La Pentecosta (23 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (23 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 2:1-11 / Gàlates 5:16-25 / Joan 15:26-27; 16:12-15

 

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra (Sa 1, 7), cantàvem, germans i germanes, en iniciar la celebració. I és veritat. L’Esperit l’ha omplerta des del primer dia de la Pentecosta, quan gent de tots els pobles van sentir en la seva llengua materna els diversos llenguatges que l’Esperit concedia de parlar als apòstols. L’Esperit fent que les grandeses de Déu fossin proclamades a la pluralitat dels pobles, en superava la divisió i formava la unitat de tots. Cadascú des de la seva llengua i la seva pròpia cultura podia comprendre i fer-se seva l’única Paraula que ve de Déu. Aquesta és la missió de l’Església en el món en cada època de la història: presentar la Bona Nova de Jesús a la humanitat entera. Als nostres dies, en la seva encíclica “Fratelli tutti”, el papa Francesc, veu aquesta unitat en la pluralitat que crea l’Esperit a la Pentecosta, i, tot invitant a posar-nos en sintonia amb l’obra de l’Esperit, diu que hem de projectar i treballar junts “com una única humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d’aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans” (n. 8).

L’Esperit, que fou donat a l’Església en la primera Pentecosta, encara avui, doncs, hi continua present i actiu. Ella, poble de Déu en camí cap a la plenitud eterna de la pasqua, travessa la història i els segles sota l’impuls de l’Esperit per testimoniar les grandeses de Déu i ser servidora de la humanitat, perquè Jesucrist, el Senyor, continua la seva obra de guarició i de salvació a través dels cristians. Malgrat les febleses i els pecats dels membres de l’Església, l’Esperit dóna fermesa a la predicació de l’Evangeli, fa créixer l’amor solidari, disposa l’interior de les persones a obrir-se cada dia a l’obra de la gràcia, suscita la santedat en homes i dones de totes les edats, pobles i cultures. A través de l’Església, encara, l’Esperit porta consol i esperança en tantes situacions de sofriment, de dol o de foscor. Actua en el nostre món contemporani que es veu aclaparat per la pandèmia, i per tantes crisis, socials i econòmiques, amb multituds que busquen desesperadament i amb risc de la vida una sortida a la seva situació. Enmig d’aquestes situacions, hi ha fam i set del missatge transformador de la Pentecosta. Fam i set, potser sense saber-ho, de rebre el do de l’Esperit com a defensor, com a protector i com a consolador.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Membres de l’Església com som, també ens ha estat donat a nosaltres. El vàrem rebre en els sagraments de la iniciació cristiana com un do inesborrable. Per això l’Esperit continua present en el nostre interior i ens atorga uns dons espirituals o carismes. A cadascú d’una manera particular, d’acord amb les seves capacitats o amb les seves funcions en l’Església. Aquesta diversitat està al servei dels altres i comporta una harmonia i una riquesa que coopera a la missió de l’Església en el món, i que l’egoisme no hauria de malmetre.

L’Esperit que hem rebut ens ajuda a viure com a fills de Déu, il·lumina el nostre interior perquè tinguem fe en Jesucrist, perquè el puguem conèixer més i més. L’Esperit, encara, ens ajuda a pregar, ens dóna forces per estimar i servir els altres malgrat la nostra feblesa i la nostra inconstància, i ens il·lumina perquè sapiguem discernir la voluntat de Déu en el nostre obrar. És l’Esperit, també, que ens fa descobrir la presència de Jesucrist en el sagrament de l’Eucaristia i en cada germà.

Aquesta presència de l’Esperit en nosaltres ens mou a ser comunicadors dels seus dons als altres i, d’una manera particular, a ser instruments del seu consol als qui ploren o estan tristos, instruments de la seva defensa dels petits i dels marginats, instruments de la seva protecció a les persones febles o tractades injustament. En una societat en la qual es donen enemistats, discòrdies, gelosies, enveges, rivalitats, divisions, d’una manera semblant a la situació que descrivia sant Pau a la segona lectura, hi hem de fer presents els fruits de l’Esperit: l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat. Per poder-ho fer, però, hem d’invocar insistentment l’Esperit Sant tal com fa l’Església avui i ha fet des del dia de l’Ascensió. I, a més, hem estar oberts i ser dòcils interiorment perquè l’Esperit pugui actuar en nosaltres i a través nostre a favor dels altres com a portadors d’esperança, de solidaritat, de justícia amarada de misericòrdia.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. Omple, també, aquesta nostra assemblea litúrgica, perquè la nostra lloança a Déu sigui digna d’ell, perquè la gràcia divina penetri en els nostres cor i faci fecunda la nostra vida, perquè comprenguem la Paraula divina, així –com deia l’evangeli- ens va guiant cap al coneixement de la veritat sencera. L’Esperit Sant, encara, per mitjà de la pregària de l’Església, transformarà el pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist; i quan els rebem vol transformar la nostra persona i vol ajudar-nos a unir-nos els uns als altres en l’amor per formar el cos espiritual de Crist que és l’Església.

L’Esperit del Senyor ha omplert tota la terra. I l’omple de vida. Però encara no és tota la terra que està sota l’impuls de l’Esperit. Hi ha zones del nostre interior que encara és mouen sota els impulsos contraris a l’Esperit. I per això encara hem de pregar intensament: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels”. Hi ha àrees geogràfiques amb conflictes greus, com encara hem vist aquestes setmana. En canvi, més enllà de totes les divisions i els enfrontaments, l’Esperit vol fer de tota la humanitat una sola família de fills i filles de Déu. Per això, al final de l’encíclica que he esmentat al començament, el Papa prega: “Veniu Esperit Sant, mostreu-nos la vostra bellesa reflectida en tots els pobles de la terra, per descobrir que tots som importants, que tots som necessaris, que són rostres diferents de la mateixa humanitat que estimeu. Amén” (n. 287)

Abadia de MontserratLa Pentecosta (23 de maig de 2021)

L’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (16 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 4:3-6.1-13 / Marc 16:15-20

 

S’enlairà i fou endut al cel, ens ha dit l’evangeli. En el Credo la vida de Jesucrist aquí a la terra ens és presentada –germans i germanes estimats- en termes d’un gran abaixament i d’una ascensió gloriosa. “Per la nostra salvació, davallà del cel”, diem. En altre paraules, sortí del Pare per venir al món i mostrar l’amor immens que el Pare li té (cf. Jo 16, 27-28). S’abaixà vivint en l’anonimat la major part de la seva vida i donat a un treball humil. S’abaixà encara més amb la crucifixió i amb l’estada al sepulcre. Després, se’n pujà al cel i fou glorificat a la dreta del Pare. Avui l’Església celebra amb joia i amb acció de gràcies aquesta ascensió gloriosa.

Les lectures que hem escoltat i també el credo fan servir un llenguatge simbòlic per explicar aquesta realitat del retorn de Jesús a la casa del Pare (cf. Jo 14, 2; 16, 28). I per això parlen de pujar, d’enlairar-se, de seure a la seva dreta. Amb això volen expressar que el Fill de Déu amb el seu cos humà gloriós, s’endinsa en la dimensió transcendent de Déu i participa de la glòria, la sobirania, el poder divins, en una abraçada eterna d’amor amb el Pare per vessar-lo a mans plenes sobre la humanitat.

Si només haguéssim de comptar amb les nostres possibilitats, la humanitat no podria tenir mai accés a la casa del Pare. Només Jesucrist, en l’ascensió, ha pogut obrir-nos-en l’accés. Nosaltres, doncs, que estem units a ell pel baptisme, confiem de poder-lo seguir fins allí. Per això, avui, tant com celebrem l’ascensió gloriosa del nostre Senyor, celebrem també que nosaltres son cridats a participar d’aquesta elevació. L’enyorança que sentim d’una vida sense fi, de viure en la plenitud de l’amor i de la joia, la podrem satisfer. Els nostres somnis d’un futur millor, sense dol, ni dolor, ni mort, podran ser satisfets gràcies a les portes que ens obre l’ascensió de Jesús, si seguim els camins de l’Evangeli. Aquesta confiança ens permet de viure una joia i una esperança que transfiguren la vida de cada dia.

El fet que ell hagi deixat de ser visible als nostre ulls, no significa que s’hagi separat de nosaltres. L’ascensió inicia una altra manera de presència. I no pas uns presència extàtica, sinó dinàmica. Ell continua vivint, parlant i actuant en el si de l’Església, fins al final de la història. Continua cooperant amb els seus deixebles també avui.

Predicaven a tothom la Bona Nova de l’Evangeli, deia també l’evangelista. Perquè la missió d’evangelitzar que Jesús havia dut a terme, a partir de l’ascensió l’encomana a l’Església en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. També nosaltres hem de ser testimonis seus. Però, per ser testimoni, cal haver tingut una experiència personal del que testimoniem. Per això, primer hem d’haver deixat entrar Jesucrist en les nostres vides i aprofundit la nostra fe a través de la pregària, de la lectura orant de la Sagrada Escriptura, de la celebració dels sagraments, de tenir la consciència de formar part del cos eclesial del Crist. De tota manera, no cal esperar d’haver arribat als graus més alts de la vivència cristiana per començar a comunicar els altres el tresor de la fe i les grans perspectives existencials que obre. Basta haver començat a tenir-ne alguna vivència personal.

La missió evangelitzadora, mentre dóna vida als altres, ajuda a madurar i fa créixer en la fe els qui evangelitzen. I evangelitzar vol dir no sols donar a conèixer la persona de Jesús sinó fer-se servidor dels altres. A més, tal com diu el Papa en la seva exhortació apostòlica sobre “L’alegria de l’Evangeli”: s’ha d’evangelitzar amb alegria; una alegria interior que es reflecteixi en el rostre, “fins i tot qual cal sembrar entre llàgrimes”, perquè “el món actual, que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança,” ha de poder “rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos, impacients o ansiosos, sinó a través de servidors de l’Evangeli” que irradiïn l’alegria de Crist que han rebut com a do (cf. Evangelii gaudium, 10).

Cadascun ha rebut una gràcia segons la mesura de la generositat del Crist, deia l’Apòstol. La missió d’evangelitzar, cadascú l’ha de dur a terme d’acord amb els dons que Déu li ha concedit. Així ho va procurar de fer el P. Antoni M. Marcet, fill de Terrassa, del qual avui commemorem els 75 anys de la mort, esdevinguda el 13 de maig. La seva missió evangelitzadora partí de la gràcia que va rebre en la seva vocació monàstica i presbiteral a Montserrat i, més endavant, de la seva elecció com a abat del nostre monestir. El desplegament d’aquesta vocació va ser preparat pels anys que passà a la nostra Escolania. El seu abadiat, iniciat el 1912, ha estat un dels més llargs de la història del nostre monestir. Amb la cooperació d’altres monjos, va donat molt de fruit. Va obrir nous horitzons a la comunitat i marcà uns solcs que en bona part perduren fins avui. Va renovar la vida monàstica i la vida litúrgica, afavorí la catalanització de Montserrat, en potencià la dimensió cultural, la formació intel·lectual dels monjos, reformà edificis i en construí de nous, reimplantà la impremta i dinamitzà les publicacions, inaugurà el museu bíblic, etc. Són moltes les coses que es podrien esmentar, però ara no és possible. L’abat Antoni M. Marcet, diuen els qui el van conèixer, era un home recte, ferm, discret, humil; arrelat en una forta vivència espiritual, fonamentada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, per bé que durant moltes temporades la va viure en l’obscuritat de la fe i en l’aridesa interior. Sempre el sostingué, però, la confiança en Déu, com ho reflectia el seu lema abacial. Va sofrir molt quan el juliol del 1936, la comunitat es va haver de dispersar i deixar el monestir i el santuari, i encara més a causa dels 23 monjos que van ser assassinats o van morir al front. Aquest sofriment li afectà fortament la salut.

Les paraules de comiat de la comunitat que va dir en el llit de mort, són un autèntic testament espiritual: “Estimeu Déu. Sigueu sempre fidels a Jesucrist segons l’esperit de l’Evangeli. Ell és el remei i l’única salvació, no sols per als monjos sinó de tot el món. Sigueu fidels a la Verge Maria; ella és la nostra tendra mare que ens acompanya com agafant-nos de la mà, estimem-la. Tinguem caritat, perquè sense caritat tot és mentida. Estimem sempre i tothom”. Tingué, també, unes darreres paraules de comiat per als escolans: “Jo recordo amb emoció –els va dir- l’honor d’haver estat rebut en aquesta casa, aquí vaig fer la primera comunió, aquí vaig néixer a la vida espiritual i a la vida intel·lectual. Procureu ser fills predilectes de la Mare de Déu” (cf. L’Abat Marcet. Montserrat, 1951, p. 27-28).

Avui, entorn de l’altar, fem memòria de la persona del P. Abat Antoni M. Marcet i agraïm l’obra que el Senyor va fer a través d’ell a favor de Montserrat i de la seva missió en l’Església. I també demanem que comparteixi la glòria de Jesucrist perquè pugui ser, prop d’ell, intercessor a favor nostre.

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració eucarística. En el sagrament, hi trobarem la presència d’Aquell que, per la seva ascensió, aparentment pot semblar absent, Jesucrist.

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Diumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (9 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44-48 / 1 Joan 4:7-10 / Joan 15:9-17

 

Anem acabant la celebració del temps Pasqual. Hem participat sagramentalment dels misteris salvadors. Podríem explicar la vida de Jesús en poques paraules? Ja que el final de la vida respon a tot el que ha estat l’experiència anterior: ‘Tal viuràs, tal moriràs’.

Hi ha una frase en l’interrogatori de Pilat que crec que pot resumir el per què de l’existència de Jesús. Pilat li pregunta: “Tu ets rei?”. I Jesús respon: “Sí, però el meu regne no és d’aquest món. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat”. Aquesta resposta conté l’explicació de tot el que Jesús ha fet i com ho ha fet.

Jesús mai no va voler fer signes meravellosos per enlluernar els homes. Quan li demanaren un senyal del cel s’hi va negar. Ell no venia a entusiasmar la gent, el seu actuar va ser sempre discret. Fins demanava que no se’n fes propaganda. Jesús ensenyava i actuava segons veia que feia el Pare. I l’actuació de Déu és discreta. Apunta al cor, no als sentiments. Ell vingué a ensenyar la veritat, i la veritat absoluta, i aquesta no es pot discutir. Simplement: és. Per això, quan el Baptista envia els seus deixebles a preguntar-li si era ell el que esperaven, els respongué: “Aneu a dir a Joan el que heu vist i sentit: els cecs recobren la vista, els coixos caminen, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres reben l’anunci de la Bona Nova. I feliç el qui no s’escandalitza de mi!”. Jesús no donava altres arguments del que deia i feia. I així afirmà davant Anàs: “Aneu i pregunteu el que jo he dit i fet als qui m’escoltaven”. Ell no necessitava defensar-se, sinó que el recolzava el Pare que l’havia enviat, perquè ell feia el que li indicava: “Jo no faig res que no vegi fer al Pare”. “Si no em creieu a mi, creieu les obres”. D’aquí que, al final de la seva vida exclamà: “tot ha estat acomplert. I expirà”.

De tot això podem extreure el contingut de la resposta: “He vingut a donar testimoni de la veritat”. Perquè la VERITAT és única, la Veritat és Déu: Amor. I Jesús mostra Déu: “El qui em veu a mi veu el Pare”. Veu com Déu estima el món. ¿Podríem dubtar que el ressuscités?

Ens diu avui el deixeble de Jesús: “Hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ens ha enviat el seu Fill únic…, ell ha estat el primer d’estimar-nos, no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu”. Això és: Déu és Amor. I l’amor ¿quina resposta demana?: Amor. ‘L’amor treu amor’, diu Santa Teresa. Això ho podem comprovar quan l’amor és veritablement humà. No és cap teoria, és la realitat. Comprenem, doncs, clarament el que se’n deriva. “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. El meu manament és que us estimeu els uns als altres, tal com jo us he estimat”. Ara sou els meus amics, i no hi ha secrets entre amics. Per això us he fet saber el que he sentit del meu Pare. Jo us he escollit per a ser els meus testimonis. I el Pare us concedirà tot el que li demaneu en nom meu. Això us mano: que us estimeu el uns als altres. Aquest és, doncs, el testament de Jesús.

L’amor no pot ser egoista. Jesús ens ha ensenyat la veritat: ha donat la pròpia vida per tots nosaltres. També nosaltres l’hem de donar pels germans. Això suposa abnegació, renúncia, mortificació. Però és l’esforç el que dóna fruit i no l’egoisme. Basta mirar al voltant nostre i constatar què n’estem de lluny, perquè es pugui dir: ‘mireu com s’estimen’. Però sols en això es podrà conèixer que som deixebles del Crist. I el món ho espera. Ja que l’amor que el món practica és només el carnal i, sense l’espiritual, es consumeix. Perquè només perdura l’espiritual, que és el veritable que ens ha deixat el Crist ressuscitat amb la seva vida.

Abadia de MontserratDiumenge VI de Pasqua (9 de maig de 2021)

Missa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (8 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 16:1-10 / Joan 15:18-21

 

Estimats Sr. Bisbe Agustí, Srs. Arquebisbe Joan Enric i Bisbe Sergi; estimats germans i germanes en el Crist ressuscitat:

A la llum de la Paraula de Déu que ens ha estat proclamada, voldria proposar-vos que ens fixéssim en tres paraules: escollir, evangelitzar, cantar.

“Escollir”. Ho deia Jesús a l’evangeli: jo us he escollit del món. Per l’opció de fe que hem fet i pel baptisme que hem rebut, nosaltres hem escollit Jesús. L’hem posat al centre de la nostra vida i cada dia hem de procurar treballar per ser-li fidels, malgrat la nostra feblesa i les nostres defallences. Encara en la vetlla pasqual d’enguany hem pogut renovar aquesta adhesió a Jesucrist. Però l’evangeli no deia ben bé això. Deia que és Jesús qui ens ha escollit. Ell ha fet opció a favor nostre abans que nosaltres la féssim per ell. Ell ens ha escollit perquè ara visquem units a ell per la fe i per l’amor –per l’amistat, havia dit una mica abans del fragment que hem llegit (cf. Jo 15, 14)-, i perquè així després puguem participar de la seva salvació més enllà de la mort, en la vida per sempre. L’elecció de Jesús, si és viscuda des de l’amor i l’amistat, porta a fer el que ell ens mana, viure segons el seu Evangeli. És la manera de correspondre a l’amor que ell ens demostra. Però això té una contrapartida, segons el que hem sentit. Jesús deia: si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva, però com que no en sou, el món us odia, us persegueix perquè no admet la vostra manera de pensar i de viure. Els deixebles de Jesús, doncs, comparteixen dolorosament l’antagonisme del món envers Jesús. Fins al punt que aquesta animadversió constitueix un signe de la veritable pertinença a Jesús. En la nostra societat, a diferència del que passa en algunes parts del món, aquesta animadversió no pren formes de persecució violenta, sinó d’incomprensió, de burla, de crítica negativa, de malfiança, de marginació. Sovint ens hi podem trobar, fins i tot pel sol fet d’anar a missa, o de tenir-hi una participació visible com en el cas de fer d’animador del cant a la litúrgia. Això no ens ha de descoratjar, perquè indica que som autèntics deixebles de Jesucrist. Ell va ser perseguit i burlat; els apòstols, els màrtirs i tants homes i dones, joves i grans, que han viscut compromesament la fe, també. La Pasqua que celebrem aquests dies ens encoratja a no defallir, a continuar estimant i servint el Senyor, l’Església, els germans i germanes, creients o no. La Mare de Déu ens ajuda amb la seva intercessió.

La primera paraula en la qual volia proposar de fixar-nos era, doncs, “escollir” per experimentar la joia que ell ens hagi fet dels seus i per ser valents davant les incomprensions que això ens pot comportar. La segona paraula és “evangelitzar”. Ho deia la lectura dels Fets dels Apòstols: Pau i Timoteu foren cridats a evangelitzar. I concretament, en el fragment d’avui, a evangelitzar la Macedònia. És a dir, a portar el missatge cristià a Europa. I això ens omple de joia i d’acció de gràcies, perquè aquesta predicació constitueix els inicis de l’arrelament de l’Evangeli a les nostres terres europees. Tot aquell que ha estat escollit per Jesús ha de continuar aquesta missió d’anunciar l’Evangeli: Jo us he escollit per confiar-vos la missió d’anar per tot arreu i donar fruit, deia el Senyor (Jo 15, 16). Aquesta missió comporta donar testimoniatge de Jesús i de la seva Paraula amb la vida i, per tant, amb les obres i les paraules, comporta invitar els altres a conèixer-lo i a deixar-lo entrar en la pròpia existència per una opció de fe, comporta anunciar que només ell pot omplir el cor humà en plenitud i presentar d’una manera coherent i atractiva el sentit de l’existència humana amb tots els seus alts i baixos, amb tots els moments de joia i de dolor, de servei abnegat per amor. Perquè només Jesucrist té paraules de vida eterna (cf. Jo 6, 68). La nostra fe en ell, per tant, no es pot quedar en una cosa personal, privada, o a nivell dels més íntims. Demana de ser anunciada, compartida, en la intimitat d’un diàleg personal com en el cas de Nicodem (cf. Jo 3, 1ss.) o cridada dalts dels terrats, com varen fer els apòstols des de la pentecosta (cf. Mt 10, 27; Ac 2, 14ss.), amb la traducció que això té als nostres dies de fer l’anunci també en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Escollits per Jesucrist i adherits a ell per la fe i per l’amor, hem de fer conèixer als altres aquest do que hem rebut i com ens és motiu de joia, d’esperança i de compromís per servir els altres.

La tercera paraula que volia proposar-vos és “cantar”. El salm responsorial ens invitava a fer-ho: doneu culte al Senyor amb cants de festa, deia. El cant festiu és expressió de joia i d’agraïment per les obres que Déu ha fet a favor nostre, des de la creació de l’univers, des que ens ha cridat a l’existència, fins a la salvació que ens atorga cada dia en Jesucrist.

Tot a causa del seu amor que ens ha escollit i ens ha fet poble seu, membres de l’Església. Els cants de festa dels cristians, a més de lloar i de donar gràcies a Déu, ens ajuden a viure personalment la fe i a anunciar-la, a evangelitzar.

Efectivament, la nostra lloança feta amb amor, a més d’expressar-li el nostre amor i el nostre agraïment, a nosaltres ens fa créixer com a creients i ens ajuda a comprendre, mentre som a la terra, el misteri de Déu revelat en Jesucrist. A més, ens fa tastar anticipadament la lloança del cel que trobarem al final del nostre pelegrinatge de fe a la terra. El nostre cant de lloança actual implica a més de la boca, el cor i les obres. Perquè, en el cant litúrgic o en el devocional, en darrer terme el que diuen els llavis i el so de la veu ha de provenir del cor, de l’amor. Cantar és propi dels qui estimen, deia ja sant Agustí (cf. Josep Ratzinger, citat per J-A. Piqué. Teologia e musica, Torino, 2013, p. 106). Dels qui estimen Déu i li volen correspondre amb una vida d’amor a ell i als altres.

Avui que donem gràcies a Déu pels 50 anys de treball musical i de servei a les comunitats cristianes que han fet, i fan, les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia, ens alegra i ens encoratja pensar que amb això estem fent modestament realitat –segons les nostres possibilitats- el que el Papa Francesc diu a propòsit dels qui estan al servei del cant en la litúrgia: “el bon intèrpret –afirma- ha d’estar animat per la humilitat i per l’esperit de servei a la comunitat” cristiana que s’aplega per a les celebracions. A més, “ha de buscar sempre de formar-se i de transformar-se interiorment” per mitjà de la fe i de la pregària, “i tècnicament”, amb la formació musical i litúrgica “per poder oferir la bellesa de la música en l’àmbit litúrgic. Així es canta amb joia a Déu un himne de lloança i d’acció de gràcies” (cf. Discurs al Congrés Internacional de Música Sacra, Roma 9.11.2019).

Fem-nos, doncs, dòcils a l’Esperit Sant que és amor i que és a l’origen del cant, perquè ens atregui a l’amor per Crist i ens condueixi cap al Pare. Així, en l’Església peregrina, avançarem joiosament cap al terme de la pasqua eterna amb cants de festa i de lloança.

Abadia de MontserratMissa d’Acció de Gràcies pels 50 anys de Trobades (8 de maig de 2021)

Diumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (2 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 9:26-31 / 1 Joan 3:18-24 / Joan 15:1-8

 

Si ens preguntéssim quin és l’objectiu final de la nostra existència, què hi fem aquí, quin sentit té tot plegat… l’última frase de l’evangeli que ens ha estat proclamat podria ser-ne la resposta: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Ser deixebles del Crist i donar fruit, és tota una missió.

I per explicar-ho, avui el Senyor ha fet servir una d’aquelles imatges que tant li agraden, una imatge del món rural que tothom pot entendre amb facilitat: la vinya, el cep i les sarments. És una imatge molt emprada al llarg de tota la bíblia, perquè va molt bé per explicar la nostra relació amb Déu. Ja la trobem al Gènesi on explica que Noè, només baixar de l’arca, «va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya» (Cf. Gn 9,20), i a partir d’aquí la imatge de Déu com a vinyater, és utilitzada en diferents ocasions. I en el passatge d’avui deia que en aquesta vinya hi va voler plantar un cep únic, especial, “el cep veritable”: Jesús. I no només això. Les sarments que surten d’aquest cep, som nosaltres. «Jo soc el cep, i vosaltres, les sarments», ens deia. Cep i sarments són, en realitat, una mateixa planta. I això vol dir que tots nosaltres formem part del Crist ressuscitat, ens alimentem de la mateixa saba —hem rebut la mateixa gràcia, i és a través nostre que el cep dóna el seu fruit. No és qualsevol cosa, és una missió i una responsabilitat molt important: Déu ens ha fet la gràcia de ser els seus fills, amb tot el que això implica.

Aquesta imatge, encara, també té una connotació eucarística. No és casual que Jesús ens deixés el vi com a penyora i sagrament en l’eucaristia. El vi és el fruit de la vinya, és la sang de Crist, i això converteix l’eucaristia en la vida de l’Església. Diumenge rere diumenge, quan la comunitat està reunida amb el Crist ressuscitat entorn de la seva taula, és un moment privilegiat per escoltar-lo, i per prendre consciència que nosaltres i el Crist ressuscitat som u —estem units en comunió, i formem part del mateix cos: la sarment és una part importantíssima del cep, perquè sense ella no donaria raïm. Nosaltres donem fruit en el món a través dels dons que Déu ha posat en cadascú de nosaltres. I és aquí, a través de l’oració i del diàleg amb Déu que aquí fem, com podem anar-los descobrint i desenvolupant, perquè els puguem arribar a oferir com un servei, com un regal, com un agraïment per tot el que Déu ha fet per nosaltres.

Avui, doncs, és un bon dia per preguntar-nos quins fruits donem i quins voldríem donar. Podem ignorar els nostres dons, o ens els podem quedar per nosaltres… Però si volem ser bons deixebles de Jesús, estem cridats a fer-los créixer, i sobretot, a donar-los. I per això sempre ens hauríem d’estar preguntant què puc fer jo des d’allà on sóc, o què hauria fet Jesús en el meu lloc, davant de les situacions que se’ns plantegin.

És un bon moment per recordar la última frase de l’evangeli amb què començàvem aquest comentari: «La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus». Déu desitja que siguem els seus col·laboradors més estrets, i ho podem ser seguint el Crist. I si ho fem de manera autèntica, arribarem a identificar-nos tant amb Ell que serem una part d’ell mateix, com les sarments són les branques del cep que li estan unides. Dit en paraules de la segona lectura, «Si complim els seus manaments [si estimem], ell està en nosaltres i nosaltres en ell»: com les sarments al cep. Així podrem dur a terme la missió que Déu ha somniat per nosaltres.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de Pasqua (2 de maig de 2021)

La Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 1:12-14 / Efesis 1:3-6.11-12 / Lluc 1:39-47

 

Des de la muntanya de Montserrat, germans i germanes estimats, hem escoltat com Maria se n’anà decididament a la Muntanya de Judà per visitar la seva cosina Elisabet. La Providència divina ha relacionat espiritualment aquestes dues muntanyes entorn de la persona de Santa Maria, la Mare de Jesús i per això Mare de Déu.

L’evangeli d’avui és un dels passatges més bells i més plens d’alegria de tota la Sagrada Escriptura. Hi hem escoltat com Maria anava a visitar Elisabet. Ho feia, deia l’evangelista, amb decisió, amb convenciment, amb amor. Al moment de rebre l’anunci que seria Mare de Jesús, el Messies Salvador, i davant la seva estranyesa per un fet tan gran i tant insòlit, sense que ella ho demanés, li va ser dit, com un senyal de què no hi ha res impossible per a Déu, que la seva cosina, ja gran, esperava un fill (cf. Lc 1, 36). Maria no es quedà, doncs, a casa meditant el do de la maternitat que havia rebut, sinó que se’n va a casa d’Elisabet, no pas per comprovar la veracitat del que li havia estat dit, sinó per ajudar. Ella, la mare del Senyor, com li diu la cosina, no ve a casa d’ella per ser servida sinó per servir. Perquè Maria no viu per a ella mateixa sinó per als altres. Per això es posa en camí portant el Fill de Déu a les entranyes, amb el cor ple de “magníficat”, sota l’impuls de l’amor i el desig de servir.

En aquest encontre entranyable es troben la fe, la humilitat la voluntat de servir i la lloança a Déu de Maria amb la meravella i la joia que experimenta Elisabet que lloa Maria per haver cregut i per la seva maternitat. Però sobre tot, en la trobada de les dues dones, hi ha la presència de Jesucrist i l’acció de l’Esperit Sant. Tot en la simplicitat més gran amarada de l’amor fidel de Déu. Maria, amb el fill a les entranyes, és la nova arca de l’aliança portadora de la presència de Déu davant la qual, com un nou David (cf. 2S 6, 2-16)), Joan Baptista salta de joia dins les entranyes de la seva mare.

Deia al començament que la Providència divina ha relacionat espiritualment la muntanya Judà i la nostra muntanya de Montserrat. Efectivament, hi ha una continuïtat espiritual entre la Visitació de la Mare de Déu a Elisabet i la realitat del que s’esdevé als ulls de la fe en aquest lloc entorn de la persona de Santa Maria. També aquí és lloc de visitació.

Déu, en el seu amor, ha volgut que en aquesta muntanya s’hi fes present espiritualment la Mare de Déu. Verdaguer ho expressa poèticament en el Virolai amb aquelles paraules: “Reina del cel que els serafins baixaren, deu-nos abric dins vostre mantell blau”. Aquesta presència espiritual de Santa Maria des de fa segles, ha convertit aquest lloc en un espai d’encontre amb ella perquè ella ens mostri Jesús, tal com bellament expressa la Imatge de la nostra Verge Morena.

Montserrat, doncs, és lloc d’encontre amb Maria, lloc de visitació. Però, qui visita a qui? A la muntanya de Judà va ser Maria qui visità Elisabet. A Montserrat pot semblar que som nosaltres, els pelegrins, els monjos, els escolans, que pugem a visitar Maria, per pregar i demanar-li el seu ajut. Però, paradoxalment, en el fons és ella qui ens visita i ens atorga els fruits de la visitació a la seva cosina Elisabet. Visitant-nos, ens presenta Jesucrist perquè el deixem entrar més i més en les nostres vides fins que la nostra persona sigui plenament evangelitzada. Visitant-nos i presentant-nos Jesucrist ens fa experimentar el goig de l’Esperit Sant, ens invita a créixer en l’amor i a posar-nos, com ella, al servei dels altres. Ens invita, i ens ajuda amb la seva intercessió.

Avui, amb la Mare de Déu magnifiquem el Senyor per les meravelles que ha obrat en ella des de la concepció immaculada i la plenitud de la gràcia fins a l’assumpció al cel. Magnifiquem el Senyor, també, per les obres que ha fet i fa a favor nostre i de tota la humanitat. I, alhora, proclamem benaurada Maria per la seva fe, per les grans obres que Déu a fet en ella. I demanem-li que ens sigui mare de consol i d’esperança, patrona sol·lícita del nostre Poble en aquesta hora que estem afligits per la pandèmia i les seves conseqüències greus, però que experimentem també les capacitats de la nostra societat per fer-hi front i envigorir el teixit social mentre es desenvolupa una economia al servei de les persones i a favor sobretot dels més pobres i injustament deixats de banda. I li demanem, encara, que ajudi el govern que es pugui formar, el Parlament i totes les institucions públiques i privades a treballar per superar el moment difícil que estem vivint i fer una societat més justa i solidària, més atenta al creixement humà i espiritual de les persones que no pas al guany pel guany. I li demanem, també, que l’Església que peregrina a Catalunya, pastors i fidels, estigui plena de vitalitat evangèlica i sigui testimoni joiosa de Jesucrist ressuscitat.

Abadia de MontserratLa Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril de 2021)

Vetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (26 d’abril de 2021)

Judit 13:14.17-20 / Rut 2:1-2.8-11;4:13-17 / Isaïes 11:1-5.10 / Gàlates 4:4-7 / Joan 19:25-27

 

Sr. Arquebisbe, HH. Conselleres, Autoritats, germans i germanes, estimats tots en el Crist ressuscitat:

En la joia de la pasqua i guiats per la llum del Crist ressuscitat, hem escoltat aquest evangeli que ens presenta Santa Maria al peu de la creu de Jesús; una creu que més que portadora de mort és portadora de vida. Jesús, abans d’acabar de dur a terme tot el que el Pare li ha encomanat, es fixa en la seva Mare i en el deixeble que ell estimava més, que estava prop d’ella, i diu: Mare, aquí tens el teu fill. I tot seguit diu al deixeble: aquí tens la teva mare.

Com s’esdevé en tot l’evangeli segons sant Joan, també aquest episodi té diversos nivells de lectura i tots portadors de bones noves. Un primer nivell és el del sentit immediat, ple d’humanitat, de tendresa i d’amor filial. Jesús no vol que la seva mare es quedi sola i encarrega al deixeble que en tingui cura. Un segon nivell de lectura, parteix del fet que aquest deixeble més estimat de Jesús, personifica, representa, tots els seus deixebles, tots els que creuen en ell. A partir d’aquest fet, doncs, Maria és constituïda mare de tots els cristians, mare del cos eclesial de Crist, per això en el Concili Vaticà II el papa sant Pau VI, va proclamar la Mare de Jesús mare de l’Església. I encara podríem considerar un altre nivell de lectura i veure Maria com a imatge, personificació, de l’Església. Des d’aquesta perspectiva, se’ns diu que l’Església també és mare de tots els creients en Crist. Ho és perquè els engendra a la vida de fe en el baptisme, els nodreix amb la Paraula de Déu i amb l’Eucaristia i, amb la sol·licitud, pastoral els ajuda a créixer en la vida cristiana.

En aquesta nit que vetllem Santa Maria, ens centrem en el que he anomenat segon nivell de lectura. En Maria com a mare de tots els deixebles de Jesucrist. Al peu de la creu, Santa Maria rep una nova vocació. A la de ser mare del Messies, el Fill de Déu fet home, Jesús li afegeix la maternitat espiritual sobre els qui creuen en ell. En el moment, doncs, que ella estava dreta al peu de la creu unint-se a l’ofrena que el seu fill feia al Pare, s’obre a una nova maternitat sobre la família dels qui volen escoltar i posar en pràctica la paraula de Déu (cf. Mt 12, 48-50). Aquestes paraules de Jesús dalt la creu són el fonament de la maternitat espiritual de Maria sobre cadascun de nosaltres, sobre l’Església que peregrina a Catalunya i sobre el conjunt de l’Església universal. I són el fonament del patronatge de la Mare de Déu sobre el nostre poble.

Remarquem una cosa. En aquest confiar a Maria el deixeble i el deixeble a Maria, hi ha una prelació. Primer encarrega a Maria que sigui mare del deixeble. Això vol dir que primer li hem estat donats a ella, fins al punt que si arribés el cas que el deixeble no la volgués acollir, ella continuaria amb la missió de ser mare i, per tant, de ser sol·lícita de cadascun dels qui Jesús li ha confiat. Ella no deixarà mai de ser mare, d’estimar, d’ajudar, d’intercedir. I això ens dóna una gran confiança, sobretot quan constatem la nostra negligència envers ella i encara més quan constatem les nostres defallences en l’adhesió a Jesucrist. El nostre camí de fe està unit a Maria, aquella que ha estat la primera a creure, a acollir la Paraula i a fer-la vida. Això ens és font d’esperança i de joia. I també de compromís a no defraudar aquell que ens ha confiat a la seva mare com a fills.

Per això hem de fer com el deixeble que Jesús més estimava quan li fa ser confiada Maria com a mare. La va acollir a casa seva, deia el text evangèlic. Però, a partir de l’original grec, això també té com a mínim un parell de nivells de lectura. El primer, ens indica que la va portar a viure amb ell, oferint-li no sols aixopluc, sinó tota la cura i tota l’estimació. Però, el text evangèlic, apunta també a un altre nivell: la va acollir en el més íntim d’ell mateix, en el seu interior, li va donar entrada en la seva vida. En aquest sentit, tenir Maria per mare vol dir confiar-li el nostre camí de fe, les nostres necessitats i inquietuds. I tenir-la per patrona vol dir confiar-li la situació actual del nostre País i alhora treballar a favor de la gent que el constitueix.

Com recordaven recentment els nostres bisbes en la carta adreçada a l’Església que peregrina a Catalunya amb motiu dels 25 anys del Concili Provincial Tarraconense, “és hora de retrobar la dimensió espiritual mitjançant l’amistat amb Déu i la pregària, i alhora d’aprofundir en la dimensió social de la fe, encunyant un nou mot d’ordre: «No et quedis a casa». Certament, no ens podem quedar casa a l’hora de defensar la vida dels ancians i de la seva igualtat de drets amb totes les altres persones. No ens podem quedar a casa a l’hora d’escoltar la veu dels pobres i dels considerats perifèrics, i de donar-los el lloc just en un món del qual ells també formen part. No podem quedar-nos a casa a l’hora d’empènyer projectes d’humanització de les societats globals i, en particular de la nostra”. I diuen encara, que cal transformar el món “segons els criteris de l’Evangeli de Jesús” […]. “Aquest canvi del món en profunditat esdevé del tot prioritari en aquest temps de pandèmia i de post-pandèmia, en el qual cal imaginar noves maneres de fer en el camp de l’economia, la política, la cultura, la sanitat, l’educació,…” El temps actual “és un temps oportú, un kairós, per a escampar i comunicar, de paraula i amb les obres, la bona nova de l’Evangeli” amb la seva força transformadora (cf. “Esperit cap on guies les nostres esglésies?”, Introducció i 2.5).

Que la Mare de Déu, amb la seva sol·licitud com a mare i patrona envers nosaltres i envers tot el poble de Catalunya, ens ajudi a ser homes i dones units a Jesucrist i a contribuir a la transformació de la nostra societat en aquest moment de la nostra història. Demanem-li que sostingui els malalts i ajudi el personal sanitari que els atén. Que ajudi els responsables de la gestió pública a treballar abnegadament per superar les greus conseqüències negatives a nivell econòmic, laboral i social causades per la pandèmia. Demanem, encara, a la Mare de Déu que, pensant en el bé de les persones, ens ajudi a trobar solucions per a la conjuntura política actual i per superar la situació dels polítics i líders socials que són a la presó o a l’estranger. Preguem, entorn de l’altar del Senyor, per tantes persones que en aquest any ens han deixat a causa del Covid o d’altres malalties, algunes eren familiars o amics nostres, algunes participaven assíduament en aquesta Vetlla de Santa Maria.

Aquí tens la teva mare. Aquestes paraules de Jesús adreçades al deixeble més estimat i a tots nosaltres, estan escrites en un mosaic prop de la Imatge de la Mare de Déu al cambril, per recordar-nos aquesta missió que ella té envers nosaltres. En venerar-la avui, fem-ho amb confiança filial tot deixant-la entrar en la nostra vida perquè ens ajudi a avançar més i més cap a Jesucrist.

 

Abadia de MontserratVetlla de Santa Maria (26 d’abril de 2021)

Diumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (25 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:8-12 / 1 Joan 3:1-2 / Joan 10:11-18

 

Germanes i germans: En aquest IV Diumenge de Pasqua, cada any contemplem el Ressuscitat com a Bon Pastor. És una imatge molt suggerent i estimada pels primers cristians, escollida pel mateix Jesús, que resumeix la missió que ell va assumir mentre estava entre nosaltres i que, glorificat a la dreta del Pare, continua exercint envers l’Església peregrina: vetllar pel seu ramat i conduir-lo a “les prades eternes”, com diu la postcomunió d’aquest diumenge.

La imatge bíblica del “bon Pastor”, pròpia de la cultura agrària, també la podríem traduir avui amb altres imatges: “el bon entrenador”, “el bon animador”, “el bon líder polític”, “la bona mare o el bon pare de família”, el “bon educador”, el “bon mestre espiritual”, el “bon bisbe”, el “bon abat”… Totes aquestes figures o imatges requereixen qualitats d’iniciativa, discerniment, suport i orientació per tal d’evitar la irresponsabilitat, l’abandó, el caos, el vagar per la vida sense cap objectiu, o el “campi qui pugui”. En canvi, quan aquestes instàncies de govern funcionen bé, les persones, comunitats i els diversos grups socials creixen, es desenvolupen, s’impliquen en els projectes i gaudeixen d’estabilitat, motivació i capacitat creativa, sempre que hi hagi una mútua col·laboració.

Jesús es va sentir commogut en veure el poble d’Israel perdut, “com ovelles sense pastor”. Aquesta situació li feia pena i el preocupava fins que, fidel a la missió per a la qual va venir al món, aplegà un nou poble perquè tingués vida en ell i tingués com a llei el manament nou de l’amor.

Jesús, el bon Pastor, ens crida al seu seguiment, però no és un seguiment fred i impersonal ni vol establir una relació d’assalariat que només mira pel propi profit mentre que els seus li són indiferents. La relació que vol establir amb el seu deixeble és entrar en la dialèctica de conèixer-lo i ser conegut per ell; una relació d’íntima amistat que s’enriqueix a partir d’un trobament personal i creix cada vegada més en l’estimació recíproca i el mutu coneixement.

És per això que diu: “Jo sóc el bon pastor, i reconec les meves ovelles i elles em reconeixen a mi” i si no són del seu ramat, les cerca i fa que coneguin la seva veu, perquè hi hagi un sol ramat i un sol pastor. Potser el problema que tenim avui dia és que no acabem de reconèixer la veu d’aquest pastor i preferim pasturar per altres pletes. Gelosos del nostre individualisme i la nostra realització personal, no acabem de veure clar això de ser “ovella” ni que ens diguin el què hem de fer o ens desinstal·lin de la nostra zona de confort.

Jesús no ha vingut a cridar deixebles mesells, insensibles, sense capacitat d’iniciativa ni cap mena de sentit crític. Desitja una comunitat madura, en la qual els seus membres se sentin persones realitzades i siguin reconeguts en la seva individualitat. No vol una massa amorfa i servil, un ramat de cristians massificats que només comptin per omplir l’estadística dels qui pertanyen a l’Església, ni vol formar una mena de “gueto” de creients, que viuen aliens als problemes de la gent ni es fan presents en els àmbits que reclamen solidaritat i cooperació. És un pastor que ens vol adults, responsables, capaços d’actuar lliurement, de prendre decisions, d’afrontar els nostres propis riscos, i d’assumir el fet de ser una comunitat unida per l’amor i que respecti la pluralitat de maneres de viure l’Evangeli.

Tot i així, no podem ignorar que a vegades es fa difícil escoltar la veu del nostre Pastor… Som víctimes d’una pluja tan aclaparadora de paraules, veus, imatges i sorolls, que correm el risc de perdre la nostra capacitat per discernir la seva veu, les seves paraules de vida eterna, addictes a tantes pantalles que ens fan vagar per prats efímers i alimenten la nostra trivialitat.

Malgrat tot, si estem atents, la “veu” de Jesús també ressona en els profetes d’avui, en l’esforç callat de tantes persones que sembren el bé al seu entorn, en els qui creen espais i condicions per fer creïbles paraules que hem reduït a una pobra caricatura com justícia, llibertat, veritat, amor, pau, fraternitat i que són llavor de la nova humanitat, del Regne de Déu que Jesús predicava.

Avui som invitats a recuperar de nou el silenci i la capacitat d’escolta; a estar atents a la veu del “bon Pastor” si no volem veure la nostra fe ofegada per tantes veus que ens assetgen; a sintonitzar amb el millor que hi ha en nosaltres i desenvolupar aquella sensibilitat interior que percep, més enllà del que és visible i del que és audible, la presència d’Aquell que pot donar sentit a la nostra vida, que ens fa costat i ens guia i que com el salmista li podem dir confiadament: “Ni quan passo per barrancs tenebrosos, no tinc por de res, perquè us tinc vora meu. La vostra vara de pastor m’asserena i em conforta”. (Salm 23)

Que Ell, que ha donat la seva vida per nosaltres, i ara se’ns dona en l’Eucaristia, ens condueixi a la Vida plena

 

 

Abadia de MontserratDiumenge IV de Pasqua (25 d’abril de 2021)

Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (18 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 3:13-15.17-19 / 1 Joan 2:1-5a / Lluc 24:35-48

 

Luc Ferry és un filòsof francès, antic ministre d’educació, del qual sóc gran admirador i llegeixo amb fruïció les seves obres. M’agrada molt el seu pensament, clar, profund, crític, ben argumentat…. però amb el qual no sempre n’estic d’acord. I no ho puc estar perquè es declara obertament ateu. Tanmateix, el seu és un ateisme respectuós, amb el que es pot dialogar i amb el que es pot coincidir en moltes coses. No pot ser d’altre manera d’un no creient que diu que el llibre que se’n portaria a una illa deserta és l’Evangeli de sant Joan. La seva obertura el porta a reconèixer, sense deixar de ser crític, els aspectes positius que el cristianisme ha aportat a la civilització. Per aquest motiu se li ha preguntat, en conferències i diàlegs que ha mantingut en diverses ocasions amb gent d’Església, quines raons hi havia per no ser creient. I la resposta que dóna és, entre d’altres, que el missatge que transmet el cristianisme és massa bonic per a ser cert. Quelcom de semblant els devia passar als apòstols quan Jesús s’aparegué en mig d’ells.

En el relat de l’evangelista Lluc se’ns diu que “de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”. Com si digués, massa bo per ser veritat! I potser sigui aquesta la raó per la qual, encara avui, a molts cristians ens costa manifestar l’íntima alegria que hauria d’envair nos, al saber que hem posat la nostra vida en mans d’Aquell que va ser crucificat i sepultat, però que després va ressuscitar, Aquell que, als qui es confien a Ell, els ofereix compartir la vida més enllà de la mort. Fins i tot als que creuen, els resulta difícil copsar aquesta perspectiva com a antídot per a les ansietats i les pors i les dificultats que tant o tan poc afligeixen la vida quotidiana de tots. Crist ha ressuscitat, ressuscitaré amb ell? Massa bo per ser veritat, potser pensin molts. Però el sentit profund de la fe rau precisament aquí: creure en l’experiència dels apòstols, que després de la creu el van veure, el van tocar, el van escoltar, adquirint una certesa de la resurrecció que van anar a difondre per tot el món. I ho van sostenir fins i tot a costa de perdre la vida: la terrenal, amb la certesa d’aconseguir l’altra, la que no té fi.

El relat de Lluc és una veritable invitació a repensar la nostra manera de buscar al Senyor. No cal buscar-lo en les grans teofanies o en realitats abstractes; cal buscar-lo en la vida quotidiana, al partir el pa, al compartir la taula, a l’experimentar les seves ferides que segueixen sagnant en la humanitat ferida pel pecat i la fragilitat. En cada persona ferida pel pecat i la fragilitat reviu tot el Misteri Pasqual. En les ferides de la humanitat sofrent són presents la passió, la mort i la resurrecció de el Senyor. Amb les seves ferides doloroses i glorioses es fa reconeixible i present enmig de la comunitat dels creients.

El que Lluc ens presenta avui no és un Crist ascètic o dogmàtic, sinó un Jesús amb un rostre profundament humà que revela la seva divinitat compartint tot el misteri de la fragilitat humana, amb l’excepció de pecat, que supera i anul·la oferint la seva vida a l’arbre de la Creu. Com els deixebles, també nosaltres hem de ser testimonis del Misteri Pasqual i hem de convidar a tots a mirar i tocar el Crist, present en les seves vides, en les seves històries, sovint plenes de contradiccions i de sofriment, recordant, però, que l’última paraula sobre tot esdeveniment humà està en les mans ferides i glorioses de Jesús, que amb la seva Resurrecció va vèncer la mort i ens va tornar l’esperança d’una vida nova.

Germans i germanes, avui, a imatge dels deixebles, tal i com ho explica el relat evangèlic, som convidats a ser i reaccionar d’un altra manera, nosaltres, que tantes vegades hem tingut l’oportunitat de reconèixer el Senyor en l’Eucaristia. Que l’experiència del trobament amb el Ressuscitat canviï quelcom en les nostres vides, com ho va fer amb els deixebles d’Emmaús al partir el pa, com ho va fer en la resta d’apòstols i seguidors, i ens mogui a donar testimoni de la nostra fe en el nostre viure quotidià.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Diumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)

Homilia del P. Manel Gasch, monjo de Montserrat (11 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 4:32-35 / 1 Joan 5:1-6 / Joan 20:19-31

 

Tothom es mereix una segona oportunitat. Déu no nega a l’apòstol Tomàs una segona oportunitat per a creure. Quan ahir, ja tenint al cap aquest evangeli del dubte de Sant Tomàs, vaig llegir l’evangeli que tocava, un fragment de Sant Marc, em vaig adonar que l’apòstol Tomàs s’ha carregat bastant sol la fama de no haver cregut en Jesús ressuscitat i d’haver necessitat una segona oportunitat.

En canvi, aquest evangeli de Sant Marc, d’ahir, dissabte de l’Octava de Pasqua, que era un breu resum de les tres grans aparicions de Jesús Ressuscitat: primer a les dones, després als deixebles que anaven de camí i finalment als apòstols afirmava que després de les dues primeres aparicions, els apòstols tampoc no van creure el testimoniatge, i fins i tot el mateix Jesucrist els va retreure després que els hagués costat tant la fe! Podem doncs pensar que el reconeixement del Ressuscitat no fou fàcil per ningú i que la incredulitat de Sant Tomàs no és una excepció i que els mateixos apòstols en conjunt, van necessitar una segona oportunitat i una experiència més personal de Jesucrist ressuscitat per a ser capaços de creure-hi.

Aquestes anotacions sobre la feblesa dels apòstols, dels qui havien conviscut amb Jesús, sorprenen més si pensem en l’ambient d’eufòria missionera que deuria envoltar el moment de la redacció dels evangelis, en el naixement del cristianisme i en fan per això un testimoni important del realisme de les primeres comunitats, que tot i ser descrites i desitjades com ideals de fe i de caritat, també tenien les seves ambigüitats com tot allò que és humà.

Ens sentim una mica alleugerits quan llegim que els apòstols, els deixebles també necessitaven segones oportunitats, i segurament terceres i quartes i moltes més. Alleugerits perquè això obre un espai als nostres propis dubtes i faltes, obre un espai de comunió en la feblesa, obre un espai on Déu pot actuar en nosaltres, on pot salvar.

Déu fa possibles les segones oportunitats perquè és molt pacient i molt insistent. per això m’agrada llegir l’evangeli d’avui també des del punt de vista de Déu, i no només des de la nostra fe.

Pensem si nosaltres, després que algú ens hagués qüestionat de la manera que Sant Tomàs va qüestionar Jesús ressuscitat, haguéssim donat una segona oportunitat o bé haguéssim engegat per sempre el qui hagués gosat dubtar tan de nosaltres. Però Déu no. Déu no engega. Déu continua insistint, pacientment: amb Tomàs, amb els deixebles i amb nosaltres. Forma part de la seva naturalesa. La paciència i la insistència són dues característiques de Déu que es potencien sempre en bé nostre.

Admirar la vida de Jesucrist, la seva coherència, el seu mestratge és difícil, però és raonablement molt defensable, el repte de reconèixer-lo ressuscitat, això és vencedor de la mort, és un repte de fe, més gran, potser el més gran. No és fàcil en aquest món tan ple de dolor i de sofriment, accentuats en tot aquest darrer any per la pandèmia, afirmar amb esperança que la vida ha vençut la mort. Però no oblidem mai que la resurrecció no és el final d’una vida ordenada, políticament correcte, guanyada pel propi esforç, de manera fàcil, sinó que arriba com a do de Déu després d’una mort en creu.

Però tot i no ser fàcil, afirmar tot això és possible: la primera lectura no dubtava a afirmar: La nostra fe és la victòria que ja ha vençut el món. La fe no roman en l’abstracció, ni tan sols quan se centra en la Resurrecció de Jesús. La fe venç el món, això vol dir que venç el mal del món. En les tres lectures d’avui hi és ben present aquesta dimensió de vèncer el món, vèncer-lo per la caritat: hi és en la descripció ideal de la comunitat dels Fets dels Apòstols, en la primera lectura: on la unitat de cor i d’ànima provocava la solidaritat radical dels germans entre ells, hi és en la segona lectura on tan clarament hem llegit que estimar Déu vol dir estimar els fills de Déu, i també hi és a l’Evangeli, on la conseqüència immediata del reconeixement del ressuscitat és la missió. Jo us envio, a perdonar…

Nosaltres som fills i filles d’aquells primers cristians. Si ens consola compartir els seus dubtes que també ens provoqui i ens mogui imitar la seva fe i al seva caritat perquè reconeguem Jesús com a vivent enmig nostre i deixem que aquesta fe ens faci transformadors i vencedors del mal del món, confiats en totes les oportunitats que Ell ens dona. Aquest és el sentit de centrar la nostra fe en la resurrecció de Jesucrist, de recordar-la en cada eucaristia, de celebrar-la constantment durant vuit dies sencers per Pasqua i de repetir Avui és el dia en què ha obrat el Senyor , Al·leluia, al·leluia

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Pasqua (11 d’abril de 2021)