Homilia del diumenge II de Quaresma

Diumenge II de Quaresma (5 de març de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (5 de març de 2023)

Gènesi 12:1-4a / 2 Timoteu 1:8b-10 / Mateu 17:1-9

De vegades associem la Quaresma a un temps de tristesa o de mortificació. La litúrgia d’avui, en canvi, ens mostra el contrari, ens porta a la muntanya del Tabor, ens fa adonar que el veritable sentit de la Quaresma no es redueix a fer una sèrie de petits esforços ascètics, sinó que també ens dóna la possibilitat d’assaborir la bellesa de la trobada amb el Senyor.

L’esdeveniment de la Transfiguració és, doncs, una cita obligada en aquest temps de Quaresma per a tots nosaltres. Després de l’experiència de diumenge passat al desert de la temptació, estem cridats a pujar a la muntanya amb els tres deixebles elegits per Jesús: Pere, Jaume i Joan. Els mateixos que més tard triarà perquè l’acompanyin a l’hort de Getsemaní i romanguin una mica més a prop seu, mentre que la resta romandran més allunyats del lloc on pregarà a la seva agonia. L’escena de la transfiguració i l’escena del patiment de Jesús a Getsemaní contrasten entre si: una de feliç esplendor i una altra d’angoixant patiment en què Pere, Jaume i Joan li fan companyia, però alhora estan relacionades entre si. Perquè no hi ha glòria sense creu.

L’experiència dels deixebles és molt significativa. Ells, acostumats a les aigües del llac, són cridats a pujar a la muntanya alta, el lloc de la revelació, i Déu els fa protagonistes de quelcom fora del seu abast. Són il·luminats per una llum enlluernadora i veuen Moisès i Elies al costat de Jesús, i queden fascinats per aquesta visió. I escoltaran la Veu de Déu Pare dient: “Aquest és el meu fill estimat, en qui m’he complagut. Escolteu-lo”.

Per això Crist ordena als tres deixebles que no parlin amb ningú d’aquella misteriosa visió, abans de la seva mort. Perquè el misteri de la Transfiguració és per als deixebles una preparació per al misteri de la “Desfiguració”. Jesús que puja al Tabor pujarà un dia, no gaire llunyà, al Calvari. Al costat d’Ell ja no hi seran Moisès ni Elies, sinó dos lladres. Ja no hi haurà Llum, sinó tenebres. Ja no hi serà la Veu del Pare, sinó el Seu silenci. I quan arribi el moment del seu èxode a Jerusalem, de la creu, els deixebles continuaran sense comprendre. Dels tres només en quedarà un, Joan. Tothom necessitarà una nova Llum, una nova aurora, el nou Dia de la Resurrecció. I llavors ho comprendran tot, encara que sigui a poc a poc.

I nosaltres? De vegades vivim moments de Tabor… Quan, per exemple, vivim un temps de desert, de pregària, de retir. Ens sembla estar a la muntanya, contemplar la Llum, escoltar la Veu. I diem -o pensem- “és bo ser aquí”. Però la majoria de vegades estem cridats a baixar de la muntanya, a estar a ran de terra, a topar-nos amb les dificultats i la foscor de la vida quotidiana. Una foscor que es troba fora i, sovint, també dins nostre. I és aquí on estem cridats a fer un salt de fe: a veure allò Transfigurat en allò Desfigurat, és a dir, a transfigurar la nostra realitat, a observar bé, amb els ulls de Déu, la Llum que sempre hi és. Potser oculta, atenuada, però hi és. Fins i tot en el dolor més absurd i incomprensible.

I aquesta Llum té un nom: La seva Paraula. Escoltem-la. Escoltar ens convida a fer llum, a il·luminar-nos. Escoltar ens convida a baixar de la muntanya per servir el germà al pla. Pere no s’hi ha de quedar, encara que fos bo d’estar. Ha de baixar i posar-se a servir. I nosaltres amb ell.

Aquí i ara no veiem aquesta Llum, però podem albirar-la, veure-la dins la nostra realitat, al nostre voltant. La podem entreveure als ulls de tants malalts, fins i tot greument malalts, però forts en la fe. Ho veiem en tantes persones compromeses amb el bé dels altres, sense voler obtenir res a canvi. Ho veiem en comunitats i famílies on es respira la bellesa de creure en Jesús.

Germans i germanes. Enmig de la successió d’esdeveniments que semblen donar poca esperança i molta desesperació Jesús mateix ens ofereix el camí: tornar la mirada cap a Ell. La transfiguració és un avançament de la resurrecció. Enmig de les dificultats de la vida tenim una fita. Pugem, doncs, també nosaltres a la muntanya Tabor per escoltar la veu del Senyor i contemplar Crist que es transfigura davant nostre i ens convida a experimentar el cel, perquè aquesta experiència farà menys fatigós el nostre camí a la terra, enmig de tants problemes, i ens ajudarà a avançar cap a la meta final que és la Pasqua de Crist, que també serà la nostra.

Diumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (13 de març de 2022)

Gènesi 15:5-12.17-18 / Filipencs 3:17-4:1 / Lluc 9:28b-36

Benvolguts germans i germanes:

Aquest segon diumenge de Quaresma ens és una crida a la conversió i a un seguiment més intens i més ferm de seguir Jesucrist, el nostre Salvador. Jesús, que tenia una gran predilecció per les muntanyes, per contemplar el Sol que ve del cel. Ací, a Montserrat, cada dia, les grans sortides de Sol són sempre diverses i esplèndides, i les més discretes postes de Sol entre les muntanyes sempre són de postal. Meravelles, que, dia rere dia, són irrepetibles, úniques i diferents. Com deia el Pare Basili Girbau, últim monjo ermità de Montserrat: “De pel·lícula i gratis”.

Entre les diverses muntanyes del Nou Testament hi trobem la de les Benaurances, la muntanya de les Temptacions o de la Quarantena del diumenge passat a Jericó. La muntanya de les Oliveres, el gran massís del Hermon a Cesarea de Filip, la serralada de Jerusalem i la muntanya d’avui, el Tabor, que domina tota la plana Jezrael. En el seu cim (590 metres) hi ha la gran Basílica de la Transfiguració i les restes d’un Monestir Benedictí antiquíssim (s. VII).

A l’Evangeli que avui hem escoltat el Senyor invita a pujar i a pregar a la muntanya a tres dels seus deixebles de més confiança: Sant Pere i els Fills de Zebedeu, Jaume el Major i el seu germà Joan, el deixeble estimat. Sant Pau els reconeix com a columnes de l’Església (Gal 2:9) i són els mateixos que vetllaran a l’hort de Getsemaní a la nit de la seva Passió (Mt.26: 36ss.).

Jesús pujà a la muntanya per a pregar i va ser en oració que es va tornar el seu vestit blanc com la neu, i el seu rostre resplendent i lluminós com “Aquell Sol que ve del Cel”. La Transfiguració ens convida a contemplar, d’ara endavant, la Glòria i la Majestat de Jesús Ressuscitat Vivent i Gloriós per sempre. Ell és el nostre Redemptor i la nostra Salvació. Com ens diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Jesucrist, el Senyor, transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós” (Fl.3.17ss).

La nostra vida terrenal és com una muntanya molt alta, que cal coronar-la… Que no vol dir aplanar-la, que no vol dir destruir-la, perquè la nostra vida humana té sempre molt de VALOR, des del primer moment fins el final. A mesura que vivim, en el dia a dia, ens anem transformant físicament amb el pas dels anys. Un pas del temps al llarg del qual cal no defallir en el camí de pujada, de la vida creixent. Ens cal tenir els ulls renovats per a contemplar com un nen, un infant, la sortida del Sol que sempre és gratis, diferent i esplendorosa. Ens cal ara, més que mai, en aquest temps de guerra i de pandèmia, de pujar de nou a la muntanya de la vida amb més Amor i sortir de la Ciutat, de la Terra Baixa, del nostre personalisme, del nostre Jo i del nostre Tenir… Preguntar-nos ara, sincerament: dins el nostre cor, hi ha lloc per fer una petita Transfiguració- Configuració amb Jesús, ara i aquí? Però, amb sinceritat, vivim massa accelerats. Massa estressats. Les xarxes socials demanen moviment, rapidesa, fotos, tuïts i missatges. Si interactues existeixes; sinó, no ets res. Som realment feliços amb tanta tecnologia? La conversió, de seguir Jesús, és com escalar una muntanya alta, que suposa molt d’esforç pujar-la, però, sí, ara més que mai, val la pena construir una casa al cim, per estar a prop de Déu i pregar amb Ell! Moisès i Elies, que són testimonis vius que conversen i parlen amb Jesús, representen la Llei i els Profetes, són la Paraula de Déu feta lletra i norma de Vida.

La Teofania, la Veu del Pare, del núvol estant, és com en el baptisme de Jesús en el riu Jordà (Lc.3:21ss) o en la muntanya Santa del Sinaí, és una Manifestació que ratifica la Paraula Déu: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Sant Benet diu als monjos: “Escolta, fill, les prescripcions del Mestre, para l’orella del teu Cor” (Pròleg a la seva de Regla).

Cadascú de nosaltres ha de valorar, dins del seu Cor, si roman massa a la vall, sense mai pujar a la muntanya, i no veure mai la sortida del Sol que ve del Cel, o bé, si roman sempre a dalt, al cim, com volia Sant Pere. Nosaltres avui ens trobem dalt de la Muntanya de Montserrat, celebrant l’Eucaristia. Sobre el cim de l’Altar, Crist serà present en el seu Cos i la seva Sang, Transfigurat per a tots nosaltres cristians. Diguem com Sant Pere: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt”, sota els peus de Santa Maria.

Diumenge II de Quaresma (28 de febrer de 2021)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (28 de febrer de 2021)

Gènesi 22:1-2.9a.10-13.15-18 / Romans 8:31b-34 / Marc 9:2-10

¿Quin significat té que avui se’ns hagi proclamat l’evangeli de la transfiguració quan ja fa uns dies hem iniciat un camí que ens convida a transformar la nostra vida per posar-la amb sintonia amb el desig de Déu? I molts de nosaltres tenim la sensació que és una crida a la conversió personal. Cadascú ha de transformar la seva vida, cadascú s’ha de convertir. Però el fragment de la carta als romans que hem escoltat no ens en parlava com si es tractés d’un missatge particular, individualitzat, sinó que ens ha parlat com si tots forméssim part d’un col·lectiu; no ens ha dit, ”si tens Déu a favor teu, ¿qui tindràs en contra?”, sinó que hem pogut escoltar: «si tenim Déu a favor nostre, ¿qui tindrem en contra? Penso que és important això, perquè l’experiència que anem fent en aquesta quaresma no és un assumpte purament particular, sinó que conté aquell sentit profund que com a creients, com església, com aplec, hem d’avançar junts.

Nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, vàrem ser cridats. L’evangeli de Sant Marc ens fa veure que l’experiència que relata, és l’experiència dels qui han anat seguint Jesús. En la nostra descoberta de la fe ens hem adonat de les obres meravelloses que va fer Jesús, com també ells (Pere, Jaume i Joan) ho van anar descobrint. L’èxit de Jesús prometia un futur meravellós. Això sí que semblava que era el Regne de Déu; i Pere, endut per l’entusiasme havia proclamat: «Tu ets el Messies», però també cal recordar que Jesús no li agradava aquesta manera de sentir i d’expressar-se, més aviat ell demanava el que avui en diríem discreció; per això Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú.» Calia anar madurant el sentit del camí de la fe. I Jesús començà a instruir-los. Els va anunciar que aquell camí tan esplèndid, ple d’encerts, s’acabaria en una ensulsiada, que semblava que era la desfeta del projecte. Efectivament, Jesús havia anunciat la seva passió i mort en mans dels qui més s’oposaven a la seva acció. Però també és cert que els deia que al cap de tres dies ressuscitaria. D’això feia sis dies. I ara pren Pere, Jaume i Joan, i amb Pere, Jaume i Joan, també ens pren a nosaltres.

Si doncs, d’alguna manera, ens identifiquem amb aquests deixebles, tenint en compte que també hem estat cridats a ser deixebles, Jesús ens porta a una muntanya alta, un lloc on per excel·lència la tradició ens diu que Déu es manifesta profundament i intensament. Amb molt poques paraules l’evangelista ens descriu una experiència que només pot veure el qui creu. Els vestits de Jesús són propis del cel, perquè cap tintorer ens diu, és capaç de deixar-los tan blancs. I és aquí, en aquest context, que hi descobrim, Elias i Moisés, aquells de qui la Història Sagrada ens ha ensenyat la profunda intimitat que havien tingut amb Déu. I conversen amb Jesús. Impactant. Per al qui creu això només revela la glòria de Déu. I Pere es vol quedar en aquest cel. I nosaltres també ens hi quedaríem, oblidant la lluita, les contradiccions, el sofriments i la mort; i afegiríem la pobresa i la pandèmia! L’evangelista ens obre els ulls de sentit de la fe. El núvol és el signe de la presència de Déu, ho sabien molt bé els israelites quan van travessar la prova del desert. Senten la veu dels qui veuen en la fe. Descobreixen dues coses que són fonamentals Jesús és Fill de Déu, i és estimat! ¿Què vol dir per a mi això? I un manament per a tota la vida: Escolteu-lo. Seguir la veu és la nostra guia.

Penso que viure aquesta escena com a protagonistes amb Pere, Jaume i Joan, amb l’Església dels creients que fem camí, guardar-la al fons del cor, conservar aquesta experiència com ho va fer Maria, és llum en la foscor.

L’evangeli d’avui ens convida a trepitjar la realitat. La lluita per la causa que Jesús proclama no s’abandona, tot el contrari, continuarà més i més colpidora. Les perspectives humanes són dures. El sofriment i la mort seran i són presents. Ara, després de l’experiència a la muntanya, escoltar Jesús és l’aliment en aquesta lluita aferrissada que hem de dur a terme, com ell la va dur a terme. No són solament les seves paraules, sinó la seva vida, la seva acció, el sentir-se estimat, el sentir-nos estimats. Potser tenim la sensació de feblesa (la pandèmia és un dels punts que ens la fa sentir… però en molts altres aspectes cadascú la pot anar descobrint, aquesta feblesa), també la pobresa, l’egoisme (només miro per mi i per als meus?) I els altres que necessiten que se’ls tracti justament? Que viuen a prop o molt enllà.

Fixem-nos bé en l’evangeli d’avui, la mirada i la paraula de Jesús no és una causa perduda. Ell els ha dit a Pere, Jaume i Joan, ens ho ha dit a nosaltres, a la comunitat que desitgem seguir-lo, que el Fill estimat ressuscitarà. Ens pot passar el mateix que va passar als primers deixebles i que reflexionem i ens preguntem: què vol dir ressuscitar d’entre els morts? En el camí cap a la Pasqua hi trobarem la resposta, però cal caminar!