L’Ascensió del Senyor (29 de maig de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de maig de 2022)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Hebreus 9:24-28; 10:19-23 / Lluc 24:46-53

 

Tots hem fet l’experiència de desitjar intensament que passi alguna cosa, que algun moment arribi: una trobada amb un familiar o amic, per vosaltres escolans potser un concert, o una gira a l’estranger. També hem viscut aquells moments de nervis davant d’un examen, d’una entrevista de feina, … La importància d’allò que esperem sempre marca la intensitat de com vivim els moments previs. Sovint també, si aquests fets esdevenen normals ja no els esperem amb la mateixa il·lusió o no els esperem gens. Aquestes idees sobre com vivim i esperem m’ajuden a entendre la solemnitat d’avui, la de l’Ascensió del Senyor, un moment molt precís d’aquell temps essencial que arribà després de la mort de Jesucrist. 

En l’eufòria de la Resurrecció del Senyor, podríem pensar que els apòstols i els deixebles i tots els qui van gaudir personalment de l’experiència de saber que Jesús era viu, que el crucificat havia ressuscitat, ja ho tenien tot fet i après. I que tots, fins i tot el dubtós Tomàs quan ja estava assegurat personalment de tot el que havia passat, es quedarien en la seguretat de la presència entre ells de Jesús, que aquest temps potser es perllongaria. Tot i l’impacte de  la resurrecció en els deixebles, les solemnitats d’avui i la de la Pentecosta, que hi està íntimament relacionada, ens venen a dir que no, que encara faltava algun pas. 

Fa molts anys als cinemes hi havia una mitja part a les pel·lícules molt llargues. Com tots sabeu, els escrits de Sant Lluc en el Nou Testament tenen dues parts, l’evangeli i els Fets dels Apòstols. Potser alguns haureu trobat que la primera lectura i l’evangeli d’avui eren una mica repetitius i explicaven la mateixa història. No és estrany. Tot i que de manera inversa,  avui hem llegit el final de l’Evangeli i el principi dels Fets dels Apòstols. Els dos textos ens explicaven L’Ascensió del Senyor, que podríem dir que marca la mitja part, i que en tornar a començar el relat, en la segona part, es recorda una mica on ho havíem deixat. L’ascensió marca el punt en el qual  la història deixar de ser la història de la vida de Jesús per a passar a ser la història de l’Esperit Sant, que fa la comunitat, l’Església.   

L’Ascensió ens diu que no podem controlar nosaltres a Jesús ressuscitat. Nosaltres només podem acollir alguna de les seves maneres de ser-hi. Potser per estimular-nos, potser perquè no ens quedéssim massa en la resurrecció palpable, com en la transfiguració del Tabor, potser per continuar mostrant-nos aquell destí definitiu, aquella comunió amb Ell que ens té preparada, va canviar al cap de quaranta dies d’haver ressuscitat, la manera de ser present en el món. I la primera cosa que va fer va ser desaparèixer. Litúrgicament ho representarem diumenge vinent retirant de l’Església el ciri pasqual, que ha presidit les nostres celebracions des del diumenge de Pasqual 

L’Ascensió del Senyor ens ensenya tres coses importants. La primera, tal com us deia al principi, és que ens fa viure un buit, i d’aquesta manera ens fa viure la intensitat davant d’alguna cosa que ha de passar. El mateix Jesús s’hi refereix: Vindrà l’Esperit Sant.  Cal que jo marxi,  dirà fins i tot l’evangeli de Sant Joan.  Calia que els deixebles. i nosaltres per extensió. ens poséssim en situació. Subratllo  un detall curiós i bonic: Jesús diu: espereu l’Esperit Sant junts i a Jerusalem. L’expectació compartida ben segur que és més intensa. Aquesta espera pertany a l’àmbit més sagrat, més espiritual, l’àmbit que pels jueus representava Jerusalem. Cal que fem i donem a l’Esperit Sant el lloc interior que li pertoca. Tinguem sempre en compte que és el vincle entre Déu, el Crist i nosaltres. 

El segon missatge en la festa de l’Ascensió és que Jesucrist es manté fidel a ell mateix. S’hi manté sempre. Diria que aprofita fins i tot que marxa per a continuar insistint en el seu messianisme diferent i actiu. I ho fa sense donar per perduts els apòstols i els deixebles que semblen no ser capaços de sortir dels seus esquemes. Sembla difícil de comprendre que després de tot el que havien viscut, encara anessin com desorientats i li preguntessin: És ara que restablireu la Reialesa d’Israel? La pregunta a mi em continua sonant massa dependent d’una manera de ser Messies antiga, impròpia d’un que ja ha passat per la Creu, ha ressuscitat i s’ha fet Senyor del temps i de l’espai, com a Déu mateix que és.  És en aquest sentit que ell respon: quan passarà això no és important. Allò que compta és ser testimonis ara, i estendre’s a tota la terra. El llibre dels Fets dels Apòstols és la història d’una comunitat que neix a Jerusalem fruit del do de l’Esperit i que s’estén a tot el món. I is finalment podem afirmar que sí que Jesucrist restableix la reialesa d’Israel, hem de dir que ho fa d’una manera totalment diferent. 

I després de pujar al cel: encara se sent una veu que ens retorna a la terra: Homes de Galilea, (referència a l’origen per personalitzar, per dirigir-se molt directament als íntims): Perquè us esteu mirant el cel, aquest Jesús tornarà, però cal que la història mentrestant continuï, i certament el Llibre dels Fets dels apòstols continua, amb una gran quantitat d’aventures apostòliques. Jesús puja al cel beneint. Beneint tot el que passarà.

I la tercera cosa que ens marca l’Ascensió és un camí personal. La nostra vida de cristians es fa sempre a imitació de Crist: en el seguiment del seu mestratge espiritual, de la seva compassió, fins i tot en provar de viure pasqualment com a ressuscitats, no deixant-nos endur per les forces que ens portarien a la mort i sempre amb l’aspiració de la plena comunió amb Ell. L’ascensió que marca, si hi cabia encara, un pas més en la ja irreversible comunió entre el Pare i el Fill,  ens ensenya que nosaltres anem cap a Déu i que tenim l’esperança d’arribar-hi, com ens ha dit l’oració col·lecta: l’Ascensió de Crist és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el Cap també el cos té l’esperança d’arribar-hi. I també ens dirà l’oració de la postcomunió: Vos mentre encara som a la terra ens permeteu abastar les coses del cel, feu que el desig de la nostra fe cristiana tendeixi cap allà, on és en vós un que és home com nosaltres, Jesucrist .

Très brèvement, j’ai essayé de souligner troi messages que la solemnitée d’aujourd’hui a pour nous tous. Le première est l’attente de l’esperit Saint, le don que Dieu nous donne et qu’on va fêter dimanche prochain. 

Le deuxième est la fidelité de Jésus a une façon d’etre Roi et messie que nous fait etre toujours sur la terre, pour être ses temoins.

Le troisième est l’invitation à sa suite. 

Penseu-hi encara una mica els escolans: els qui us vau confirmar a Pasqua, els qui us vau confirmar diumenge passat. Ens vàrem comprometre junts a promoure en els nostres cors la consciència de l’Esperit Sant que hem rebut, però que continuem demanant, ens vam comprometre a la fidelitat al messianisme de Jesucrist, que és Rei però en el servei, en l’ajuda, en la compassió als més necessitats, per tant fidel a si mateix, i també ens vam comprometre al repte del seu seguiment, a la nostra identificació en tots els aspectes inexhauribles de la personalitat i el missatge de Jesús de Natzaret. Un repte que té en ell mateix la prova de l’èxit. Imagineu que fàcil: Un desafiament de la vida que la pots encarar sabent que te’n sortiràs i no només tu, sinó tots els qui gosin acceptar el repte de ser cristians avui. En el fons, allò que heu fet ha estat acceptar el repte que Jesús ressuscitat ens torna a proposar avui: tenir-lo a Ell per referent principal de les vostres vides, anhelant la comunió amb Déu. Aquests són els missatges que ens deixa la solemnitat d’avui. 

 

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (29 de maig de 2022)

L’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (16 de maig de 2021)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 4:3-6.1-13 / Marc 16:15-20

 

S’enlairà i fou endut al cel, ens ha dit l’evangeli. En el Credo la vida de Jesucrist aquí a la terra ens és presentada –germans i germanes estimats- en termes d’un gran abaixament i d’una ascensió gloriosa. “Per la nostra salvació, davallà del cel”, diem. En altre paraules, sortí del Pare per venir al món i mostrar l’amor immens que el Pare li té (cf. Jo 16, 27-28). S’abaixà vivint en l’anonimat la major part de la seva vida i donat a un treball humil. S’abaixà encara més amb la crucifixió i amb l’estada al sepulcre. Després, se’n pujà al cel i fou glorificat a la dreta del Pare. Avui l’Església celebra amb joia i amb acció de gràcies aquesta ascensió gloriosa.

Les lectures que hem escoltat i també el credo fan servir un llenguatge simbòlic per explicar aquesta realitat del retorn de Jesús a la casa del Pare (cf. Jo 14, 2; 16, 28). I per això parlen de pujar, d’enlairar-se, de seure a la seva dreta. Amb això volen expressar que el Fill de Déu amb el seu cos humà gloriós, s’endinsa en la dimensió transcendent de Déu i participa de la glòria, la sobirania, el poder divins, en una abraçada eterna d’amor amb el Pare per vessar-lo a mans plenes sobre la humanitat.

Si només haguéssim de comptar amb les nostres possibilitats, la humanitat no podria tenir mai accés a la casa del Pare. Només Jesucrist, en l’ascensió, ha pogut obrir-nos-en l’accés. Nosaltres, doncs, que estem units a ell pel baptisme, confiem de poder-lo seguir fins allí. Per això, avui, tant com celebrem l’ascensió gloriosa del nostre Senyor, celebrem també que nosaltres son cridats a participar d’aquesta elevació. L’enyorança que sentim d’una vida sense fi, de viure en la plenitud de l’amor i de la joia, la podrem satisfer. Els nostres somnis d’un futur millor, sense dol, ni dolor, ni mort, podran ser satisfets gràcies a les portes que ens obre l’ascensió de Jesús, si seguim els camins de l’Evangeli. Aquesta confiança ens permet de viure una joia i una esperança que transfiguren la vida de cada dia.

El fet que ell hagi deixat de ser visible als nostre ulls, no significa que s’hagi separat de nosaltres. L’ascensió inicia una altra manera de presència. I no pas uns presència extàtica, sinó dinàmica. Ell continua vivint, parlant i actuant en el si de l’Església, fins al final de la història. Continua cooperant amb els seus deixebles també avui.

Predicaven a tothom la Bona Nova de l’Evangeli, deia també l’evangelista. Perquè la missió d’evangelitzar que Jesús havia dut a terme, a partir de l’ascensió l’encomana a l’Església en el seu conjunt i a cadascun dels seus membres en particular. També nosaltres hem de ser testimonis seus. Però, per ser testimoni, cal haver tingut una experiència personal del que testimoniem. Per això, primer hem d’haver deixat entrar Jesucrist en les nostres vides i aprofundit la nostra fe a través de la pregària, de la lectura orant de la Sagrada Escriptura, de la celebració dels sagraments, de tenir la consciència de formar part del cos eclesial del Crist. De tota manera, no cal esperar d’haver arribat als graus més alts de la vivència cristiana per començar a comunicar els altres el tresor de la fe i les grans perspectives existencials que obre. Basta haver començat a tenir-ne alguna vivència personal.

La missió evangelitzadora, mentre dóna vida als altres, ajuda a madurar i fa créixer en la fe els qui evangelitzen. I evangelitzar vol dir no sols donar a conèixer la persona de Jesús sinó fer-se servidor dels altres. A més, tal com diu el Papa en la seva exhortació apostòlica sobre “L’alegria de l’Evangeli”: s’ha d’evangelitzar amb alegria; una alegria interior que es reflecteixi en el rostre, “fins i tot qual cal sembrar entre llàgrimes”, perquè “el món actual, que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança,” ha de poder “rebre la Bona Nova, no a través d’evangelitzadors tristos, impacients o ansiosos, sinó a través de servidors de l’Evangeli” que irradiïn l’alegria de Crist que han rebut com a do (cf. Evangelii gaudium, 10).

Cadascun ha rebut una gràcia segons la mesura de la generositat del Crist, deia l’Apòstol. La missió d’evangelitzar, cadascú l’ha de dur a terme d’acord amb els dons que Déu li ha concedit. Així ho va procurar de fer el P. Antoni M. Marcet, fill de Terrassa, del qual avui commemorem els 75 anys de la mort, esdevinguda el 13 de maig. La seva missió evangelitzadora partí de la gràcia que va rebre en la seva vocació monàstica i presbiteral a Montserrat i, més endavant, de la seva elecció com a abat del nostre monestir. El desplegament d’aquesta vocació va ser preparat pels anys que passà a la nostra Escolania. El seu abadiat, iniciat el 1912, ha estat un dels més llargs de la història del nostre monestir. Amb la cooperació d’altres monjos, va donat molt de fruit. Va obrir nous horitzons a la comunitat i marcà uns solcs que en bona part perduren fins avui. Va renovar la vida monàstica i la vida litúrgica, afavorí la catalanització de Montserrat, en potencià la dimensió cultural, la formació intel·lectual dels monjos, reformà edificis i en construí de nous, reimplantà la impremta i dinamitzà les publicacions, inaugurà el museu bíblic, etc. Són moltes les coses que es podrien esmentar, però ara no és possible. L’abat Antoni M. Marcet, diuen els qui el van conèixer, era un home recte, ferm, discret, humil; arrelat en una forta vivència espiritual, fonamentada en la litúrgia i en la Sagrada Escriptura, per bé que durant moltes temporades la va viure en l’obscuritat de la fe i en l’aridesa interior. Sempre el sostingué, però, la confiança en Déu, com ho reflectia el seu lema abacial. Va sofrir molt quan el juliol del 1936, la comunitat es va haver de dispersar i deixar el monestir i el santuari, i encara més a causa dels 23 monjos que van ser assassinats o van morir al front. Aquest sofriment li afectà fortament la salut.

Les paraules de comiat de la comunitat que va dir en el llit de mort, són un autèntic testament espiritual: “Estimeu Déu. Sigueu sempre fidels a Jesucrist segons l’esperit de l’Evangeli. Ell és el remei i l’única salvació, no sols per als monjos sinó de tot el món. Sigueu fidels a la Verge Maria; ella és la nostra tendra mare que ens acompanya com agafant-nos de la mà, estimem-la. Tinguem caritat, perquè sense caritat tot és mentida. Estimem sempre i tothom”. Tingué, també, unes darreres paraules de comiat per als escolans: “Jo recordo amb emoció –els va dir- l’honor d’haver estat rebut en aquesta casa, aquí vaig fer la primera comunió, aquí vaig néixer a la vida espiritual i a la vida intel·lectual. Procureu ser fills predilectes de la Mare de Déu” (cf. L’Abat Marcet. Montserrat, 1951, p. 27-28).

Avui, entorn de l’altar, fem memòria de la persona del P. Abat Antoni M. Marcet i agraïm l’obra que el Senyor va fer a través d’ell a favor de Montserrat i de la seva missió en l’Església. I també demanem que comparteixi la glòria de Jesucrist perquè pugui ser, prop d’ell, intercessor a favor nostre.

Ara ens endinsarem en el cor de la celebració eucarística. En el sagrament, hi trobarem la presència d’Aquell que, per la seva ascensió, aparentment pot semblar absent, Jesucrist.

Abadia de MontserratL’Ascensió del Senyor (16 de maig de 2021)