P. Emili Solano | Abadia de Montserrat

Diumenge XXIV de durant l’any (17 setembre 2023)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (17 de setembre de 2023)

Jesús, fill de Sira 27:30-28:7 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

Germans.

Segurament que alguns de vosaltres teniu o heu tingut algun deute o algun crèdit per pagar. Vivim a l’era dels deutes econòmics: les estadístiques sociològiques coincideixen que gastem més del que tenim perquè acudim molt al crèdit, uns diners “virtuals” que existeixen en el futur, però el crèdit ens permet gaudir d´un cotxe nou, unes vacances, una reforma, etc. Aquest tipus de deutes queden ben registrats a través de contractes. I si no ho pagues, ja sabeu. Però ¿som igualment conscients dels nostres deutes no monetaris, immaterials?

L’evangeli d’avui ens ha narrat una paràbola que ens fa veure com Déu actua, com ens ensenya amb el seu perdó i ens ajuda a perdonar. És la paràbola del servent despietat, que era un alt funcionari del rei, i li havia estat perdonat l’increïble deute de deu mil talents; però després ell no va estar disposat a perdonar el deute, ridícul en comparació, de uns pocs diners que li devien: aquest contrast significa que qualsevol cosa que ens hàgim de perdonar mútuament és sempre ben poc comparat amb la bondat de Déu que perdona infinitament.

Tots tenim deutes espirituals, béns espirituals que hem rebut com un do i que superen el que podríem tornar: l’afecte i el sacrifici dels nostres pares, la fidelitat dels amics, l’educació dels nostres mestres i catequistes… I segurament que, fent la mirada enrere, veiem els nostres errors i fallades, la nostra manca de correspondència a tant com hem rebut. Es tracta dels nostres defectes, i sobretot dels nostres pecats, en què l’amor és traït.

I així es va escrivint la llista dels nostres deutes. Una llista que podem portar fins al darrer esglaó: el gran amor que Déu ens té, que es manifesta en la seva misericòrdia: Deu desitja que tots els seus fills practiquem la mateixa mesura que Ell fa servir amb nosaltres. El compte en vermell dels nostres deutes amb el Senyor són els nostres pecats. Només la humilitat davant de la seva mirada misericordiosa és la resposta apropiada per saldar els números vermells. Només Déu salva, redimeix, perquè només Ell arriba al profund del cor per restaurar-ho.

L’evangeli d’avui ens convida a no deixar que s’insinuï en el cor l’arna del ressentiment, sinó obrir el cor a la magnanimitat de l’escolta de l’altre, obrir el cor a la comprensió, a la possible acceptació de les disculpes i al generós oferiment de les mateixes disculpes.

Sant Bernat al segle XII ensenyava que per perdonar és molt convenient pensar bé dels altres, encara que sembli difícil. Deia el següent: «Encara que veieu alguna cosa dolenta, no jutgeu a l’instant el vostre proïsme, si no més aviat excuseu-lo al vostre interior. Excuseu la intenció si no podeu excuseu l’acció. Penseu que ho haurà fet per ignorància, o per sorpresa, o per desgràcia. Si la cosa és tan clara que no la podeu dissimular, encara creieu-ho així i digueu per al vostre interior: la temptació haurà estat molt forta». Fins aquí san Bernat que ens ha recordat el deure d’estimar els enemics, als deutors, als que ens molesten. Cal estimar-los perquè esperem en la seva conversió i salvació.

Fàcilment trobem deutors en el nostre dia a dia, qui encén el televisor massa alt, qui fa soroll o simplement és un maleducat. En qualsevol cas cal comprendre’l, mantenir la calma i somriure. Que la Mare de Déu ens porti a progressar en el veritable amor sense retòrica.

Diumenge XXV de durant l’any (18 de setembre de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de setembre de 2022)

Amós 8:4-7 / 1 Timoteu 2:1-8 / Lluc 16:1-13

Amb més o menys freqüència, tots hem demanat al Senyor que faci més viva i més operativa la nostra fe catòlica. En el sorprenent evangeli d’avui hi podem trobar alguna llum. El Senyor fa una observació ben arrelada en el sentit comú. Diu: “L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor”. Quins són aquests béns de valen poc i quins són els de més valor?

L’Evangeli es refereix als béns de poc valor, com als béns d’aquesta vida: els subsidis corporals, l’aliment, el vestit, la salut i coses per l’estil, que Déu va prometre donar als qui creuen en Ell, però demanant que no estiguem aclaparats per això, sinó que esperem confiadament en Ell, ja que Déu és la providència dels qui s’hi acullen, providència segura i total.

Els béns de més valor són els dons de la vida eterna i incorruptible, que Déu va prometre concedir a tots aquells que creguin en Ell i conserven una fe sana en aquests béns eterns, demanant-los al Senyor, com va dir en una altra ocasió: Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i feu el que Ell vol, i tota la resta us ho donarà de més a més.

En la relació amb les coses menudes i temporals es demostra si hom creu en Déu, es posa a prova la solidesa de la fe. Coses que Déu ens va prometre concedir-nos-les, a condició tanmateix que no estiguem aclaparats per elles, sinó que essencialment ens preocupem de les realitats futures i eternes, pròpies del Regne de Déu.

Ara bé, l’única manera de fer que fructifiquin per a l’eternitat les nostres qualitats i capacitats personals, així com les riqueses que posseïm, és compartir-les amb els nostres germans. Així serem bons administradors del que Déu ens encomana.

Narrant la paràbola d’un administrador astut, per la seva clarividència en ser previsor per al futur, Crist ensenya als seus deixebles quina és la millor manera d’utilitzar els diners i les riqueses materials: compartint-les amb els pobres, guanyant-se la seva amistat amb vistes al Regne del Cel. Així ens ho ha dit el Senyor: “Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa, perquè quan desaparegui, trobeu qui us rebi eternament a casa seva”. Es tracta, doncs, d’imitar Crist mateix, el qual, com escriu sant Pau, “essent ric, per vosaltres es va fer pobre, per tal que us enriquíssiu amb la seva pobresa”. Sembla una paradoxa. Crist no ens ha enriquit amb la seva riquesa, sinó amb la seva pobresa; és a dir, amb el seu amor, que el va impulsar a lliurar-se totalment a nosaltres.

Avui, com abans, la vida del cristià exigeix valentia per anar contra-corrent, per estimar com Jesús, que va arribar fins i tot al sacrifici de si mateix a la creu. Així, podríem dir que per mitjà de les riqueses terrenes hem d’aconseguir les veritables i eternes riqueses. No és estrany veure l’esforç i els incomptables sacrificis que molts fan per obtenir més diners, per pujar dins l’escala social, per tal d’obtenir un benestar material, sempre incert. Com més nosaltres, els cristians, ens hauríem de preocupar de proveir la nostra felicitat eterna amb els béns d’aquesta terra!

Maria santíssima, que al Magníficat proclama que el Senyor “omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”, ens ajudi a tots a utilitzar, amb saviesa evangèlica, és a dir, amb generosa solidaritat, els béns que valen poc.

Diumenge XIII de durant l’any (26 de juny de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (26 de juny de 2022)

1 Reis 19:16b.19-21 / Gàlates 5:1.13-18 / Lluc 9:51-62

Hi pot haver alguna persona que li sembli fer un favor a Déu no cometent pecats. En tenen prou sent simplement bones persones, però sense interessar-se per la santedat d vida. En canvi, l´evangeli d’avui ens proposa aspirar a ser aptes per al Regne de Déu. Déu, el qui ens ha creat, ens cuida i ens salva, espera de nosaltres agraïment i homenatge, que ho podem du a terme amb el tracte, el seguiment de Jesús. Però l´amistat amb Jesús, ens diu l’evangeli, comporta unes exigències personals.

Després d’haver estat rebutjat pels samaritans d’un poblet, Crist segueix el seu camí cap a Jerusalem, durant el qual va convidar diversos homes, probablement joves, a seguir-lo, alhora que els declarava les exigències requerides.

Vol el Senyor que ens adonem que hem estat comprats a gran preu, que és Déu qui s’està bolcant amb nosaltres cada cop que celebrem la Santa Missa, que rebem l’absolució, que ens posem davant del Sagrari, que elevem la nostra pregària a Déu al matí en començar el dia.

Seguir Crist no és un “caprici” per a uns quants escollits. És una crida universal per a tota la humanitat. Deia sant Agustí: “Déu, que t’ha creat sense tu, no et salvarà sense tu”.

Les paraules de l’Evangeli d’avui ens interessen a tots perquè tots hem rebut una vocació, és a dir, una crida a conèixer Déu, a reconèixer-lo com a font de vida; una invitació a entrar a la intimitat divina, al tracte personal, a la pregària; una crida a fer de Crist el centre de la pròpia existència, a seguir-lo, a prendre decisions tenint sempre present el seu voler; una crida a conèixer els altres homes com a persones i fills de Déu, i, per tant, una crida a superar de manera radical l’egoisme per viure la fraternitat, per dur a terme un apostolat fecund i fer que coneguin Déu; una crida per entendre que això s’ha de fer en la pròpia vida, segons les condicions en què Déu ha col·locat cadascú i segons la missió que personalment li correspon desenvolupar.

La fidelitat a la pròpia vocació comporta respondre a les crides que Déu fa al llarg de la vida. Habitualment es tracta d’una fidelitat en allò petit de cada jornada, d’estimar Déu a la feina, en les alegries i penes que comporta tota existència, de rebutjar amb fermesa allò que d’alguna manera signifiqui mirar on no podem trobar Crist.

El Senyor no és intolerant, però sí que és exigent. Ell coneix molt bé el cor dels homes i sap què ens pot demanar. Ell vol generositat, decisió, totalitat a l’amor. Per això, a l’evangeli, el Senyor adverteix clarament els qui crida, i els fa conèixer les exigències del seu seguiment. Qui renuncia a tot, fins i tot a si mateix, per seguir Jesús, entra en una nova dimensió de la llibertat, que sant Pau defineix com «caminar segons l’Esperit». Aquestes exigències poden semblar massa radicals, però en realitat expressen la novetat i la prioritat absoluta del regne de Déu, que es fa present a la Persona mateixa de Jesucrist.

El Senyor vol que ens adonem de la quantitat de Gràcia que vessa sobre nosaltres cada dia perquè visquem com a fills seus. Que Déu no ens acusa, vol salvar-nos, si ens deixem. Però a Déu no li agrada que li posem excuses per no abandonar la nostra antiga vida, com si Crist no s’hagués encarnat.

Mirem la Mare de Déu; que ella, que va correspondre sense cap mena de reserva a la crida divina, pregui per nosaltres.

Diumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (20 de març de 2022)

Èxode 3:1-8a / 1 Corintis 10:1-6.10-12 / Lluc 13:1-9

Benvolguts germans.

A l’evangeli d’avui li expliquen a Jesus la notícia tràgica d’uns galileus assassinats per ordre de Pilat, governador romà de Judea. Eren els galileus gent que toleraven malament el jou dels romans. Pilat va saber que uns galileus havien promogut un enrenou al mateix temple mentre estaven allí oferint sacrificis. I disposa la repressió brutal de la policia romana. Jesus està informat de l’actualitat del seu temps, però sense deixar-se arrossegar. Davant d’aquest succés, per lamentable que pogués ser per a la consciència nacional dels jueus, Jesus considera que allò no era el “veritablement real”. Jesus es col·loca en una perspectiva més elevada, diríem, d’eternitat. És l’equilibri de ser al món sense ser del món. Potser així puguem entendre la duresa de la frase que Jesus ha repetit dues vegades: Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual. No és tracta tan d’una amenaça com del interès de Jesús per a la salut, pera la salvació de la nostra ànima. Ens està convidant a la conversió, a la penitència.

La Quaresma està, entre altres coses, per animar-nos a fer un pas enrere i contemplar el que passa des de la perspectiva de l’eternitat. Per tant, el que contemplem en Quaresma és l’última realitat. No per desvincular-nos del que passa al nostre voltant, en absolut. Sinó per enquadrar-ho en aquesta realitat última. Fàcilment vivim immersos en una cataracta de notícies com a espectadors que contemplessin un quadre impressionista tan de prop que només veiessin taques sense cap sentit. La Quaresma ens crida a escapar per un temps d’aquest enrenou canviant i passatger i contemplar les veritats últimes, les essencials, les que no canvien, les que constitueixen el nostre destí i la raó de tota la resta. L’Evangeli d’avui ens convida a recordar, enmig del tràfec de les crisis i les alarmes, de la present i alarmant actualitat, que Crist és el Senyor de la Història. Un senyor de misericòrdia que te paciència y deixa al home, a tots nosaltres, un temps per la conversió.

D’aquí sorgeix la consciència que la nostra vida personal, en algun aspecte, no es pot considerar justa, que hem de canviar alguna cosa. A la Quaresma, Déu ens convida a cadascun de nosaltres a donar un canvi de rumb a la nostra existència, pensant i vivint segons l’Evangeli, corregint algunes coses en la nostra manera de pregar, d’actuar, de treballar i en les relacions amb els altres. Jesús ens suggereix aquestes coses, no amb una severitat sense motiu, sinó precisament perquè està preocupat pel nostre bé, per la nostra felicitat, per la nostra salvació.

Per part nostra, hem de respondre amb un esforç interior sincer, demanant-li que ens faci entendre en quins punts en particular hem de convertir-nos. No és un camí complicat, és deixar-se voler per Déu i respondre a aquesta estimació amb la nostra vida. Per això la conversió no depèn de les nostres qualitats, ni del nostre voluntarisme, sinó de adonar-se del gran amor amb què se’ns estima.

Resem a l’Immaculat Cor de Maria santíssima, que ens acompanya en l’itinerari quaresmal, per tal que ajudi cada cristià a tornar al Senyor de tot cor. Que sostingui la nostra decisió ferma de renunciar al mal i d’acceptar amb fe la voluntat de Déu a la nostra vida.

Festa del Baptisme del Senyor (9 de gener de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (9 de gener de 2022)

Isaïes 40:1-5.9-11 / Titus 2:11-14;3:4-7 / Lluc 3:15-16.21-22

Avui diumenge celebrem la festa del baptisme de Jesús, amb la qual finalitza el temps litúrgic de Nadal i comença el temps ordinari. Avui és un bon dia per recordar i meditar el nostre propi baptisme.

La litúrgia ens proposa el relat del baptisme de Jesús al Jordà, segons la redacció de sant Lluc. L’evangelista narra que, mentre Jesús estava en oració, després de rebre el baptisme entre les nombroses persones atretes per la predicació de Joan, el Precursor. Aleshores, s’obrí el cel i baixà cap a Jesús l’Esperit Sant en figura corporal com un colom. En aquell moment, una veu digué des del cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut».

El Fill, per dur a terme la seva missió, es col•loca a la fila per ser batejat per Joan. A Jesús –ho sabem bé–, no li calia el baptisme de conversió que Joan practicava. Però amb aquest gest reconeix que necessita l’acció de l’Esperit en la seva humanitat. Aquest ha de ser el resum de la vida de cada batejat, ja que tota la nostra vida es desenvolupa sota l’influx de l’Esperit Sant: quan treballem, en el descans, en el somriure o quan prestem un dels nombrosos serveis que comporta la vida familiar o professional.

Aquesta festa d’avui ens ensenya la necessitat que tenim tots de l’Esperit Sant. Si el Fill de Déu, segona persona de la Trinitat, va ser ungit per l’Esperit a la seva humanitat, com nosaltres, criatures, no hem de necessitar ser ungits per l’Esperit. Sense l’acció de l’Esperit no podem generar comunió, no podem crear unitat. Ni tan sols podrem glorificar Déu. Per això hem de demanar la assistència de l’Esperit.

Avui, el nostre propi baptisme ens fa ser conscients que som els fills estimats en qui Déu es complau. Som estimats i predilectes de Déu. No podem pretendre que Déu es desentengui de nosaltres, ni nosaltres allunyar-nos d’Ell. Així és Déu amb nosaltres.

Però sovint tractem Déu com si fos un bon veí. El visitem una estona, potser berenem a casa seva, i després marxem a casa nostra, tancant bé la porta en arribar. Així, tristament, vivim sovint el nostre baptisme. Com a fills emancipats: és més, com a complets desconeixedors de Déu. El visitem una estona al dia, potser cada setmana o ni tan sols això: ens oblidem d’Ell. Volem que Déu es quedi a casa seva i nosaltres a la nostra.

Hi ha una íntima correlació entre el baptisme de Crist i el nostre baptisme, que no hem de veure com si hagués estat una cosa que va passar fa més o menys temps, però que avui ens implica poc. A la festa d’avui se’ns convida a prendre consciència renovada dels compromisos adquirits pels nostres pares o padrins, en nom nostre, el dia del nostre Baptisme; hauríem de reafirmar la nostra fervent adhesió a Crist i la voluntat de lluitar per estar cada dia més a prop d’Ell, separant-nos de tot pecat, fins i tot benial, ja que en rebre aquest sagrament vam ser cridats a la santedat, a participar de la mateixa vida divina.

Sant Lluc ens ha deixat escrit al seu Evangeli que Jesús, després d’haver estat batejat, estava en oració. Nosaltres serem fidels en la mesura que la nostra vida estigui edificada sobre el fonament ferm i segur de l’oració.

Que Maria, la Mare del Fill predilecte de Déu, ens ajudi a ser sempre fidels al nostre baptisme.

Diumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de juliol de 2021)

Jeremies 23:1-6 / Efesis 2:13-18 / Marc 6:30-34

Estimats germans.

Les lectures d’aquest diumenge ens recorden que Déu és el Pastor de la humanitat. Això vol dir que Déu vol per a nosaltres la vida, vol guiar-nos a bons prats, on puguem alimentar-nos i reposar; no vol que ens perdem i que morim, sinó que arribem a la meta del nostre camí, que és la plenitud de la vida en el si del Pare. És el que desitja cada pare i cada mare per als seus propis fills: el bé, la felicitat, la realització.

A l’Evangeli d’avui hem vist que els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. El descans de les tasques apostòliques consisteix a estar amb el Senyor, gaudint de la seva intimitat. No obstant això, la caritat del Bon Pastor és la norma decisiva de les accions de Jesús; davant la presència d’una multitud que era «com ovelles sense pastor» Jesús es compadeix i interromp el descans abans, fins i tot, de començar-lo. Enfront dels mals pastors que dispersen les ovelles perquè busquen el seu interès, els deixebles de Jesús han de compartir la mateixa compassió i la mateixa sol·licitud del Mestre per la gent amb necessitat d’escoltar-lo.

De ben segur que som bastants els qui experimentem una gran confusió sobre les opcions fonamentals de la nostra vida i els interrogants sobre què és el món, d’on ve, a on anem, què hem de fer per realitzar el bé, com hem de viure. Pel que fa a tot això hi ha moltes filosofies oposades, que neixen i desapareixen, creant confusió sobre les decisions fonamentals, sobre com viure; sembla que cada vegada tenim menys clar per què hem vingut a la vida i on anem.

En aquesta situació es realitza la paraula del Senyor, que va tenir compassió d’aquella gentada, perquè eren com ovelles sense pastor. Jesús va fer aquesta constatació quan va veure la multitud que el seguia en despoblat perquè, entre els diversos corrents de pensament d’aquell temps, ja no sabien quin era el veritable sentit de l’Escriptura; en la confusió, ja no sabien què deia Déu.

El Salm 22, que hem cantat, pot fer llum a la nostra vida. Expressa amb una força poc comuna la sensació de pau i de goig de qui se sap guiat pel Senyor. El salmista fa al·lusió als perills, però no com a amenaces que estan a l’aguait, sinó com qui se sent lliure de perill a la presència protectora de Déu.

També nosaltres podem deixar-nos amarar pels sentiments que aquest Salm 22 manifesta. Abans de res, la seguretat -«no tinc por»- en saber-se guiat pel Senyor, fins i tot en els moments i situacions en què no es veu la sortida -els «barrancs tenebrosos»-. Al costat de la seguretat, la confiança de qui se sap defensat amb mà ferma i amb encert, de qui se sap cuidat amb tendresa en tota ocasió i circumstància. Finalment, la plenitud -«no em manca res»-, que es tradueix en pau i goig assossegats. Però tot això brolla de la certesa de que el Senyor està present -«Tu vas amb mi»- i ens cuida directament. El qui perd aquesta consciència de la presència protectora del Senyor sol caure en tota mena de temors i angoixes.

El Bon Pastor és Jesucrist. Ell reuneix les seves ovelles, les alimenta, les protegeix de tot mal; més encara, les coneix i les estima a totes, i dóna la seva vida per elles. A l’Evangeli l’hem vist sentint llàstima per la multitud que eren com ovelles sense pastor. També a la Mare de Déu li sap greu que, tenint un pastor com Jesucrist, hi hagi tanta gent que se sent perduda i abandonada perquè no el coneixen bé

Diumenge V de Quaresma (21 de març de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (21 de març de 2021)

Jeremies 31:31-34 / Hebreus 5:7-9 / Joan 12:20-33

Germans,

Tots tenim algun amic o familiar que considera Déu com quelcom superflu o estrany i, no fos cas que existeixi, molts creuen que no els ajudarà en el seu dia a dia, que tot depèn del que ells facin. I així veiem, per exemple, com s’esforcen a conèixer-se, a adquirir tècniques de concentració mental que els ajudin a tenir èxit en les tasques que emprenen. Son persones que no manifesten desig de tracta Jesucrist.

És diferent el camí de fe i de conversió, al qual l’Evangeli d’avui en fa referència quan ens parla d’uns grecs anònims, conversos al judaisme, que, sabent que Jesús es trobava a Jerusalem, es van acostar a Felip, un dels dotze apòstols, i li van dir: “voldríem veure Jesús”. Felip li va anar a dir a Andreu (un dels primers apòstols, molt proper al Senyor) i tots dos li ho van dir a Jesús.

La immediata resposta de Jesús a aquells que el volen veure orienta cap al misteri de la Pasqua, la manifestació gloriosa de la seva missió salvífica. “Ha arribat l’hora que el Fill de l’home serà glorificat”, dirà. Així doncs, l’atractiu de la persona de Jesús ens porta a l’hora de la glorificació del Fill de l’home. Però a través del pas dolorós de la passió i de la mort a la creu. Només des de la fe sobrenatural podem acceptar que així es realitzarà el pla diví de la salvació, que és per a tothom.

Dins de tantes alertes sanitàries actuals, la paraula de l’Evangeli, el desig de veure Jesús ens diu que no hi ha prioritat més gran que aquesta: obrir de nou a l’home d’avui l’accés a Déu. És a dir, apropar-nos al Déu que parla i que ens comunica el seu amor perquè tinguem vida abundant. Hauríem de demanar sovint a Déu la gràcia que desperti en nosaltres la set de veure i de conèixer més a Crist, que augmenti en la nostra ànima la divina llum de la fe que ens ensenya el camí de cel.

Nosaltres, com aquells grecs de l’Evangeli, també volem veure Jesús perquè creiem que és Déu qui va baixar del cel per salvar-nos dels nostres pecats, i que és Déu qui cada dia ens facilita la seva gràcia per donar-nos la força de viure segons els seus manaments.

Avui podríem aturar-nos i mirar enrere, cap al fons, per ser més conscients del nostre anhel de Déu i descobrir si hem pres el rumb correcte. Volem veure Jesús portats d’aquesta nostàlgia que tots sentim abans o després en el cor, i que no és altra cosa que l’anhel de Déu. Una set de Déu que ens fa somiar alguna vegada amb la nostra vida eterna, desitjant l’eternitat amb Déu i els benaurats, per sobre de tot bé material, inclosa la salut corporal.

Dirà sant Pau que totes les coses «es mantenen» en aquell que és «anterior a tot» (Col 1,17). Per tant, qui construeix la pròpia vida sobre el veure Jesús en la seva Paraula i els seus sagraments s’edifica veritablement de manera sòlida i duradora. Com els grecs de l’Evangeli, avui tenim una gran necessitat de ser realistes. És a dir, ens cal reconèixer en Jesús el fonament de tot.

És un error prescindir de Jesus pensant que som autosuficients, que no necessitem Déu, que la felicitat depèn d’un mateix i que consisteix en una recerca creixent d’autodeterminació, desenvolupament tècnic i satisfacció material. Doncs l’home no està fet per a si mateix, ni per al món, està fet per a Déu, i només pot trobar la seva felicitat en Déu.

Al costat de la Mare de Déu, disposem-nos a compartir l’estat d’ànim de Jesús, preparats per reviure el misteri de la seva crucifixió, mort i resurrecció, no com a espectadors estranys, sinó com a protagonistes juntament amb ell, pensant i sentint com ell, ja que realitza per a cadascú de nosaltres el seu misteri de creu i de resurrecció

Diumenge de la XXIX setmana (18 octubre 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 octubre 2020)

Isaïes 45:1.4-6 / 1 Tessalonicencs 1:1-5b / Mateu 22:15-21

Estimats germans.

L’Evangeli d’avui ens ha dit que els fariseus i partidaris d’Herodes van voler sorprendre Jesús amb un parany comprometedor. Li van preguntar si era lícit pagar impost al Cèsar, és a dir, a l’emperador romà. Si contestava que no era lícit el tribut, mostraria revel•lia enfront de l’emperador, que podia ser denunciada i castigada pels magistrats romans. Si, en canvi, responia que calia pagar aquest impost, estava reconeixent la potestat del Cèsar. En aquest cas, serien els jueus els que reaccionarien, moguts per motius molt poderosos. Cal tenir en compte que el tribut és senyal de submissió a l’autoritat que governa; el poble d’Israel tenia un origen diví, per la promesa feta a Abraham. Per tant, confessava que no tenia altre senyor més que Déu, el que impedia que acceptés cap tipus d’esclavitud. Doncs bé, la saviesa de Jesucrist va neutralitzar fàcilment la malícia dels adversaris. Demana que li ensenyin una moneda de l’impost que portava gravada la imatge i la inscripció del Cèsar i respon amb aquesta frase que tots coneixem: «retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Deixant de banda les dues alternatives, Jesús es va posar en un pla superior, i va respondre distingint l’ordre natural representat pel Cèsar i l’ordre sobrenatural que correspon a Déu. No només s’escapa de la trampa, sinó que a més els fa veure als seus interlocutors la seva superficialitat. La riquesa cal donar-la a l’emperador en la seva justa mesura, però l’home és imatge de Déu i per això li pertany a Déu, que és el seu Creador, el seu Amo i Senyor. És com dir: vosaltres pertanyeu a Déu; heu d’obeir-lo, seguint la seva voluntat.

La formació catòlica ens ha ensenyat a reconèixer que l’home va ser creat amb aquesta finalitat: glorificar al Senyor, honrar-lo i servir-lo segons la voluntat divina, i salvar així la seva ànima, perquè tot en aquest món no té altra raó de ser que ajudar a l’home a assolir aquest fi sobrenatural, la veritable felicitat. Cal que la vida present sigui una preparació per a la vida futura. Cal subordinar els béns temporals als eterns. Per això, avui potser ens pot donar més llum la segona part de la frase de Jesus que ens convida a tenir la mirada posada en Déu per viure a seva presencia, que és una cosa essencial en la vida de tota persona per vèncer qualsevol por.

Però Déu és generós amb nosaltres, ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva alegria, encara que sovint nosaltres no escoltem les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posant en primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos. Tots i cada un de nosaltres, hem estat cridats a la vida nova en Crist, que es desenvolupa en el si de l’Església. És formant part d’ella, d’una manera activa, conscient i fructuosa, com l’home pot experimentar la renovació integral del seu ésser, que ens ha regalat Déu en el misteri de la Encarnació redemptora.

La nostra Mare la Verge va saber donar a Déu el que és de Déu, consagrant-li la seva vida. Que ella ens ajudi a viure cada dia amb Ell, per Ell i en Ell. Així també nosaltres sabrem donar a Déu el que és de Déu.

Diumenge de la XXII setmana (30 agost 2020)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (30 agost 2020)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

Benvolguts germans,

A l’Evangeli que acabem d’escoltar hi destaca la figura de l’apòstol sant Pere. Però, mentre que diumenge passat l’admiràvem per la seva fe sincera en Jesús, a qui va proclamar Messies i Fill de Déu, en l’episodi d’avui mostra una fe encara immadura i massa vinculada a la mentalitat del “món present”, com deia sant Pau.

Quan Jesús deixa entendre el pla del Pare sobre la seva pròpia vida, que havia de patir molt i que havia de ser mort, Pere es rebel·la i es posa a increpar Jesús; s’escandalitza de la manera com Déu actua i es posa a dir que això no pot ser. Una rebel·lia o allunyament de Déu que sovint experimentem nosaltres quan la creu es presenta en la nostra vida. Però fixem-nos en la resposta de Jesús a Pere: «Fuig d’aquí, Satanàs!». L’expressió és tremendament dura, ja que Jesús anomena Pere «Satanàs». I, per què? Perquè no pensa com Déu, sinó com els homes.

Sant Pau, que pensa con Déu, a la segona lectura ens exhorta a unir-nos a Déu amb aquestes paraules: ”us demano que li oferiu –a Déu- tot el que sou, com una víctima viva, santa i agradable”. Això implica la idea d’un sacrifici; és a dir, separar per donar-li a Déu el millor de nosaltres mateixos i separar-ho d’aquest món. No vol dir evadir-nos del món en què vivim, sinó, en paraules de la segona lectura, “no us emmotlleu al món present”, de tal manera que les seves màximes, els seus costums, els seus ideals, els seus ídols siguin els nostres, la qual cosa ens portaria a separar-nos de Déu.

Nosaltres volem pensar com Déu. Moltes vegades procurem seguir Crist, ser millors catòlics, però a la menor contradicció, quan ens costa la virtut o ensopeguem amb alguna tribulació, llavors interpel·lem Déu amb un rotund “per què a mi?”, o pensem: Déu m’ha abandonat; com exigint que -donada la nostra bona intenció de ser-li fidels- el Senyor ens ha de portar volant sobre totes aquestes creus i dificultats. Si mirem les coses així -amb ulls merament humans- perdem el fruit que Déu tenia preparat a través d’aquesta prova, d’aquesta lluita. Renunciar a un mateix no és una actitud merament negativa i pessimista. És el fruit d’una elecció, brolla d’un voler. I d’un voler el que més amable de tot, Jesucrist, el que ell ha dit. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix”. Justament, quan el deixeble diu sí a Crist està dient no a tot allò que el pot allunyar del Crist. Aquí batega un amor de preferència: perquè vull Crist puc deixar de banda la mentalitat del món present.En l’actualitat, quan sembla que dominen les forces que divideixen i destrueixen, Crist no deixa de proposar a tots la seva clara invitació: qui vulgui ser deixeble meu, que renunciï al seu egoisme. És a dir, cal evitar que per mirar-te a tu mateix no sàpigues veure l’amor de Déu. Invoquem l’ajuda de la Mare de Déu, la primera que va seguir Jesús pel camí de la creu, fins al final. Que ella ens ajudi a seguir amb decisió al Senyor, que és el veritable aliment per a la vida eterna.