Diumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (27 d’agost de 2023)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:3-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes:

La primera lectura d’Isaïes i l’evangeli d’avui ens parlen de claus, símbol de poder: a Eljaquim li eren donades les claus del palau de David, i a Simó-Pere les claus del Regne del Cel. Pensem que això va estar escrit en una època que no era gens fàcil de fer còpies de les claus, no hi havia ni passwords ni claus biomètriques. Així, el posseïdor de la clau podia deixar les portes ben tancades o bé estar segur de quedaven obertes, sense por de cap hacker. Aquest fet de donar les claus, de donar a una persona aquest símbol de poder, ens està parlant de la confiança que mostra el que dóna aquesta clau. Ens parla de la confiança que Jesús té en Simó-Pere, en les seves capacitats perquè es capaç de veure que Jesús “és el Messies, el Fill de Déu viu” (Mateu 16:16)). 

Confiança. Confiança de Déu que, si bé la dóna de forma eminent a Simó-Pere, d’alguna manera, també s’estén a la resta dels cristians i cristianes perquè pel baptisme, tots i totes hem estat consagrats i hem estat cridats a ser sacerdots, reis i profetes. És a dir, que tots els laics i laiques participen del sacerdoci del Crist, en la seva missió profètica i reial (1); són un “llinatge escollit, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui el ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable” (1 Pere 2:9). “Els batejats, en efecte, per la regeneració i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats a ser una habitació espiritual i un sacerdoci sant” (2). 

Fa unes setmanes, el Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat, em va enviar una homilia seva  d’ordenació de cinc preveres i diaques, i en ella deia: No manquen sacerdots; el que manca és que tot cristià sàpiga i prengui consciència de que ell és sacerdot (també les dones). (…) Manquen sacerdots que despertin el sacerdoci dels altres i els animin i ensenyin a viure’l i exercir-ho. El sacerdoci ministerial ha d’estar al servei del sacerdoci comú dels fidels. L’ordenació de cinc (preveres i diaques) ha de servir per despertar el sacerdoci de 500, de 5.000 o de 50.000 ” (3). 

Germans i germanes, pel cristià i per la cristiana, el viure el sacerdoci comú ha de ser oferir-nos nosaltres mateixos com a ofrena a Déu, com diu sant Pau a la Carta als Romans: oferir-vos vosaltres mateixos com a víctima viva, santa i agradable a Déu, aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que es bo, agradable a ell i perfecte” (Romans 12:1-2).

En aquest sentit, l’altra dia preguntava a una noia què em digués que és això de viure el sacerdoci comú, i aquesta va ser la seva resposta: el sacerdoci comú és Ser bona persona. Agradar a Déu intentant ser amables amb tothom. Que la nostra forma de ser i d’actuar mostri d’una manera transparent l’Amor de Déu. Que després de fer un favor a algú no es quedin amb la nostra persona sinó pensant: ¡que bo és Déu!. Perdonant i sent misericordiosos. Deixant-nos acompanyar perquè som fràgils com tothom…”.

No oblideu, germans i germanes, que nosaltres cristians, comptem també amb la confiança de Déu; i que confia en nosaltres perquè ens estima. I nosaltres hem d’estar oberts a Déu a perquè pugui fer-nos ser conscients, com un nou Simó-Pere, de que Jesús “és el Messies, el Fill del Déu viu” (Mateu 16:16). Déu confia en nosaltres, homes i dones del segle XXI: confia, ens estima, tant que ens ha fet fills i filles seus i ha donat la vida del seu Fill primogènit per nosaltres. I aquesta confiança demana una resposta de nosaltres: demana que nosaltres també confiem en Déu, que nosaltres siguem conscients de la nostra responsabilitat per a viure el sacerdoci comú, per poder correspondre el seu Amor amb el nostre amor: Estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix (cf. Mateu 22:36-40). Déu vol ser correspost en la seva estimació envers la humanitat, i això demana que aquest amor s’expressi en fets i no només en paraules boniques: fets d’amor envers Déu i envers el proïsme. A això hem estat cridats pel baptisme: com a fills de Déu que som, tenim el deure de ser testimonis davant els homes i dones del nostre temps de la fe que hem rebut de Déu per mitjà de l’Església (4). Confiança i responsabilitat.

Germans i germanes, malgrat la nostra petitesa, malgrat les nostres febleses, malgrat les nostres incoherències, podem fer-nos nostra l’oració col·lecta amb que pregàvem just abans de les lectures d’avui: perquè Déu ens concedeixi, a nosaltres cristians i cristianes, que estimem allò que Déu ens mana i desitgem allò que ens promet, perquè enmig de les coses inestables i les incerteses del món present, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable (5), es a dir: que confiem i estimem Jesucrist, i que aquesta estimació traspuï responsablement en obres d’amor envers tota la humanitat.  

Que així sigui.

 

Referències:
(1) Cf. Catecisme de l’Església Catòica n. 1268
(2) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 10. Roma, 21 de novembre de 1964
(3) Card. Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat. Homilia del 10 de juny de 2023 amb motiu de l’ordenació de 5 sacerdots i diaques salesians a Atocha, Madrid.
(4) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 11. Roma, 21 de novembre de 1964
(5) Cf. Oració col·lecta del Diumenge XXI de durant l’any, Cicle A.

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Diumenge XXI de durant l’any (21 d’agost de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (21 d’agost de 2022)

Isaïes 66:18-21 / Hebreus 12:5-7.11-13 / Lluc 13:22-30

El començament de l’evangeli que avui ens ha proclamat el diaca, ens situa en context: «Jesús tot fent camí cap a Jerusalem, passava per viles i pobles i ensenyava». Els detalls tenen sovint la seva importància perquè ens ajuden a situar-nos i a donar més valor a les preguntes i a les respostes de Jesús. L’evangeli de Sant Lluc ja ens va fer saber que Jesús es proposava anar a Jerusalem, és un pelegrinatge que, pels qui el seguien i pels qui el volem seguir, esdevé un camí d’aprenentatge de la voluntat de Déu. Jesús a través de les seves paraules va fent una catequesi per a la vida per a tots els qui desitgem seguir-lo perquè, en el seguiment, Jesús ens porti al Regne de Déu. És un camí per anar aprofundint el sentit que ha de tenir la nostra vida, i quin ha de ser el nostre compromís i les conseqüències d’aquest compromís.

La pregunta que se li fa a Jesús pot semblar molt ben intencionada i aclaridora. De fet, no es veu qui en concret li fa la pregunta, potser un apòstol, un altre deixeble que no era a la llista dels dotze i que anava escoltant el que deia i feia… Però el to com es formula la pregunta sembla que el qui la hi fa no tingui res a veure amb ell. Fixem-nos-hi, li diu: «¿són pocs els qui se salven?» És pràctica: fem comptes. Aquesta qüestió potser ens l’hem feta més d’una vegada i potser no hem gosat dir-la en veu alta, però, tanmateix, la resposta ens interessa, perquè vull saber si jo puc ser un d’aquests pocs que se salvaran. I sobretot quan sento que la resposta ens parla de la porta estreta. I continua dient: «Us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran». Vaja, no sembla que sigui fàcil. ¿Quins són els sentiments que ens suscita?

El missatge que ha volgut donar és que no es tracta solament d’escoltar, sinó de posar en pràctica allò que Jesús ha anat ensenyant en el camí cap a Jerusalem. Però no és suficient que hi hagi un grau de coneixement personal com fan servir els qui no se’ls obre la porta, i argumenten: «Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers» I la resposta és: «Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal» Aquí està el punt important. Què hem d’entendre per obrar el mal? Segurament que és simplificar molt la resposta si només diem: quan no hem fet res perquè la justícia de Déu s’obri camí en el nostre món. Sembla que vénen temps especialment difícils que, en certa manera, estem vivint, ja ara, situacions extremadament aterridores en forma de guerra, sense oblidar les situacions de fam que van creixent més i més, o les migracions que s’estan repel·lint amb violència, o tants i tants permisos de treball denegats que deixen les persones en els llimbs més absoluts durant anys i anys. La indiferència en el tracte, que abandona les persones en una autèntica soledat i desemparament, també és profundament injusta. En el camí cap a Jerusalem, el que ensenya i practica Jesús és l’atenció a l’altre; una atenció que s’ha de vestir amb amor. El mal és la indiferència i el desamor en tots els camps de la vida.

A l’evangeli d’avui hi ha una altra part. La pregunta que li feien a Jesús era si serien pocs els qui se salvarien. Sembla que ara respon Jesús, com si digués: pocs? I convida a alçar la mirada i no quedar-se mirant  un cercle més aviat reduït. Les mirades egòiques sempre són d’horitzons de poc abast. Però la perspectiva de Déu és l’eternitat de la història de la fe. És l’experiència de vida d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, amb tots els qui s’han compromès a fons en aquesta història de fe com són els profetes. Al Regne de Déu tothom hi pot tenir el seu lloc a taula, gent d’orient i d’occident, del nord i del sud. D’arreu. I com ho podem entendre? Vivint a fons el que hem pogut assaborir en el cor: la resposta al salm que hem cantat: Aneu, anuncieu l’Evangeli per tot el món. I ho farem des de la nostra experiència de sentir-nos salvats. Perquè com deia el salm: el seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà sempre. Si et mires a tu, veuràs la teva pobresa, si mires el seu amor i la seva fidelitat hi trobaràs la seva gràcia, el seu amor, el seu desig de què participis a la seva taula. La taula del Regne on tots hi som convidats.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (21 d’agost de 2022)

Diumenge XXI de durant l’any (22 d’agost de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (22 d’agost de 2021)

Josuè 24:1-2.15-18 / Efesis 5:21-32 / Joan 6:60-69

 

Benvolguts Germans i Germanes:

Totes les lectures d’aquest diumenge ens parlen d’ Eucaristia, de llibertat, de fidelitat, de confessió de fe i d’aliança matrimonial.

La primera lectura que avui, ens ha estat proclamada, és l’Aliança de Siquem, sota la muntanya del Garizim, avui el poble de Nablus. Josuè, l’ajudant i successor de Moisès, manté un diàleg amb totes les tribus d’Israel, amb els seus  caps, jutges, ancians i magistrats. Ell amb la seva autoritat els exhorta a creure només en Déu i els demana de deixar, els altres deus que els seus pares havien adorat quan estaven a la regió occidental de l’Eufrat i a Egipte. Josuè sap que des del pas del Mar Roig, el Poble d’Israel és lliure, i per això els fa escollir; ¡No hi ha de cap manera un terme mig!: “Ell i la seva Família han decidit d’adorar el Senyor!”. La llibertat, en primer lloc, els obliga a haver d’escollir, a haver de triar on posen la seva esperança. I el poble d’Israel tria el Senyor: “Mai de la vida, nosaltres, no abandonarem el Senyor, el nostre Déu”. Avui dia volem ser lliures del tot, però ens consta triar, ens costa prendre decisions fermes, contundents, radicals i per sempre. Se’ns fa molt difícil d’entendre que el camí de la vida i el camí Cristià, impliquen una fermesa, un decidir-se constantment. Ens fa por triar una opció que vol dir eliminar-ne d’altres, però la vida és així i això és avançar. Desgraciadament, l’opció contrària, es quedar-se en un estat d’adolescència permanent. O aquella persona nerviosa que cerca en tot i per a tot una data de caducitat, un codi de barres de finitud.   

En la segona lectura, de la carta als Cristians d’Efes, se’ns parla del matrimoni, que és una opció lliure, un compromís, una aliança d’Amor recíproca, i també, de submissió mútua, d’estimació i amor total dels dos esposos.  És sempre una llibertat total, i no és autèntica llibertat total si no va acompanyada de la fidelitat i de la responsabilitat mútua.  Si hi ha autèntic Amor, no hi ha ni primer ni segon, hi ha solament un Matrimoni, una Família Cristiana, una escola d’Amor, una escola de servei. L’apòstol Sant Pau, arriba a comparar, com un “gran misteri”, aquesta estimació total. “Crist és el Cap i Salvador de l’Església, que és com el seu cos”. Com una sola família, i un sol l’Amor recíproc, del Crist i la seva Església.

L’Evangeli que el Diaca ens ha proclamat, és l’epíleg final del capítol sisè de Joan, el Pa de Vida. Trobem Jesús a la ciutat de Cafarnaüm a la riba del llac de Tiberíades a la regió de Galilea. Jesús en mig de la gentada demana a tots els seus seguidors,  (Apòstols, Homes i Dones, Mestres de la Llei i Curiosos), la seva fidelitat total a Ell. Però les seves Paraules, que són Esperit, i són Pa de Vida, i que és Do del Pare de reconèixer Jesús com a Senyor, aboquen a molts deixebles a una situació de crisis, d’abandó. Troben incomprensible el seu llenguatge d’exigència personal. Seguien el Mestre exteriorment, però no havien arribat a admetre’l interiorment. Jesús molt conscient  de la greu situació interroga els mateixos Apòstols amb una pregunta decisiva, transcendental i crucial: “¿Vosaltres també em voleu deixar?” Ara toca a tots de decidir-nos, d’escollir, de triar amb llibertat, es tracta del tot o res!  Simó Pere pren la Paraula en nom de tota l’Església d’ahir, avui i sempre, i fa la seva sincera, humil i confiada professió de FE amb Paraules del Pescador:  “Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”. Paraules simples que manifesten una gran confessió de Fe. Ser seguidor de Jesús avui, suposa mantenir fermament els propis criteris davant la general incomprensió i fins i tot davant el menyspreu actiu social. 

*Antiga Aliança del poble d’Israel a Siquem.

*Aliança d’amor Matrimonial. 

*Finalment la nova Aliança de Sant Pere i l’Església a Cafarnaüm.

Germans i Germanes. Les lectures d’avui ens porten i ens han preparat el camí vers l’Eucaristia, la gran acció de gràcies que estem celebrant. Participem doncs activament de la Taula del Pa de Vida que és menjar el seu Cos i beure la seva Sang, penyora i esperança, de vida eterna vers la qual tots tendim. Que Jesús- Sagramentat sigui la nostra força, la nostra generositat i el nostre Amor Alliberador. Amén.

“Jesucrist va ser pobre en el seu naixement, més pobre durant la seva la seva vida terrena i extremadament pobre en la Creu”  (Sant Bernat).

 

 

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (22 d’agost de 2021)

Diumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (23 agost 2020)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:33-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes,

En la primera lectura que avui hem sentit del profeta Isaïes ens mostra la crida d’Eljaquim, fill d’Helquies, com a nou servent del Palau del Temple de David, a Jerusalem. Ell rebrà sobre les seves espatlles les insígnies del seu poder: la gran clau i els vestits sagrats. Quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir.

A l’Evangeli d’avui trobem Jesús en un desplaçament al nord d’Israel en els confins de l’actual Líban. A la ciutat de Cesarea de Felip, regió muntanyosa i verda, poc habitada per jueus i de majoria pagana, als peus de la gran muntanya de l’Hermon i en un dels afluents del riu Jordà. En aquest lloc plàcid i tranquil, Jesús, seriós, com si explorés la fe dels seus seguidors i dels Apòstols, fa la triple pregunta d’interpel·lació: “Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Les respostes són molt diferents, però totes de grans personatges d’Israel: “Joan Baptista, Elies, Jeremies”. La tercera pregunta és la més primordial, és la definitiva: “I vosaltres, els dotze, qui dieu que sóc Jo?”. Aleshores, Simó Pere li contestà amb fermesa la seva professió de Fe, en nom de tots els Apòstols i també en nom tots els cristians d’ahir, avui, i sempre: “Vos sou el Messies, el Fill del Déu viu!”. Jesús li respon amb el seu gran elogi a Pere, tot comunicant-li la primera realitat: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs, això t’ho ha revelat el meu Pare del cel” i ara “Tu ets Pere i sobre aquesta Pedra, Jo, edificaré la meva Església”. Cal destacar les paraules: “Jo i Meva”. És Jesucrist personalment qui, sobre la feble espatlla de “Pere-pedra-roca ferma”, construeix el fonament del nou edifici de la seva pròpia Església. No sobre la base del vell Temple de Jerusalem. Jesús és la clau de volta que sosté ferma tota l’Església i nosaltres els Cristians som les pedres vives i ben tallades que formem les parets de l’Església, que és avui, que és ara, i serà sempre a la Terra. No podem mai claudicar per petits terratrèmols, perquè el ciment que uneix les nostres pedres és l’Esperit Sant que viu i és present en tots nosaltres.

La segona realitat és més contundent: “Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel”. No és la clau terrenal, del temple de Jerusalem a les espatlles del jove servent Eljaquim. És, si més no, la Clau del Cel i la Terra!

El lliurament de les claus és sempre un ritual, un pacte, un tracte estipulat entre dues persones. Unes claus poden servir també per a significar la delegació d’un poder amb vista a una missió especial: Donar les claus de casa a uns amics, la clau d’una nova llar familiar o donar la clau d’or d’una ciutat.

Tots hem sofert l’infortuni de perdre les Claus de casa o del cotxe, amb el seu neguit i ansietat per retrobar-les. I sempre és una gran tranquil·litat i alegria recordar el lloc on eren o la persona que ens obre la porta. Però, atenció! No perdem les claus espirituals, aquelles que obren el cor de les persones i les fan més Humanes, més Cristianes, més Espirituals i obren les portes del Cel.

El poder de les claus, avui, ens és una expressió normal i quotidiana. Vivim totalment submergits amb mil claus, contrasenyes, codis i números d’accés, que obren i tanquen relacions personals, portes de propietat, diners o informació. Però sols hi ha una clau de pas, un piu, una clau mestre, que és Jesucrist i la seva única clàusula que ens fa en el nostre contracte estipulat és aquesta: “Reconèixer-lo com a Messies, el Fill del Déu Viu”. I com diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén”.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)