Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (3 de febrer de 2025)
Isaïes 56:1.6-7 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Lluc 19:1-10
La solemnitat de la Dedicació d’una Església ens sorprèn, estimades germanes i germans, perquè tot i ser una commemoració que pren com a raó de ser el temple físic, pren una realitat cridada a ser lloc comunitari de la celebració dels sagraments, com és la nostra basílica, té al mateix temps un missatge molt espiritual i molt personal. L’evangeli n’ha estat la millor demostració: la relació entre Jesucrist i Zaqueu és en primer lloc íntima, de tu a tu. El focus de la narració és personal. La crida és a ell. El diàleg és amb ell. La conversió és finalment individual, de Zaqueu. I només a través d’aquest canvi radical, es fa present la salvació de Déu i la seva traducció en el repartiment dels seus béns, en el retorn dels diners que havia defraudat, fet que té un impacte comunitari.
Aquesta paràbola ens mostra una primera vocació de tot temple cristià: ser un lloc on voler veure Crist, on voler escoltar la seva veu. Un lloc on pugui néixer una conversió, però sempre començant per cadascú en particular.
La vida monàstica estima profundament la festa de la dedicació de la pròpia Església perquè és el lloc on les monges i els monjos intentem també veure Crist, escoltar la seva veu i començar, refermar, segellar o recuperar la nostra vida, això és la nostra conversió. La solemnitat d’avui ens pot ensenyar que tampoc nosaltres no hem d’oblidar que quan parlem de monestirs, d’ordes, de congregacions, d’estructures monàstiques col·lectives, al final, allò fonamental són les persones i el procés individual, sempre dins d’una fidelitat a l’Evangeli, vàlid per a tots, i a la Regla de Sant Benet, per a nosaltres, que hem abraçat la vida monàstica. Evangeli i Regla són el marc, el camí i la font de tota inspiració.
Allò que en les esglésies monàstiques volem viure nosaltres, els monjos i les monges, hauria de ser la proposta a tots els qui s’acosten i entren als nostres temples, avui també de manera virtual en més d’una de les comunitats que som aquí. Hauríem de procurar que es pogués trobar Déu, posar-se en el seu camí. Ens hi ajuda l’art, la inspiració dels qui van construir les parets i les voltes sota les quals celebrem i preguem. Ells van pensar que aquesta realitat estava destinada al culte, a fer més transparent i proper el misteri.
El nostre gran repte, el de tots els batejats, és viure la vida cristiana lliurement, que aquella conversió que anhelem sigui com la de Zaqueu, que neixi del desig de veure Jesucrist, s’alimenti de la nostra voluntat i al final tingui alguna conseqüència en la nostra existència i en la de la comunitat.
El salm 146 que nosaltres resàvem ahir ens convidava a quelcom tan senzill i profund com confessar que Déu és Déu, i ens deia:
“Lloeu el Senyor, dona bo de cantar
Lloeu el nostre Déu, que és agradós de lloar-lo”
Reconeixem a partir d’aquí la seva protecció i benedicció sobre tota la terra, fins acabar dient:
“No és en la força dels cavalls que es complau el Senyor
Ni en els peus lleugers del guerrer
El senyor es complau en els qui creuen en ell, en els qui confien en el seu amor”
Quina proposta tan actual i alternativa la del salm: no fiar-nos de nosaltres ni de la nostra força ni de la nostra lleugeresa, per confiar en Ell, en el seu amor.
Serà aquesta la santedat que escau a la casa de Déu? Voldria pensar que vivint això estem encaminant-nos i també indicant la direcció a tants fidels que miren els monestirs, que tot i les nostres fragilitats, som signe d’aquesta presència de Déu enmig de la gent, com vol recordar la memòria d’avui, com ens explica l’evangeli, com encara insisteix la carta als hebreus, d’una manera tan forta, en dir-nos que allò que hem vist i tocat són les realitats plenes de Déu:
Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, la Jerusalem celestial, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel;
i finalment
Us heu acostat a Déu, jutge de tots, als esperits dels justos que ja han arribat a terme, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança,
Aquest és el fonament de la nostra conversió personal.
Però cal aleshores no oblidar el fet comunitari tan present avui. Potser perquè el monestir és una petita església semblen realment pensades per nosaltres aquelles frases dels himnes de la dedicació que parlen de com adaptar-nos els uns als altres. No ens quedem només en la nostra conversió per molt essencial que sigui. La posem en comú.
Fer comunitat també és un repte pels escolans i per tothom qui és aquí.
Però no de qualsevol manera sinó trobant el nostre lloc, la nostra col·locació. Millor encara deixant que Déu ens posi allà on toca. En l’himne de vespres d’aquesta solemnitat cantem una frase molt bonica que diu en llatí: “tunsionibus, pressuris, expoliti lapides, suis coaptantur locis, per manum artificis”.
“tallades i fregades les pedres polides, s’ajunten en els seus llocs, per obra del constructor”.
Amb aquesta imatge el salm ens ensenya que nosaltres som les pedres tallades i polides, que la mà del paleta col·loca en el seu lloc. També vosaltres escolans apreneu a estar en el vostre lloc, en el cor, en l’Escolania. Aquest aprenentatge us pot ser molt útil per la vida i també per a entendre que en la celebració d’avui, demanem que tothom sigui conscient del seu lloc en l’Església. Ho hem d’aprendre perquè en l’himne dèiem que era Déu qui ens posava en el nostre lloc. Sempre podem pregar per deixar-nos posar on cal, que no sempre és fàcil.
Déu ens prepara un lloc que té aquesta voluntat d’estabilitat tan estimada a la vida monàstica: Acaba l’estrofa de l’himne que he citat:
disponuntur permansuri sacris aedificis
Ens col·loca per tal de romandre en l’edifici sant.
No he fet la suma, però les monges i monjos que som aquí representem uns quants mil·lenaris d’estabilitats en els nostres llocs. Per això al capdavall sempre celebrem la seva fidelitat: en la nostra professió, en cada un dels nostres aniversaris, en la mateixa dedicació d’una Església, la nostra mirada va a Déu, per reconèixer-lo Senyor i deixar-li la llibertat de fer allò que Ell vulgui. Per creure en el fons en aquest “ per manum artificis” que condueix les nostres vides i les de les nostres comunitats.
Continuem la nostra celebració recordant Jesucrist, la pedra angular d’aquest edifici, aquella respecte la qual ens situem tots nosaltres i fem-ho fent-lo present en els dons del pa i del vi, en l’eucaristia que és en aquest temple record del seu amor i la seva fidelitat, plenitud de la seva redempció.
Última actualització: 4 febrer 2025