Els Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2023)

Segon aniversari de la Benedicció Abacial

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Per alguns de nosaltres, també pels escolans i per alguns dels qui segurament ens escolteu des de casa, aquests dies són encara de record agraït per tot el que hem viscut a Roma en ocasió del pelegrinatge per celebrar el vuit-cents anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. No dic aquestes paraules perquè sí, en la festa d’avui, sinó que ho dic perquè una de les sensacions fortes que es capten a Roma és la del testimoniatge present durant tota la història de la fe i aquesta és una de les realitats fortes de la Festa d’avui: la crida a ser testimonis.

A les persones humanes, que no som àngels, almenys a mi, ens ajuda el realisme dels llocs, ens ajuda poder pensar: aquí hi ha enterrat sant Pere, aquí hi ha enterrat Sant Pau, aquí han pregat els cristians durant dos mil anys, aquí es venera la memòria de  la Mare de Déu i hi passa molta gent. Els llocs ens porten a recordar els testimonis, les roques i els fonaments de la fe i de l’Església. També ens és un record ben visible les relíquies, restes dels màrtirs, com les que conté aquest relicari que venerem el dia d’avui. De tot això, no en fem només un record històric, arqueològic,  sinó que en recordem les experiències que no són sinó un fragment d’un fil que dura fins ara. 

Màrtir vol dir testimoni. Celebrar la memòria de qualsevol màrtir és celebrar un moment d’aquest fil en el benentès que el testimoni mai pot ser més gran que allò que testimonia. Per això em sembla important no quedar-nos en el fil sinó en el punt d’on neix, el cabdell o la troca: la fe en Déu, la fe en Jesús ressuscitat, la fe en el seu evangeli custodiat dins de l’Església. 

Un testimoni és  algú que és fiable: amb qui es pot confiar, que diu la veritat i que obra i fa segons allò que diu. Un testimoni de la fe és algú que creu de tal manera que el seu exemple és capaç de transmetre coherència i autenticitat, un màrtir, en sentit estricte,  és finalment algú que pateix i mor abans d’entrar en contradicció i negar aquesta fe i les seves exigències. 

No és naturalment desitjable que ens persegueixin i que ens matin per a ser cristians, per tant voldria que ens fixéssim en allò que sí que és desitjable: creure i donar testimoni. Això és el que ens ensenyen tants sants que podem imitar: la fe i la coherència.

Però és una veritat conseqüent, que la fe viscuda honradament provoca en el mon rebuig i contradicció. Què té estimats germans i germanes l’evangeli de Jesucrist, què té la fe cristiana per a ser tan molesta a vegades? És potser la seva força que com una espasa destria la veritat de la mentida en nosaltres i en el món? És potser aquesta força invencible que li ve del contacte amb Déu, aquest contacte que les lectures d’avui ens intentaven explicar dient-nos que nosaltres ens havíem acostat a la muntanya de Déu? És potser el fet que ens porta a un camí d’alliberament personal i col·lectiu de totes les coses supèrflues? i que per tant ens fa lliures de tants esclavatges als quals ens vol sotmetre la societat d’avui i la de tots els temps. Unes societats que sempre han funcionat malgrat les aparences, amb un lògica poc cristiana, ja que l’evangelització és sempre una tasca pendent.

Sigui com sigui la fe ha portat persecucions. Segur que us ho van explicar als escolans quan visitàveu les catacumbes de sant Calixte i potser algú va trobar estrany que els cristians s’haguessin d’amagar per resar. La veritat és que hi havia i encara avui hi ha persecució en el món pel fet de ser cristià. Una ONG internacional que m’ha semblat molt fiable parla de més de 5.000 persones assassinades per la seva fe en Crist l’any 2022. El fil vermell del martiri continua descabdellant-se al costat de la història, malauradament tot això ens fa estar atents i convèncer-nos que cal treballar per la pau i per la defensa de la llibertat religiosa. I sobretot perquè ningú s’apropiï mai la religió per a justificar la violència i la mort de cap tipus. 

La nostra comunitat comparteix la voluntat de donar testimoni de Crist i de l’evangeli, juntament amb tota l’Església, i també comparteix aquesta història d’alguns testimonis que van ser morts pel fet de la seva condició de cristians i de monjos. Avui fa deu anys van ser beatificats com a màrtirs, a Tarragona, i per tant proposats com a exemples d’aquesta fe que tots nosaltres voldríem tenir. Entre ells hi havia el pare Àngel Rodamilans, del qual encara avui canteu escolans alguns motets, el pare Robert Grau prior del monestir, el pare Fulgenci Albareda, majordom, el pare Plàcid Feliu, prefecte de l’Escolania, uns quants eren antics escolans i un, el germà Eugeni Erausquin havia viscut a Manila, en un monestir fundat per Montserrat, l’abat del qual és aquí entre nosaltres. Tots eren monjos normals que van haver de viure una situació extraordinària, que els va portar al martiri. Els recordem per això i potser també recordem aquell moment tan trist i tan tràgic de la història del nostre país, perquè com diu una inscripció al camí de Sant Miquel: “recordem-ho perquè no torni a repetir-se”. 

La situació internacional propera: la guerra a Ucraïna, aquests dies especialment la guerra a Gaza i a Israel, fan pensar molt. Fa dos mil cinc cents anys, en el llibre del profeta Isaïes es va escriure que arribaria el dia en el qual Déu

Posarà Pau entre les nacions
Apaivagarà tots els pobles
Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra 
Ni s’entrenaran mai més a fer la guerra (Is 2,4-5)

Ja han passat vint i cinc segles i que poc que hem avançat! I malgrat tot la nostra fe continua testimoniant a Jesucrist com el príncep de la pau, i hem de continuar creient que tot això té solució i que l’Evangeli ens empeny a la pau. Aquesta pau que els monjos tenim també com a un propòsit central de la nostra vida: “busca la pau i procura aconseguir-la”, ens diu al Regla de Sant Benet. Tant de bo poguéssim ser testimonis d’aquesta pau de Déu i estendre-la al món arribant fins al final per a donar-ne testimoni. 

Tot i el sentiment de la nostra impotència davant d’aquests grans conflictes, sempre podrem com a fruit de la nostra fe, alçar el ulls a les muntanyes i afirmar que l’ajut ens vindrà del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra i demanar-li que es compleixi això que preguem en el salm que Ell que és el guardià d’Israel, que mai no s’adorm, guardi la vida de tothom i guardi el món de tota desgràcia. 

Abadia de MontserratEls Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2023)

Els Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Primer aniversari de la Benedicció Abacial

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Encara que no ens agradi massa, els conflictes, estimades germanes i germans, són presents en el nostre entorn, en la nostra vida, en el nostre món. Hem de creure que tots preferiríem un escenari on tots s’arreglés pacíficament, amb diàleg, on prevalguessin els interessos que inclouen el bé més gran per al major nombre de persones i on no fes falta recórrer a cap tipus de violència per a solucionar els dilemes i les opcions que se’ns van proposant. Aquest panorama, tot i utòpic, ha estat un anhel humà constant que ha rebut molts noms. En la tradició cristiana, aquesta utopia podríem dir que és una mena d’aplicació social del Regne de Déu, del cel o del paradís, d’aquell estat on Déu serà tot en tots.  

La realitat però s’imposa d’una altra manera. La Sagrada Escriptura amb la seva pedagogia ja ens parla dels primers conflictes tan bon punt hi ha el primer i el segon ésser humà a la terra, Adam i Eva. Aquests conflictes esdevenen violents i mortals entre el tercer i el quart home; Caín i Abel. Estaríem una mica temptats de dir: i des d’aleshores fins avui…què ha canviat? Han canviat els sistemes de fer mal, cada cop més refinats; potser fins i tot ha canviat la valoració per la vida humana que tantes vegades ens sembla que compti tan poc, sempre que la vida en qüestió no pertanyi al nostre primer món i tingui un cert status, on aleshores pot arribar a ser venerada. 

L’Antic Testament però no comença amb aquest pessimisme. El llibre del Gènesi parla d’una creació harmònica, volguda per Déu i que es manté sempre com una possibilitat de retorn a aquest Regne del qual ens allunyem tantes vegades personal i col·lectivament. Podríem pensar que la pau que emana de la creació de Déu i la guerra que ve de nosaltres caminen paral·lelament, al mateix nivell. Mai no ho han fet. Déu sempre ha estat més fort que el mal, tot i que costi veure-ho. Molt especialment ens ho ha dit definitivament en Jesucrist  de qui diem que és, príncep de Pau, i que ha vençut el mal, el pecat i la mort. 

Aquest esquema senzill que provo d’explicar es repeteix sovint en la història i és trist que avui l’haguem de constatar encara en molts conflictes bèl·lics, però també en tantes baralles internes de cada casa. Us imagineu un mon sense guerres, una Escolania sense cap baralla? Quina tranquil·litat! Per aconseguir-ho, la primera lluita que hem d’emprendre és la pròpia: la de cadascú amb ell mateix, amb la seva fidelitat al bé, a la pau, a Déu. Quantes coses no comencen per la tossuda immaduresa que es rebel·la en el nostre interior contra els millors desitjos.

I aquesta és la pregunta que les lectures i la Festa d’avui, dels Sants Màrtirs de Montserrat ens fan d’una manera intensa: com ens situem personalment davant dels conflictes? Quin pot ser l’ensenyament dels màrtirs per a nosaltres? 

Primer de tot el seny. Utilitzant totes les nostres capacitats que són reflex de la bondat i de la saviesa de Déu en la seva Creació, que ens inclou a nosaltres. Fer-nos ben conscients de la complexitat del món en el qual vivim. La majoria dels monjos de Montserrat l’any 1936 ho van fer i intentaren salvar la seva vida. Molts ho aconseguiren i per això som nosaltres aquí. És la nostra responsabilitat comprendre bé els perquès de les situacions ja que així ens serà més fàcil trobar en l’àmbit de cadascú solucions senzilles que preparin el Regne de Déu. Sí, perquè el Regne de Déu es prepara sovint amb actituds simples. 

Als escolans us diria que miréssiu al vostre voltant i no acabéssiu sempre amb les excuses que les culpes són dels altres o que això sempre s’ha fet així, encara que estigui malament. Heu de ser capaços de poder canviar coses. Si ho podeu fer ara, potser us preparareu per canviar-ne de molt més importants a la vida. 

En segon lloc, però, sovint els horitzons racionals, històrics, tots els que pertanyen a les visions humanes s’exhaureixen. Ens queda llavors la fe. La fe com a fonament, sabent que Déu és més gran que nosaltres. Nosaltres ens hem acostat a la muntanya que és Jesucrist. Entenguem tots, també vosaltres escolans, què vol dir estimar Déu i els germans.

La fe ens fa confessar que Déu preval sobre la resta. Que hi ha un horitzó transcendent on tot és possible. 

Les lectures d’avui parlen d’aquest horitzó del més enllà, d’aquest Regne de Déu, com d’una muntanya on tots som cridats. La festa d’avui, que fa només vuit anys que se celebra, des de l’any següent a la beatificació dels màrtirs, el 13 d’octubre de l’any 2013, recorda els monjos que foren morts durant els primers mesos de la Guerra, anomenada Civil, l’any 1936 i 1937. En triar les lectures, es va voler que les muntanyes bíbliques que hi apareixen ens evoquessin la nostra muntanya de Montserrat a la que ells, aquests monjos màrtirs, foren cridats per a viure una vida monàstica, que volia ser fidel a aquest Regne de Déu. Una vida que no podia imaginar els conflictes que hauria d’enfrontar. L’evangeli de Sant Joan que hem llegit s’entén del tot si pensem en aquells que portats per l’odi estructural del moment històric, que es va apoderar de tantes ments i de tantes voluntats, no van dubtar a perseguir i a matar altres homes pel fet de pertànyer a l’Església, de ser monjos, de ser cristians. 

Màrtir vol dir testimoni, vol dir proclamar la veritat. El testimoni més important que hem de donar els cristians és el de la nostra fe. El d’afirmar que creiem en Déu, en el Pare, en Jesucrist en l’Esperit Sant. Els nostres germans màrtirs testimoniaren d’una manera molt senzilla, sense grans confessions, essent el que eren, enfortits per una situació que els va apropar encara més a Jesús i a la donació de les seves vides que havien fet amb la professió monàstica. En aquell moment tingueren segurament la convicció que expressà el P. Robert Grau, prior del monestir: 

Hem de creure que el poder i la saviesa del nostre Pare celestial mai no són tan manifestos com quan treu bé del mal. (…) Així ho farà Ell en aquestes hores terribles de prova, certament, però a la fi (hores) de misericòrdia seva, si vivim la nostra fe i la nostra confiança absoluta en Ell (…)

En tercer lloc, recordem que això dels màrtirs no és només història. Encara ho tenim a prop. Fins i tot els escolans de quart vau ser fa quatre anys, just quan vau arribar, al funeral del P. Alexandre Olivar, que havia entrat al monestir abans de la guerra i que era company d’alguns monjos morts màrtirs als divuit anys. També avui moltes persones continuen donant la vida perquè són cristians. Vaig ser aquest any a una celebració on es recordava a persones mortes recentment per causa de la fe, encara no reconegudes com a beats o sants de l’Església. Em va sorprendre que hi havia molts testimoniatges diferents, des dels assassinats sense cap més raó que l’odi al cristianisme, a aquells a qui se’ls considerava testimonis de la caritat perquè havien arriscat la vida cuidant malalts o pobres i necessitats.  

Els màrtirs de la història ens ensenyen el camí que hem de prendre avui davant de la injustícia, de la guerra, de la pobresa, fidels sempre a l’Evangeli de Jesucrist amb totes les seves conseqüències. Només Jesucrist i aquest Evangeli ens poden demanar un testimoniatge total i radical. Venerem els nostres germans màrtirs de Montserrat, les seves relíquies, en aquest reliquiari que com una garba ens els recorda intensament en aquesta eucaristia, perquè ells foren testimonis en les seves circumstàncies tan especials i els demanem la seva intercessió per a poder ser-ho també nosaltres.  

Abadia de MontserratEls Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Missa en el XXI aniversari de la Benedicció Abacial (13 d’agost de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (13 d’agost de 2021)

Josuè 24:14-29 / Mateu 19:3-12

 

Estimats germans i germanes:

Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre, deia el Senyor al final de les seves paraules que hem escoltat.

Hem de reconèixer, efectivament que les seves paraules sobre el matrimoni no són fàcils d’entendre en el context actual, de pensament líquid que no valora la permanència en la fidelitat i quan tants matrimonis acaben separant-se.

Però, procurem atansar-nos a aquestes paraules del Senyor amb obertura de cor i de ment per comprendre el pla que Déu vol per la humanitat. De fet, les paraules de Jesús que hem escoltat tracten de dues qüestions: la fidelitat matrimonial i la renúncia al matrimoni per amor del Regne del cel.

Els fariseus que l’interrogaven estaven d’acord a admetre que l’home podia divorciar-se de la seva dona. Però discutien les causes que ho justificaven; n’hi havia que només admetien causes molt serioses i n’hi havia d’altres que tenien la mànega molt ampla. En el fons, però, als fariseus no els interessava saber el pensament de Jesús, volien que es pronunciés per crear polèmica i divisió. En canvi, Jesús en comptes de donar uns motius que pugessin justificar el divorci, va al fons del tema.

El que diu ens deixa intuir que ja en aquell temps, el tema del divorci no era una qüestió de blanc o negre; hi podia haver situacions particulars, que la nostra traducció anomena unions il·legals i que pot significar infidelitats greus o situacions immorals que podien demanar solucions especials. Qui hi perdia, amb el divorci, era la dona, que un cop repudiada havia de tornar a casa del seu pare portant la ignomínia del rebuig del marit. D’altra banda, sovint el marit, quan estava enfadat, amenaçava la dona amb despatxar-la i per tant d’haver de sofrir la ignomínia del rebuig, i d’aquesta manera li feia xantatge i condicionava la seva llibertat. En aquest context, doncs, les paraules de Jesús són alliberadores per la dona, que es trobava en una situació desfavorable. I posen al mateix nivell l’home i la dona perquè en el pla de Déu la dona no és pas inferior a l’home. En aquell temps, només l’home podia divorciar-se.

A partir d’aquest context, Jesús exposa el pla de Déu sobre el matrimoni. Un pla que forma part del pla d’amor i de sol·licitud que Déu té sobre la humanitat. L’home i la dona, un cop units pel vincle del matrimoni formen una sola carn diu literalment l’evangeli; és a dir, formen una unitat, una entitat existencial. I d’aquí la frase allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi. És un ideal molt elevat. L’ideal de l’amor que estima l’altre a totes, buscant sempre el bé de l’altre més que el propi; l’ideal de l’amor que com més estima, més creix i més estima per sempre. Una unió així dels esposos reflecteix la unió entre el Crist i la seva Església, i expressa la fidelitat de Déu envers la humanitat i cadascun dels seus membres. L’amor que Déu té per cada home i cada dona és indestructible, no es fa mai enrere passi el que passi. Evidentment, la fidelitat matrimonial que ensenya Jesús no es pot viure sense pregària, sense paciència, sense abnegació, sense respecte i capacitat de perdó. En el fons, reflectir l’amor de Déu només es pot fer prenent per model l’amor abnegat de Jesús que estima i es dóna fins a la creu.

No sempre es reïx a viure aquest ideal de matrimoni a causa de la fragilitat humana o –com deia Jesús- de la duresa del cor. Davant de tantes situacions de crisi matrimonial com es donen, la comunitat cristiana ha de pregar pels matrimonis que estan en dificultats i ha d’actuar envers ells amb misericòrdia i amb comprensió, intentant, fins on sigui possible, aproximar posicions i buscar la reconciliació. I quan la ruptura és irreversible perquè no es pot assolir l’ideal que proposa Jesús, l’Església, conscient del sofriment que comporta la separació –tal com diu el Papa Francesc en l’exhortació “Amoris Laetitia”- no ha de condemnar sinó ajudar els esposos cristians que s’han separat o que fins i tot s’han tornat a casar i mostrar-los que continuen essent estimats de Déu tot movent-los a continuar integrats en la vida eclesial (cf. n. 299-300). Per això, en aquesta exhortació el Papa demana als pastors de l’Església que, davant de situacions difícils de les parelles o de les famílies ferides, exerceixin un discerniment acurat de cada situació, evitin judicis que no tinguin en compte la complexitat de les diverses situacions i que considerin amb tota l’atenció com les persones experimenten la seva situació i la pateixen (cf. n. 79). 

Jesús, però, a l’evangeli ens deia que el matrimoni no és l’única opció de vida per al cristià. Al costat dels qui viuen en fidelitat a Déu la seva unió matrimonial, hi ha els qui per amor al Regne del cel, per amor a Déu i per l’atractiu que té per ells la persona de Jesucrist, renuncien al matrimoni i elegeixen el celibat. Aquest camí demana, també, fidelitat i ser nodrit per la pregària perquè, igual com el del matrimoni, es viu des de la feblesa humana, comporta un combat espiritual i pot tenir defallences. El celibat per a mor al Regne del cel és, semblantment, signe de l’amor indefectible de Déu a la humanitat.

Tant el matrimoni viscut per amor al Crist, que és sagrament de l’amor de Déu, com el celibat evangèlic poden omplir el cor humà i portar a la felicitat, també després de molts anys d’haver pres la opció com a resposta a una vocació que ve de Déu. En la vida cristiana, matrimoni i celibat són dues vocacions complementàries. Totes dues són una forma de viure l’amor a Déu i als altres des d’una donació lliure i radical. Evidentment, això només es comprensible, tant en el matrimoni com en el celibat, des del misteri del Regne del cel i de l’amor al Déu que se’ns revela en Jesucrist, el seu Fill estimat. Preguem avui, a la llum de la pàgina evangèlica que hem llegit, per la fidelitat dels matrimonis i dels qui han renunciat al matrimoni per causa de Jesucrist i del seu Evangeli. Preguem, també, perquè siguin molts els qui descobreixin la bellesa d’aquestes dues vocacions centrades en l’amor per testimoniar l’amor. I preguem, encara, pels qui no han pogut portar endavant la seva fidelitat.

L’Eucaristia ens fa present l’amor indefectible del Déu Trinitat que se’ns dóna generosament en Jesucrist per envigorir la nostra feblesa i fer-nos créixer en l’amor. Per ajudar-nos a viure la nostra vocació en l’Església al servei del Regne del cel.

Que ho comprenguin els qui ho poden comprendre.

Abadia de MontserratMissa en el XXI aniversari de la Benedicció Abacial (13 d’agost de 2021)