Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (8 de setembre de 2024)
Miquees 5:1-4a / Romans 8:28-30 / Mateu 1:1-16.18-23
“Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s’alegra, ja em veig salvat, canto al Senyor pels seus favors”
Estimats germans i germanes, aquestes frases del salm responsorial, no perquè siguin breus deixen de ser intenses. Quina sort i quin privilegi poder dir-li això a Déu!
“Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança”.
Una frase que esdevé al mateix temps pregunta:
És aquest realment l’estat i el moment en el qual ens trobem com a cristians? Com a monjos?
Una pregunta que també, sigui quina sigui la resposta, pot convertir-se en pregària:
Si sentim la confiança i l’amor de Déu, o hi estem a prop, donem-ne gràcies i responguem-li com hem fet cantant : Aclamo el Senyor plena de goig!
Si ens en sentim lluny, pensem que tota la pregària cristiana –i els salms en són la part més pròpia– no assenyala un estat que ja hem aconseguit sinó un camí, un objectiu, que cal assolir pas a pas. La nostra vida espiritual ens ha de portar a arribar a dir, amb tot el cor, que sabem que Déu ens estima, que hi confiem, que ens sabem salvats i que per això ens alegrem i cantem!
Potser si individualment ens costa sentir-nos tan propers a Déu, la nostra fe és precisament col·lectiva i s’alimenta de la vida de tots els qui ens han precedit, de la santedat acumulada a l’Església. Això és aplicable a cada família, a cada parròquia, com les que avui sou aquí, i correspon naturalment als monestirs, a tots: avui aquí concretament o pel significat de la presència de l’Abat Primat de la Confederació benedictina, estem representats tots els benedictins del món. Per a la nostra comunitat, la mirada agraïda a la història que avui ens domina, en iniciar la celebració d’aquests mil anys de la fundació del nostre monestir de Montserrat, ens porta a ser conscients del camí col·lectiu recorregut. Un camí que per sobre de tot ha volgut ser un testimoni sentit de l’amor que Déu ens té i de la seva salvació, a la qual hem intentat respondre durant mil anys, amb els nostres cants i que ens assenyala el camí per al futur: continuar, perseverar, dir cada dia Feu-me conèixer Senyor el vostre amor, i cada nit cantaré la lloança del Déu que m’estima.
Els escolans sabeu bé que per a tanta gent, durant la major part d’aquests mil anys, heu estat un instrument d’aquesta lloança amb el vostre cant i la vostra pregària. I avui us en donem les gràcies!
La història com a genealogia
La història es fa pas a pas. L’evangeli d’avui ens fa pensar que fins l’esdeveniment més important esdevingut mai, l’Encarnació del Fill de Déu en Jesús de Natzaret, es va fer a poc a poc, dins d’una genealogia humana, al final de moltes generacions que se succeïen. En cada moment els protagonistes d’aquesta genealogia van haver de viure allò que els tocà, tal com ells eren, compartint una fe en l’adveniment del Messies, que al final només veieren els darrers de tots…
Semblantment, la nostra comunitat de Montserrat d’avui és la darrera generació d’una successió de monjos que s’enfila mil anys enrere, els quals darrere de tot allò que hem acomplert pastoralment i culturalment, hem volgut viure aquí l’amor i la salvació de Déu, per tal que fos això el que realment impregnés tota la nostra acció. Sota el mestratge de Sant Benet, prenent la creu, l’arada i el llibre, ens hem confiat a la paraula que sincerament vam creure escoltar de Déu per seguir-lo i bastir aquesta casa: seguint “l’ora, lege, labora, rege te ipsum, in comunitate”, “Prega, llegeix, treballa, regeix-te tu mateix, en comunitat”, el lema monàstic d’aquest mil·lenari (que ens perdonin els nostres venerables germans, abats, priors i monjos benedictins, per la nostra gosadia de completar el lema benedictí originari i ampliar-lo una mica més!):
I avui podem dir que Déu ha respost amb moltes benediccions i que a Ell confiem el nostre futur, per continuar essent fidels, perquè eviti tot mal dintre del nostre monestir.
Tot apunta a Jesucrist
Fixem-nos on apunta realment la Genealogia. Nogensmenys que, com he dit, al naixement del Messies, Jesús de Natzaret, l’Emmanuel.
“Li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble”. Què és, Jesús, sinó salvador? Deia sant Anselm. I què és allò que realment salva sinó la proximitat de Déu que el nom d’Emmanuel “Déu amb nosaltres” significa? En aquest naixement es realitza la proximitat salvadora de Déu en Jesucrist. És el moment 0 de la nostra història. El punt on convergeixen totes les expectatives i d’on neixen totes les esperances. No exhaurirem mai el contingut, la profunditat, la fecunditat del misteri d’un Déu tan proper que s’ha fet home en Jesucrist. Per això el contrast amb l’Evangeli fa tan escandalosa la situació social de la immensitat de realitats que són contràries a la humanitat, a aquesta humanitat que Déu ha volgut privilegiar, fins i tot amb el do d’una llibertat que tant sovint l’allunya del bé. Mai hem de perdre de vista el sofriment del mon.
Els monjos estem cridats també com a resultat de la nostra genealogia personal i comunitària, per la nostra proximitat amb la paraula, i en aquest monestir santuari de Montserrat també per una relació propera amb tants pelegrins, a fer proper Jesucrist. En la nostra litúrgia, en el nostre tracte, en la nostra reflexió intel·lectual, generació rere generació, la nostra “genealogia” també hauria d’apuntar sempre al naixement de Jesucrist, a aquesta altra encarnació en el cor de cada creient de la qual parlava sant Bernat. No ho perdem de vista enmig de tantes obligacions i preocupacions. La millor ajudat fraterna que ens podem demanar els uns als altres és la d’anar cap a Jesucrist. Tot i les infidelitats pròpies de la condició humana, des del punt de vista d’aquests mil anys, estic convençut que la nostra comunitat ha tingut sempre Jesucrist com a referent, i ha ajudat perquè nasqués o continués present en el cor de molts homes i dones. Ajudeu-nos amb la vostra pregària, amb el vostre consell, amb les vostres queixes, si cal, a mantenir-nos-hi fidels.
Maria
Avui dia de la Nativitat de la Mare de Déu, missa d’inici de la celebració del Mil·lenari de la fundació del monestir, no podem deixar de repetir aquella frase del llibre de Judit que la tradició cristiana aplica a la Mare de Déu i que s’adiu tant a l’essència de Montserrat:
Tu ets l’honor del nostre poble.
La venerem perquè és l’última generació de la genealogia, la que fa el pont entre l’expectativa a l’esperança, i ho fa essent-hi, romanent al costat del Crist, travessant l’aventura humana del Fill de Déu encarnat, perquè és present en la vida de Jesús des de l’Encarnació a l’Ascensió.
Ella és l’estabilitat de la nostra missió monàstica. Custodiar la seva imatge que representa la continuïtat de sentit d’aquest monestir, fundat ja al costat d’una capelleta dedicada a Santa Maria i que ha renascut perquè no ha perdut mai el convenciment que Déu ens volia aquí per, a través de la seva intercessió, acollir i promoure la fe, la mateixa que ella va tenir i va testimoniar, la fe en Déu, la fe en la inspiració de l’Esperit Sant, la fe en el seu Fill, capaç de salvar tota la humanitat. Ella és la mestra i nosaltres els instruments.
Ella és l’honor del nostre poble. Del poble cristià i del poble català que la té per patrona i que encara avui mira aquesta muntanya, aquest santuari i aquest monestir per retrobar-se en tants i tants nivells de la nostra societat, creient o no. I ens prenem seriosament continuar sent una presència cristiana a Catalunya, acomplint, sinó amb quantitat almenys sí en qualitat i presència, la frase atribuïda al bisbe Torras i Bages, escrita a la nostra façana, “Catalunya serà cristiana o no serà”.
Com us deia als escolans quan em vau preguntar sobre aquest dia, celebrem que fa mil anys que l’Abat Oliba ens va fundar, però celebrem sobretot que som aquí, encara avui, en aquest mil·lenni, en aquest mil·liari, pedra que en un camí que continua marca els primers mil passos, i fa començar a caminar els mil següents.
La nostra comunitat, amb l’escolania, antiga i nova, amb tots els qui s’associen a Montserrat per tant motius, dona gràcies avui per haver pogut ser durant mil anys testimonis de fe cristiana, de devoció mariana, de vida monàstica en aquest lloc, i prega perquè Déu ens en faci dignes i ens hi sostingui molts més anys, i si ha de ser fins el 3025, com deien aquesta nit, que així sigui.
Última actualització: 15 setembre 2024