del 1947. Alguns dels monjos venerables en edat del nostre monestir hi éreu presents com a escolans. Potser alguns dels fidels també hi fóreu presents. I això, per als qui d’anys no n’hem acumulat encara tants, ens fa sentir membres vius de l’Església i de la gran tradició de Montserrat que aplega monjos, escolans, oblats, pelegrins… Us dic això, perquè celebrar el setanta-cinquè aniversari de l’entronització de la Santa Imatge de la Mare de Déu no ha de ser el celebrar un fet llunyà de fa molts anys. Al contrari, vol dir per a tots i cadascun de nosaltres un fer memòria viva, un celebrar, un viure avui la presència, la intercessió, l’esguard amorós de la Mare que des d’aquest lloc alt, des d’aquesta cambra alta i bella i preciosa, continua esguardant el nostre món, la nostra terra, les nostres famílies, cadascun de nosaltres. 

Fa 75 anys els monjos, els bisbes, el poble fidel, varen oferir aquest tron, bell, fet amb la plata de tantes ofrenes riques o senzilles que fossin, i també amb la plata de tantes llàgrimes i de tantes esperances en un moment, aquell de fa 75 anys, que com el nostre, estava marcat pel sofriment, per la incertesa, per la por, pel desànim. Però també sostinguts -aleshores i ara- per una gran esperança. Perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

Quan pugem al cambril de Montserrat, ens hi trobem amb la imatge de la Mare de Déu posada en un tron bell, d’argent, lluminós. Us voldria proposar, ara breument, que mireu, que mirem, el tron. Al centre hi ha la Imatge de la Mare de Déu, una imatge, una icona d’una bellesa corprenedora, serena, amb una mirada que quan véns de lluny i de temps de ser fora de casa et toca profundament aquesta mirada; una imatge, una icona que et fa tornar al verset dels Fets dels apòstols: “…constants i unànimes en la pregària, amb Maria…”. Per això, pregar als peus de la Mare de Déu al nostre tron de Montserrat i des de Montserrat, és sempre pregar com a Església i per l’Església, en la qual hi ha Pere, Joan, Jaume… amb la Mare de Jesús, i cadascun de nosaltres… Una Església -i no ens ha de fer por de dir-ho- també ella amb un esguard d’una bellesa corprenedora, serena, que ens aplega sempre com a mare, malgrat les nostres negacions, els nostres fugir esporuguits. “…Constants i unànimes en la pregària, amb Maria…”, perquè “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”.

Si continuem mirant el tron, a la icona de la nostra esquerra hi veiem representat el Naixement de la Mare de Déu que com a festa litúrgica celebrem el 8 de setembre, i que és la festa titular de la nostra basílica. Hi veiem Maria, acabada de néixer i també santa Anna estirada al llit del part. El plafó té un text en llatí que traduït al català diu: “Els monjos acomplint els vots piadosos del poble, et posen solemnement en aquest tron de bellesa, per les mans de l’abat Aureli i de l’abat Antoni. Accepta’l amb complaença oh Verge, i intercedeix per nosaltres”. Dues coses voldria subratllar: els monjos es fan seus els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances del poble -que en aquell 1947 acabava de sortir, poble i monjos, d’una maltempsada bèl·lica que va ferir profundament el cor de tots-; i -els monjos- posen la Santa Imatge, podríem dir donen a la Mare de Déu, aquest tron de bellesa com diu el text, forjat amb els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances del poble. Segona cosa d’aquest text: “…et posen solemnement en aquest tron de bellesa, per les mans de l’abat Aureli i de l’abat Antoni…”. No és un text anònim i imprecís, sinó que com els Fets dels apòstols que hem escoltat, també aquí hi veiem noms concrets, dels dos abats Antoni i Aureli que en aquells anys havia guiat l’un i guiava l’altre la nostra comunitat. Amb això vull subratllar que la nostra no és una celebració anònima o desarrelada, sinó que ha de ser i ho és ben fonamentada en la nostra història, la d’aquest nostre monestir -quasi quasi mil·lenari!-, la de tants i tants monjos -i aquì recordo només un nom: el p. Adalbert M. Franquesa que de l’Entronitzaciò en fou l’ànima i el p. Josep Massot que n’ha estat l’historiador i ara ja la veu, la història, a la llum de l’eternitat-, la història del nostre poble, la de tants i tants pelegrins i turistes, homes i dones de bona voluntat, pedres vives de la història d’aquest lloc sant. 

Us parlava d’una Església concreta amb uns noms i uns rostres ben reals. També goso dir el mateix de la nostra comunitat de monjos, arrelats en una història, amb uns noms i uns rostres ben concrets als quals no volem ni renunciar ni oblidar, que “acomplint els vots piadosos del poble, han posat i posen cada dia la Mare de Déu en aquest tron de bellesa”.

El segon plafó, el de la nostra dreta, conté l’escena de la Visitació, l’escena evangèlica que hem escoltat avui a la nostra celebració. Hi veiem Elisabet inclinada davant de la Mare de Déu, ambdues en una abraçada quasi sostenint-se l’una als braços de l’altra. Hi trobem també un altre text en llatí que traduït al català diu: “Beneït el poble que et reconeix per patrona, vestit ja de porpra de tanta sang dels màrtirs, devotíssim lliura els seus dons, amb la benedicció dels seus bisbes, perquè tinguis un tron digne i bell”. L’evangeli de la Visitació continua fent-se present en la vida de cada pelegrí que puja a Montserrat, i la pressa, el córrer de Maria, de què us parlava fa poc, continua en l’encontre de cadascun de nosaltres amb la Mare de Déu que ens presenta, ens dóna el seu Fill, a nosaltres que “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. El tron és bell, perquè reflecteix la bellesa d’un poble, d’una Església vestida i embellida, fa setanta-cinc anys i ara amb la esperança, el sofriment i la pregària d’un poble, amb la benedicció dels bisbes, dels pastors d’aquesta Església, i amb la sang dels màrtirs. Això em fa pensar en els primers segles de l’Església: mai els bisbes sense els màrtirs, mai els màrtirs sense els bisbes.

Quan pujareu al cambril a venerar Santa Maria hi descobrireu un tron bell, un lloc lluminós -la plata resplendeix, les pregàries i les llàgrimes presents en aquest lloc resplendeixen també. Hi trobareu un lloc de serenor, de pregària. Un tron bell, fet, forjat per la generositat i l’amor de tants i tants homes i dones rics o pobres, ferms en la fe o potser també fugint esporuguits en els moments de dificultat. Homes i dones que fa setanta-cinc anys, fa cinquanta anys, avui continuen -continuem- pujant a Montserrat per presentar -per la veu i la pregària dels monjos i dels escolans- els desigs, els vots, els anhels, els sofriments i les esperances que com a Església, com a humanitat tantes vegades provada i ferida, omplen el nostre cor. 

Fa 75 anys els monjos, els bisbes, el poble fidel, varen oferir aquest tron, bell, fet amb la plata de tantes ofrenes riques o senzilles, amb la plata també de tantes llàgrimes i de tantes esperances… Perquè, germans i germanes, -i permeteu-me també un xic de gosadia exegètica com va fer sant’Efrem!-, el tron de la Mare de Déu som també cadascun de nosaltres, ho és el nostre cor fet cristià pel baptisme, i ho és, ho ha de ser el nostre viure fet cristià per l’evangeli. Per això som/esdevenim tron de la Mare de Déu quan deixem que Maria, amb el seu Fill a la falda, neixi en el cor de cadascun de nosaltres, a través de l’Església que com a mare ens dóna cada dia el Pa de la Paraula de Déu, els Sants dons del Cos i de la Sang del Crist, ens dóna els sagraments i ens dóna els germans. Som tron de la Mare de Déu quan deixem que Maria ens visiti, corri i ens empenyi per portar-nos al Crist. Som tron de la Mare de Déu tots nosaltres, bisbes, monjos i escolans, pelegrins, homes i dones de bona voluntat quan a Montserrat i des de Montserrat intercedim, fem pregària i ofrena, fem tron de la Mare de Déu la plata de les llàgrimes, dels sofriments i de les esperances del nostre poble, de la nostra Església, de la nostra humanitat provada. Un tron, el del nostre cor cristià que porta forjat com a escrit aquell: “…des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança”. A Ell la glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amen.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2022)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Des de la muntanya de Montserrat, germans i germanes estimats, hem escoltat com Maria se n’anà decididament a la Muntanya de Judà per visitar la seva cosina Elisabet. La Providència divina ha relacionat espiritualment aquestes dues muntanyes entorn de la persona de Santa Maria, la Mare de Jesús i per això Mare de Déu.

L’evangeli d’avui és un dels passatges més bells i més plens d’alegria de tota la Sagrada Escriptura. Hi hem escoltat com Maria anava a visitar Elisabet. Ho feia, deia l’evangelista, amb decisió, amb convenciment, amb amor. Al moment de rebre l’anunci que seria Mare de Jesús, el Messies Salvador, i davant la seva estranyesa per un fet tan gran i tant insòlit, sense que ella ho demanés, li va ser dit, com un senyal de què no hi ha res impossible per a Déu, que la seva cosina, ja gran, esperava un fill (cf. Lc 1, 36). Maria no es quedà, doncs, a casa meditant el do de la maternitat que havia rebut, sinó que se’n va a casa d’Elisabet, no pas per comprovar la veracitat del que li havia estat dit, sinó per ajudar. Ella, la mare del Senyor, com li diu la cosina, no ve a casa d’ella per ser servida sinó per servir. Perquè Maria no viu per a ella mateixa sinó per als altres. Per això es posa en camí portant el Fill de Déu a les entranyes, amb el cor ple de “magníficat”, sota l’impuls de l’amor i el desig de servir.

En aquest encontre entranyable es troben la fe, la humilitat la voluntat de servir i la lloança a Déu de Maria amb la meravella i la joia que experimenta Elisabet que lloa Maria per haver cregut i per la seva maternitat. Però sobre tot, en la trobada de les dues dones, hi ha la presència de Jesucrist i l’acció de l’Esperit Sant. Tot en la simplicitat més gran amarada de l’amor fidel de Déu. Maria, amb el fill a les entranyes, és la nova arca de l’aliança portadora de la presència de Déu davant la qual, com un nou David (cf. 2S 6, 2-16)), Joan Baptista salta de joia dins les entranyes de la seva mare.

Deia al començament que la Providència divina ha relacionat espiritualment la muntanya Judà i la nostra muntanya de Montserrat. Efectivament, hi ha una continuïtat espiritual entre la Visitació de la Mare de Déu a Elisabet i la realitat del que s’esdevé als ulls de la fe en aquest lloc entorn de la persona de Santa Maria. També aquí és lloc de visitació.

Déu, en el seu amor, ha volgut que en aquesta muntanya s’hi fes present espiritualment la Mare de Déu. Verdaguer ho expressa poèticament en el Virolai amb aquelles paraules: “Reina del cel que els serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau”. Aquesta presència espiritual de Santa Maria des de fa segles, ha convertit aquest lloc en un espai d’encontre amb ella perquè ella ens mostri Jesús, tal com bellament expressa la Imatge de la nostra Verge Morena.

Montserrat, doncs, és lloc d’encontre amb Maria, lloc de visitació. Però, qui visita a qui? A la muntanya de Judà va ser Maria qui visità Elisabet. A Montserrat pot semblar que som nosaltres, els pelegrins, els monjos, els escolans, que pugem a visitar Maria, per pregar i demanar-li el seu ajut. Però, paradoxalment, en el fons és ella qui ens visita i ens atorga els fruits de la visitació a la seva cosina Elisabet. Visitant-nos, ens presenta Jesucrist perquè el deixem entrar més i més en les nostres vides fins que la nostra persona sigui plenament evangelitzada. Visitant-nos i presentant-nos Jesucrist ens fa experimentar el goig de l’Esperit Sant, ens invita a créixer en l’amor i a posar-nos, com ella, al servei dels altres. Ens invita, i ens ajuda amb la seva intercessió.

Avui, amb la Mare de Déu magnifiquem el Senyor per les meravelles que ha obrat en ella des de la concepció immaculada i la plenitud de la gràcia fins a l’assumpció al cel. Magnifiquem el Senyor, també, per les obres que ha fet i fa a favor nostre i de tota la humanitat. I, alhora, proclamem benaurada Maria per la seva fe, per les grans obres que Déu a fet en ella. I demanem-li que ens sigui mare de consol i d’esperança, patrona sol·lícita del nostre Poble en aquesta hora que estem afligits per la pandèmia i les seves conseqüències greus, però que experimentem també les capacitats de la nostra societat per fer-hi front i envigorir el teixit social mentre es desenvolupa una economia al servei de les persones i a favor sobretot dels més pobres i injustament deixats de banda. I li demanem, encara, que ajudi el govern que es pugui formar, el Parlament i totes les institucions públiques i privades a treballar per superar el moment difícil que estem vivint i fer una societat més justa i solidària, més atenta al creixement humà i espiritual de les persones que no pas al guany pel guany. I li demanem, també, que l’Església que peregrina a Catalunya, pastors i fidels, estigui plena de vitalitat evangèlica i sigui testimoni joiosa de Jesucrist ressuscitat.

Abadia de MontserratLa Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)