Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de desembre de 2024)
Isaïes 9:1-6 / Titus 2:11-14 / Lluc 2:1-14
És de nit. Hi fem tantes referències, estimats germans i germanes, a aquesta nit! El poble avançava a les fosques, els pastors vetllaven els seus ramats en la nit, Jesucrist neix en la nit i així ho representem en els pessebres. Perquè en els pessebres normalment és de nit.
Aquesta mena de nit litúrgica que nosaltres conservem celebrant aquesta missa precisament ara, vol recordar les nits del món. Les nits de les guerres, de la situació a Palestina i a Ucraïna que gairebé hem normalitzat, quan no tenen res de normal, la de tots els altres conflictes. Les nits dels immigrants que han de marxar de llurs cases. Les nits de València i dels afectats per la DANA. Les nits de cadascú. I no vull amargar-vos el Nadal, però em sembla que ens cal col·locar-nos en context i ser conscients del món en el qual Déu vol venir.
És aquesta la foscor que hem increpat durant la primera part de l’advent, en començar cada dia la nostra pregària de laudes, dient “Amb una veu clara, increpem la foscor”.
La nostra resposta a la fosca és molt senzilla: és fer-hi un Pessebre.
Representem una cosa tan senzilla com un naixement. Ens unim a “Tots els profetes que a grans veus ens anuncien que ve el Crist”. Però aquest naixement té una força que no tenen els altres. Quan fem una mica de zoom i prenem distància, observem què passa al voltant. Quan sortim de la contemplació de Jesús nat, de Maria i de Josep, del bou i la mula, veiem que hi ha una anunciació: un missatge adreçat als pastors des del cel, des de Déu. En la nit de Nadal es rep una Paraula que assenyala el naixement de Jesús com quelcom extraordinari.
I a partir d’aquí comença el missatge que no és altre que el d’una gran mobilització. Vosaltres escolans també us vau mobilitzar fins i tot per fer el Pessebre de Montserrat, tal com ha quedat enregistrat en la felicitació d’aquest any, que ha tingut molt èxit! Però és important que el Pessebre mobilitzi. Als primers que va mobilitzar foren els pastors. No era obvi que escoltessin, no era obvi que es posessin en camí. Però hi van anar i darrera d’ells hi van seguir altres, molts i diferents.
Els reis o els mags d’Orient també es mobilitzen i representen l’extensió a tot el món del reconeixement d’allò que acaba de succeir. Des de sempre els reis d’Orient representen els savis vinguts de lluny:
ens diu algú que fossin jueus? Més aviat semblaria el contrari tal com ens són presentats. Semblarien uns homes d’altres religions però capaços de llegir els signes del seu temps, i per tant, d’establir una comunió en el reconeixement de Crist que traspassa cultura i religions.
Ens agrada en els nostres pessebres posar-hi tothom i voldria veure en això aquesta crida universal a reconèixer Crist en l’infant nascut a aquella cova de Betlem perquè, per molt humil que sigui la representació, és nogensmenys el naixement de Jesús de Natzaret, el Verb etern de Déu que ha vingut al món fet home.
La fe ens porta a anar de la realitat a l’esperança. És real que és de nit i fa fred. És real que hi ha qui no té on dormir. És real el drama de la pobresa i de tantes i tantes altres qüestions, però també ho és el testimoni de fe que porta el Pessebre a milions i milions de llars i de llocs a tot el món, i encara és més real la sensibilitat i la capacitat de moure’s que hi veiem. Els pastors haurien pogut tenir la indiferència de no escoltar, de deixar que ningú no anés a adorar l’infant nascut a Betlem, de pensar que no hi havia alternativa a la nit, però hi hagué esperança perquè hi havia fe en l’acció de Déu en el món i la mobilització que comença aquesta nit, ens fa afirmar que sí, que hi ha llum en la foscor, i que aquesta llum s’anomena Jesús, el Crist. Diem que aquesta nit no té la darrera paraula.
I si tenim en compte això, potser ens tocarà pensar si nosaltres també ens mobilitzem per Nadal. Com en la Nadala que els escolans cantàveu per la marató, i preguntàveu: “I tu, què has fet?” També nosaltres podem preguntar-nos: I què fem?
Quantes maneres no hi ha de ser una veu clara que increpa la foscor, de ser una figureta que es mou i mira a Jesús, de voler ser part del Pessebre. Aquesta és la invitació i la crida d’aquesta nit que nosaltres il·luminem amb la fe que en aquest infant, Déu ha vingut al món.
Déu, en Jesucrist, ha respectat la mesura humana de les coses. Estem sotmesos a una manera de fer que no se salta els procediments i els mètodes humans. Quantes vegades voldríem com els deixebles que baixés foc del cel i arreglés una situació. Però la resposta de Déu és
Jesucrist i el seu exemple amb una vida d’home, sotmès fins i tot Ell, encara que voluntàriament, a tantes limitacions.
Els mitjans extraordinaris, el foc del cel, la desaparició ràpida dels qui ens molesten…, fins i tot per les bones causes queden descartats, almenys no estan mai a disposició nostra. Nosaltres, en la nostra feblesa humana podríem tenir la temptació d’acabar situacions que no ens agraden amb mitjans que no respectessin les coordenades humanes. Quina destrossa no faríem. Segurament acabaríem liquidant-nos els uns als altres.
Aquesta intervenció extraordinària de Déu seria fàcil i ràpida, però Déu no ha triat això. Qui ens ha dit que la vida sigui fàcil? La via humana, la limitació de no saltar-nos l’entesa dels uns amb els altres, de cercar la voluntat de Déu des dels nostres límits de persones, ens obliga i per tant ens porta a un camí en el qual no creem res des de la facilitat. Malgrat que ho endolcim molt, el Pessebre no té res de fàcil. És la història d’una família que viatja i no té on passar la nit, d’uns pastors pobres que han d’estar al ras per guardar els ramats, d’uns reis que emprenen un llarg i incòmode viatge.
Per ajudar les situacions complicades del nostre entorn, avui i demà farem una col·lecta a favor de Caritas per qui la llum de Crist arriba a moltes zones fosques. Procurem que hi arribi en forma d’ajuda material, imprescindible en els temps que vivim.
Déu es reserva la seva intervenció en la persona de Jesucrist. En la seva Encarnació i en la seva resurrecció, contemplem les possibilitats extraordinàries que Ell té, però El Pessebre, com si fos un preludi de la vida de Jesús, ens diu que poques coses li foren fàcils en molts altres moments. Jesucrist respecta ser un home com nosaltres i ens ensenya el camí d’una humanitat que pot amb fe i esperança avançar sense forçar, construir sense destruir, convertir enlloc d’imposar.
Aquesta confiança de Déu amb la humanitat és immensa. Nadal ens diu que Déu aposta encara per les capacitats humanes, a les quals els va confiar el món que Ell va crear. Amb Jesucrist ens dona el model definitiu d’ésser humà i ens apodera per canviar el món i canviar-nos a nosaltres. Com en la Nadala, només ens cal preguntar-nos: Què fem? Potser la joia més gran que respirem per aquestes festes sigui la del
reconeixement de la nostra dignitat com a persones, com deia Sant Lleó.
Que la nostra mirada a Jesús infant en el Pessebre, en aquesta Santa Nit sigui ens porti al compromís de ser fidels a la nostra humanitat, que en Ell Déu ha acollit com a pròpia.
Última actualització: 25 desembre 2024