Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de març de 2024)
Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42
De passió a passió com us deia diumenge. Acabem d’escoltar estimats germans i germanes per segona vegada, en la versió de Sant Joan, la passió de Jesucrist: el relat de la seves darreres hores i de la seva mort.
No ens podem acostumar a escoltar el relat de l’abandonament, de les tortures i de la mort del Senyor i quedar-nos igual. Si diumenge de Rams parlava de solidaritat constatada en la història i ahir, dijous de solidaritat activa en la memòria actualitzada en cada eucaristia, avui voldria projectar aquesta solidaritat al futur, perquè avui, després d’aquesta celebració entrarem en el silenci, demà dissabte sant, no parlarem, no parlaré ni jo, que tinc la impressió que, amb les cinc homilies que predico aquesta setmana, no paro mai de parlar. El final de l’ofici d’avui, amb la retirada fins i tot de la reserva eucarística de l’Església ens introdueix en un ambient on tota nova acció de Déu només pot ser esperada.
Jesucrist ha mort a la creu, i tot i que la presència de la creu sobre el nostre altar ens ho recordarà tot el dia de demà, en l’Evangeli, l‘hem deixat enterrat, sepultat, absent fins i tot en la realitat del seu cos mort.
Me n’he adonat que es predica molt poc sobre el dissabte Sant. Avui sembla que ens hem de quedar amb tot allò que Jesucrist va patir i en la nit de Pasqua, ja hem girat pàgina. Un biblista contemporani ha qualificat el dissabte Sant de terra de pas, terra de trànsit, moment privilegiat per a esperar, quan l’esperança només es podia fonamentar en alguna paraula o indici de Jesús, que certament els seus deixebles principals només es van creure a mitges.
Us convido a pensar sobre la intensitat del silenci que embolcalla aquest dia de demà. Un silenci molt ple, curull de tot això que hem sentit. La lectura als Hebreus reprenia molts temes que havíem trobat en la carta als Filipencs que vam llegir el diumenge de Rams: la solidaritat de Jesús, la seva capacitat d’acollir i de compadir-se, els seus sentiments humans que el portaven a suplicar a Déu. És bonic que el model de Jesús com sacerdot que ens presenta sigui aquest: compadir-se, acollir, pregar.
Jesucrist fa això sobretot pels qui més no necessiten, pels qui més sofreixen. Hi ha una paraula de la Passió d’aquest any que m’ha ressonat més profundament:
Perquè em pegues? Segur que tots, també els escolans, alguna vegada heu pensat i sentit que algú us feia alguna cosa que no mereixíeu. Pensem en algú com Jesús, capaç de tot, que també pateix que algú el pegui, que algú l’insulti i no s’hi torna sinó que respon de la manera més humana possible: demana perquè, demana un raó possible a la violència. I no en troba cap. Tenim un Déu que és capaç de compadir-se, deia la Carta als Hebreus, tenim un Déu que és capaç de dir perquè em pegues després de rebre una bufetada.
Perquè em pegues? Perquè em tires una bomba o perquè em mates, podrien dir els nens de Gaza o d’Ucraïna, del Sudán, del Congo, de tants llocs, de tants suburbis del món. Perquè em fas qualsevol mena de violència podrien dir tantes víctimes? Ho dirien si poguessin parlar després d’haver sofert, cosa que no passa normalment, ja que no sol haver-hi paraula després de la mort i de la destrucció. Potser per això els qui tenim encara la capacitat de parlar podem aixecar la veu i preguntar: Perquè es pega a tots aquells preferits de Crist que comparteixen la seva passió? I ens podem encara escandalitzar que els éssers humans no haguem aconseguit, imitant a Jesucrist, de portar la resolució dels conflictes de la violència a la paraula. Tampoc no ho va aconseguir Ell, però amb la seva pregunta ens ha deixat almenys la denúncia contra tota violència exercida contra un innocent. La seva pregunta: “Perquè” esdevé avui d’una inusual actualitat.
El silenci de tantes víctimes després de la mort, és com el silenci del sepulcre de Crist. Espera aquesta solidaritat definitiva que Ell meresqué per a ell mateix i merità per a nosaltres. La meresqué perquè també com a home va obeir lliurement, va pregar i Déu l’escoltà. La merità per a nosaltres perquè la seva obediència era totalment gratuïtat que ens salva, perquè oferí la seva vida i la seva mort tot i la seva innocència, en coherència i per això el tenim per víctima innocent capaç de posar-se en el lloc de cada una de les víctimes i com a sacerdot que intercedeix per tota injustícia que es comet en el nou Israel de Déu.
La Carta als hebreus ens diu d’acostar-nos a Déu per a demanar-li ajuda, que ell ens la concedirà en un bon moment, en el moment adequat, quan sigui l’hora, en l’ “eukairon”. Forma part del misteri del mal en el món que aquest dissabte sant sigui tan llarg en algunes situacions i que no entenguem què espera Déu per pensar que és el bon moment.
El món reprodueix tota la passió de Jesucrist que jo us he proposat de sintetitzar en aquest “perquè em pegues”.
Ens cal mantenir l’esperança. El dissabte sant acaba en la nit de Pasqua quan entrem en una altra dimensió. En les nostres vides, aquesta terra de trànsit, també acabarà amb una mort que des d’aquesta banda ens semblarà que no acompleix res, per això la nostra fe s’ho juga tot a confiar que aquest silenci és preparació d’un dia totalment diferent, la nit i el dia de Pasqua, en la qual la solidaritat històrica, l’actualitzada i l’esperada seran un sola cosa en l’acompliment definitiu de la nostra esperança, per això, tot i aquest silenci, avui encara ens reunim en nom de Crist ressuscitat i alhora que el venerem a la creu, participem del seu cos i la seva sang que són el sagrament de la seva resurrecció.
Però no avancem esdeveniments. Respectem el tempo i allò que especialment l’Església ens proposa de celebrar: el silenci profund del gran dissabte.
Última actualització: 29 març 2024