Diumenge XXVII de durant l’any (8 octubre 2023)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (8 d’octubre de 2023)

Isaïes5:1-7 / Filipencs 4-6-9 / Mateu 21:33-43

 

Benvolguts germans i germanes,

Els textos que ens proposa la Litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge tenen un to dramàtic i ens situen de ple en el misteri de Jesús i alhora ens acaren amb la resposta que també nosaltres donem a la seva crida.

El poema d’Isaïes, que hem escoltat a la primera lectura, presenta de manera poètica i alhora dolguda el desengany de Déu davant la infidelitat del poble d’Israel, que és comparat amb una vinya. Amb una barreja de tristesa i d’indignació el Senyor exclama: “Què podia fer per ella que no hagi fet?”. 

La lamentació de Déu és un plany que neix d’un cor que estima i que ha estat ferit pel desamor. No podem entendre la crida de Déu ni el que Ell és per a nosaltres si no comprenem la seva relació com una relació d’amor. El que caracteritza el que Déu és per a nosaltres és que: tot neix, tot prové, tot radica en l’amor que Déu ens té. I la mostra màxima d’aquest amor total de Déu és el seu Fill. El seu Fill no és enviat per dominar, per imposar amb més duresa noves lleis sinó que és enviat per donar-se per estimar fins a l’extrem, per reconstruir des de la pròpia mort allò que s’havia perdut. De la mort, donació generosa del Fill, Déu en fa sorgir la vida.

El salm responsorial que hem cantat és la reacció del poble exiliat que s’adona de la seva infidelitat i vol tocar el cor del Déu que s’havia compromès amb ells. 

L’evangeli manté el mateix to adolorit de Déu, que no se sap avenir que el seu poble no li vulgui correspondre. La paràbola dels vinyaters homicides és una escenificació simbòlica del conjunt de la història de la salvació que té com a cimal Jesucrist, la mort del qual ha estat el moment decisiu d’aquesta història i sobre la qual Déu ha construït l’edifici del nou poble.

La història de la salvació però no és mai unilateral, sinó que és la història compartida entre Déu i l’home i que demana una resposta per part nostra. Es tracta d’una història que sempre apunta al cor. Per això si aprofundim una mica més en les lectures d’avui ens adonem que aquestes miren cap al cor de Déu: Déu estima, Déu es dol, Déu s’entristeix, Déu vol remuntar les situacions de trencament i d’allunyament.

I sobretot, Déu espera; no es cansa mai d’esperar. Pels homes i dones de tots els temps, és molt important saber que algú espera en nosaltres. Més encara, Déu no espera creuat de braços sinó que fa tot el que pot perquè la seva esperança (conseqüència del seu amor) doni el fruit que ell anhela: la nostra resposta d’amor. 

La punta final de les lectures d’avui és molt clara: tota l’obra de Déu, tota la història, condueixen cap a Jesucrist. Esdevingut per la resurrecció pedra angular del nou poble de Déu, el Crist Jesús continua convidant-nos a la conversió. La seva paraula, la seva acció, la seva persona, han plantat una vinya esplèndida i han posat els fonaments de l’edifici que formen tots els qui volen pertànyer a aquesta vinya. La seva mort ha estat culminació d’aquesta acció, i sobre ella Déu construeix el Regne i ens crida a nosaltres. 

L’eucaristia que estem celebrant és signe del nostre agraïment per haver estat cridats per fer fructificar el Regne.

Abadia de MontserratDiumenge XXVII de durant l’any (8 octubre 2023)

Diumenge XXVII de durant l’any (2 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Carles M Gri, monjo de Montserrat (2 d’octubre de 2022)

Jubileu Sacerdotal dels PP. Bernabé M Dalmau i Carles M Gri

Habacuc 1:2-3; 2:2-4 / 2 Timoteu 1:6-8.13-14 / Lluc 17:5-10

 

Estimats germans, estimades germanes: Els textos de la litúrgia ens parlen avui de la fe que troba la seva plenitud en la caritat.

El profeta Habacuc, en la primera lectura, contempla la invasió dels exèrcits babilònics. El Poble escollit sofreix el càstig per les seves infidelitats. Per altra part, el mal també està present entre els rangs del poble invasor. La justícia i la rectitud han estat capolades. Enmig d’aquesta desolació, es fa sentir la Paraula de Déu: el just viurà perquè ha cregut. La fe portarà la salvació. Heus ací la paraula d’esperança sempre vàlida per a tots: per a l’israelita i per a nosaltres.

La segona lectura ens fa fixar en la necessitat que la nostra fe sigui vigorosa, forta i decidida. Sant Pau, l’home provat per la sofrença, pot afirmar amb autoritat al seu deixeble Timoteu: l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny.

Tenint present el que acabem de dir, neix espontani el prec adreçat a Jesús en l’evangeli: Doneu-nos més fe. En efecte, per ser homes evangèlics enmig del nostre món, per ser llum i sal per als homes del nostre temps massa sovint saturats per un consum egoista, embolcallats per la malèvola dictadura d’un relativisme demolidor de tot sentit, de tota fidelitat i de tot ideal, ens cal una fe robusta, sòlida, lúcidament convençuda. Una fe que hem de demanar amb pregària insistent i confiada perquè solament pot ser concedida pel mateix Pare de les Llums.

Així, doncs, que el fruit d’aquesta eucaristia dominical, en la qual donem gràcies pel do del sacerdoci rebut ara fa cinquanta anys pel P. Bernabé Dalmau, pel P. Salvador Plans, ja traspassat, i per un servidor, sigui el mateix fruit que en la segona lectura demanava Pau pel seu deixeble, el bisbe Timoteu: viure en la fe i en l’amor de Jesucrist.

Que Maria, la Verge fidel, beneïda perquè ha cregut i ha estimat, ens obtingui aquesta gràcia per la seva maternal intercessió.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXVII de durant l’any (2 d’octubre de 2022)

Diumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)

Homilia del P. Sergi d’Assís Gelpí, monjo de Montserrat (4 octubre 2020)

Isaïes 5:1-7 / Filipencs 4:6-9 / Mateu 21:33-43

 

Estimats germans i germanes,

A l’antiga Roma, quan un general desfilava triomfalment pels carrers de Roma després d’una victòria, tenia darrere seu un esclau que li anava dient: “Memento mori” (“recorda que has de morir”). Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure? La pandèmia ens ha agafat a tots desarmats.

Ara mateix, a més de tots els qui sou a la basílica d’aquí Montserrat, hi ha milers de persones que ens seguiu a través dels mitjans de comunicació. I segur que, entre tots vosaltres, també n’hi ha que no us sentiu creients, però que esteu seguint aquesta celebració fent companyia a algú de casa, o bé senzillament perquè fent zàping us heu quedat mirant la Missa sense saber massa per què. M’agradaria que aquestes paraules que digui siguin també significatives per a vosaltres.

L’Evangeli d’avui és dur, Jesús provoca els qui l’escolten. I ho fa amb un conte ple de missatge. Parla d’uns homes a qui se’ls ha confiat una vinya perquè la facin fructificar. Al cap de temps, quan ja l’haurien pogut fer rendir, van rebent visites d’uns enviats que els demanen com han aprofitat aquest regal. I en lloc d’interpretar-ho com crides a la responsabilitat, a ser conscients del do que han rebut, no ho saben encaixar i rebutgen absolutament totes aquestes visites. Eren crides que els podien fer valorar més allò que se’ls havia confiat, aquell tresor que era la vinya. Però no ho fan, al contrari.

Aquest Evangeli m’ha fet pensar en una història que m’ha acompanyat des de fa anys. Tots llegim l’Evangeli i la vida mateixa a partir de la nostra biografia, d’allò que hem viscut i que hem rebut. A casa meva, des de petit he sentit parlar d’en Joan Alsina, un capellà que els meus pares van conèixer quan eren joves i que encara molta gent el recorda al meu poble de Malgrat, on va deixar una bona petjada els pocs anys que hi va ser com a vicari.

El cas és que en Joan va anar a missions, concretament a Xile. Allà, va estar molt compromès amb la gent més senzilla. Quan hi va haver el cop d’estat de l’any 73, ell era el cap de personal d’un hospital de la capital. Es van viure dies de molta confusió, violència i injustícia. Li va arribar a través d’amics que, per la seva implicació social, corria perill si tornava a l’hospital. Ell va dir que no tenia res a amagar, i que no deixaria de servir els qui ho necessitaven, i més aquells dies tan complicats. El cas és que va anar a l’hospital i ja no en va tornar.

Dies després, van trobar a la seva tauleta de nit un escrit impressionant on, entre paraules seves i paraules bíbliques, expressa el seu dolor, un sofriment molt gran la nit abans de tornar a l’hospital. Però acaba aquest escrit amb confiança, amb lletres més grosses escriu: “Adéu-siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulga que siguem”.

Té por, però és més gran la seva confiança que l’Amor és més fort. I que per això val la pena continuar endavant.

Es va fer córrer la versió que en Joan havia mort en un tiroteig. “Fake news”, que en diríem ara. Però tots els qui el coneixien sabien que ell no hauria agafat una arma. Aleshores un capellà català va decidir buscar el seu assassí, i aclarir els fets. La seva recerca va durar anys. I al cap de 17 anys, el va trobar!

El noi que l’havia assassinat, aleshores ja gran, es va posar a plorar. Aquells dies del cop d’estat n’havien matat molts, però recordava perfectament en Joan i com havia anat tot. I és que al moment d’anar-lo a afusellar, se li va acostar per posar-li una bena als ulls com feien habitualment, i en Joan li va dir: “Por favor, no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón”. Aquell home, passats tants anys, encara conservava una esquela d’en Joan que mirava de tant en tant. I guardava com un record inesborrable que aquell home l’havia perdonat de tot cor.

Nosaltres, evidentment, estem vivint moments molt diferents del que ell va viure. Aleshores, per què he explicat aquesta història avui? I quina relació té amb l’Evangeli que hem escoltat i amb el que vivim? Doncs perquè en Joan hauria pogut amagar-se, hauria pogut pensar que tot allò que succeïa no anava amb ell, hauria pogut viure tots aquells esdeveniments com entrebancs en el seu camí de donació als altres. I en canvi, va llegir els fets d’aquells dies com a oportunitats per donar-se més, per estar més compromès, per ser més coherent amb els seus principis de fer un món millor.

En l’Evangeli, aquells homes que han rebut la vinya no interpreten bé les visites que els demanen com han fet fructificar la vinya. Nosaltres també rebem visites d’aquest estil en la nostra vida, situacions que ens poden fer pensar en com estem tenint cura de tot allò que ens ha estat confiat i de la nostra pròpia vida.

Per cadascú, aquestes situacions (que poden ser desagradables i generar-nos rebuig) seran diferents. Però és veritat que també hi ha fets que ens afecten col·lectivament: la pandèmia amb totes les seves conseqüències, la situació política, i amb una mirada més llarga, aquest món tan mal repartit que provoca que molta gent dels països del Sud marxi del seu país per buscar una vida millor al Nord.

De quina manera podríem deixar-nos interpel·lar per aquestes situacions, i respondre-hi segons els nostres valors i principis? De quina manera podríem viure-les com a crides a ser més autèntics?

No hi ha una sola manera, cadascú ha de trobar la seva amb sinceritat. Però Jesús ens crida a estar atents: hem rebut una vinya, i n’hem de tenir cura.

Que Ell ens ajudi a encertar els camins per respondre a les seves crides constants.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXVII setmana (4 octubre 2020)