Diumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (23 agost 2020)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:33-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes,

En la primera lectura que avui hem sentit del profeta Isaïes ens mostra la crida d’Eljaquim, fill d’Helquies, com a nou servent del Palau del Temple de David, a Jerusalem. Ell rebrà sobre les seves espatlles les insígnies del seu poder: la gran clau i els vestits sagrats. Quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir.

A l’Evangeli d’avui trobem Jesús en un desplaçament al nord d’Israel en els confins de l’actual Líban. A la ciutat de Cesarea de Felip, regió muntanyosa i verda, poc habitada per jueus i de majoria pagana, als peus de la gran muntanya de l’Hermon i en un dels afluents del riu Jordà. En aquest lloc plàcid i tranquil, Jesús, seriós, com si explorés la fe dels seus seguidors i dels Apòstols, fa la triple pregunta d’interpel·lació: “Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Les respostes són molt diferents, però totes de grans personatges d’Israel: “Joan Baptista, Elies, Jeremies”. La tercera pregunta és la més primordial, és la definitiva: “I vosaltres, els dotze, qui dieu que sóc Jo?”. Aleshores, Simó Pere li contestà amb fermesa la seva professió de Fe, en nom de tots els Apòstols i també en nom tots els cristians d’ahir, avui, i sempre: “Vos sou el Messies, el Fill del Déu viu!”. Jesús li respon amb el seu gran elogi a Pere, tot comunicant-li la primera realitat: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs, això t’ho ha revelat el meu Pare del cel” i ara “Tu ets Pere i sobre aquesta Pedra, Jo, edificaré la meva Església”. Cal destacar les paraules: “Jo i Meva”. És Jesucrist personalment qui, sobre la feble espatlla de “Pere-pedra-roca ferma”, construeix el fonament del nou edifici de la seva pròpia Església. No sobre la base del vell Temple de Jerusalem. Jesús és la clau de volta que sosté ferma tota l’Església i nosaltres els Cristians som les pedres vives i ben tallades que formem les parets de l’Església, que és avui, que és ara, i serà sempre a la Terra. No podem mai claudicar per petits terratrèmols, perquè el ciment que uneix les nostres pedres és l’Esperit Sant que viu i és present en tots nosaltres.

La segona realitat és més contundent: “Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel”. No és la clau terrenal, del temple de Jerusalem a les espatlles del jove servent Eljaquim. És, si més no, la Clau del Cel i la Terra!

El lliurament de les claus és sempre un ritual, un pacte, un tracte estipulat entre dues persones. Unes claus poden servir també per a significar la delegació d’un poder amb vista a una missió especial: Donar les claus de casa a uns amics, la clau d’una nova llar familiar o donar la clau d’or d’una ciutat.

Tots hem sofert l’infortuni de perdre les Claus de casa o del cotxe, amb el seu neguit i ansietat per retrobar-les. I sempre és una gran tranquil·litat i alegria recordar el lloc on eren o la persona que ens obre la porta. Però, atenció! No perdem les claus espirituals, aquelles que obren el cor de les persones i les fan més Humanes, més Cristianes, més Espirituals i obren les portes del Cel.

El poder de les claus, avui, ens és una expressió normal i quotidiana. Vivim totalment submergits amb mil claus, contrasenyes, codis i números d’accés, que obren i tanquen relacions personals, portes de propietat, diners o informació. Però sols hi ha una clau de pas, un piu, una clau mestre, que és Jesucrist i la seva única clàusula que ens fa en el nostre contracte estipulat és aquesta: “Reconèixer-lo com a Messies, el Fill del Déu Viu”. I com diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén”.

 

Anton GordilloDiumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Related Posts