Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2024)
Beats Màrtirs de Montserrat
tercer aniversari de la Benedicció Abacial
Saviesa 7:7-11 / Hebreus 4:12-13 / Marc 10:17-30
La paraula radical de Jesús de Natzaret: “Ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres”, no és automàtica, no es compleix de seguida, ni tan sols a l’evangeli d’avui. En el fons, tenim sort que tant el jove ric com els altres deixebles siguin persones plenes de resistències, que necessiten respondre al Mestre, discutir, forçar una mica la situació per anar més enllà.
En dic sort, i ara m’explicaré, perquè ens ajuda a pensar que en aquesta història generada per una exigència tan forta de Déu, hi podem tenir alguna mena de participació! Si enlloc d’homes i dones, a la Bíblia tinguéssim herois que responen a la radicalitat sense dubtar, jo almenys no m’hi sentiria inclòs.
Perquè a una part de nosaltres, li agradaria que tot passés com en la publicitat, que fas una cosa i tot es desencadena automàticament: puges en un cotxe i vas de seguida per un paisatge fantàstic, el cotxe no es para mai, i ni tan sols surt mai que li hagis de posar combustible o carregar la bateria… O tenim detergents que renten sols i taques que sempre desapareixen o ens posem un perfum, i passen coses extraordinàries.
Però una altra part de nosaltres, en canvi, és ben conscient que la realitat no és automàtica. Perquè després pugem a un cotxe i passem una hora parats a les rondes de Barcelona, perquè els plats es rentin cal rascar o perquè marxi una taca cal fregar molt. I et poses un perfum, i gairebé res és com en els anuncis.
En el fons, la Bíblia, i l’Evangeli especialment, confirmen aquesta altra part de nosaltres i ens diuen que res no passa sol, el nostre treball i el nostre raonament són necessaris per comprendre i avançar. Això no ens situa lluny d’aquells primers deixebles que s’esforçaren per a ser cristians. És en aquest esforç, on Jesucrist es fa present. La nostra vida, la nostra història, passa precisament per aquest moment en el qual la nostra realitat ens obra a un diàleg amb el Senyor. Sí. Un diàleg amb la seva radicalitat.
Quina sort, per tant, que la vida cristiana sigui aquesta conversa. Ens ho deia la primera lectura, en la qual, precisament la saviesa, que és tot allò que ve de Déu, es troba amb resistències tan pròpies de la conducta humana com el poder, la bellesa, la salut i sobretot, la riquesa. Tot això, propi del nostre ser persones, és la terra on cal escoltar, és allò que ens permet tenir Jesucrist com a interlocutor. La manera de viure en el món és aquesta, però sempre hi hem de ser sabent que Ell pot més “perquè la seva claror no s’apaga mai” (Sv 7, 10). Sabem que el final acaba bé, però ningú no ens estalvia el camí.
Aquest diàleg, tot tenint Déu present, s’ha convertit en una pregària confiada en el salm,
Calmeu-vos, Senyor, què espereu?
Sigueu pacient amb els vostres servents.
Doneu encert a l’obra de les nostres mans.
Quina actitud personal tan diferent la que es desprèn d’aquestes paraules a la de tantes maneres de fer quotidianes. Aquí Déu marca el ritme i n’és l’autor! No com en les històries del món, on sembla, només sembla, i així ens ho presenten, que les persones controlin. Però després què passa? Tot se’ns en va de les mans… Pregunteu-ho a Gaza, al Líban, a Ucraïna, al Congo… Com deia avui un programa de notícies internacional , la realitat va de “dolent a pitjor”, from bad to worse.
Aquest diàleg neix d’una situació humana deficient, a la qual li manca alguna cosa. Però com diu la Carta als Hebreus, i que té precisament la funció d’aprofundir tot allò humà, la Paraula fa que “No hi hagi res que Déu no vegi clarament. Fer-nos deixebles és avançar cap a la mateixa mirada de Jesucrist, quan també nosaltres passem a veure-hi clarament perquè Ell il·lumina allò que som, sense engany, amb un total realisme que ha d’incloure la nostra feblesa!
El diàleg de l’Evangeli ens mostra, finalment, Jesús de Natzaret, com la saviesa i la Paraula, el qui encarna tot això que hem dit, parlant amb un jove. No és una conversa plana. Per una banda hi ha algú observant que coneix els manaments i ric, i no sabem què pretén, però simpatitzem amb ell; per l’altra hi ha el Senyor que no s’enfada, al contrari: el mirà i l’estimà (el “mirà amb afecte” de la nostra traducció catalana litúrgica és pel meu gust massa fluix i massa suau. Tan l’original grec com altres traduccions diuen clarament “l’estimà”). Però és un amor exigent, radical que pot fer que la conversa avanci, proposant un repte nou. El qui es retira finalment no és Jesucrist, és el jove savi, que no pot amb la renúncia a la riquesa.
Seria un final adequat a la història i ben possible. Davant la radicalitat del Senyor ens retirem perquè no podem més. Però la nostra sort és que, d’alguna manera, el diàleg continuï amb els deixebles que no fan costat com un cor d’aduladors a Jesús, sinó que empatitzen amb el jove ric, reconeixent la dificultat d’allò que el mestre de Natzaret li exigeix i repregunten, en una qüestió que podria ser ben bé la nostra. ¿Com nosaltres, ciutadans benestants d’aquest primer món, també ens sentim identificats amb aquests deixebles que, davant l’exigència de la renúncia personal als béns, deien: Si això és així, qui es podrà salvar?
No hi hauria millor resposta que repetir amb l’Evangeli:
“«Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot».”
Ens ajuda que Jesucrist sigui conscient de la nostra feblesa, però ens ajuda molt més que Ell pugui, que ho pugui tot, també que la història s’acabi bé, com un anunci! però sense saltar-se mai cap pas. El final de l’Evangeli encara ho deixa més clar. Déu no ven fum, ni ens crida a la facilitat. Sant Pere, altre cop com a deixeble, presenta una llista de mèrits a Jesucrist, volia explorar si potser hi havia alguna drecera a aquesta radicalitat, tot dient-li… Mestre, si ja hem fet un pas amb tu, alguna cosa ens estalviaràs, no? Jesús li respon: “No, no, no. Ho tindreu tot però també passareu per tot, persecucions, i només al final, tindreu la vida eterna! La proposta de Jesús no es negocia, s’accepta amb la humilitat de la nostra feblesa.
Crec que aquesta és una de les lliçons d’avui. És el camí dels dels monjos màrtirs de Montserrat presents avui aquest 13 d’octubre, tot i ser diumenge Els nostres germans acceptaren el seguiment en la seva feblesa, sense renunciar al desig radical de Jesús, per a deixar que finalment fos Déu qui els salvés i els fes entrar a la vida eterna.
És el camí de tots, la humilitat d’allò que som, davant d’allò immens que ens proposa l’Evangeli. Ens cal no amagar-nos, viure fidelment, deixar en el món una pregunta per la salvació i una constatació: “«Als homes els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot».”
Mentrestant vivim en la saviesa dels salms, dient-li a Jesucrist,
Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies
per adquirir la saviesa del cor.
Que el vostre amor no trigui més a saciar-nos
i ho celebrarem amb goig tota la vida.
L’eucaristia és el gest radical de Jesucrist, pel qual fa de la feblesa del pa i el vi, sagrament de la seva presència privilegiada entre nosaltres. En l’eucaristia, Déu ens recorda sempre el seu amor exigent i ens estira cap a dalt, cap a Ell, sense oblidar mai de quin fang ens va formar.
Última actualització: 13 octubre 2024