Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2021)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

 

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat, deia Jesús a Ponç Pilat. I aquest li preguntava: i la veritat que és?

Sí, germans i germanes: i la veritat que és? Ens ho podem preguntar com s’ho pregunta tanta gent en el nostre context cultural tan donat al subjectivisme i tan atacat per les notícies falses. I la veritat que és? Jesús en el context de l’interrogatori de Pilat no respon la pregunta. Però a partir del context de totes les paraules de Jesús, podem respondre-la. Aquí la veritat no fa referència tant a la correspondència objectiva del que es diu amb la realitat dels fets, com a una paraula de la qual et pots fiar, una paraula fidel, que no falla ni decep. Jesús ha vingut a ser un testimoni de la veritat. I podem distingir tres àmbits de la veritat que testimonia. El primer és el de la veritat que és Déu, i de la veritat que és Jesús mateix des del moment que ha vingut al món perquè el Pare l’ha enviat i que qui el veu, a ell, veu el Pare (cf. Jo 12, 44-45). En un món ple d’incerteses, fràgil i passatger, tal com ens mostra cada dia la pandèmia de Covid, on res no ens pot donar una seguretat plena i total, Jesús dóna testimoni de la veritat que és la seva paraula, de la veritat que és seu amor que salva. Tot el que ha predicat, tot el que ara està vivint, des de la seva detenció a l’hort de les oliveres, en el judici davant el Gran Sacerdot o davant Pilat, en la tortura i en l’execució que vindran, tot és per testimoniar la veritat del Pare i del seu amor sense límits (cf. Jo 13, 1).

Jesús és testimoni de la veritat de Déu. D’un Déu ple de tendresa i per això ric en misericòrdia. Però, en un segon àmbit, és, també, testimoni de la veritat de l’home, de tot ésser humà. Del que cada home i cada dona són als ulls de Déu: creats per amor i revestits d’una dignitat inalienable. Déu no vol la marginació de ningú, ni l’explotació, ni la violència, ni l’assassinat, ni la mort eterna. Per això quan Pilat presenta, a la gent que en demanava la condemna, Jesús flagel·lat, coronat d’espines i amb un ridícul mantell de porpra, els diu: aquí teniu l’home. L’home sofrent, l’home marginat, l’home humiliat, l’home abocat a la mort. Jesús en la seva passió i en la seva creu pren damunt seu tot el sofriment de la malaltia, de la pobresa i de la marginació, de la violència de tantes menes, dels qui han d’emigrar o de fugir, dels exclosos i menyspreats socialment, dels qui són víctimes de les seves febleses i del seu pecat. També de cadascun de nosaltres. Jesús és l’home que pren damunt seu tot el sofriment del món per vèncer-lo, per alliberar-nos. És l’home que ensenya a estimar sense condicions, a perdonar generosament, a donar la vida gastant-la per Déu i pels altres.

En un tercer àmbit, Jesús és testimoni de la veritat de la història. Ell n’és el Senyor, en té la sobirania. Ell n’és el centre, des del moment que tot ha vingut a l’existència per ell i tot s’encamina cap a ell (cf. Col 1, 15-16. 18). I ell, que ara contemplen tan feble i condemnat a mort, en serà el jutge al final de la història per vindicar els drets conculcats a tants homes i dones del món, per demanar comptes als qui fan el mal, per examinar com haurem estimat (cf. Mt 25, 31-46) i per aplegar els fills de Déu dispersos (Jo 3, 17-21; 12, 52). Aquells que, perquè són de la veritat, hauran escoltat la seva veu i hauran viscut estimant i servint com ell.

Per això sorprèn tant el crit de: fora, fora, crucifiqueu-lo. No volen escoltar el testimoni de la veritat. Els fa nosa, posa en qüestió les seves conviccions massa humanes. Fora, fora no és sols el crit de la gent davant Pilat quan sospitava que volia deixar lliure Jesús. També avui, a les nostres societats, hi ha qui no vol la presència de Jesús. Uns l’ignoren perquè no els interessen la seva persona i a la seva paraula. D’altres prenen una actitud poc o molt hostil perquè la persona i la paraula de veritat de Jesús qüestiona el seu comportament. La vida i l’ ensenyament del Senyor continuen essent incòmodes, provocatius, també avui. L’estil de vida, els criteris, les urgències, els afanys de poder i els interessos polítics o econòmics de molts en la nostra societat, topen amb la veritat de Jesús. També n’hi ha que se senten incòmodes amb la seva passió i la seva mort, perquè els recorda que ha de ser primer l’amor plenament gratuït i donat als altres fins al límit, els recorda el valor de la humilitat enfront del poder, els recorda la injustícia que és la condemna d’un innocent i la gravetat de matar per interessos inconfessables. La mort de Jesús es fa incòmode, també, a alguns perquè, atrafegats com estan amb les seves coses, els seus negocis, les seves vacances, les seves evasions, els recorda que la mort és indefugible i tots l’haurem d’afrontar en un moment o altre. En canvi, els cristians hem de continuar testimoniant que el Crucificat és l’únic que salva el món, que la seva mort dalt la creu ha vençut la Mort i és font de vida i revelació de Déu, que en ell hi ha la resposta a totes les nostres preguntes i a tots els nostres anhels, que la seva solitud ha vençut totes les solituds. Ell, enlairat dalt la creu, transforma la mort humiliant i ignominiosa a què el van condemnar en una revelació de l’amor que vol atreure tothom cap a ell per portar tothom cap a la plenitud (cf. M. Delpini, Homilia de vespres de l’Exaltació de la Santa Creu, 2019).

La creu de Jesús agermana els qui compartim la fe cristiana. Per això, el Sant Pare Francesc demana, també enguany, que, mentre fem memòria del gest suprem d’amor de Jesús dalt la creu, ens recordem dels cristians que viuen a Terra Santa i a l’Orient mitjà, els quals han viscut, i viuen, doblement els efectes de la pandèmia, perquè l’han soferta ells també i perquè ha provocat l’absència de pelegrins i, per tant, la caiguda de llocs de treball i la manca de recursos a moltes famílies, a més de les situacions precàries que alguns cristians tenen degudes a la violència o a les sancions econòmiques que afecten algunes d’aquelles terres. Som invitats, doncs, avui a fer la nostra aportació a favor d’aquets germans nostres en la fe.

En aquest Divendres Sant, agraïm la coherència i la veritat de la creu de Jesús que porta la salvació a qui l’acull i que guareix totes les ferides dels qui se li atansen amb fe. Si li obrim el cor i la intel·ligència coneixerem la veritat i la veritat ens farà persones lliures (Jo 8, 32). Coneixerem la veritat que és la realitat de Déu revelada per Jesucrist que comunica la plenitud de la vida veritable. I serem lliures, no tant amb una autonomia interior o amb la llibertat de moviments, sinó lliures davant la mentida i la mort i amb capacitat per viure, gràcies a l’acció de l’Esperit Sant, en la comunió del Pare i del Fill en un procés creixent que culminarà en la vida eterna que ens obre la creu de Jesucrist.

Abadia de MontserratDivendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Celebració de la Passió del Senyor, Divendres Sant (10 abril 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat

Isaïes 52:13-53:12 –  Hebreus 4:14-16-5:7-9 – Joan 18:1-19.42

 

La litúrgia d’aquest dia està amarada de silenci i d’un dolor serè. Un silenci i un dolor que impressionen. Enguany, però, el dolor és més intens i el silenci més pesant. A l’inici, durant la postració, es feia més forta l’aflicció per la mort de Jesús i l’aclaparament pels morts a causa de l’epidèmia que ens assetja, a causa del dolor inconsolable de les seves persones estimades, de l’angoixa dels malalts i dels seus familiars, del cansament de tants metges i personal sanitari, de tants treballadors i servidors públics que corren el risc de contaminar-se per servir els altres. Es feia més fort, també, l’aclaparament, per les situacions dramàtiques en els camps de refugiats, en les presons; l’aclaparament per tant de sofriment que hi ha entorn nostre i arreu del món. Vivim una experiència forta de mort i de sofriment.

La litúrgia d’aquesta tarda ens presenta Jesús encarat amb el drama del seu sofriment i de la seva mort, amb el drama del sofriment i de la mort de la humanitat sencera. La lectura de la carta als cristians hebreus, a la segona lectura, ens ha dit com es veié envaït, igual que qualsevol altre ésser humà, per les tenebres de l’angoixa prèvies a l’agonia que se li apropava. Jesús experimentà un aclaparament màxim: s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort –deia la carta- pregant-lo i suplicant-lo amb gran clams i amb llàgrimes. Els sofriments de Jesús, però, no l’han allunyat del Pare; al contrari, ell li ofereix la seva voluntat en una obediència d’amor: tot i que era el Fill, aprengué en el sofriment què és obeir. Ni, els sofriments, no l’han allunyat tampoc de la humanitat. Al contrari. L’han fet solidari de les angoixes i els sofriments de tot el món. Solidari de la mort de cadascú. Jesús està en agonia fins a la fi del món en cada home i cada dona que sofreix, que mor (cf. Blaise Pascal, Pensaments, 553).

La dissort de la qual parlava el llibre del profeta Isaïes, a la primera lectura, recau sobre Jesús. Hi recau per una doble causa. D’una banda, Jesús és víctima dels qui ostenten el poder religiós i civil que el volen eliminar perquè és contrari als seus interessos i predica una doctrina nova i alliberadora. Però alhora, en el designi amorós del Pare, les seves ferides ens curen, perquè pren damunt seu el pecat de tots i intercedeix a favor de tots. Per això Ponç Pilat pot dir, tal com hem escoltat en el relat de la

passió: Aquí teniu l’home! Aquest home d’aparença lamentable per la feblesa i les ferides de la flagel·lació i que duu un vestit ridícul, és, als ulls de la fe, l’home veritable, la personificació de tot ésser humà, amb la seva fragilitat, la seva indefensió, però també amb la seva dignitat i la seva dimensió transcendent. Aquest home, amb la seva creu, inaugura el Regne de Déu i obre el camí de la vida per sempre. Sí, en la passió, Jesús es fa màximament proper a la humanitat per guarir-nos interiorment, per salvar-nos.

El dolor, les pors, la malaltia, la mort que aquets dies se’ns fan tant immediats només troben una possibilitat de sentit en la passió de Jesús. Una passió que no acaba abocada en la mort. Déu l’escoltà per la seva submissió i el salvà de la mort, el féu entrar en la glòria i es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui estan cansats i afeixugats i acuden a ell (cf. Mt 11, 28). Acostem-nos, doncs, confiadament al tron de la gràcia de Déu, que és la creu de Jesús, perquè ens aculli i ens concedeixi l’auxili que necessitem. La meditació agraïda de la passió del Senyor il·luminada ja per la llum pasqual, ens fa retrobar la pau per continuar vivint el moment present, difícil i dolorós, i per ser portadors d’esperança. Enmig de tanta tribulació que ens envolta, mantinguem ferma la fe que professem.

Jesús va fer do de si mateix al Pare, amb les mans alçades a la creu com l’ofrena del capvespre, veritable acompliment de les paraules del salm 140 (cf. v. 2). Des d’aleshores, la creu ja no és un patíbul d’ignomínia i de mort, sinó un símbol de victòria. El nou i definitiu arbre de la vida. Per això moltes representacions antigues mostren que de la creu brollen corrents d’aigua cristal·lina per indicar la gràcia, la vida, l’amistat amb Déu, els sagraments. Certament, de la creu brolla un riu de misericòrdia que ens ofereix el perdó i l’alliberament. En la mort de Jesucrist trobem la raó del nostre goig, de la nostra esperança, de la nostra salvació.

Ara, unint-nos a la gran intercessió de Jesús a la creu en favor de tota la humanitat, presentarem al Pare la pregària de l’Església a favor del món sencer. Perquè el riu de vida que brolla de la creu arribi a tota la humanitat.

Abadia de MontserratCelebració de la Passió del Senyor, Divendres Sant (10 abril 2020)