Diumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (23 d’octubre de 2022)

Jesús, fill de Sira 35:12-14.16-18 / 2 Timoteu 4:6-8.16-18  /  Lluc 18:9-14

 

Si fem una ullada a la Història de la humanitat, què hi veiem?: En l’ordre internacional: rivalitats, guerres, disputes, opressions dictatorials, esclavatges d’un poble sobre un altre. I en les relacions personals?: domini dels intel.ligents sobre els menys intel.ligents, dels rics sobre els pobres, dels qui tenen algun poder cívic, de justícia, o de poder, sobre la resta del poble. En el fons només hi constatem el fet de ser un més que l’altre, de dominar i no ser dominat.

I Déu ¿què és el que vol? Ho hem escoltat en la primera lectura: vol fer justícia, apiadar-se dels pobres que clamen a Ell, i no tardarà a sortir a favor d’ells. I això és el que suplicava el poble sempre que es veia sotmès al domini d’un altre poble: del assiris, dels babilonis, dels grecs, dels romans. Aquesta justícia era el que desitjaven que fes el Messies que vindria a salvar-los. Volien la llibertat, que és la cosa més innata de l’ésser humà.

I, en arribar la plenitud dels temps s’acomplí aquest desig, quan Déu envià el seu Fill fet home per a salvar els homes. Però, convocà cap tribunal?  Va cridar a la revolució social? Va reunir cap exèrcit?

Jesús sí que vingué a salvar, a fer justícia, a alliberar tota la humanitat. Però, com? Això és el que ens diu, avui, l‘Evangeli. Vingueren al temple un home que es tenia per just perquè complia al peu de la lletra els preceptes de la Llei, i fins amb escreix. I es comparava amb un pobre pecador, cobrador d’impostos, que no feia més que donar-se cops al pit i repetir: Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador. I Déu  feu justícia a aquest i no pas al complidor orgullós de la Llei.

I, ¿Jesús volia salvar Israel, amb aquest criteri, amb aquesta actitud benvolent i misericordiosa envers un que es confessava pecador? Doncs, sí. Perquè ell havia  vingut a salvar i no a castigar. I això ho constatem en tota la seva activitat durant la seva predicació del Regne: cura malalts, deslliura de dimonis, acull pecadors, ressuscita morts, no respecta el dissabte (dia sagrat per als jueus). Predica contra la injustícia, contra l’opressió de la dona, que, segons la Llei de Moisés, podia ser acomiadada pel marit, fustiga el compliment estricte de la Llei abans que auxiliar els malalts. En fi, va contra les pràctiques i els costums establerts en aquella societat religiosa.

I ara, jo em pregunto: Aquest comportament, ¿pot solucionar tots els problemes del món? La resposta és evident: és la solució divina als problemes que afecten la humanitat. Si tots tinguéssim una mica de compassió pel qui pateix, si els qui tenen poder es preocupessin de fer justícia, si tots penséssim més en el bé dels altres més que despreocupar-nos-en, si en el matrimoni hi hagués un veritable amor per al consort i no un desig dominador, si entre  capitalista i treballador hi hagués propòsit de fer justícia en lloc de fer riquesa, si tothom visqués respectant el bé de l’altre, ¿no és veritat que el món canviaria? Però, Déu no s’imposa amb amenaces, Déu respecta la nostra llibertat, perquè així ens ha creat per poder ser feliços, i per això no podem esperar que hi hagi un fet miraculós que canviï la situació. Som els homes els únics responsables. Jesús ens ha deixat exemple de com hem d’actuar. I ara, també, el mateix canvi climàtic ens ho està dient: en som responsables. Però Jesús parla al cor. Obrim-li el nostre, sincera i totalment.

Abadia de MontserratDiumenge XXX de durant l’any (23 d’octubre de 2022)

Diumenge XXX de durant l’any (24 d’octubre de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (24 d’octubre de 2021)

Jeremies 31:7-9 / Hebreus 5:1-1 / Marc 10:46-52

 

L’església ens convida cada diumenge a escoltar  l’evangeli, enguany, sobretot, durant aquest curs litúrgic que coneixem per cicle B especialment hem escoltat l’evangelista Marc. De fet, si l’hem anat seguint atentament, ens ha proposat fer un itinerari per anar aprofundint la nostra realitat espiritual. L’escolta de l’evangeli ens ha portat a fer-nos uns interrogants, a intentar donar unes respostes, a aprendre a configurar-nos amb Jesús. Un treball, que ben segur hem de continuar fent. Ara ja som molt aprop del final de tot aquest ensenyament. I jo mateix m’he de preguntar què n’ he fet de la meva vida.

L’evangeli d’avui, aparentment no té gaire cosa a subratllar: un cec ha recobrat la vista. Però si comencem a fixar-nos en una colla de detalls ens adonem que això passa a la sortida de Jericó i en direcció a Jerusalem. Cal dir que entre Jericó i Jerusalem hi ha un desnivell de 1200 m i uns 30 Km de distància. El costum era que si s’anava a Jerusalem per viure uns moments especialment importants des de la perspectiva espiritual, hom descansava a Jericó (el dia de descans pels jueus era en dissabte), i l’endemà es reprenia el trajecte fins Jerusalem. Sabem que aquesta era la decisió de Jesús: pujar a Jerusalem, aquesta seria la darrera i definitiva vegada.

Fa un moment deia que l’itinerari que hem anat escoltant al llarg d’aquest cicle litúrgic és per anar aprofundint , seguint el missatge de Jesús. Què n’he fet de la meva vida i quin sentit té? I aquí el cec Bartimeu fa que ressonin en mi mateix algunes coses. Per la meva part no puc dir que soc cec, però potser en alguns aspectes de la meva vida no acabo de veure en profunditat la realitat del qui soc. No soc un cec des del punt de vista físic però he estat cridat per l’evangeli a obrir els ulls de la fe per veure què em demana Jesús. Crec que no soc cec, però com Bartimeu estic a la sortida de Jericó per emprendre el camí cap a Jerusalem, però estic a la vora del camí, parat. D’alguna manera m’identifico amb Bartimeu. Jesús emprèn el camí a Jerusalem, el cec Bartimeu se n’adona, i de la seva ànima només li surt un crit: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi» I em pregunto a mi mateix, jo que estic parat, soc capaç de cridar el mateix que el cec? Perquè cridant-lo reconec que en ser Fill de David, el reconec com a Messies, el reconec com aquell que dona sentit a la meva vida, el que em fa veure per què estic a aquí. Potser el que seria més prudent seria callar i no fer un enrenou que pot molestar. Els que acompanyaven Jesús volien que callés. Ben bé no sabem qui són aquests, però potser hi havia aquells que van escoltar diumenge passat, que el qui vol anar amb Jesús ha d’aprendre a servir i no a manar. Malgrat tot ara encara li manen que calli. I no dic que els qui ara m’acompanyeu em demaneu que no faci enrenou, però és tan senzill seguir tal com estem!

Amb Bartimeu és Jesús qui em crida; jo  només demano compassió, almoina per anar tirant; en canvi Ell em crida per ser deixeble, per desinstal·lar-me espiritualment, per això haig de deixar aquelles coses que em semblaven que em protegien: el mantell i el bastó. Per un cec és com anar despullat, per a mi és desprendre’m de les meves comoditats. I aleshores, al seu davant, Jesús em fa la pregunta decisiva per a mi: què vull d’Ell?, i amb Bartimeu ja no demano la compassió per anar tirant, sinó que hi vegi! Però què vol dir veure? La resposta que li ha donat Jesús a Bartimeu és doble. Tanmateix cal que la fe sigui clau en el meu capteniment, perquè creure és fiar-me radicalment d’Ell, i per tant ser capaç de llençar lluny de mi les seguretats que només m’afeixuguen i em condicionen (el mantell i el bastó) per prendre les decisions que orientin la meva vida cap una nova manera de viure i de sentir i que en direm el Regne de Déu; i perquè és això, la fe, el que salva: «la teva fe t’ha salvat!»  Ara la meva vida pot tenir sentit!

Però l’evangeli d’avui no s’ha acabat aquí. Ens ha dit: «A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà» Efectivament parlem de lucidesa, per això podem parlar de veure-hi però amb una connotació que explica la interioritat de l’home en una comprensió nova, potser trasbalsadora, renovada. Ara bé, recordem que era la darrera etapa per pujar a Jerusalem, seguir camí enllà  vol dir que amb Bartimeu jo també soc convidat a caminar i participar intensament del que significa Jerusalem: la passió, la mort i la resurrecció. La Pasqua! La lucidesa de veure-hi és penetrar en el misteri de Jesús i seguir-lo fins a la fi. A vegades em pregunto si Bartimeu i jo tindrem el coratge de seguir Jesús fins a la creu. Jo penso, ho confesso, que serà la fortalesa d’un i altre, de la comunitat de deixebles, la que ens farà fidels, i així l’experiència de la resurrecció esdevingui la força  que ens doni a tots plegats l’energia i el coratge de dir: Déu ens estima tant que ens ha donat la vida per sempre a tot el món.

Abadia de MontserratDiumenge XXX de durant l’any (24 d’octubre de 2021)