Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (6 d’octubre de 2024)
Gènesi 2:18-24 / Hebreus 2:9-11 / Marc 10:2-16
Germans. Al Evangeli d’avui, la paraula de Jesus es tan clara que no necessitaria cap explicació ni cap interpretació rebuscada. Està dedicat al sagrament del matrimoni, i el primer aspecte a reiterar és que el matrimoni és, de fet, un sagrament. Això vol dir que és una “cosa sagrada”. Potser, el missatge de la Paraula de Déu es pot resumir en l’expressió que es troba al llibre del Gènesi i que el mateix Jesús reprèn: «Per això –el marit- deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola carn». ¿Què ens diu avui aquesta paraula?
Crist manifesta que els matrimonis poden viure el pla de Déu perquè el Senyor ve a guarir l’ésser humà al seu interior, ve a donar-nos un cor nou. Crist ve a fer-ho nou. En renovar el cor de l’home, renova també el matrimoni i la família, com la societat, el treball, l’amistat… tot. En canvi, al marge de Crist només hi ha la perspectiva del cor dur, irremeiablement abocat al fracàs. Només units a Crist i recolzats en la seva gràcia, els matrimonis poden ser fidels al pla de Déu i viure a la veritat del matrimoni: ser u en Crist Jesús. El matrimoni està unit a la fe, no pas en un sentit genèric. El matrimoni, com a unió d’amor fidel i indissoluble, es fonamenta en la gràcia que ve de Déu, U i Tri, que en Crist ens ha estimat amb un amor fidel fins a la creu.
La expressió una sola carn, en sentit bíblic, no es refereix només al cos, sinó a la persona sencera. Per tant, ser una sola carn indica que els matrimonis poden viure, per la gracia de Crist, una unió total: unió de cossos i voluntats, de ment i cor, de vida i d’afectes, de projectes i actuacions… Jesús insisteix: «ja no són dos». La unió és tan gran que formen com una sola persona. Per això el divorci és un esquinçament d’un mateix i necessàriament és font de patiment.
Permeteu-me comentar un detall -potser una mica esbiaixat-, referit al matrimoni cristià. Algú preguntava si era correcte dir que la dona va ser creada per Déu per portar l’home al Cel. Dons, Sí, és correcte dir-ho: la dona va ser creada per conduir l’home al Cel. Això és molt ennoblidor per a la dona; encara que molts tendeixen a pensar que això pot resultar reduccionista per a la dona mateixa. Per comprendre, però, que es tracta d’una funció ennoblidora, només caldria fer un raonament petit i elemental: si la dona va ser creada per portar l’home al Cel, significa que la dona és més sensible a les coses de l’esperit que l’home; per tant, si és més sensible a les coses de l’esperit que l’home, això vol dir que també la dona pot ascendir més fàcilment que l’home. L’home, en efecte, tendeix a gravitar més cap avall; la dona tendeix més a anar cap amunt.
Quan Déu va crear l’home, diu la Sagrada Escriptura, se’l va mirar, i va colpir la seva divina compassió veure la soledat d’Adam. No és bo que l’home estigui sol: fem-ne d’ell un company semblant a ell que el pugui ajudar. I va crear la dona per ajudar l’home. I com que l’home no va ser creat per a la terra, sinó per al Cel, sostenir l’home en aquest camí, conduir-lo a l’eternitat, anar-hi forma la missió més alta de la dona.
Maria fou el tipus elevat de la dona cristiana: complí el seu ofici de criar l’home, de desprendre’l de la terra, de conduir-lo al Cel. Que ella ens ajudi a tots a ser fidels a la voluntat creadora de Déu.
Última actualització: 6 octubre 2024