Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (27 d’octubre de 2024)
Jeremies 31:7-9 / Hebreus 5:1-6 / Marc 10:46-52
Germanes i germans: Els destinataris de la salvació de Déu sempre són els mateixos: els pobres, els desvalguts, aquells que han sabut mantenir el cor obert i atent a la seva presència alliberadora. La salvació de Déu no coneix fronteres de cap mena: és per a tothom qui l’aculli i els profetes eren els encarregats de mantenir viva aquesta esperança en el cor del poble. Ho hem escoltat per boca del profeta Jeremies: Déu s’ha compromès amb la humanitat i els senyals d’aquesta aliança entre Déu i els homes són inequívocs; Déu ve per fer justícia, cal mantenir la fermesa i el coratge perquè és ell mateix qui ens ve a salvar: “els reuniré des de l’extrem de la terra. Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien… Havien sortit plorant i els faré tornar consolats”.
Molta gent també es reunia entorn de Jesús. En Ell es feia visible aquest consol i salvació de Déu i molts s’hi apropaven per escoltar la seva paraula, per ser guarits de les seves malalties, per implorar un miracle o un prodigi que satisfés la seva curiositat i constatar així el que uns i altres sentien dir d’aquell jove profeta.
En l’evangeli que hem sentit avui en trobem una d’aquestes situacions: Bartimeu és cec, captaire i s’està assegut vora el camí. Jesús passa per la seva vida. Hi ha un diàleg, recobra la vista, es desprèn del seu mantell, s’aixeca i es posa en camí. Aquest seria el fet ras i curt. Amb tot, hi ha un aspecte de la narració que hem escoltat que em crida l’atenció perquè es repeteix en altres relats on Jesús guareix malalts o acull gent pecadora. Em refereixo a la quantitat de gent que sempre envolta Jesús per allà on va. Sembla una barrera infranquejable que impedeix els més febles i marginats de comunicar-se amb ell: la dona amb pèrdues de sang que volia tocar la borla del seu mantell, el leprós, el paralític que per accedir a Ell l’hagueren d’entrar per la teulada, el publicà Zaqueu que no podia veure Jesús, el cec d’avui… són tots ells gent insignificant, allunyats de Jesús i que pels qui el rodegen i semblen ser els seus “incondicionals”, fan nosa, molesten, irriten perquè no poden sentir bé les dissertacions del Mestre i Jesús “trenca la barrera” per acostar-se a ells, i de cop, inexplicablement, aquests canvien la seva estratègia, ara conviden aquell cec captaire que feia nosa a aixecar-se perquè Jesús el crida… poc després, en entrar a Jerusalem, qui sap si serà aquesta mateixa gent la que proclamarà Jesús com a Rei i el condemnarà al cap de pocs dies.
Però més que això, el que és important és que Jesús, enmig de la cridòria i la gentada, detecta el crit del cec, igual com veié el publicà Zaqueu o notà que “algú” havia tocat la borla del seu mantell quan tothom l’empenyia per totes bandes. Jesús és sensible al sofriment dels altres i ha vingut a salvar allò que s’havia perdut.
El cec va sentir dir que Jesús passava i començà a cridar. En el límit de la vida i de la mort, en el límit del sense sentit, només ens queda el crit. Hi ha qui ha perdut fins i tot la força i els motius per cridar. Hi ha qui ha traspassat el llindar de la desesperació i experimenta ja la mort prematura que suposa una vida resignada. Jesús desvetlla de nou la possibilitat de cridar, d’aixecar la veu malgrat el soroll de fons que tot ho uniformitza i anivella. Jesús allibera la possibilitat de cridar “més fort encara”, per molt que molesti i que no estigui ben vist.
Jesús ens recorda que hi ha coses que “clamen al cel” i que el cel està disposat a escoltar-les. I ens recorda també que no tots els crits són iguals: enmig de la cridòria ambiental, Jesús té orelles per escoltar el crit que surt d’un cor esquinçat perquè abans s’ha deixat esquinçar el cor pel dolor dels altres: “Fill de David, compadiu-vos de mi! Què vols que faci? –li pregunta- I ell acull l’alè de vida de Jesús per respondre, ara ja com a criatura nova: “Fes que hi vegi”. La petició és una conquesta de la fe i la visió és la seva culminació. I un cop recobrà la vista s’aixecà i seguí Jesús pel camí.
La història del cec Bartimeu és la narració d’un itinerari de fe i és bo que nosaltres també sapiguem situar-nos en relació a Jesús: serem només uns aduladors que s’alteren fàcilment quan la presència d’alguns ens resulta molesta, o tindrem la capacitat de reconèixer la nostra ceguesa i obrir el cor a la fe? La fe és una forma radical d’amor i d’amistat amb Jesucrist, i per molt que ens sembli encertat el tòpic que afirma que “l’amor és cec”, en realitat el que encega és el fanatisme que és una de les pitjors malalties de la fe. Mentre aquest tanca en la intransigència, la intolerància i el rebuig, la fe obre els horitzons i la vida a una nova possibilitat per a creure i esperar, per acollir el do de Déu i veure els altres d’una manera renovada.
Quants “Bartimeus” pels nostres carrers i ciutats estan asseguts a la vora del camí demanant per caritat una engruna d’il·lusió, d’entusiasme, d’alegria? Com el cec de l’evangeli, el qui té fe mai no està vençut del tot, sempre té motius per reaccionar davant la fatiga, la desil·lusió i troba les seves raons per caminar, i anar endavant, obrir-se pas i fer-se sentir malgrat la cridòria o el vent bufin en contra o la pols del camí ens enteli la mirada.
Avui Jesús ens vol obrir els ulls de la fe i ens invita a donar una mirada nova sobre la nostra pròpia història. Les cicatrius no ens desapareixeran i ens seguiran fent presents les nostres ferides, però a la llum de la fe, esdevindran la topografia que marca el pas de Déu per la nostra vida; l’acció d’Aquell que també se’ns apropa i ens retorna la vista, la llum i la força necessària perquè puguem seguir-lo pels camins de l’Evangeli.
Última actualització: 27 octubre 2024