L’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (16 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 4:3-6.1-13 / Marc 16:15-20

 

S’enlairà i fou endut al cel, ens ha dit l’evangeli. En el Credo la vida de Jesucrist aquí a la terra ens és presentada –germans i germanes estimats- en termes d’un gran abaixament i d’una ascensió gloriosa. “Per la nostra salvació, davallà del cel”, diem. En altre paraules, sortí del Pare per venir al món i mostrar l’amor immens que el Pare li té (cf. Jo 16, 27-28). S’abaixà vivint en l’anonimat la major part de la seva vida i donat a un treball humil. S’abaixà encara més amb la crucifixió i amb l’estada al sepulcre. Després, se’n pujà al cel i fou glorificat a la dreta del Pare. Avui l’Església celebra amb joia i amb acció de gràcies aquesta ascensió gloriosa.

Les lectures que hem escoltat i també el credo fan servir un llenguatge simbòlic per explicar aquesta realitat del retorn de Jesús a la casa del Pare (cf. Jo 14, 2; 16, 28). I per això parlen de pujar, d’enlairar-se, de seure a la seva dreta. Amb això volen expressar que el Fill de Déu amb el seu cos humà gloriós, s’endinsa en la dimensió transcendent de Déu i participa de la glòria, la sobirania, el poder divins, en una abraçada eterna d’amor amb el Pare per vessar-lo a mans plenes sobre la humanitat.

Si només haguéssim de comptar amb les nostres possibilitats, la humanitat no podria tenir mai accés a la casa del Pare. Només Jesucrist, en l’ascensió, ha pogut obrir-nos-en l’accés. Nosaltres, doncs, que estem units a ell pel baptisme, confiem de poder-lo seguir fins allí. Per això, avui, tant com celebrem l’ascensió gloriosa del nostre Senyor, celebrem també que nosaltres son cridats a participar d’aquesta elevació. L’enyorança que sentim d’una vida sense fi, de viure en la plenitud de l’amor i de la joia, la podrem satisfer. Els nostres somnis d’un futur millor, sense dol, ni dolor, ni mort, podran ser satisfets gràcies a les portes que ens obre l’ascensió de Jesús, si seguim els camins de l’Evangeli. Aquesta confiança ens permet de viure una joia i una esperança que transfiguren la vida de cada dia.

El fet que ell hagi deixat de ser visible als nostre ulls, no significa que s’hagi separat de nosaltres. L’ascensió inicia una altra manera de presència. I no pas uns presència extàtica, sinó dinàmica. Ell continua vivint, parlant i actuant en el si de l’Església, fins al final de la història. Continua cooperant amb els seus deixebles també avui.

Predicaven a tothom la Bona Nova de l’Evangeli, deia també l’evangelista. Perquè la missió d’evangelitzar que Jesús havia dut a terme, a partir de l’ascensió l’encomana a l’Església en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. També nosaltres hem de ser testimonis seus. Però, per ser testimoni, cal haver tingut una experiència personal del que testimoniem. Per això, primer hem d’haver deixat entrar Jesucrist en les nostres vides i aprofundit la nostra fe a través de la pregària, de la lectura orant de la Sagrada Escriptura, de la celebració dels sagraments, de tenir la consciència de formar part del cos eclesial del Crist. De tota manera, no cal esperar d’haver arribat als graus més alts de la vivència cristiana per començar a comunicar els altres el tresor de la fe i les grans perspectives existencials que obre. Basta haver començat a tenir-ne alguna vivència personal.

La missió evangelitzadora, mentre dóna vida als altres, ajuda a madurar i fa créixer en la fe els qui evangelitzen. I evangelitzar vol dir no sols donar a conèixer la persona de Jesús sinó fer-se servidor dels altres. A més, tal com diu el Papa en la seva exhortació apostòlica sobre “L’alegria de l’Evangeli”: s’ha d’evangelitzar amb alegria; una alegria interior que es reflecteixi en el rostre, “fins i tot qual cal sembrar entre llàgrimes”, perquè “el món actual, que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança,” ha de poder “rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos, impacients o ansiosos, sinó a través de servidors de l’Evangeli” que irradiïn l’alegria de Crist que han rebut com a do (cf. Evangelii gaudium, 10).

Cadascun ha rebut una gràcia segons la mesura de la generositat del Crist, deia l’Apòstol. La missió d’evangelitzar, cadascú l’ha de dur a terme d’acord amb els dons que Déu li ha concedit. Així ho va procurar de fer el P. Antoni M. Marcet, fill de Terrassa, del qual avui commemorem els 75 anys de la mort, esdevinguda el 13 de maig. La seva missió evangelitzadora partí de la gràcia que va rebre en la seva vocació monàstica i presbiteral a Montserrat i, més endavant, de la seva elecció com a abat del nostre monestir. El desplegament d’aquesta vocació va ser preparat pels anys que passà a la nostra Escolania. El seu abadiat, iniciat el 1912, ha estat un dels més llargs de la història del nostre monestir. Amb la cooperació d’altres monjos, va donat molt de fruit. Va obrir nous horitzons a la comunitat i marcà uns solcs que en bona part perduren fins avui. Va renovar la vida monàstica i la vida litúrgica, afavorí la catalanització de Montserrat, en potencià la dimensió cultural, la formació intel·lectual dels monjos, reformà edificis i en construí de nous, reimplantà la impremta i dinamitzà les publicacions, inaugurà el museu bíblic, etc. Són moltes les coses que es podrien esmentar, però ara no és possible. L’abat Antoni M. Marcet, diuen els qui el van conèixer, era un home recte, ferm, discret, humil; arrelat en una forta vivència espiritual, fonamentada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, per bé que durant moltes temporades la va viure en l’obscuritat de la fe i en l’aridesa interior. Sempre el sostingué, però, la confiança en Déu, com ho reflectia el seu lema abacial. Va sofrir molt quan el juliol del 1936, la comunitat es va haver de dispersar i deixar el monestir i el santuari, i encara més a causa dels 23 monjos que van ser assassinats o van morir al front. Aquest sofriment li afectà fortament la salut.

Les paraules de comiat de la comunitat que va dir en el llit de mort, són un autèntic testament espiritual: “Estimeu Déu. Sigueu sempre fidels a Jesucrist segons l’esperit de l’Evangeli. Ell és el remei i l’única salvació, no sols per als monjos sinó de tot el món. Sigueu fidels a la Verge Maria; ella és la nostra tendra mare que ens acompanya com agafant-nos de la mà, estimem-la. Tinguem caritat, perquè sense caritat tot és mentida. Estimem sempre i tothom”. Tingué, també, unes darreres paraules de comiat per als escolans: “Jo recordo amb emoció –els va dir- l’honor d’haver estat rebut en aquesta casa, aquí vaig fer la primera comunió, aquí vaig néixer a la vida espiritual i a la vida intel·lectual. Procureu ser fills predilectes de la Mare de Déu” (cf. L’Abat Marcet. Montserrat, 1951, p. 27-28).

Avui, entorn de l’altar, fem memòria de la persona del P. Abat Antoni M. Marcet i agraïm l’obra que el Senyor va fer a través d’ell a favor de Montserrat i de la seva missió en l’Església. I també demanem que comparteixi la glòria de Jesucrist perquè pugui ser, prop d’ell, intercessor a favor nostre.

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració eucarística. En el sagrament, hi trobarem la presència d’Aquell que, per la seva ascensió, aparentment pot semblar absent, Jesucrist.