Homilia de la Celebració de la Passió del Senyor

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (7 d’abril de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (7 d’abril de 2023)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

Silenci.

Des del final de la celebració d’ahir, dijous Sant i l’inici de l’adoració al santíssim, ens ha acompanyat el silenci. Dèiem ahir que quedaven vint-i-quatre hores. Ara no. Ara s’ha acabat. Aquesta és una de les impressions emocionals fortes del divendres Sant.

Hem començat aquesta commemoració en silenci.

Hem acompanyat la mort de Jesucrist dalt de la Creu callant i agenollant-nos, els qui heu pogut, o amb un altre signe corporal que volia fer més fort i significatiu aquest moment.

Ha deixat de tocar l’orgue. I tot i que continuem cantant perquè la música no pot faltar mai, volem que el silenci acompanyi també la nostra pregària potser més que en cap altre celebració de l’any,.

Penso que en dies com avui, quan parla la Paraula, potser hauríem de callar.

La humilitat ens fa conscients que cap paraula pot igualar les de Jesús en el relat de la Passió, quan parla gairebé sense dir res, amb paraules mesurades. Quins silencis més plens. Quants ressons no tenen.

Més que parlar, provo de fer com la paret dels ecos de la nostra muntanya, que retorna alguns dels sons que hi arriben, un sons que per nosaltres són les lectures i la litúrgia d’avui. En el centre del silenci de divendres sant hi ha la creu de Jesucrist. I si recuperem la pregunta que us vaig proposar i que ens ha acompanyat des de diumenge de Rams: Qui és aquest? Res no ens ho revelarà tant com la creu, on fou crucificat i executat Jesús de Natzaret. Amb tot, fins en la creu i en la mort, la Passió segons Sant Joan, ens transmet la serenitat, el control que un rei o, millor, algú com Déu té sobre la realitat i la història. Per això, malgrat tot, i perquè som fills de la resurrecció fins i tot el divendres sant, avui, no callem, i celebrem i adorem una creu que confessem com a portadora de vida.

Segurament els més joves i petits heu fet alguna vegada una creu. És senzill. Només cal lligar dos travessers, dues branques, el que tingueu, i creuar-les, en angles més o menys rectes. El travesser vertical està destinat a enfonsar-se a terra i aixecar-se cap amunt, cap al cel, cap allà on sempre, infantilment hem col·locat a Déu, almenys en la nostra llengua on utilitzem la mateixa paraula pel cel físic i pel cel teològic. L’altre travesser és l’horitzontal, el que s’estén cap als altres, el que abraça la realitat.

Enmig dels dos travessers de la creu, en el centre, hi ha sempre Jesucrist crucificat. En la seva mort en creu, podem veure la verticalitat del seu cos que perllonga el travesser clavat a la terra, a la terra de la seva vida, dels camins de Galilea, A aquesta vida que va passar volent explicar qui era realment el Déu d’Israel, cap a qui apunta aquest mateix travesser vertical i qui era ell mateix, Jesús de Natzaret, el seu Fill estimat.

I això només ho explica l’altre travesser de la creu, l’horitzontal. El que abraça el món, el de les trobades amb tots els marges de la societat, des dels leprosos i les prostitutes, amb els malalts, amb els exclosos per motius religiosos, amb les viudes pobres i fins i tot amb els rics com Leví que estaven al marge per ser estafadors i explotadors.

La creu ens explica de veritat la realitat. Si ahir dèiem que l’eucaristia era més que un record, perquè Déu hi era realment present, avui ho tornem a dir.

La creu també posa en tensió Déu i el món, en aquesta relació d’amor per part del Pare i d’odi inexplicable per part nostre, la humanitat, una tensió que la Creu mateixa manifesta millor que cap altre signe.

Odi d’una part del món, d’una part de nosaltres mateixos, de cadascun de nosaltres, que rebutja Déu i l’evangeli, que es manté tancat. L’odi que prefereix indultar un culpable que perdonar un innocent, odi que ens fa a vegades tan manipulables com els qui cridaven: “ Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!” L’odi que no va acceptar la bondat i la paraula de Jesús i va pensar que fent-lo desaparèixer el liquidava per sempre. Però la creu també ens manifesta amor, amor sobretot de Jesucrist. Perquè no va fugir ni es va desdir de les seves paraules, perquè es va mantenir fidel. Perquè no va negociar amb allò que no era negociable.

Els improperis que cantarem adorant la Creu són reflex d’aquesta bondat de Déu i d’aquesta resposta inexplicable. En cada estrofa hi ha aquesta dinàmica: Que t’he fet? En què t’he entristit? Jo et vaig estimar i tu m’has crucificat.

Naturalment que aquesta tensió produeix sofriment, un sofriment que pot arribar a triturar els qui s’hi posen al mig, com llegíem a la primera lectura. La fidelitat té moltes vegades aquesta duresa. Però un sofriment que ens fa forts i ens fa grans. Ens hi fa com a persones i patim perquè estimem i del nostre amor sempre hi ha algú que se’n beneficia directa o indirectament.

Entenent-la d’aquesta manera, ens podem apropar a la naturalesa salvadora de la Creu i del sofriment de Jesucrist, que són en el fons un misteri, pel qual ens cal tanta fe com la que reclamàvem ahir per l’eucaristia.

I avui, si tornem a pensar en els improperis, ens acostem fins i tot al sofriment de Déu per nosaltres, que sembla que no entengui perquè hem preparat una creu al nostre salvador!

El divendres sant és un dia de record, de catolicitat, això és d’universalitat. Un dia on els braços de la creu s’estenen a tothom i ho recordem en la pregària dels fidels, anomenada precisament universal. Allò que rememorem ens fa tenir present Terra Santa, les dificultats dels cristians que hi viuen i que cada cop es redueixen més. Per això, l’Església ens crida avui a recordar-nos d’aquelles terres en una col·lecta, com ja va fer Sant Pau, en els inicis de l’evangelització.

Pensem també en nosaltres, en com la idea dels dos travessers de la creu ens col·loca com Jesús davant de Déu i davant del món. Ens col·loca en la tensió del servei als altres i de la fe, amb les seves dificultats i els seus sofriments. Podria ser una bona idea quan anem a adorar la Creu. Pensar en un Déu que s’ha fet home i s’ha enfonsat a la terra com el travesser vertical per abraçar tota la humanitat, amb el travesser horitzontal, i portar-la cap al cel.

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (15 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’abril de 2022)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

Espero i desitjo estimats germans i germanes que tots trobem en la nostra agenda i en el nostre cor, una mica del silenci necessari per a deixar que totes aquestes paraules que hem escoltat ressonin, arrelin i donin fruit en els nostres cors. Són paraules que ens reclamen aquest espai interior, tanta és la seva profunditat i la seva força.

Les lectures que hem llegit confirmen una idea que he volgut fer present aquests dies: la de la veritable identitat de Jesús. Res, ni tan sols la mort amb creu, reservada als delinqüents no amaga qui és ell. D’una manera especial, en la lectura de la Passió segons Sant Joan que llegim el divendres sant, se’ns mostra més clarament que Jesús de Natzaret clavat a la creu és més que un home crucificat, tot i que mai deixa de ser també un home crucificat.

D’una banda, cap sofriment, cap insult, res no li és estalviat i mor. Però, per una altra banda, Jesucrist domina la situació: fixeu-vos sinó amb la força que en el moment que el detenen tenen les seves paraules: jo soc que fan que tothom caigui per terra; fins i tot domina la situació des de la Creu: amb la capacitat d’encomanar mútuament quan ja ha estat crucificat la seva mare a sant Joan, i finalment la serenitat de la seva mort, sense crits, sense queixes, només amb un “tot s’ha acomplert”, que ens avança que no estem davant del final.

Havien crucificat Jesús de Natzaret, el Rei dels Jueus, que s’havia presentat com un rei i messies diferent. Potser per això, si ahir us parlava d’un amor que ens uneix en el record, la vida i l’esperança; avui contemplem un amor que resisteix, que ho resisteix tot. L’amor de Déu es fa resistència en Jesús crucificat, demostrant-nos la capacitat d’anar fins al final, fins al sacrifici de la pròpia vida en la coherència d’una missió que en Ell uneix l’exemple com a persona i el seu missatge com a Evangeli.

Per això resisteix l’Evangeli durant els segles perquè ve del qui ha aguantat en l’amor els escarnis, els ultratges i tot el mal que li ha vingut a sobre, quan ell només pretenia donar-nos els instruments, les idees i les claus per a poder vèncer personalment i tots junts aquest mal, tan palpable en el nostre món, que ho hem de reconèixer, a vegades se’ns presenta tan o més resistent que l’amor de Déu. I si és veritat que el mal a vegades se’ns presenta més resistent que l’amor de Déu, no ho és.

I la prova més clara d’això és la capacitat dels deixebles de Jesús per a arribar encara avui a fer el camí de la creu, demostrant que Ell ens fa participar de la seva resistència al mal quan també nosaltres fonamentem la nostra vida en el seu evangeli.

Vaig tenir ocasió de participar la setmana passada en una pregària que recordava els màrtirs del nostre temps: eren homes i dones concrets, joves, grans, amb nom i cognoms, de tot el món, que havien mort en situacions diverses, molts d’ells eren morts els any 2021 i fins aquest mateix 2022. Alguns havien senzillament seguit la seva vocació fins al final, atenent malalts de Covid i infectant-se, altres havien patit directament l’odi religiós fins a la mort contra els cristians per part d’alguns fanàtics que mai poden ser representatius de cap religió o idea. Compartien tots el fet de ser cristians. Us puc assegurar que la reflexió que em vaig fer fou la de l’actualitat de la creu de Jesús en el món i de la validesa del seu missatge que encara avui mereix tenir tants testimonis, que genera una força tan gran d’adhesió a l’amor, tan gran, que la fa precisament resistent. I em va fer pensar si totes les modes que el món ens presenta i ens proposa tenen algun crucificat que les validi, tal com nosaltres tenim Jesús de Natzaret.

Potser aquest reflexió portarà algú de vosaltres a pensar que això que ens explica el P. Abat és només pels herois, per les situacions extremes i que ja veurem què fem si ens arriben. Però no. Una dona coneguda i propera em va comentar fa anys que no entenia la creu de Jesús. Es tractava d’algú profundament cristià, que havia viscut ajudant sempre, coherentment amb la seva fe, anant força més enllà d’allò justet per a quedar bé. Patint a vegades per a viure d’aquesta manera. I vaig pensar: tu no entens la creu si la vius cada dia?

Busquem de viure l’Evangeli i la creu ja la trobarem. I quan la trobem, que ens guiï l’amor resistent de Jesucrist i el seu exemple, ja que així i no d’una altra manera més espectacular, més directa o més ràpida va voler salvar Déu el món, servint-se de la seva humanitat encarnada i acceptant-ne tots els seus límits.

Divendres Sant. Celebració de la Passió del Senyor (2 d’abril de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (2 d’abril de 2021)

Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat, deia Jesús a Ponç Pilat. I aquest li preguntava: i la veritat que és?

Sí, germans i germanes: i la veritat que és? Ens ho podem preguntar com s’ho pregunta tanta gent en el nostre context cultural tan donat al subjectivisme i tan atacat per les notícies falses. I la veritat que és? Jesús en el context de l’interrogatori de Pilat no respon la pregunta. Però a partir del context de totes les paraules de Jesús, podem respondre-la. Aquí la veritat no fa referència tant a la correspondència objectiva del que es diu amb la realitat dels fets, com a una paraula de la qual et pots fiar, una paraula fidel, que no falla ni decep. Jesús ha vingut a ser un testimoni de la veritat. I podem distingir tres àmbits de la veritat que testimonia. El primer és el de la veritat que és Déu, i de la veritat que és Jesús mateix des del moment que ha vingut al món perquè el Pare l’ha enviat i que qui el veu, a ell, veu el Pare (cf. Jo 12, 44-45). En un món ple d’incerteses, fràgil i passatger, tal com ens mostra cada dia la pandèmia de Covid, on res no ens pot donar una seguretat plena i total, Jesús dóna testimoni de la veritat que és la seva paraula, de la veritat que és seu amor que salva. Tot el que ha predicat, tot el que ara està vivint, des de la seva detenció a l’hort de les oliveres, en el judici davant el Gran Sacerdot o davant Pilat, en la tortura i en l’execució que vindran, tot és per testimoniar la veritat del Pare i del seu amor sense límits (cf. Jo 13, 1).

Jesús és testimoni de la veritat de Déu. D’un Déu ple de tendresa i per això ric en misericòrdia. Però, en un segon àmbit, és, també, testimoni de la veritat de l’home, de tot ésser humà. Del que cada home i cada dona són als ulls de Déu: creats per amor i revestits d’una dignitat inalienable. Déu no vol la marginació de ningú, ni l’explotació, ni la violència, ni l’assassinat, ni la mort eterna. Per això quan Pilat presenta, a la gent que en demanava la condemna, Jesús flagel·lat, coronat d’espines i amb un ridícul mantell de porpra, els diu: aquí teniu l’home. L’home sofrent, l’home marginat, l’home humiliat, l’home abocat a la mort. Jesús en la seva passió i en la seva creu pren damunt seu tot el sofriment de la malaltia, de la pobresa i de la marginació, de la violència de tantes menes, dels qui han d’emigrar o de fugir, dels exclosos i menyspreats socialment, dels qui són víctimes de les seves febleses i del seu pecat. També de cadascun de nosaltres. Jesús és l’home que pren damunt seu tot el sofriment del món per vèncer-lo, per alliberar-nos. És l’home que ensenya a estimar sense condicions, a perdonar generosament, a donar la vida gastant-la per Déu i pels altres.

En un tercer àmbit, Jesús és testimoni de la veritat de la història. Ell n’és el Senyor, en té la sobirania. Ell n’és el centre, des del moment que tot ha vingut a l’existència per ell i tot s’encamina cap a ell (cf. Col 1, 15-16. 18). I ell, que ara contemplen tan feble i condemnat a mort, en serà el jutge al final de la història per vindicar els drets conculcats a tants homes i dones del món, per demanar comptes als qui fan el mal, per examinar com haurem estimat (cf. Mt 25, 31-46) i per aplegar els fills de Déu dispersos (Jo 3, 17-21; 12, 52). Aquells que, perquè són de la veritat, hauran escoltat la seva veu i hauran viscut estimant i servint com ell.

Per això sorprèn tant el crit de: fora, fora, crucifiqueu-lo. No volen escoltar el testimoni de la veritat. Els fa nosa, posa en qüestió les seves conviccions massa humanes. Fora, fora no és sols el crit de la gent davant Pilat quan sospitava que volia deixar lliure Jesús. També avui, a les nostres societats, hi ha qui no vol la presència de Jesús. Uns l’ignoren perquè no els interessen la seva persona i a la seva paraula. D’altres prenen una actitud poc o molt hostil perquè la persona i la paraula de veritat de Jesús qüestiona el seu comportament. La vida i l’ ensenyament del Senyor continuen essent incòmodes, provocatius, també avui. L’estil de vida, els criteris, les urgències, els afanys de poder i els interessos polítics o econòmics de molts en la nostra societat, topen amb la veritat de Jesús. També n’hi ha que se senten incòmodes amb la seva passió i la seva mort, perquè els recorda que ha de ser primer l’amor plenament gratuït i donat als altres fins al límit, els recorda el valor de la humilitat enfront del poder, els recorda la injustícia que és la condemna d’un innocent i la gravetat de matar per interessos inconfessables. La mort de Jesús es fa incòmode, també, a alguns perquè, atrafegats com estan amb les seves coses, els seus negocis, les seves vacances, les seves evasions, els recorda que la mort és indefugible i tots l’haurem d’afrontar en un moment o altre. En canvi, els cristians hem de continuar testimoniant que el Crucificat és l’únic que salva el món, que la seva mort dalt la creu ha vençut la Mort i és font de vida i revelació de Déu, que en ell hi ha la resposta a totes les nostres preguntes i a tots els nostres anhels, que la seva solitud ha vençut totes les solituds. Ell, enlairat dalt la creu, transforma la mort humiliant i ignominiosa a què el van condemnar en una revelació de l’amor que vol atreure tothom cap a ell per portar tothom cap a la plenitud (cf. M. Delpini, Homilia de vespres de l’Exaltació de la Santa Creu, 2019).

La creu de Jesús agermana els qui compartim la fe cristiana. Per això, el Sant Pare Francesc demana, també enguany, que, mentre fem memòria del gest suprem d’amor de Jesús dalt la creu, ens recordem dels cristians que viuen a Terra Santa i a l’Orient mitjà, els quals han viscut, i viuen, doblement els efectes de la pandèmia, perquè l’han soferta ells també i perquè ha provocat l’absència de pelegrins i, per tant, la caiguda de llocs de treball i la manca de recursos a moltes famílies, a més de les situacions precàries que alguns cristians tenen degudes a la violència o a les sancions econòmiques que afecten algunes d’aquelles terres. Som invitats, doncs, avui a fer la nostra aportació a favor d’aquets germans nostres en la fe.

En aquest Divendres Sant, agraïm la coherència i la veritat de la creu de Jesús que porta la salvació a qui l’acull i que guareix totes les ferides dels qui se li atansen amb fe. Si li obrim el cor i la intel·ligència coneixerem la veritat i la veritat ens farà persones lliures (Jo 8, 32). Coneixerem la veritat que és la realitat de Déu revelada per Jesucrist que comunica la plenitud de la vida veritable. I serem lliures, no tant amb una autonomia interior o amb la llibertat de moviments, sinó lliures davant la mentida i la mort i amb capacitat per viure, gràcies a l’acció de l’Esperit Sant, en la comunió del Pare i del Fill en un procés creixent que culminarà en la vida eterna que ens obre la creu de Jesucrist.