Celebració de la Passió del Senyor, Divendres Sant (10 abril 2020)

Homilia del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat

Isaïes 52:13-53:12 –  Hebreus 4:14-16-5:7-9 – Joan 18:1-19.42

 

La litúrgia d’aquest dia està amarada de silenci i d’un dolor serè. Un silenci i un dolor que impressionen. Enguany, però, el dolor és més intens i el silenci més pesant. A l’inici, durant la postració, es feia més forta l’aflicció per la mort de Jesús i l’aclaparament pels morts a causa de l’epidèmia que ens assetja, a causa del dolor inconsolable de les seves persones estimades, de l’angoixa dels malalts i dels seus familiars, del cansament de tants metges i personal sanitari, de tants treballadors i servidors públics que corren el risc de contaminar-se per servir els altres. Es feia més fort, també, l’aclaparament, per les situacions dramàtiques en els camps de refugiats, en les presons; l’aclaparament per tant de sofriment que hi ha entorn nostre i arreu del món. Vivim una experiència forta de mort i de sofriment.

La litúrgia d’aquesta tarda ens presenta Jesús encarat amb el drama del seu sofriment i de la seva mort, amb el drama del sofriment i de la mort de la humanitat sencera. La lectura de la carta als cristians hebreus, a la segona lectura, ens ha dit com es veié envaït, igual que qualsevol altre ésser humà, per les tenebres de l’angoixa prèvies a l’agonia que se li apropava. Jesús experimentà un aclaparament màxim: s’adreçà a Déu que el podia salvar de la mort –deia la carta- pregant-lo i suplicant-lo amb gran clams i amb llàgrimes. Els sofriments de Jesús, però, no l’han allunyat del Pare; al contrari, ell li ofereix la seva voluntat en una obediència d’amor: tot i que era el Fill, aprengué en el sofriment què és obeir. Ni, els sofriments, no l’han allunyat tampoc de la humanitat. Al contrari. L’han fet solidari de les angoixes i els sofriments de tot el món. Solidari de la mort de cadascú. Jesús està en agonia fins a la fi del món en cada home i cada dona que sofreix, que mor (cf. Blaise Pascal, Pensaments, 553).

La dissort de la qual parlava el llibre del profeta Isaïes, a la primera lectura, recau sobre Jesús. Hi recau per una doble causa. D’una banda, Jesús és víctima dels qui ostenten el poder religiós i civil que el volen eliminar perquè és contrari als seus interessos i predica una doctrina nova i alliberadora. Però alhora, en el designi amorós del Pare, les seves ferides ens curen, perquè pren damunt seu el pecat de tots i intercedeix a favor de tots. Per això Ponç Pilat pot dir, tal com hem escoltat en el relat de la

passió: Aquí teniu l’home! Aquest home d’aparença lamentable per la feblesa i les ferides de la flagel·lació i que duu un vestit ridícul, és, als ulls de la fe, l’home veritable, la personificació de tot ésser humà, amb la seva fragilitat, la seva indefensió, però també amb la seva dignitat i la seva dimensió transcendent. Aquest home, amb la seva creu, inaugura el Regne de Déu i obre el camí de la vida per sempre. Sí, en la passió, Jesús es fa màximament proper a la humanitat per guarir-nos interiorment, per salvar-nos.

El dolor, les pors, la malaltia, la mort que aquets dies se’ns fan tant immediats només troben una possibilitat de sentit en la passió de Jesús. Una passió que no acaba abocada en la mort. Déu l’escoltà per la seva submissió i el salvà de la mort, el féu entrar en la glòria i es convertí en font de salvació eterna per a tots els qui estan cansats i afeixugats i acuden a ell (cf. Mt 11, 28). Acostem-nos, doncs, confiadament al tron de la gràcia de Déu, que és la creu de Jesús, perquè ens aculli i ens concedeixi l’auxili que necessitem. La meditació agraïda de la passió del Senyor il·luminada ja per la llum pasqual, ens fa retrobar la pau per continuar vivint el moment present, difícil i dolorós, i per ser portadors d’esperança. Enmig de tanta tribulació que ens envolta, mantinguem ferma la fe que professem.

Jesús va fer do de si mateix al Pare, amb les mans alçades a la creu com l’ofrena del capvespre, veritable acompliment de les paraules del salm 140 (cf. v. 2). Des d’aleshores, la creu ja no és un patíbul d’ignomínia i de mort, sinó un símbol de victòria. El nou i definitiu arbre de la vida. Per això moltes representacions antigues mostren que de la creu brollen corrents d’aigua cristal·lina per indicar la gràcia, la vida, l’amistat amb Déu, els sagraments. Certament, de la creu brolla un riu de misericòrdia que ens ofereix el perdó i l’alliberament. En la mort de Jesucrist trobem la raó del nostre goig, de la nostra esperança, de la nostra salvació.

Ara, unint-nos a la gran intercessió de Jesús a la creu en favor de tota la humanitat, presentarem al Pare la pregària de l’Església a favor del món sencer. Perquè el riu de vida que brolla de la creu arribi a tota la humanitat.

Anton GordilloCelebració de la Passió del Senyor, Divendres Sant (10 abril 2020)

Related Posts