Scroll Top

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2023)

Homilia de Mns. Agustí Cortés, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat (27 d’abril de 2023)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Benvolguts germans bisbes. P. Abat, monjos de la comunitat. Preveres, religiosos i religioses.Germans tots, aplegats aquí atrets per la fe i l’afecte a la Mare de Déu

La nostra celebració avui a Montserrat té uns motius específics i valuosos. Portem al cor la nostra vida particular, la vida de l’Església i la vida de Catalunya, per lloar Déu que ens fa un regal tan preuat en la seva Mare i per reviure les vicissituds de la nostra existència davant la seva mirada.

Però al costat de la solemnitat d’avui que afegeix motius propis, ens preguntem què ens motiva venir a Montserrat. Sovint venim carregats amb la nostra motxilla plena de necessitats, que es tradueixen en pregàries de petició a la Mare de Déu. Això és plenament legítim: som contingents i limitats i tractem la Mare de Déu també com a mare nostra. Sabem que Ella ens compren i mereix als nostres ulls tota la nostra confiança.

Però alhora intuïm que un fill no pot limitar el seu tracte amb la mare a la satisfacció de les seves pròpies necessitats. Fa un temps una senyora se’m queixava que li havia demanat insistentment a la Mare de Déu un determinat favor per al seu fill i la Mare de Déu no li havia fet cas. Espontàniament, sense pensar-ho massa, li vaig respondre: ¿ha pensat què li pot demanar ella a vostè?, ¿què vol dir-li?, ¿quina paraula tindrà ella per a vostè? Va seguir un silenci ple de dubtes.

Convé que vinguem a Montserrat amb els ulls ben disposats a la contemplació i les orelles ben obertes per escoltar. I un cor franc per acollir el testimoniatge que ens arriba de la Mare de Déu.

Per això, hem de mirar el fons de la nostra imatge de la mare de Déu. ¿Qui és doncs Maria per a nosaltres? ¿Què significa per a la nostra l’Església? ¿I per al nostre poble?

Potser tot respon només a una devoció o una pietat afectiva i sensible, a una necessitat d’intercessió o a un compromís d’imitació moral de les seves virtuts. Potser que també amb aquests sentiments es barregin altres, com el gust per la tradició i la consciència de poble. 

Tanmateix avui és oportú que ens apropem a la Mare de Déu en tant que membres del Poble de Déu, fidels que portem al cor les vicissituds d’una Església en un moment històric no fàcil. 

La tradició més antiga, els Sants Pares i el mateix Nou Testament, mantenia ben viu el vincle Maria i l’Església. Maria, la Mare de Jesús, és l’Església perfectament realitzada, el paradigma de l’Església, l’Església més pura. Ella és la primera deixebla, el primer membre del Poble de Déu, i hi és al seu bell mig, garantint a l’Església la seva autenticitat, el seu veritable rostre.

Tornar a aquesta veritat de la nostra fe ve exigit pel moment que vivim com Església: necessitem recuperar justament el que som. Resulta, per això, ben oportú el lema que ha escollit la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat per orientar el pelegrinatge a Roma amb motiu dels 800 anys de la seva fundació: tot subratllant la dimensió eclesial de la devoció mariana, aquest lema diu, “On la nostra Església s’emmiralla”. Així s’encapçalava la pregària que va néixer l’any 2007 amb la proclamació del patronatge especial de la Mare de Déu a la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat.

En efecte, la Mare de Déu és per a l’Església un veritable mirall. No un mirall del que de fet som como Església, sinó del que hem de ser. Ella és per a nosaltres un mirall perfecte, que ens torna sempre el rostre més autèntic del que som i hem de ser.

Hi ha situacions on sembla que l’Església és sacsejada des d’enfora i des de dins, quan els fidels tenen la sensació que ha desaparegut l’Església tal com sempre l’han vista, com si hagués perdut la seva identitat. Una sensació provocada davant, per exemple, d’una varietat tant gran d’estils i maneres, o davant fracassos de sistemes que sempre havien estat eficaços en l’evangelització… Aleshores cal tornar a la Mare de Déu. No per què ens doni lliçons d’organització pastoral, sinó perquè Ella no deixa de ser-hi, a la vora, testimoniant allò que és essencial a l’Església, és a dir, la seva relació d’amor amb Jesucrist, com a Esposa i com a Mare. Amb Ella tornem un cop i altre a Jesucrist, de qui ens ve tota llum i força.

Aquesta recuperació del rostre marià de l’Església ens permetrà recobrar dues vivències ben importants: el gaudi de ser Església i la resposta a qui no l’accepta. 

Avui sembla estrany que hom arribi a dir que per a ell l’Església és veritable goig, un do de Déu que ens omple d’alegria i acció de gràcies. Estem lluny d’aquell entusiasme de St. Pau VIè, que, tot i haver patit tant a l’Església, l’anomenava “experta en humanitat” i li va dedicar el millor càntic de lloança. Justament una de les raons d’aquest entusiasme eclesial era que per a ell, fidel a la tradició i al Concili Vaticà II, l’Església sempre contenia al seu si la Mare de Déu.

Veure’ns en Maria com Església ens permet de recuperar el goig d’ésser membres seus, si mai els nostres pecats l’han adulterada. Perquè ella no és enfora del nostre poble, sinó més aviat al bell mig seu, prestant-nos el que ens manca i suportant les nostres càrregues.

Per altra banda, de vegades trobem algú que no sap, no entén, o no creu en l’Església, fins i tot contraposant-la a Jesucrist, com un factor que impedeix accedir a Ell. Aleshores no tindrem altra imatge millor que oferir de l’Església que el seu rostre marià, el d’esposa de Crist, creient i amant. Ben entès que no cal posseir el carisma de la visió mística (com ara el P. Francesc Palau) per contemplar i viure aquesta imatge. Basta amb una mirada atenta i orant que es tradueixi en una vivència concreta.

Això sí: qui sap com Maria esdevingué Mare de Jesús, haurà de fer quelcom semblant, en la mesura de les seves possibilitats. Em refereixo a aquell moment en el qual Maria es veié davant Déu i, conscient de la seva pobresa, va fer de sí mateixa una veritable ofrena, un acte profund de donació i disponibilitat.

Estem davant el misteri que il·lumina el nostre ésser més profund d’Església. El misteri que hem vist al llarg de la història: Déu sempre ha cercat el lloc i l’espai humans adients per tal de fer-se present a la humanitat i fer-los servir com instrument de salvació. El va trobar en la humanitat humil i disponible de Maria… ¿Pensem que avui Déu assumirà altres instruments de salvació més eficaços, més ben planificats, més organitzats, per fer-s’hi present i alliberar aquest món nostre, com sembla que ens demanen els experts en sociologia i en estratègies?

S’entén que no menystenim les aportacions de les ciències instrumentals en la nostra tasca pastoral. Però precisament avui, davant la Mare de Déu, portant al cor la vida real de la nostra Església, tenim ben clar que tot resultarà inútil si no reflectim personal i comunitàriament el que Maria va fer i viure com a serventa fidel de Déu al costat del seu Fill Jesucrist: posar el que som, la nostra pobresa, com ofrena a disposició de la seva voluntat.

Voldríem una Església benaurada: l’Església de les Benaurances. Però ja coneixem quina concreció va fer d’elles Maria. ¿Cóm podríem proclamar les Benaurances prescindint del llenguatge de Maria en el Magníficat i de l’experiència profunda que transmet? Avui, als peus de la Mare de Déu de Montserrat, desitgem recuperar el que som per gràcia de l’Esperit i, amb Ella reviure alhora l’alegria d’ésser Església. 

Mare de Déu de Montserrat, pregueu per nosaltres.

Última actualització: 27 abril 2023

Related Posts