Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (25 de febrer de 2024)
Gènesi 2:1-2.9a.10-13.15.18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10
Del desert a la muntanya. La Quaresma ens porta en l’espai d’una setmana a dos llocs completament diferents, gairebé oposats, i amb temps igualment oposats. Diumenge passat, l’Evangeli ens parlava de l’estada de Jesús al desert durant 40 dies, humanament sol, a banda del temptador per una banda i els àngels per l’altra. Avui, l’evangelista Marc ens porta a d’alt d’una muntanya on hi ha Jesús, tres dels seus deixebles, i Moisès amb Elies. Per la manera com es narra l’episodi, podríem fins i tot aventurar que haurà durat, no 40 dies, sinó potser menys de 40 segons….. De fet, el llenguatge utilitzat per l’evangelista més que descriure l’escena exteriorment, des del punt de vista dels ulls i orelles dels apòstols, tria el punt de vista del cor i de la fe.
Jesús ja havia predicat l’Evangeli per tota Palestina, i ja havia triat, entre els molts que el seguien, dotze més propers als que va anomenar apòstols, però la Bona Nova només havia estat compresa en una petita part: els seus deixebles seguien sent dubitatius i tebis, i sobretot tenien una idea diferent de la messianitat de Jesús. Per confirmar en la fe almenys els més propers, després d’haver-los instruït a tots sobre la seva futura passió i la seva negació del món, “Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, se’ls endugué a part tots sols dalt d’una muntanya alta i es transfigurà davant d’ells”.
Tant Marc, com Mateu i Lluc, situen l’esdeveniment els dies immediatament posteriors a la confessió de Pere a Cesarea de Filip. És un moment decisiu a la vida de Jesús. Un moment marcat també pel progressiu allunyament de les multituds de Galilea. El relat de la transfiguració s’insereix, doncs, en un moviment de pensament al centre del qual es troben els temes entrellaçats de la identitat messiànica i divina de Jesús i la necessitat que el deixeble pateixi per seguir-lo.
Marc el situa al centre del seu relat evangèlic, com per subratllar la seva centralitat tant a la vida de Jesús com a la de la comunitat cristiana que representen els tres deixebles. Han passat sis dies i, al setè dia, els tres deixebles, juntament amb Jesús, pugen a la muntanya on té lloc la transfiguració. És una escena extraordinària que mostra clarament qui és Jesús: el Messies que les Escriptures havien predit. És la segona vegada, després del baptisme, que l’evangelista fa sentir la veu del cel a la terra. Però com tantes vegades en l’Evangeli de Marc, Jesús prohibeix donar a conèixer el que havia passat: “els va manar que no expliquessin a ningú allò que havien vist, fins que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”.
Es tracta d’aixecar una mica el vel per descobrir allò que s’amaga a sota, però això només passarà completament cap al final dels dies de Jesús, a la llum del seu Misteri Pasqual. La transfiguració és un moment, un centelleig
de glòria per revelar als deixebles el significat d’aquell moment d’intimitat. Aquesta transfiguració temporal ha de sostenir la fe dels deixebles i convèncer-los que es poden confiar completament a les seves mans, ja que en aquest home d’aparença ordinària habita la plenitud de la divinitat.
Però és la por la que fa parlar a Pere. I, a vegades, és la por el que ens fa cercar seguretat fins i tot en la fe. “Tres cabanes”, per tenir sota control allò que no es pot tenir sota control, és a dir, el Misteri. Però tenir fe no vol dir muntar una tenda com a certesa que tranquil·litza. Significa, en canvi, “escoltar” el Fill Estimat.
I el missatge d’aquest Fill és d’una senzillesa desarmant: baixeu d’aquesta muntanya! No ens agrada baixar. No ens agrada la “crua realitat” de les nostres vides. Sempre volem efectes especials. Però ningú no pot arribar a comprendre la Pasqua a no ser que “baixi”. La teologia anomena aquest procés kénosis, i és el camí traçat per Jesús.
El sentit de la vida no es troba en la fugida de la realitat, sinó en el fons de la realitat. Cal beure fins al fons tot el calze amarg del que som, del que vivim, del que ens passa per seguir de debò el Fill de Déu. No hi ha alternativa. Ningú no pot dir que escolta el Fill si no es pren seriosament el que està vivint en aquest moment, la seva realitat nua i crua. Però no una escolta qualsevol, sinó una escolta amorosa.
Germans i germanes, sempre és difícil baixar del Tabor, perquè sempre és difícil estimar el que hi és i no el que ens agradaria que hi fos. Però el discipulat és precisament seguir-lo amb confiança en aquest esforç. El cristianisme és viure a la Seva manera, no a la nostra manera. Només així s’aconsegueix d’escalar una altra muntanya, el Calvari. Només seguint-lo amb aquesta confiança s’arriba més enllà del que sembla ser el final. Només així es passa de les tenebres a la llum de la Pasqua.
Última actualització: 29 febrer 2024