Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de novembre de 2024)
Deuteronomi 6:2-6 / Hebreus 7:23-28 / marc 12:28b-34
Jesús ens acaba de dir, germans i germanes estimats, que l’essencial de la vida cristina és estimar, donar-nos per amor amb tot el nostre ésser a Déu, que ens ha estimat primer amb un amor immens (cf. 1Jo 4, 19). Però, inseparablement, estimar, donar-nos per amor amb tot el nostre ésser als altres, que són també estimats per Déu (cf. Jo 13, 1).
Aquest és el nucli de l’evangeli que se’ns ha proclamat. És el nucli del diàleg de Jesús amb el mestre de la Llei, que hem escoltat.
La pregunta que aquest fa a Jesús sobre quin és el primer de tots els manaments de la Llei, té tot el sentit si pensem que els preceptes que calia observar en el judaisme eren 613. El mestre de la Llei s’adonava que no tots tenien la mateixa importància. D’aquí el sentit de la pregunta quin és el primer de tots els manament; una pregunta feta amb bona intenció i no pas amb malvolença, com un cas semblant que trobem a l’evangeli segons sant Mateu (cf. Mt 22, 35).
El mestre de la Llei pregunta per un manament, el més important de tots. Però Jesús n’hi diu dos. Els dos més grans de tots. I tots dos estan centrats en l’amor. Cal estimar Déu. I no pas d’una manera qualsevol, sinó amb tota la intensitat del propi jo: amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces. Però, tot seguit, Jesús diu que, compartint la importància d’aquest primer manament, hi ha el segon: estima els altres com a tu mateix. Tots dos estan estretament vinculats, per això la primera carta de sant Joan pot afirmar: si algú deia que estima Déu, però no estimava el seu germà, mentiria, perquè qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu (1Jo 4, 20).
El mestre de la Llei, en sentir la resposta de Jesús, lloa les seves paraules tan plenes de saviesa espiritual. I Jesús al seu torn, lloa aquell mestre i li diu: no ets lluny del Regne de Déu. No és lluny? Què li falta, doncs, per arribar al Regne de Déu? Era ja un bon creient de la fe de la primera aliança. Però li mancava la fe en Jesús. El tenia per un mestre espiritual i per això li va fer la pregunta. Però havia d’arribar a reconèixer en ell el Messies, el Fill de Déu fet home. De tota manera, si perseverava posant en pràctica el doble manament de l’amor hi podria arribar.
L’essencial de la vida cristiana és estimar. I l’evangeli d’avui ens és una crida per veure com estimem. Com estimem Déu i com estimem els altres, amb quina intensitat. I és, també, aquest evangeli, una crida a procurar estimar-los amb més plenitud. No es tracta de dos amors, sinó d’un sol amor amb dos objectius: Déu i els altres, tots els altres sense fer distincions, tant els qui tenim a prop com els qui ens queden més lluny. Estimar Déu comporta donar-li gràcies pels dons gratuïts que ens ha fet sense cap mèrit nostre: ens ha cridat a la vida, ens ha incorporat a Jesucrist que ha donat la vida per nosaltres (cf. 1Jo 3, 16), ens destina a participar de la joia eterna a la seva casa del cel. Estimar Déu comporta, també, acollir la seva Paraula i procurar posar-la en pràctica. I estimar els altres comporta tenir sentiments de fraternitat i de solidaritat sense excloure ningú, tenir una actitud de respecte, d’acollida, de servei, de veritat, d’ajuda material i espiritual, de guarir ferides, d’oferir raons per a l’esperança. I comporta, encara, no ser-los causa de patiment, d’injustícia, de marginació. Comporta pregar per ells, fins pels qui ens poden considerar enemics.
Estimar no sols és font de pau i de joia per a un mateix, sinó que també crea uns vincles que fan agradable la convivència i van transformant la societat. Però, a més, estimar ens fa semblants a Déu, que en la seva Trinitat, és amor (cf. 1Jo 4, 16) i estima entranyablement la humanitat (cf. Jo 3, 16). Estimar ens fa semblants a Jesucrist que estima amb un amor extrem, més enllà de tot el que podem imaginar (cf. Jo 13, 1). Per saber, doncs, si avancem cap al Regne de Déu, mirem com estimem Déu i els altres, mirem si i com ens donem a Déu i estem atents a les necessitats dels altres.
Estimar Déu amb tota la intensitat i estimar els altres és millor que tots els sacrificis i que totes les ofrenes cremades a l’altar, deia el mestre de la Llei en la seva resposta a Jesús. Ho deia pensant en el culte que s’oferia en el temple de Jerusalem. Però, també el culte eucarístic que ara oferim en aquesta celebració, per ser ofert en esperit i en veritat (cf. Jo 4, 23), ha d’estar fonamentat en l’amor a Déu i als altres. I estimar moltes vegades comportarà primer buscar la reconciliació. Per això, ara que ens disposem a celebrar l’eucaristia, que és un misteri d’amor diví i humà, ens farà bé recordar aquella paraula del Senyor: ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).
Última actualització: 3 novembre 2024