Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2026)
Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10
L’Evangeli d’avui descriu una escena interessant i inspiradora per a la nostra vida. Zaqueu s’avança corrent a una multitud per a trobar un bon lloc per a veure Jesús. Hi hauria tants paral·lels amb el món actual! Quantes vegades no hem vist en esdeveniments esportius per exemple que tothom prova de col·locar-se en un bon lloc per a veure de prop els jugadors o atletes, fins i tot corrent; o no hem sentit parlar de les cues d’hores i fins i tot de dies, per ser els primers a entrar en un concert per poder ser al davant de tot; o, fins i tot, situar-se bé en una audiència del Sant Pare, per veure’l passar i amb una mica de sort, arribar a tocar-lo!
El desig de proximitat física amb algú que admirem i al qual no hi tenim un altre accés és molt humana, i tant pels exemples que he posat, com pel que ens diu l’Evangeli, és també antiga. Una bona manera de descriure la posició de Zaqueu davant de Jesús és precisament pensar que el mestre de Natzaret, ja molt famós, és algú al qual es pensa tenir-hi accés només des de molt lluny. I que amb aquest petit contacte ja quedarem satisfets.
Potser per comprendre una mica més l’evangeli: ens imaginem que aquell esportista, aquell cantant o fins i tot el Papa, de qui només esperàvem veure’l de lluny -i, evidentment, avui en dia, perquè no pot ser d’una altra manera, fer-nos l’inevitable “selfie” amb el mòbil que deixés constància del moment al cercle infinit dels nostres contactes digitals-; imaginem, doncs, que aquest personatge, enlloc de passar, es parés i ens digués: “Avui vinc a sopar a casa teva!” Aquesta és l’emoció de Zaqueu quan Jesús el veu, es para i s’autoconvida a sopar!
Si fa un moment us deia que en situacions com la dels exemples que he posat, ens pensem que no tenim un altre manera d’apropar-nos als qui admirem, el cas de Zaqueu ens diu que amb Jesucrist estem molt equivocats perquè Ell és capaç de distingir-nos entre la multitud, de comprendre la nostra voluntat d’acostar-nos-hi, i de superar, de molt, la nostra expectativa de relació.
L’error és pensar que només hi teníem una llunyana possibilitat d’acostar-nos-hi.
Jesús no és el qui passa un moment i el perdem de vista enmig de la gent sinó el qui es queda a sopar amb nosaltres.
Sovint, com imagino que us ha passat a alguns dels qui m’escolteu, he pensat perquè se’ns proposa aquest Evangeli de Zaqueu en la solemnitat de la Dedicació de la Pròpia Església, que avui celebrem a Montserrat, recordant que fa 434 anys de la consagració d’aquesta basílica dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu.
Continuant amb l’exemple de l’Evangeli, l’Església és aquesta casa de Zaqueu on Jesucrist diu: “Avui m’he de quedar a casa teva”. La dedicació de la nostra basílica, no es va celebrar el 3 de febrer del 1592, sinó el dia 2, el dia de la festa de la presentació de Jesús al temple. En la litúrgia d’ahir, també ens ho recordava l’homilia del P. Abat Josep M., recordàvem precisament l’entrada de Crist a tota església, com a llum que es revela a les nacions i se’ns exhortava a alçar les llindes i engrandir les portalades. I per això, des del moment de la dedicació, aquesta nau, aquest edifici, fa més fàcil que hi sentim que Déu hi és, que Déu es deixa trobar. Quina diferència entre una Església i un auditori! Fins i tot l’ambient, independentment de la fe que tinguem i de la teologia que haguem après, ens transmet una altra dimensió.
Déu, a qui sabem present i actuant en el cor de cada home i dona, vol ajudar-nos a recordar-lo, a veure’l, no només com aquell que passa, sinó com aquell que es queda. Nosaltres li responem, doncs, dedicant-li alguns llocs, alguns moments, en la mediació de la comunitat reunida en pregària, en la tradició litúrgica, en la música que canteu els escolans. Déu acull i santifica aquestes obres humanes que li oferim. Tot això es converteix en aquest córrer i avançar-se de Zaqueu i de tots nosaltres a l’encontre de Jesús. Déu naturalment no ho necessita. Ho necessitem nosaltres. La nostra humanitat que necessitava córrer i avançar-se a provar si tenia sort de veure’l, ara pot plenament confiar a trobar-se amb Crist. Per la seva resurrecció i per l’Esperit Sant, el tenim quasi a la nostra disposició, com a do: tan gran és la seva capacitat de venir a casa nostra.
Per això, les esglésies cristianes prenen simbòlicament en la litúrgia el lloc de la ciutat de Déu, de Sió, de Jerusalem. El lloc, on d’alguna manera misteriosa, els creients d’Israel estaven segurs que Déu hi era. Ho cantareu els escolans a l’ofertori. “Fundamenta Eius in montibus Sanctis, diligit Dominus portas Sion super omnia tabernacula Iacob. El Senyor té el palau a la muntanya santa i estima més els portals de Sió que totes les viles de Jacob (salm 87)”. Ho cantem avui perquè creiem que en aquesta basílica de Montserrat també Déu fa el do a molts fidels, especialment per intercessió de Santa Maria, de revelar-se i d’enfortir llur fe. I per això a la nostra façana també hi ha escrit: “Ciutat Santa de Jerusalem”, les primeres paraules de l’himne de les vespres.
Però aquesta presència de Déu a les esglésies i a les comunitats que s’hi apleguen, hauria de tenir conseqüències. La relació cristiana bàsica de cadascú de nosaltres amb el Crist, no és neutre. Fixem-nos que en l’Evangeli no només es prepara una estada, sinó que Zaqueu queda profundament impactat i és capaç, no només d’acollir el personatge i el profeta, admirat per una adhesió incondicional, sinó d’escoltar i d’obeir les seves paraules. Així Déu provoca el reconeixement de qui som i la nostra conversió cap al seu amor.
Potser per això, la nostra litúrgia i la nostra pregària, quan corresponen a la nostra vida de conversió, són vives i ens recorden el nostre compromís cristià amb els germans i el món. Mai no hauríem de deslligar una cosa de l’altra, perquè sempre és Déu qui hi ha al darrera de la caritat i de la celebració. I això és important en una solemnitat com aquesta, en la qual podríem quedar-nos fixats en la idea material de les parets i no en allò que espiritualment acullen i representen.
Al final de l’acta de consagració d’aquesta basílica, el 1592, estesa per un notari d’Esparreguera, després de reconèixer el mèrit de l’Abat Plàcid de Salinas, “el qual feliçment va conduir les obres fins al final”; es desitja que “Se li concedeixin molts anys feliços de vida, per tal que en aquest temple nou es pugui celebrar dignament el sacrifici del cos i la sang de Crist a glòria i lloança de Déu”.
És amb una humil acció de gràcies, que ho continuem fent en aquest mateix lloc, més de quatre segles després.
Última actualització: 3 febrer 2026