Diumenge XXXIII de durant l’any (19 novembre 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (19 de novembre de 2023)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 23:14-301-12

 

Benvolguts germans i germanes,

Ens trobem a les darreries de l’any litúrgic i les lectures ens conviden a fer balanç. En els evangelis d’aquests dies hi trobem les paràboles anomenades del judici, totes elles tretes del capítol 25 de Mateu: la paràbola de les deu verges que vam sentir la setmana passada, la paràbola dels talents que ens ha estat proclamat avui i el gran retaule del judici final que sentirem la setmana vinent.

Aquests són tres textos on Jesús ens vol transmetre la seriositat d’aquesta vida: les nostres eleccions d’avui comprometen la nostra eternitat. La paràbola de les deu verges ens diu que ens cal una actitud de vetlla, d’espera vigilant, com a única manera sàvia de viure la fe. El gran retaule del judici final ens mostra que el que compromet la nostra eternitat és l’atenció que donem als més petits, als més pobres, als més ferits. Entre aquests dos textos, hi ha la paràbola de talents que ens suggereix quines actituds han de guiar el nostre cor per prendre decisions.

La paràbola és ben coneguda. És d’aquelles que els qui vam anar de petits a catequesi no hem oblidat mai. Un amo surt de viatge i deixa als seus servents diversos talents perquè els administrin. A la tornada els demana comptes, però no tots han actuat amb la mateixa diligència. Els dos primers els han invertit i han tret beneficis. El tercer, poruc, ha enterrat el seu talent i ara s’enfronta als retrets de l’amo.

La diferència entre els dos tipus d’administradors, no és mesura tant en si han obtingut beneficis o no, l’important no és la quantitat dels dons o els guanys, si no l’actitud de confiança o de por davant la responsabilitat que els ha estat donada. El bon administrador s’arrisca a fer un mal negoci o no tenir el benefici previst, però treballa amb la confiança que el seu amo té en ell. El qui amaga el talent retrata la persona presonera d’una falsa imatge de Déu com a jutge rigorós que fa por i no inspira confiança. Per això es queda paralitzat sense fer res de positiu i perdent l’oportunitat d’usar en bé dels altres els talents rebuts. Però el més greu, no és que no hagi sabut treure fruit del talent confiat, sinó que es pensa que ha actuar correctament. Aquest servent no només ha fracassat en la seva missió, sinó en tota la seva vida.

Acaba la paràbola amb el càstig al mal administrador. Aquest és condemnat sense haver fet res de dolent; simplement per no haver fet res, per limitar-se a conservar allò que li ha estat confiat. Jesús dedica unes paraules ben fortes i tallants a aquest administrador que només sap conservar. Són unes paraules difícils d’acceptar: “a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.” Sembla exagerat, fins i tot injust….. però atenció, ens trobem en una paràbola, aquí no es tracta de diners ni de bens materials. És tracte d’amor. No és cert que sovint, quan ajudem a algú, quan fem un regal, som més feliços, estem més satisfets, que quan el rebem? L’amor té aquesta paradoxa, quan més donem, més tenim. D’això tracta l’evangeli d’avui. 

Jesús ens parla de rics i pobres en amor i no pas de diners. Ens parla d’estimar Déu amb obres i de veritat i no només de paraula. Ens parla del seguiment de Jesús i de prendre cada dia la seva creu i no només de saber teologia. És a dir, no ens servirà de res conèixer bé l’evangeli si aquest no ens transforma i el sabem fer vida en el nostre quefer quotidià.

Fer que els nostres talents donin fruit és prendre el risc de l’amor, és estimar els nostres enemics, és perdonar aquells que ens ofenen constantment, és invitar a taula aquells que mai ens ho podran tornar. 

Obrir les mans als pobres, allargar-la als necessitats, tal com diu al llibre dels Proverbis, és invertir en eternitat o, tal com deia Santa Teresa de Lisieux, és “tocar el banc de l’Amor”. Perquè arribarà un dia, i tots ho sabem, que serem jutjats, sí, però serem jutjats en l’amor; de tot allò que hem fet, i també d’allò que hem deixat de fer.

Germans i germanes, Jesús ens convida a canviar de mentalitat: del temor paralitzant i l’obediència mesquina, a la perspectiva de l’amor alliberador i la confiança creativa. La veritable natura de la relació entre Déu i la persona és l’amor. El deixeble de Jesús, els cristians, hem d’actuar sempre en la lògica de l’amor i traduir el missatge evangèlic en actes concrets, generosos i atrevits.

La paràbola d’avui és una crida d’atenció a no tancar-se en un mateix, si no a anar cap a l’altre; a no refugiar-se en una fe estàtica, sinó a treballar-la i a fer-la créixer. Cadascú rep els dons que rep. Déu és lliure i sorprenent en les seves decisions. Però el que conta és l’actitud de la nostra resposta. El Regne de Déu és iniciativa de Déu, sí, però també és fruit de la nostra col·laboració.

Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (19 novembre 2023)

La Santíssima Trinitat (4 de juny de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (4 de juny de 2023)

Èxode 34:4b-6.8-9 / 2 Corintis 13:11-13 / Joan 3:16-18

 

Una tradició medieval explica la següent anècdota: Un dia Sant Agustí passejava per la vora del mar, barrinant moltes de les doctrines sobre la realitat de Déu, una d’elles la doctrina de la Trinitat. De sobte, alça la vista i veu un infant, que està jugant a la sorra, a la vora del mar. L’observa més de prop i veu que l’infant corre cap al mar, omple la galleda d’aigua del mar, i torna on era abans i buida l’aigua en un forat.

Així l’infant ho fa una vegada i una altra. Fins que ja Sant Agustí, sumit en gran curiositat s’acosta i li pregunta: “Escolta, nen, què fas?” I aquest li respon: “Estic traient tota l’aigua del mar i la posaré en aquest forat”. I Sant Agustí diu: “Però això és impossible”. I l’infant respon: “Si això és impossible, més impossible encara és que tu entenguis el misteri de Déu…”

En la mateixa línia, com bé saben els estudiants de teologia, el mateix sant Agustí diu en un dels seus comentaris: “Si ho entens, no és Déu”. Davant aquests precedents, fer una homilia el dia que celebrem la Santíssima Trinitat és tot un repte. La Trinitat és un gran misteri i cada paraula no fa més que tancar allò que està obert, posar un límit, encara que sigui involuntari i només lingüístic, a allò que és en si mateix l’infinit per excel·lència.

Per això, la millor manera de considerar aquest gran misteri és el silenci. Però això no és possible en una homilia, tot i que ja sabem que és millor parlar amb Déu, que parlar de Déu. Per tant, us proposo celebrar la Trinitat prenent-nos temps per contemplar la seva presència entre nosaltres, les seves meravelles, la seva obra. I com podem contemplar les obres que Déu -Pare, Fill i Esperit Sant- realitza? Comencem per les lectures que acabem d’escoltar.

A la primera, al llibre de l’Èxode, el Senyor es presenta a Moisès, i ho fa anomenant-se pel seu nom: “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. Aquest és el seu nom. A la segona lectura, Sant Pau, escrivint als Corintis, no té dubtes i parla d’un Déu d’amor i de pau, d’un Déu que a la gràcia oferta pel Fill, a l’amor compartit del Pare i a la comunió atorgada per l’Esperit es converteix en benedicció. Finalment, l’Evangeli posa un punt definitiu, per si en quedava algun dubte: “Tant va estimar Déu el món que va lliurar al seu Fill únic”.

Déu va enviar el seu Fill perquè la humanitat deixés de creure en un Déu inabastable i terrible i comencés a creure en aquest Déu que des del primer moment, quan res no era, res existia, va voler que la vida fos i estigués en etern esdevenir, mai igual, mai repetitiva, mai estancada. Déu va enviar el seu Fill perquè recordéssim que el seu nom i el seu rostre són misericòrdia, amor, tendresa, fidelitat.

Perquè el Déu de la Bíblia és un Déu proper, no únicament filosòfic i “tot Altre”. És un Déu que és Pare, que s’ha volgut apropar a nosaltres i ha entrat en la nostra història, que ens coneix i que ens estima. Un Déu que és Fill, que s’ha fet Germà nostre, ha volgut recórrer el nostre camí i s’ha lliurat per la nostra salvació. Un Déu que és Esperit i ens vol omplir en tot moment de la seva força i la seva vida.

A la llum de la Paraula que la litúrgia ens ha ofert avui, ¿com contemplar, doncs, la seva presència entre nosaltres, les seves meravelles, la seva obra? Déu té a veure amb l’amor, amb la bellesa, amb la fidelitat, amb la vida en totes les seves transformacions, amb allò inacabat, allò indeterminat, allò dinàmic.

Així que avui prenem-nos un temps per contemplar què té a veure a les nostres vides amb tot això. Perquè on hi ha amor, bellesa, vida, fidelitat, autenticitat, allà hi ha Déu. I no un Déu monolític, sinó un Déu plural; no un Déu llunyà, sinó un Déu proper; no un Déu inamovible, sinó un Déu en moviment etern, perquè això és l’amor.

Germans i germanes, avui no és un dia per intentar explicar el misteri de la Trinitat, sinó de recordar com Déu ha actuat i continua actuant en el nostre bé, i com tota la nostra vida està marcada i orientada pel seu amor. Hem estat batejats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, i així tenim la possibilitat concreta de fer entre nosaltres la santa i bella comunió que fa de la nostra vida una festa.

Sant Pau ens exhorta a viure i manifestar aquesta alegria: “Estigueu alegres, refermeu-vos, animeu-vos els uns als altres, tingueu els mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau estarà amb vosaltres”. Aquest ha de ser el nostre testimoniatge del Déu Trinitat, que ens estima i ens omple del seu propi amor, perquè ho visquem en aquest món tan necessitat de Déu.

Abadia de MontserratLa Santíssima Trinitat (4 de juny de 2023)

Diumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (5 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4a / 2 Timoteu 1:8b-10 / Mateu 17:1-9

 

De vegades associem la Quaresma a un temps de tristesa o de mortificació. La litúrgia d’avui, en canvi, ens mostra el contrari, ens porta a la muntanya del Tabor, ens fa adonar que el veritable sentit de la Quaresma no es redueix a fer una sèrie de petits esforços ascètics, sinó que també ens dóna la possibilitat d’assaborir la bellesa de la trobada amb el Senyor. 

L’esdeveniment de la Transfiguració és, doncs, una cita obligada en aquest temps de Quaresma per a tots nosaltres. Després de l’experiència de diumenge passat al desert de la temptació, estem cridats a pujar a la muntanya amb els tres deixebles elegits per Jesús: Pere, Jaume i Joan. Els mateixos que més tard triarà perquè l’acompanyin a l’hort de Getsemaní i romanguin una mica més a prop seu, mentre que la resta romandran més allunyats del lloc on pregarà a la seva agonia. L’escena de la transfiguració i l’escena del patiment de Jesús a Getsemaní contrasten entre si: una de feliç esplendor i una altra d’angoixant patiment en què Pere, Jaume i Joan li fan companyia, però alhora estan relacionades entre si. Perquè no hi ha glòria sense creu. 

Lexperiència dels deixebles és molt significativa. Ells, acostumats a les aigües del llac, són cridats a pujar a la muntanya alta, el lloc de la revelació, i Déu els fa protagonistes de quelcom fora del seu abast. Són il·luminats per una llum enlluernadora i veuen Moisès i Elies al costat de Jesús, i queden fascinats per aquesta visió. I escoltaran la Veu de Déu Pare dient: Aquest és el meu fill estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo. 

Per això Crist ordena als tres deixebles que no parlin amb ningú d’aquella misteriosa visió, abans de la seva mort. Perquè el misteri de la Transfiguració és per als deixebles una preparació per al misteri de la “Desfiguració”. Jesús que puja al Tabor pujarà un dia, no gaire llunyà, al Calvari. Al costat d’Ell ja no hi seran Moisès ni Elies, sinó dos lladres. Ja no hi haurà Llum, sinó tenebres. Ja no hi serà la Veu del Pare, sinó el Seu silenci. I quan arribi el moment del seu èxode a Jerusalem, de la creu, els deixebles continuaran sense comprendre. Dels tres només en quedarà un, Joan. Tothom necessitarà una nova Llum, una nova aurora, el nou Dia de la Resurrecció. I llavors ho comprendran tot, encara que sigui a poc a poc. 

I nosaltres? De vegades vivim moments de Tabor… Quan, per exemple, vivim un temps de desert, de pregària, de retir. Ens sembla estar a la muntanya, contemplar la Llum, escoltar la Veu. I diem -o pensem- “és bo ser aquí”. Però la majoria de vegades estem cridats a baixar de la muntanya, a estar a ran de terra, a topar-nos amb les dificultats i la foscor de la vida quotidiana. Una foscor que es troba fora i, sovint, també dins nostre. I és aquí on estem cridats a fer un salt de fe: a veure allò Transfigurat en allò Desfigurat, és a dir, a transfigurar la nostra realitat, a observar bé, amb els ulls de Déu, la Llum que sempre hi és. Potser oculta, atenuada, però hi és. Fins i tot en el dolor més absurd i incomprensible. 

I aquesta Llum té un nom: La seva Paraula. Escoltem-la. Escoltar ens convida a fer llum, a il·luminar-nos. Escoltar ens convida a baixar de la muntanya per servir el germà al pla. Pere no s’hi ha de quedar, encara que fos bo d’estar. Ha de baixar i posar-se a servir. I nosaltres amb ell. 

Aquí i ara no veiem aquesta Llum, però podem albirar-la, veure-la dins la nostra realitat, al nostre voltant. La podem entreveure als ulls de tants malalts, fins i tot greument malalts, però forts en la fe. Ho veiem en tantes persones compromeses amb el bé dels altres, sense voler obtenir res a canvi. Ho veiem en comunitats i famílies on es respira la bellesa de creure en Jesús. 

Germans i germanes. Enmig de la successió d’esdeveniments que semblen donar poca esperança i molta desesperació Jesús mateix ens ofereix el camí: tornar la mirada cap a Ell. La transfiguració és un avançament de la resurrecció. Enmig de les dificultats de la vida tenim una fita. Pugem, doncs, també nosaltres a la muntanya Tabor per escoltar la veu del Senyor i contemplar Crist que es transfigura davant nostre i ens convida a experimentar el cel, perquè aquesta experiència farà menys fatigós el nostre camí a la terra, enmig de tants problemes, i ens ajudarà a avançar cap a la meta final que és la Pasqua de Crist, que també serà la nostra. 

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Solemnitat de Crist Rei (20 de novembre de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (20 de novembre de 2022)

2 Samuel 5:1-3 / Colossencs 1:12-20 / Lluc 23:35-43

 

El darrer diumenge de l´any litúrgic està dedicat a la contemplació del misteri de Crist, Rei de l´Univers. Aquesta solemnitat és el compendi de tot el camí espiritual fet al llarg de  l’any litúrgic a través dels diferents moments, temps, celebracions, festes i aniversaris. Tot convergeix cap a un punt lluminós i clar per a tots els que ens reconeixem com a cristians. Aquest punt és la glòria i la llum de la Creu de Jesús.

Celebrar Crist Rei contemplant-lo en el moment en què és clavat en una creu, insultat, moribund, privat de la seva dignitat suscita sorpresa i perplexitat, no només als antics sinó també a nosaltres avui. Quin rei tan absurd! Serà aquest el regne del cel i aquest l’estil del Regne de Déu?

Una reialesa, doncs, veritablement diferent de la que ens proposa el món, feta d’interès i protagonisme. Una reialesa que, en canvi, es converteix en servei, perquè com diu el mateix Jesús: Vinc enmig vostre, com qui serveix. En el fons esperem un altre tipus de rei. Un rei que sigui una projecció del nostre afany de poder i grandesa. Si Déu fos així, estaria permès intentar ser-ho. Però Déu és exactament el contrari. 

A la creu, veiem qui és realment Déu, i hem de triar: seguir projectant els nostres propis esquemes i expectatives en Déu, esperant que sigui i faci el que nosaltres volem que faci (com ha fet gairebé tothom, inclòs el mal lladre); o deixar purificar les nostres idees i el cor per la seva crucifixió, fent un acte de reconeixement i confiança com el bon lladre: encomanant-nos a Ell, obrint-nos a la seva gràcia. 

El mal lladre que recorda a Jesús que si fos rei hauria de salvar-se a si mateix –i salvar-los a ells– no és tan diferent de nosaltres quan ens veiem aclaparats per les dificultats de la vida, fins i tot les més dures, i preguem a Déu que ens guareixi, que ens ajudi a aprovar un examen, que eviti que perdem la feina. Sí, nosaltres també, en el fons, pensem com aquest criminal i entenem que potser no és tan dolent com moltes vegades ho considerem. En canvi, la reialesa de Jesús és proclamada per l’altre lladre que reconeix la seva innocència: és aquesta mateixa innocència la que el declara rei i manifesta la reialesa de Crist.

El bon lladre no demana que Jesús l’alliberi, que el vengi o que resolgui “màgicament” els seus problemes. No. Sap que mereix aquesta condemna. Accepta aquest patiment, confiant-se serenament a Jesús. El lladre veu en aquest home mansuet, injustament sacrificat, que continua resant el Pare i intercedint pels seus botxins, el veritable Rei.

Què transforma la creu del lladre en salvació? Obrir-se a Crist. La creu es converteix en un camí cap al cel quan la portem amb Ell, lliurant-nos a Ell i als altres. Jesús no treu la creu, sinó que la transforma en un instrument d’amor; no dóna solucions fàcils al patiment, sinó que es fa present en el patiment convertint-lo en camí cap al Regne. Només aquest Rei sap transformar la nostra vida, només aquest Rei obre de bat a bat la porta al Pare, només aquest Rei és capaç de transformar la nostra vida en un regal d’amor.

Sí, confessem que Jesús és el Rei. “Rei” amb majúscules. Ningú no pot estar a l’alçada de la seva reialesa. El Regne de Jesús no és d’aquest món. És un Regne on s’entra per la conversió i el reconeixement. Un Regne de veritat i vida, un Regne de santedat i gràcia, un Regne de justícia, amor i pau. Un Regne que surt de la sang i l’aigua que van brollar del costat de Jesucrist.

Germanes i germans, avui celebrem Crist Rei i podem dir que Jesús sí que va ser rei: té un Regne. Però el seu Regne està totalment en desacord amb qualsevol mostra de poder en aquest món. El poder de la reialesa de Jesús és el poder d’estimar i, per tant, de salvar, perquè l’amor salva l’estimat si es deixa estimar. Estimar és donar, i el dolor i la mort propera no impedeixen que Jesús exerceixi la seva reialesa donant el paradís a l’home que és al seu costat i també a tots nosaltres si ens obrim a Ell. 

Els seus deixebles tenim la gran oportunitat de rebre el mateix poder d’estimar com Déu estima. Experimentem ja el Regne amb santedat, i donem testimoni d’Ell amb la caritat que autentifica la fe i l’esperança.

Abadia de MontserratSolemnitat de Crist Rei (20 de novembre de 2022)

Diumenge XXIV de durant l’any (11 de setembre de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (11 de setembre de 2022)

Èxode 32:7-11.13-14 / 1 Timoteu 1:12-17 / Lluc 15:1-32

 

Acabem d’escoltar allò que es coneix com les tres paràboles de la misericòrdia. Tres paràboles que van juntes, que no s’han de separar. Dues curtes: l’ovella perduda i trobada, i la de la moneda de plata perduda i trobada; una tercera, més llarga i molt coneguda, el fill perdut i trobat. Aquí tenim tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc, compost únicament per aquestes tres paràboles, i cadascuna podria resumir-se en dues paraules: misericòrdia i alegria.

A la primera, un home té cent ovelles, però en perd una. Deixa les altres 99 i va a buscar l’ovella perduda. Quan el troba, corre a anunciar-ho i hi ha una festa. Aleshores Jesús diu aquesta cosa sorprenent: Hi haurà més alegria al cel per un pecador que es converteixi que per 99 justos que no necessitin convertir-se.

El mateix passa amb la paràbola de la moneda de plata. Una dona té només deu monedes de plata i en perd una. Ràpidament encén un llum, escombra la casa i, quan troba la moneda, la seva alegria esclata. Jesús acaba aquesta paràbola com l’anterior: Hi ha una alegria igual davant dels àngels de Déu per un pecador que es converteix.

El mateix passa amb la paràbola del fill perdut i trobat, que tots coneixem com la paràbola del fill pròdig, però que s’hauria d’anomenar més aviat la paràbola del pare misericordiós. El pare espera aquest fill que l’ha abandonat i se n’ha anat amb la seva herència a portar una vida molt decebedora. Quan el veu venir pel camí, al pare li envaeix la compassió i corre a trobar-lo. I immediatament hi ha una festa.

Tres paràboles sobre la misericòrdia de Déu cap als pecadors. Totes tres acaben amb les mateixes paraules, una mica com una tornada: Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat el que havia perdut. I a la tercera, aquesta tornada es reforça amb les paraules dites dues vegades: “Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida. … Aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida”. I fixem-nos, per Déu, Pare de Misericòrdia, tot pecador que torna a casa és el seu fill, però també és el nostre germà.

Tres paràboles a través de les quals Jesús ens presenta el veritable rostre de Déu. El pastor que troba la seva ovella, la dona que recupera la moneda i el pare que veu tornar el fill, no només mostren la seva alegria, sinó que ens conviden a compartir-la. Aquesta crida a l’alegria també es pot veure com una crida adreçada a nosaltres, una crida a la conversió, una crida a passar d’una preocupació excessivament centrada en un mateix, d’una recerca excessivament centrada en la felicitat pròpia, a un autèntic desig de compartir-la amb els altres. La reacció del fill gran ens mostra que això no és tan fàcil. Tot i això, cal assenyalar que, encara que es nega a alegrar-se de la felicitat del seu pare, a compartir la seva alegria, no és rebutjat. El seu pare surt de la festa per parlar amb ell, igual que Crist va sortir de la seva condició divina per compartir la nostra angoixa, com escriu Sant Pau a la seva carta als Filipencs.

Així és Déu, com un pare que no es reconegut. Massa sovint es veu Déu com un adversari, un competidor. Alguns es diuen: si Déu hi és no puc treure de mi el que sóc, no puc desenvolupar tot el meu potencial. Així que demano la meva herència i poso una distància infinita entre ell i jo…  per adonar-me’n després que ningú està interessat en mi. Però Jesús dóna la volta a les nostres creences. Déu és un pare, sí, que et deixa lliure, que no t’obliga a quedar-te, que t’espera i t’acull sense demanar-te raó de les teves ximpleries, que et torna la dignitat, que surt a convèncer-te si t’ofèn la seva benvolença desbordant, que encara afirma amb rotunditat: hem de celebrar per cada fill donat per perdut i recuperat per la infinita tendresa de Déu.

Germans i Germanes, les tres paràboles d’avui expressen aquest cor de Déu que vol trobar els qui se n’han allunyat i fa tot el possible per trobar-los. A través d’aquests relats, Jesús ens parla d’un Déu que està disposat a remoure casa seva per trobar quelcom important, un Déu que està disposat a recórrer quilòmetres per trobar l’ovella perduda, un Déu Pare que corre a trobar el seu fill i convida el seu primogènit a unir-se a la festa, ja que el perdut ha estat trobat.

Aquestes paràboles són una crida a la conversió, una crida a tornar-nos més cap a Déu el nostre Pare, aquest Déu el nom del qual és misericòrdia, aquest Déu que ens espera i ens acull a tots amb tanta alegria.

Abadia de MontserratDiumenge XXIV de durant l’any (11 de setembre de 2022)

Diumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 d’abril de 2022)

Isaïes 43:16-21 / Filipencs 3:8-14 / Joan 8:1-11

 

L´Evangeli d´avui presenta un dels episodis més suggestius de la vida pública de Jesús. Es veu obligat a intervenir en la condemna d’una dona trobada en flagrant delicte d’adulteri. Els escribes i els fariseus, sentint-se autoritzats per la llei de Moisés, no demanen la intervenció de Jesús en nom de la justícia; no demanen la seva intervenció perquè els aclareixi com aplicar la llei en aquesta situació. Tampoc s’interessen pel destí de la dona, i encara menys per esmenar qualsevol error o equivocació. La dona, als seus cors, ja està jutjada i condemnada amb la pitjor de les sentències: la lapidació. Així doncs, la història d’aquesta pecadora tindrà la conclusió que mereix. 

No obstant això, els escribes i fariseus veuen en aquesta situació una nova oportunitat. Creuen haver trobat la possibilitat de posar Jesús en una situació difícil en preguntar-li, amb les pedres ja a la mà, què fer. I Jesús respon adequadament a aquesta provocació.

La reacció del Mestre, davant la provocació dels seus rivals, és sorprenent: no interroga la dona i no es bat en dol amb els escribes i fariseus. Sap molt bé que no és la dona pecadora la que està al centre de l’acusació i que tots els ulls estan posats en Ell. Ella és només un esquer. Ell és el veritable acusat. Tots esperen les seves paraules per saber si trairà Moisès o les esperances del poble. Però Jesús calla, no té pressa, no sembla preocupat ni per l’escamot religiós que l’envolta, ni per la multitud de curiosos que s’amunteguen per no perdre’s l’espectacle.

Sí, Jesús calla, manté les distàncies, no s’embranca en una escaramussa teològica per guanyar els seus adversaris amb cites bíbliques. El mestre evita el dol, no desafia, no provoca. Totes les mirades estan posades en Ell, però Jesús s’ajup, s’asseu, guarda silenci i escriu a terra alguna cosa que ningú no podria llegir.

Però els acusadors no desisteixen i insisteixen en la seva pregunta. Llavors s’incorpora i pronuncia unes paraules, que, sens dubte, es troben entre les més importants de la tradició evangèlica i que tothom que les ha escoltat no pot oblidar: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”. I l’efecte és devastador, un darrera l’altre, començant pels més ancians fins els més joves, tots els acusadors acaben desfilant. I queden sols, la dona, que es trobava al centre, i Jesús. I és ara quan Jesús es troba realment amb la dona, a la que mira cara a cara al temps que li pregunta: “¿Ningú no t’ha condemnat?”. 

La dona havia escapat del veredicte dels seus jutges. Ara es troba davant Jesús amb la seva pobre humanitat, amb la seva culpa i vergonya. Però Jesús la treu del seu destret i inseguretat, no plantejant de cap manera el problema de la culpabilitat ni pronunciant contra la dona paraula d’acusació, sinó referint-se únicament a la conducta dels acusadors. En la resposta de la dona es percep en certa manera el seu alleujament i alliberament: “Ningú, Senyor” . I segueix la resposta de Jesús que resol en sentit positiu tota la situació problemàtica de la dona: “Jo tampoc no et condemno”.

No és fascinant aquest Jesús que no condemna, no jutja, no reprèn? El seu és un amor que va per endavant: no espera que la dona s’humiliï als seus peus i li demani perdó. No, no hi ha necessitat. El perdó l’ha precedit. Precisament aquest darrer punt és la gran sorpresa i, alhora, el gran escàndol d’aquest passatge de l’Evangeli: Jesús la perdona independentment del penediment o de la intenció de convertir-se.

El perdó de Jesús és total i escandalosament gratuït perquè és la revelació en la Història de l’amor del Pare. Déu no estima perquè el pecador se n’hagi penedit, sinó perquè és el seu Pare. No és la seva conversió la que El fa misericordiós, sinó que és el seu amor qui fa possible la conversió del pecador. El perdó de Déu no és la conseqüència del penediment, sinó la possibilitat.

I és que l’actitud de Jesús és radicalment exigent en anunciar el seu missatge, però increïblement comprensiu quan jutja l’actuació concreta de les persones. No importa quin sigui el nostre pecat, no importa com de lluny haguem caigut, la seva mà sempre està estesa per agafar-nos i aixecar-nos.

Només els que es descobreixen estimats amb un amor totalment gratuït es poden penedir i canviar de vida. L’amor de Déu no es conquereix, sinó que s’acull. I un cop rebut, té el poder de posar la vida de cap per avall. Precisament per això Jesús li diu a la dona: “Vés-te’n i des d’ara no pequis més”.

Germans i germans, Jesús no condemna ningú: no condemna la dona, que ja ha reconegut la seva culpa, i la convida a canviar de vida. Tampoc condemna els escribes i fariseus; la porta de la salvació no està tancada per a ells si saben reconèixer la hipocresia dels seus actes. No, Jesús no condemna, però sí espera una ruptura definitiva amb el pecat. 

Déu, que ens convida a la conversió, ens doni forces per a aconseguir-ho.

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Diumenge XXII de durant l’any (29 d’agost de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (29 d’agost de 2021)

Deuteronomi 4:1-2.6-8 / Jaume 1:17-18.21b-22.27 / Marc 7:1-8a.14-15.21-23

 

Habitualment, a l’Evangeli, els fariseus i els mestres de la llei, els qui es consideren representants i guardians de la veritable fe, hi apareixen per controlar les paraules i les accions del Mestre de Galilea. En aquesta ocasió, els fariseus critiquen Jesús i als seus deixebles per no rentar-se les mans abans de dinar, transgredint una tradició, i fent-se impurs als seus ulls. La resposta de Jesús és eixordadora: “Hipòcrites, amb raó Isaïes va profetitzar sobre vosaltres: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi”.

En el món grec, l’hipòcrita és l’actor, el que fa un paper, el que porta una màscara. ¿I per què alguns fariseus i mestres són acusats d’actors per Jesús? Perquè amb els seus llavis diuen una cosa, però en els seus cors viuen una altra; s’aferren a una petita regla per fora, però no hi ha amor en els seus cors. Semblen piadosos i devots, però per dins són malvats, sense misericòrdia.

 

Les paraules més dures de Jesús a l’Evangeli són precisament contra els que es mostren com a creients però després en realitat no ho són; els qui utilitzen la religió i el nom de Déu per al propi benefici, per atreure suports socials, per mostrar-se com a creients i dignes de confiança, però que amb les seves opcions de vida són escàndol per als que sincerament volen seguir Déu. 

De què serveix observar totes les tradicions i normes, fins i tot les més petites i insignificants, si això només serveix per mostrar als altres un sentit de superioritat religiosa i potser convertir-ho en motiu d’orgull, judici, condemna, sense, per altra banda, estimar profundament el que es professa amb els llavis?

De què serveix dir-se cristià perquè es va a missa tots els diumenges, se segueix el Catecisme al peu de la lletra, s’observen totes les disposicions litúrgiques, es coneixen tots els rituals sacramentals a la perfecció, si això només serveix per jutjar, per criticar, per sentir-se millor que els altres?

Aquesta és precisament la hipocresia de la fe, quan la vida religiosa es redueix al compliment d’unes regles que no toquen el cor ni la vida real, i la vida religiosa es converteix en una sèrie limitada en el temps d’uns pocs gestos religiosos, però no es converteix en una sentida opció de vida. 

Però també hi ha la banda contrària, els qui redueixen la fe a dos o tres preceptes per tranquil·litzar la consciència i sentir que ja han complert: anar a missa un cop a l’any, una almoina ocasional, un senyal de la creu a corre cuita, encendre un llantió de tant en tant… i llestos. Són aquells que diuen, jo i Déu ja ens entenem, no necessito que ningú em digui que he de fer; tot això són coses de gent gran, ara no tinc temps; potser més endavant…  En el fons, no hi ha una inquietud religiosa. Per aquests, Déu no interessa.    

Ambdues posicions són el resultat de la indiferència. Els primers s’han acostumat a viure la religió com una pràctica externa o una tradició rutinària, que no toca el cor. Els segons no és que hagin pres la decisió d’apartar-se de Déu, però de fet llur vida se n’ha anat allunyant.

És evident que aquestes actituds es deuen a la manca de cura de la vida interior: només si començo a baixar dia a dia al meu cor podré reconèixer les meves tendències fosques, els sentiments i pensaments negatius als quals dono cabuda o que em condicionen en les meves accions, descobrint que tinc necessitat de Déu i del seu perdó.

Perquè, què és el que realment fa a la persona impura, és a dir, no disponible per a Déu? Les coses que surten del seu cor. Per això, Jesús no s’oposa a la Llei, sinó que la aprofundeix, va a l’arrel del mal: el cor. Jesús va venir a canviar els nostres cors per mitjà del do de l’Esperit Sant en nosaltres, que ens transforma, ens canvia, en la mesura que preguem i lluitem contra les inclinacions errònies. La nostra vida no canvia posant normes, renovant la casa, canviant de look … només canvia si canvia el nostre cor, i només Déu pot canviar el nostre cor! I llavors serem lliures per estimar i per afrontar qualsevol situació, fins i tot la més dolorosa.

Jesús realment va venir a la terra com un home, i no va representar un paper. La nostra fe ens ensenya que Ell, com a veritable home i veritable Déu, va voler ensenyar a la humanitat que Déu no és una sèrie d’accions exteriors momentànies, sinó una elecció profunda que canvia la vida real d’un i el món real.

Germans i germanes,

Jesús vol realment que siguem lliures, plenament responsables davant Déu i davant els nostres germans, amb plena consciència de les nostres accions i opcions. Jesús va venir a donar-nos l’Esperit Sant, per superar la nostra incapacitat d’estimar, per superar aquestes contradiccions que tenim al cor.

Tots necessitem deixar-nos guarir, transformar per Déu, per estar veritablement disponibles per a Ell. A això vol portar-nos Jesús. Això és el que va venir a fer, com ens va prometre: Us donaré un cor nou, posaré un Esperit nou dins vostre.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (29 d’agost de 2021)

Diumenge XIX de durant l’any (8 d’agost de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (8 d’agost de 2021)

I Reis 19:4-8 / Efesis 4:30-5:24 / Joan 6:41-51

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem d’escoltar un fragment del capítol sisè de l’Evangeli de sant Joan, el que els entesos anomenen el discurs del pa de vida. Aquest discurs comença amb el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, donant de menjar a una multitud, igual que Déu feu al desert amb el seu poble, i creuant el mar. En ell se’ns presenta a Jesús com l’autèntic pa del cel, un terme que l’Antic Testament utilitza pel mannà, i del qual la humanitat, no només el poble d’Israel, ha d’alimentar-se per la fe. Ell és el mitjà pel qual arriba la vida de Déu al món. En el fragment que hem sentit avui el Senyor revela el sentit de la vida cristiana i com aquest és el fruit, no tant de l’esforç de cadascun de nosaltres, com de deixar-se atreure per Ell.

Els jueus havien posat en dubte el paper de Jesús com a enviat de Déu, assenyalant la seva humanitat: “Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?”. Qui els podria retreure la seva incredulitat? Però Jesús els respon a partir de les Escriptures i indicant la necessitat de la intervenció del Pare en l’origen de la fe. Reconèixer a Jesús és entrar en el misteri diví, la qual cosa no pot realitzar-se sense la iniciativa de Déu.

Diu l’evangeli: “Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi”. Anar a Jesús és el mateix que creure en Jesús. Amb aquests termes es descriu la fe com una relació, com apropar-se a una persona. A Jesús el trobem en la lectura de l’Evangeli, en l’Eucaristia, ens els germans, però el creure és més que veure’l: cal apropar-se a Ell, cal donar el pas de la fe, fer-se amic, perquè “anar a ell” és acceptar la invitació de Déu.

Pot semblar més natural o més fàcil buscar en un altre lloc el sentit de la nostra vida, en certeses aparentment més sòlides, més immediates o que creiem que depenen únicament de nosaltres mateixos. Però, en realitat és una il·lusió, tots coneixem les limitacions i la fragilitat de les coses humanes. És molt millor confiar-se en Déu, que ha escollit la finitud per manifestar l’infinit, que ha escollit les paraules d’un home per manifestar la seva Paraula.

No hi ha necessitat d’esforços sobre humans per comprendre les coses del cel. Qui desitgi conèixer Déu ha de conèixer el seu Fill. Qui vulgui comprendre el misteri de Déu, n’hi ha prou que llegeixi l’Evangeli. Qui es deixa atreure per l’Evangeli es deixa atreure per Déu i rep un aliment que no mor; un amor que no traeix, sinó que dura eternament i és capaç de transmetre’ns la vida que dura per sempre.

Alimentar-se de Crist significa saber acollir-lo en la pròpia vida i deixar que la seva Paraula es converteixi en l’energia que alimenta les nostres accions, els pensaments i les paraules i dirigeix tota la voluntat cap a la voluntat d’Aquell que vol que siguem com Ell en totes les coses, que siguem veritablement sants.

En Jesús la vida troba la satisfacció de les seves necessitats, perquè Ell és la resposta a allò que es troba en el fons de tota recerca. Jesús és l’autèntic pa de vida, i no el manà del desert. La diferència entre els dos es troba en les seves conseqüències, la mort o la vida.

Germans i germanes, el pa ofert al desert a Elies, esgotat per la fatiga i deprimit pel desig de mort, es converteix per a nosaltres en un símbol del “pa de vida” que és Jesús. L’aigua oferta juntament amb el pa es converteix per a nosaltres en un símbol del do de la vida eterna, del do de l’Esperit Sant. Com Elías, caminem cap a la muntanya de Déu, l’Horeb de la presència del Pare que ens espera a tots per la comunió eterna amb Ell

Abadia de MontserratDiumenge XIX de durant l’any (8 d’agost de 2021)

Diumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (18 d’abril de 2021)

Fets dels Apòstols 3:13-15.17-19 / 1 Joan 2:1-5a / Lluc 24:35-48

 

Luc Ferry és un filòsof francès, antic ministre d’educació, del qual sóc gran admirador i llegeixo amb fruïció les seves obres. M’agrada molt el seu pensament, clar, profund, crític, ben argumentat…. però amb el qual no sempre n’estic d’acord. I no ho puc estar perquè es declara obertament ateu. Tanmateix, el seu és un ateisme respectuós, amb el que es pot dialogar i amb el que es pot coincidir en moltes coses. No pot ser d’altre manera d’un no creient que diu que el llibre que se’n portaria a una illa deserta és l’Evangeli de sant Joan. La seva obertura el porta a reconèixer, sense deixar de ser crític, els aspectes positius que el cristianisme ha aportat a la civilització. Per aquest motiu se li ha preguntat, en conferències i diàlegs que ha mantingut en diverses ocasions amb gent d’Església, quines raons hi havia per no ser creient. I la resposta que dóna és, entre d’altres, que el missatge que transmet el cristianisme és massa bonic per a ser cert. Quelcom de semblant els devia passar als apòstols quan Jesús s’aparegué en mig d’ells.

En el relat de l’evangelista Lluc se’ns diu que “de tanta alegria no s’ho acabaven de creure”. Com si digués, massa bo per ser veritat! I potser sigui aquesta la raó per la qual, encara avui, a molts cristians ens costa manifestar l’íntima alegria que hauria d’envair nos, al saber que hem posat la nostra vida en mans d’Aquell que va ser crucificat i sepultat, però que després va ressuscitar, Aquell que, als qui es confien a Ell, els ofereix compartir la vida més enllà de la mort. Fins i tot als que creuen, els resulta difícil copsar aquesta perspectiva com a antídot per a les ansietats i les pors i les dificultats que tant o tan poc afligeixen la vida quotidiana de tots. Crist ha ressuscitat, ressuscitaré amb ell? Massa bo per ser veritat, potser pensin molts. Però el sentit profund de la fe rau precisament aquí: creure en l’experiència dels apòstols, que després de la creu el van veure, el van tocar, el van escoltar, adquirint una certesa de la resurrecció que van anar a difondre per tot el món. I ho van sostenir fins i tot a costa de perdre la vida: la terrenal, amb la certesa d’aconseguir l’altra, la que no té fi.

El relat de Lluc és una veritable invitació a repensar la nostra manera de buscar al Senyor. No cal buscar-lo en les grans teofanies o en realitats abstractes; cal buscar-lo en la vida quotidiana, al partir el pa, al compartir la taula, a l’experimentar les seves ferides que segueixen sagnant en la humanitat ferida pel pecat i la fragilitat. En cada persona ferida pel pecat i la fragilitat reviu tot el Misteri Pasqual. En les ferides de la humanitat sofrent són presents la passió, la mort i la resurrecció de el Senyor. Amb les seves ferides doloroses i glorioses es fa reconeixible i present enmig de la comunitat dels creients.

El que Lluc ens presenta avui no és un Crist ascètic o dogmàtic, sinó un Jesús amb un rostre profundament humà que revela la seva divinitat compartint tot el misteri de la fragilitat humana, amb l’excepció de pecat, que supera i anul·la oferint la seva vida a l’arbre de la Creu. Com els deixebles, també nosaltres hem de ser testimonis del Misteri Pasqual i hem de convidar a tots a mirar i tocar el Crist, present en les seves vides, en les seves històries, sovint plenes de contradiccions i de sofriment, recordant, però, que l’última paraula sobre tot esdeveniment humà està en les mans ferides i glorioses de Jesús, que amb la seva Resurrecció va vèncer la mort i ens va tornar l’esperança d’una vida nova.

Germans i germanes, avui, a imatge dels deixebles, tal i com ho explica el relat evangèlic, som convidats a ser i reaccionar d’un altra manera, nosaltres, que tantes vegades hem tingut l’oportunitat de reconèixer el Senyor en l’Eucaristia. Que l’experiència del trobament amb el Ressuscitat canviï quelcom en les nostres vides, com ho va fer amb els deixebles d’Emmaús al partir el pa, com ho va fer en la resta d’apòstols i seguidors, i ens mogui a donar testimoni de la nostra fe en el nostre viure quotidià.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (18 d’abril de 2021)

Diumenge II de Nadal (3 gener 2021)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 de gener de 2021)

Jesús, fill de Sira 24:1-4.12-16 / Efesis 1:3-6 / Joan 1:1-18

 

Benvolguts germans i germanes,

Celebrem el segon diumenge de Nadal i se’ns ofereix, en les lectures d’avui, una pàgina de l’Evangeli que ja hem escoltat en dies precedents. Concretament en la missa del dia de Nadal i dijous passat, 31 de desembre. Així doncs, si l’Església ens presenta el mateix passatge tres vegades en un curt espai de temps, vol dir que això és realment important.

I en veritat ho és. Aquest inici conforma el pròleg de l’Evangeli de sant Joan, del qual vol ser una mena d’introducció i resum. En aquests 18 versets, l’evangelista és capaç d’introduir tots els conceptes que després desenvoluparà en el curs de la seva narració: Paraula, Vida, Llum, Gràcia, Filiació… És fonamentalment un himne, dens en teologia, que canta la glòria de la creació i redempció.

Un passatge llarg i també una mica complex. Molt s’ha escrit sobre aquest pròleg i molt es podria dir. Jo només comentaré un parell de frases. La primera, al meu entendre, és realment bella i esperançadora, especialment en els temps que estem vivint: “La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”.

Aquesta és veritablement una Bona Notícia. La foscor, tota la foscor, no supera la Llum de Déu. El que Joan vol dir-nos és que la Llum que Déu envia és una llum segura, una llum en la qual podem confiar, perquè és més forta que les tenebres, capaç de brillar fins i tot en la foscor, i superar-la. Aquesta Llum, com bé sabem, és Jesús. En aquest mateix Evangeli dirà: “Jo sóc la llum del món, el que em segueixi tindrà la llum de la vida”.

Què significa tenir la llum de la vida? Vol dir que la nostra vida brilla. Però no per que nosaltres produïm aquesta llum, per mèrits propis, sinó que la reflectim com la lluna reflexa la llum del sol a la nit o els vitralls tenyeixen de colors l’ambient deixant passar els raigs de llum. Aquesta és la veritat, si estem units a Déu, al seu fill Jesús, si escoltem la seva paraula i la posem en pràctica, serem resplendents, perquè estarem contínuament il·luminats per una llum que ningú no ens podrà treure, cap maldat ni arrogància. Si entenem que això és important hem de romandre ancorats en la llum, perquè només així podrem brillar.

I escoltem també una altra expressió important d’aquest passatge: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu”. Així és, uns reben a aquesta persona que és la paraula de Déu, i altres, no. Però tots necessitem la llum d’aquesta paraula. Tots necessitem, per descobrir el sentit de la nostra vida, aquesta saviesa que ens ajuda a veure les coses des

dels ulls de Déu, que és la “Llum dels qui en ell creuen” (Col·lecta). Si no rebem a aquest Crist com la Paraula definitiva de Déu no ens estranyem del desconcert i la confusió que regna en aquest món.

Els cristians no creiem en un Déu aïllat i inaccessible, tancat en el seu Misteri impenetrable. Ens podem trobar amb ell en un ésser humà com nosaltres. Per relacionar-nos amb ell, no hem de sortir del nostre món. No hem de buscar fora de la nostra vida. El trobem fet carn en Jesús. Això ens fa viure la relació amb ell amb una profunditat única i inconfusible. Jesús és per a nosaltres el rostre humà de Déu. En els seus gestos de bondat se’ns va revelant de manera humana com és i com ens vol Déu. En les seves paraules anem escoltant la seva veu, les seves crides i les seves promeses. En el seu projecte descobrim el projecte del Pare.

Tot això ho hem d’entendre de manera viva i concreta. La sensibilitat de Jesús per acostar-se als malalts, guarir els seus mals i alleujar el seu sofriment, ens descobreix com ens mira Déu quan ens veu patir, i com ens vol veure actuar amb els que pateixen. L’acollida amistosa de Jesús a pecadors i marginats ens manifesta com ens comprèn i perdona, i com ens vol veure perdonar els que ens ofenen.

Per això diu Joan que Jesús està «ple de gràcia i de veritat». En ell ens trobem amb l’amor gratuït i desbordant de Déu. En ell acollim el seu amor veritable, ferm i fidel. En aquests temps en què no pocs creients viuen la seva fe de manera perplexa, sense saber què creure ni en qui confiar, no hi ha res més important que posar al centre de la nostra vida Jesús com a rostre humà de Déu.

Germans i germanes, aquesta és la grandesa del Nadal: Déu es fa home, es fa petit per fer-nos com Ell, per fer-nos partícips d’Ell, un amb Ell. No hi ha necessitat d’afegir res més. Aquesta és la grandesa a la qual estem cridats i de la qual som partícips. De nosaltres depèn.

 

Abadia de MontserratDiumenge II de Nadal (3 gener 2021)

Diumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (13 setembre 2020)

Siràcida 27:30-28 / Romans 14:7-9 / Mateu 18:21-35

 

Benvolguts germans i germanes,

Acabem de sentir part del capítol 18 de l’Evangeli segons Mateu, un capítol on l’evangelista ens ofereix el “Discurs de la comunitat” que és un discurs que recull diverses dites de Jesús sobre les relacions fraternes entre els membres de l’Església. La setmana passada vam veure el tema de la correcció fraterna, avui és el del perdó.

En aquest fragment Pere fa a Jesús una pregunta, una pregunta que no ha perdut res de la seva rellevància i que ens podem fer nosaltres: Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci?”. Ens podem reconèixer perfectament en aquesta impotència per estimar l’altre més enllà de les ferides rebudes d’ell. Però Jesús respon amb l’impossible: “No us dic set vegades, sinó setanta-set vegades”. Alguns textos de l’Antic Testament demanaven que es concedís el perdó almenys tres vegades. Pere ja semblava ser audaç i generós en imaginar un perdó donat fins a set vegades. Jesús, en canvi, va més enllà trencant totes les mesures del perdó. Desfà el terrible cant de violència pronunciat per Lèmec al Gènesi quan aquest diu “Set vegades Caín serà venjat, però Lèmec ho serà setanta-set” (Gn 4:24), i exigeix als seus deixebles perdó il·limitat, expressat a través de la xifra desorbitada de “setanta vegades set”.

Si Jesús s’hagués aturat aquí, seria comprensible desanimar-nos. Pero Jesús continua amb la coneguda paràbola del deutor perdonat. Un ministre tenia un enorme deute amb el seu rei, indicat en els 10.000 talents, una quantitat exorbitant. Aquell demana perdó al rei, suplicant-li que li doni temps. El rei, commogut per la condició del subordinat, no només va ajornar el deute, sinó que el va perdonar completament. Però tan bon punt sortia el ministre de la presència del rei, es troba amb un company que té un petit deute amb ell i, malgrat el perdó que acaba de rebre, aplica un rigor inexorable que no coneix terminis ni toleràncies.

El significat és clar, cadascun de nosaltres és immensament deutor de Déu: de la vida, de la salvació, de tot el mal que hem escollit i comès, ferint els altres, a nosaltres mateixos, a la creació. Tot i això, Déu sempre està disposat a perdonar, a rehabilitar-nos, a aixecar-nos de la caiguda. La seva misericòrdia no té límits, sempre s’ofereix plenament i a tothom. Aquí tenim l’arrel profunda i la font d’aquest perdó que Jesús demana que visquin els seus deixebles. Si oblidem la misericòrdia obtinguda o si no sabem veure-la, ens reduirem a rigoristes intransigents com el ministre de la paràbola. Si no sé fins a quin punt Déu és bo per a mi, cóm la seva bondat supera qualsevol simple justícia, quanta paciència m’ha concedit al llarg de la meva vida, sempre arriscaré a mesurar les faltes dels altres a l’escala del meu rigorisme, de la meva estretor de cor.

La misericòrdia pel ministre és el sentiment i l’acció de Déu per nosaltres. Déu ens mira amb aquesta misericòrdia. Sap de què estem fets, sap que som febles. Un infant no pot créixer si quan cau no és acollit una i mil vegades, consolat, i encoratjat a torna-hi; ni pot madurar d’una manera sana si sempre se l’acusa, se’l critica. La vida sempre comença de nou, descobrint que se’ns ha concedit una nova possibilitat: aquesta és la lògica de Déu.

Qui no entri en aquesta lògica, qui no s’endinsi en aquesta generositat viurà intentant demostrar que és bo i capaç però no perdonat, intentant demostrar que mereix viure! I, en conseqüència, controlant i jutjant el “rendiment dels altres”, amb una mirada sovint hipercrítica i minuciosa. Però no es viu pel mèrit, sinó per la gràcia. Tot és gràcia. Tot és generositat divina. Com més s’obre el cor a aquesta bondat, més es torna bo! Per tant, Jesús ens demana que estiguem sempre disposats a concedir generosament el perdó, deixant anar tota mena de ressentiment, de rancúnia, sense recórrer a principis vans i raquítics com el del “perdono, però no ho oblido”.

El perdó és escandalós perquè demana la conversió, no dels qui han comès el mal, sinó dels que l’han patit. Quan, davant d’una ofensa, crec que estic satisfent el meu deute amb un retret, tot el que faig és elevar el nivell de dolor i violència. Crec que estic guarint una ferida al curar la meva pròpia ferida, com si el mal pogués ser reparat, guarit per un altre mal. Però llavors ja no serà una, sinó dues les ferides que sagnen.

L’evangeli ens recorda que som més grans que la realitat que ens va ferir, que podem tenir el cor dels reis, que podem ser tan grans com “el perdó que trenca els cercles viciosos, trenca la compulsió de repetir el mal patit en d’altres, trenca la cadena de culpa i venjança, trenca les simetries de l’odi”, com deia una pensadora jueva (Hannah Arendt).

Germans i germanes, El temps del perdó és el coratge de l’anticipació: fer-ho sense esperar que tot passi i torni al seu lloc sense més; és el coratge dels començaments i de les partides, perquè el perdó no allibera el passat, sinó que allibera el futur.

Que el Senyor ens ajudi a viure amb aquesta mirada misericordiosa i amb aquest cor lliure, mirada i cor de qui se sap perdonat i aprèn, en Crist, a perdonar.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIV setmana (13 setembre 2020)