Diumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (14 de febrer de 2021)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11:1 / Marc 1:40-45

 

Benvolguts germans i germanes:

En l’Evangeli d’avui trobem Jesús en la seva terra de Galilea, tot predicant en les sinagogues, curant malalts i fent el bé. Aquestes verdes contrades del nord del país, territoris molt fèrtils, eren i són la regió més productiva de tota la zona. La seva forma de vida, social i religiosa, era molt pacífica, tranquil·la i tolerant; menys rigorosa, a diferència dels seus germans del sud, Judea i Jerusalem. Tot això comportava una idiosincràsia en la seva forma de vida i de treball; fins i tot, amb una pronúncia, un accent dialectal, diferent de la resta d’Israel (Mateu 26:73).

En aquest ambient ens trobem avui que un leprós sense nom, de Galilea, un ésser impur, amb vestits esquinçats, escabellat i tapat fins la boca, s’acosta a Jesús. No l’acompanya ningú, viu en la total soledat. Porta en la seva pell la marca clara de la seva exclusió. És una persona rebutjada totalment per la Llei, marginada, s’aferra a l’única possibilitat que li queda. El leprós sense nom, transgredint la Llei, trencant totes les normes, s’acosta a Jesús, se sent brut, no li parla de la seva malaltia i, en un fet inaudit, no per submissió sinó per total confiança, s’agenolla i proclama la seva súplica, amb tota humilitat: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús es commou en veure als seus peus aquell ésser humà desfigurat per la malaltia. Aquell home representa la solitud humana i la desesperació de tants estigmatitzats d’avui dia per la pandèmia que vivim i patim. Jesús se’n compadeix, no l’exclou, sinó l’integra, no el condemna, sinó que se solidaritza amb ell. L’estimació i l’amor de Déu per totes les persones no coneix cap marginació. Tots som Presència i Santuari del Cos de Crist. Temples de l’Esperit Sant, que habita en nosaltres, com diu l’apòstol Sant Pau. (1C 3,16 i 6,19). Avui, més que mai, cal un desvetllament de la consciència de la nostra dignitat humana, des del primer moment de vida, fins el darrer sospir.

Jesucrist és Senyor de vida i estima profundament. Ell és molt sensible al patiment, però… també era provocador trencant les normes, amb el seu costum insòlit de menjar i parlar amb “publicans, pecadors, prostitutes, cobradors d’impostos, mestres de la Llei, gent indesitjable i, sobretot, rompre el repòs sagrat del dissabte”.

Jesús, transgredint la Llei i trencant totes les normes, va estendre la seva mà buscant el contacte de la pell llatzerada del leprós sense nom, el “tocà” i li digué: “Sí que ho vull: queda pur”. A l’instant, la lepra desaparegué i quedà pur. Jesús és vida, i en Ell reviu el leprós. Jesús dóna la mà a Sant Pere a la Barca, Mt.14,31. Dóna la mà a la filla de Jaire, Mc.5,41. Dóna la mà a la sogra de Pere, Mc. 1,31. Jesús tocà el fill únic de la viuda de Naín, que era mort i el retornà a la vida. Lc 7,14. Jesús és la Resurrecció! La guarició dels leprosos és un dels signes a que Jesús remet els dos deixebles de sant Joan Batista quan l’interroguen si és Ell el Messies ( Lc.7, 18-28).

Segons l’antiga tradició, sobre la puresa ritual, del llibre del Levític, el contacte físic, amb leprosos, malalts, morts, convertia automàticament l’altre en una persona impura, que no podia participar del culte i que s’havia de separar de la resta del poble escollit. Jesús és la puresa total que de cap manera el mal no pot vèncer. Ell és la nova Llei que ens mana d’estimar-nos els uns els altres seguint el seu exemple de vida. La principal preocupació no ha de ser la normativa ritual, sinó la netedat interior del cor, fer el bé. El cor de Jesús és el Bé Suprem i l’Amor Infinit.

Però, el jove leprós sense nom, Galileu, marginat i transgressor, és desobedient i indolent a la prescripció del Senyor de presentar-se al Temple i de mantenir un silenci discret dels fets. Ell és ara un nou missioner de la Bona Nova de Jesús de Natzaret. Camina i predica per tota la Galilea. La seva joia, la seva purificació no pot ser guardada, no pot ser reclosa en la intimitat d’una sola persona, cal divulgar-la arreu i a tothom.

Germans i germanes, des del nostre eurocentrisme, discriminem de forma conscient o inconscient: Sempre que excloem de la convivència social, negant la nostra acollida; sempre que no compartim amb els països del Tercer Món la vacuna, el vaccí del Covid 19, ens estem allunyant greument del Missatge de Jesús de Natzaret.

Avui, diumenge, estem tots invitats a votar els representants del nostre Parlament. És un deure cívic, que el Concili Vaticà II exhortà vivament a tots els cristians de cara a la participació activa dins la societat. És un dia difícil, tots ho sabem, però amb les mesures adequades, i amb molta paciència, tenim novament una oportunitat per a expressar el nostre vot democràtic.

Abadia de MontserratDiumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Festa de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (27 desembre 2020)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52

 

Benvolguts germans i germanes:

Entremig de les grans solemnitats de Nadal, cap d’any i Reis trobem, dins l’octava, la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, que aquest any s’escau en diumenge, memòria de Sant Joan Evangelista.

Sant Josep Manyanet, pelegrí i devot de Montserrat, deia: “Fer del món una família, i cada Família un Natzaret”. La festa d’avui ens convida a tots nosaltres a contemplar la vida interior, domèstica i casolana, de la petita i gran Família de Jesús, que vivia a Natzaret, en un senzill llogaret, un lloc petitíssim, de la regió de la Galilea, totalment desconegut en l’Antic Testament, ignorat en el Talmud Jueu, i que l’historiador romà Flavi Josep desconeixia totalment. Una localitat remota que el mateix Apòstol Natanael (conegut com a Bartomeu) exclamà: “De Natzaret pot sortir res de bo?” (Jo 1,46). O com deien els fariseus: “De Galilea no en surt cap dels Profetes!” (Jo 7,52). És en aquest petit poblet on Jesús vivia, amb els seus pares, una vida retirada, normal, de treball, estudi, joia i festa, de contemplació i silenci. Ens diu l’evangelista sant Lluc que hem sentit avui: “La Família tornà a la Galilea, al seu poble de Natzaret. I l’infant creixia i s’enfortia ple d’enteniment”. “Els era obedient, progressava en saviesa i augmentava en gràcia tant davant de Déu com davant dels homes”. (Lc 2, 39-52). Jesús era reconegut com a Natzarè pel seu origen familiar, perquè així es complís l’oracle dels profetes: “Li diran Natzarè!” (Mt 2,23). És sobre aquestes venerables ruïnes, ben fonamentades, d’aquesta petita casa-cova, que els primers cristians construïren ràpidament una primitiva Església, que destruïda, enderrocada, reedificada i restaurada més de sis vegades és avui dia la gran Basílica de l’Anunciació de Natzaret.

El Papa Sant Pau VI. en el seu determinant viatge a Terra Santa de 1964, una visita històrica que encara avui roman viva i actual, deia: “Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és la (casa) on s’inicia el coneixement de l’Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil, i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí a Natzaret s’aprèn, fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida Familiar”.

Estem vivim un temps marcat per la dolorosa pandèmia, que desgraciadament es resisteix a marxar del nostre petit planeta i, per dissort, hem hagut d’aprendre a conviure-hi des del començament de la Quaresma passada. Mascaretes que no ens deixen veure l’expressivitat del rostre, obligats a mantenir les distàncies socials, els líquids desinfectants, aïllament total, bombolla familiar, aforament, nous gestos per saludar-nos, teletreball, i la dita nova normalitat… Patim unes restriccions laborals molt fortes motivades sobretot pel Coronavirus, falta de moviments, de treball, de relacions interpersonals i socials, així com la pèrdua de familiars estimats sense poder acompanyar-los i fer un dol cristià; pensem ara, sobretot, en les residències i hospitals. Tot això ens era totalment impensable… i no fa, ni tant sols, un any!

El confinament general o parcial, motivat pel Covid-19, ha comportat un ritme de vida familiar molt més interior, més casolà. Una forma diferent de viure: les hores, els dies i les setmanes reduïts dins una petita llar o residència. Per a moltes cases ha estat un temps d’enfortiment dels lligams matrimonials i familiars, de viure un període de comunió, d’obligació familiar i de llibertat. Una Escola de perdó que no és mai fàcil, on cada membre de la família té la seva responsabilitat. Una presència d’amor cristià

generós, gratuït i viu. Una petita Església domèstica amb les virtuts de la casa de Natzaret.

Desgraciadament, per a moltes altres llars ha estat un temps de trencament definitiu i com sempre els més perjudicats són els fills petits que amb el seu silenci manifesten, calladament, el seu trist dolor. Tot matrimoni és donar, però també és rebre i compartir, en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia tots els dies de la vida.

Hi ha, però, un altre grup, molt gran, de famílies que viuen un: “Statu quo” de facto; un aïllament personal, amb unes fronteres invisibles, però palpables. Un poderós individualisme del meu “jo personal”. Un silenci significatiu, fomentat sobretot amb les noves tecnologies. Un suportem i et suportaré. Tots recordem perfectament els dies negres, de boira, de mal, però ens costa molt de reviure, de repensar els dies de joia i d’alegria? La festa d’avui és una petita invitació a trencar el gel, a parlar i a fomentar el que ens uneix i no el que ens divideix, a viure amb dignitat segons el model de la família de Natzaret. Com ens diu Sant Benet: “Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s’hagi renyit” i “el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú” (capítols IV i LXX).

Com deia el Papa Benet XVI en la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona: “Tots necessitem tornar a Natzaret per contemplar sempre de nou el silenci i l’amor de la Sagrada Família, model de tota vida familiar cristiana” (7-11-2010). “Fer del món una família, i cada família un Natzaret” (Sant Josep Manyanet). Permeteu-me, per acabar, aquesta petita pregària de Nadal:

Senyor Jesús, que en són de grans totes les teves obres! Dóna’ns un esperit silenciós com sant Josep, i un cor obert, contemplatiu, acollidor com Santa Maria, perquè ens sadollem sempre mirant la vostra presència dins el petit Pessebre del nostre cor. Amén. Bones Festes!

 

Abadia de MontserratFesta de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Diumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (23 agost 2020)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:33-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes,

En la primera lectura que avui hem sentit del profeta Isaïes ens mostra la crida d’Eljaquim, fill d’Helquies, com a nou servent del Palau del Temple de David, a Jerusalem. Ell rebrà sobre les seves espatlles les insígnies del seu poder: la gran clau i els vestits sagrats. Quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir.

A l’Evangeli d’avui trobem Jesús en un desplaçament al nord d’Israel en els confins de l’actual Líban. A la ciutat de Cesarea de Felip, regió muntanyosa i verda, poc habitada per jueus i de majoria pagana, als peus de la gran muntanya de l’Hermon i en un dels afluents del riu Jordà. En aquest lloc plàcid i tranquil, Jesús, seriós, com si explorés la fe dels seus seguidors i dels Apòstols, fa la triple pregunta d’interpel·lació: “Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Les respostes són molt diferents, però totes de grans personatges d’Israel: “Joan Baptista, Elies, Jeremies”. La tercera pregunta és la més primordial, és la definitiva: “I vosaltres, els dotze, qui dieu que sóc Jo?”. Aleshores, Simó Pere li contestà amb fermesa la seva professió de Fe, en nom de tots els Apòstols i també en nom tots els cristians d’ahir, avui, i sempre: “Vos sou el Messies, el Fill del Déu viu!”. Jesús li respon amb el seu gran elogi a Pere, tot comunicant-li la primera realitat: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs, això t’ho ha revelat el meu Pare del cel” i ara “Tu ets Pere i sobre aquesta Pedra, Jo, edificaré la meva Església”. Cal destacar les paraules: “Jo i Meva”. És Jesucrist personalment qui, sobre la feble espatlla de “Pere-pedra-roca ferma”, construeix el fonament del nou edifici de la seva pròpia Església. No sobre la base del vell Temple de Jerusalem. Jesús és la clau de volta que sosté ferma tota l’Església i nosaltres els Cristians som les pedres vives i ben tallades que formem les parets de l’Església, que és avui, que és ara, i serà sempre a la Terra. No podem mai claudicar per petits terratrèmols, perquè el ciment que uneix les nostres pedres és l’Esperit Sant que viu i és present en tots nosaltres.

La segona realitat és més contundent: “Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel”. No és la clau terrenal, del temple de Jerusalem a les espatlles del jove servent Eljaquim. És, si més no, la Clau del Cel i la Terra!

El lliurament de les claus és sempre un ritual, un pacte, un tracte estipulat entre dues persones. Unes claus poden servir també per a significar la delegació d’un poder amb vista a una missió especial: Donar les claus de casa a uns amics, la clau d’una nova llar familiar o donar la clau d’or d’una ciutat.

Tots hem sofert l’infortuni de perdre les Claus de casa o del cotxe, amb el seu neguit i ansietat per retrobar-les. I sempre és una gran tranquil·litat i alegria recordar el lloc on eren o la persona que ens obre la porta. Però, atenció! No perdem les claus espirituals, aquelles que obren el cor de les persones i les fan més Humanes, més Cristianes, més Espirituals i obren les portes del Cel.

El poder de les claus, avui, ens és una expressió normal i quotidiana. Vivim totalment submergits amb mil claus, contrasenyes, codis i números d’accés, que obren i tanquen relacions personals, portes de propietat, diners o informació. Però sols hi ha una clau de pas, un piu, una clau mestre, que és Jesucrist i la seva única clàusula que ens fa en el nostre contracte estipulat és aquesta: “Reconèixer-lo com a Messies, el Fill del Déu Viu”. I com diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén”.

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Diumenge III de Pasqua (26 abril 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (26 abril 2020)

Fets dels Apòstols 2:14.22-33 – 1 Pere 1:17-21 – Lluc 24:13-35

 

Benvolguts germans i germanes:

No sé si mai heu fet aquesta experiència tot realitzant un viatge en cotxe: si la companyia és alegre, el trajecte és curt i ràpid, però… si els coneguts són gent trista i sorneguera, el recorregut és llarg i carregós. Avui trobem, tot fent camí, els dos deixebles del poble d’Emmaús a les rodalies de la capital de Jerusalem. Descoratjats, tristos i desmotivats, discuteixen entre ells dos dels fets ocorreguts en els últims dies a la Ciutat Santa. L’Evangelista Sant Lluc ens diu el nom d’un d’ells: es deia Cleofàs, molt probablement de la família de Jesús, però no pertanyent al grup dels onze Apòstols. Desgraciadament, no ens diu el nom del segon seguidor. Els Sants Pares de l’Església ens inviten a tots nosaltres els Cristians a inscriure el nostre propi nom en el lloc del pelegrí desconegut: “Cleofàs i Maria, Cleofàs i Joan o Cleofàs i Simeó”. Tots, tots nosaltres som el segon deixeble, que fem el camí de la Vida amb Jesús el costat i, desgraciadament, no el reconeixem present en el dia a dia de la nostra Vida.

En aquestes hores baixes de llarg confinament pel Covid-19 Jesús ens parla a cau d’orella i ens diu paraules d’amor, d’esperança, de companyia, de presència; sols ens falta col·locar-nos a la seva freqüència, en el seu dial de la fraternitat i de l’estimació. Ell és realment a la nostra dreta. Ell és la nostra companyia en el camí. Desmuntem tota mena de solituds, esguardem els ulls dels veïns, fem una xerrada llarga amb els nens, amb els nostres avis, col·laborem amb petits gestos amb la societat, amb l’Església, amb Càritas. Si tots aportem el nostre granet de sorra, entre tots fem una platja, perquè Tu, siguis qui siguis, ets el segon deixeble estimat!

Jesús se’ls fa trobadís i es posa a caminar el seu costat. No els fa cap retret per la seva deserció, per la seva fugida, ni per la seva poca fidelitat. Sols els fa una breu pregunta: “De què discutíeu entre vosaltres, tot caminant?”. La resposta transmet una experiència d’abatiment, de derrota, de retirada general pel que s’havia esdevingut dies enrere a Jerusalem. El simple diàleg deixa entreveure la seva petita Fe: “Jesús, un profeta poderós en obres i paraules, alliberador d’Israel, mort crucificat ara fa tres dies”. Havien sentit rumors que unes dones esverades deien que era viu, però no les hem cregudes -la seva paraula no era vàlida socialment-. Alguns dels deixebles han vist el sepulcre buit, però a Ell no l’han vist pas. Tot fet camí de conversió, amb la bona companyia del Senyor que abrusava de joia els seus cors, Jesús els exposava el sentit de totes les escriptures que es referien a Ell. Mentrestant, el dia ja declinava i els dos deixebles inviten amb insistència a sopar el bon amic de viatge. Jesús va entrar a la casa, va seure a taula i va prendre el lloc reservat de la presidència: Ell és el Mestre i Senyor, Ell és el cap de casa, el gran de la família, que ha de beneir, partir i repartir el pa de comunió. Jesús va passar de ser convidat en un segon terme a invitar Ell al banquet els seus estimats deixebles de camí. És en aquest precís moment, de la fracció del pa, que als dos deixebles se’ls obren els ulls i reconeixen el Crist Ressuscitat. Plens de joia i d’alegria, surten de la casa i refan ràpidament el camí de tornada a Jerusalem. Ells són ara els nous missioners de la Bona Notícia a la comunitat Apostòlica dels onze: “Realment, al Senyor Ressuscitat l’hem reconegut quan partia el pa”.

L’Evangeli d’Emmaús és, en definitiva, una gran Eucaristia digna d’atenció: l’escolta de la Paraula en el camí. Explicar el sentit de les Escriptures, l’homilia. Una casa i seure a taula en comunitat. Consagració, partir i repartir el pa, i finalment sortir a missionar arreu la Bona Nova que Jesús és viu i que es fa company nostre en el camí de la Vida Terrenal.

Deia Sant Agustí: “Quan partim el pa en l’Eucaristia Dominical i reconeixem tots el Senyor: tu que creus en Ell, tu que portes el nom de Cristià, tu que escoltes les Paraules Divines trobaràs en fraccionar el pa la seva presència real, perquè Ell no és mai absent”, és sempre present al teu costat.

Germans i germanes: avui al vespre celebrarem la Vetlla de Santa Maria i demà la seva gran Solemnitat. Ella, que és Senyora de Montserrat, Patrona i Princesa de Catalunya, converteixi aquest dolorós camí del Coronavirus en “via lucis”, camí de llum, curació i normalitat social sota l’abric del vostre mantell blau. Mare de Déu Bruna: implorem de la vostra protecció en totes les necessitats hospitalàries. Rosa d’abril, Verge Moreneta de la Serra, gloriosa i sempre beneïda, pregueu per tots nosaltres. Amén.

Abadia de MontserratDiumenge III de Pasqua (26 abril 2020)