P. Valentí Tenas | Abadia de Montserrat

Diumenge III de durant l’any (22 de gener de 2023)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (22 de gener de 2023)

Isaïes 8:23b-9:3 / 1 Corintis 1:10-13 / Mateu 4: 12-23

Benvolguts germans i germanes,

En les primeres paraules de l’Evangeli d’avui ens trobem dos grans personatges del Nou i de l’Antic Testament. El primer és Sant Joan Baptista, el nou profeta Elies, i amb la seva missió concreta i específica: “De preparar el camí del qui havia de venir”. El Baptista era el precursor, el manifestador per a reconèixer l’Elegit, el Messies, Jesús, Llum del món, l’Anyell de Déu i batejar-lo. El rei Herodes Antipes empresonà i decapità Joan, a la fortalesa de Maqueront, per instigació de la seva il·legítima muller Herodies, mare de Salomé. Jesús, en saber-lo, no tornà a Natzaret, sinó que s’exilià a la ciutat de Cafarnaüm, lloc de confluència de camins del mar i la muntanya, vora el gran llac de Tiberíades, regió coneguda popularment com “País de Zabuló i de Neftalí, Galilea dels Gentils o del Pagans”.

El segon personatge que hem sentit a la primera lectura és el Profeta Isaïes (podem veure la seva imatge al centre de la nau de la Basílica, a la vostra dreta). Ell profetitzà 800 anys A.C. tots els oracles del Servent de Jahvé i la vinguda del Messies el Salvador. Avui ens diu: “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”. Jesús és la Llum del món pels qui el busquen i el cerquen de tot cor. Tot cristià normal és flama, mirall de llum, d’alegria, persona de joia i llibertat. Diu el cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella, que “tota petita comunitat o parròquia, tant de la ciutat com dels pobles, són senzilles flames de Llum, són presència Cristiana viva, concreta, simple i vacil·lant, però flama! que brilla i fa Llum dins la nostra difícil societat actual”. No podem dir, de cap manera, i tranquil·lament “durant molts anys m’he reservat la meva fe per a la meva intimitat privada”.

Jesús ens diu: “Convertiu-vos, que el Regne del Cel és a prop”. És una invitació, una crida a girar-nos vers Déu. No es tracta només d’esdevenir bones persones de cop, sinó de tornar a aquell Jo que és bo dins de nosaltres mateixos. Per això, la conversió no és trista, és el descobriment de la veritable alegria que glateix dins la profunditat del nostre petitíssim cor humà. Convertir-se és simplement donar un vas d’aigua, parlar amb aquella persona gran desconeguda al replà o a l’ascensor de casa teva; dir bon dia, bona nit, adéu, com esteu…? consolar els qui ploren. Compassius amb els qui passen fam, dolor o guerra. Pacificadors en tot esdeveniment i en tot lloc; nets de cor, per dir sempre una paraula de vida, un mot escaient, de Bona Nova, de joia, d’amor, de pau. I, sobretot, ferms davant el mal, que en tot moment hi és sempre present i actuant desgraciadament.

En el riu Jordà Jesús revela la seva filiació Divina. Avui, en el llac de Galilea, comença la seva manifestació, la seva Missió. Ell, tot vorejant-lo, veu dos germans, Simó-Pere i Andreu, que estaven tirant el filat. Els crida i els diu: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Una mica més endavant fa el mateix amb altres dos germans, Jaume i Joan, que eren a la barca, reparant les xarxes. Tots, ràpidament, deixant família i treball segueixen la veu del Mestre. Jesús no els va prometre res, no els va assegurar la vida, una casa o uns diners. No, simplement els va cridar i ells van respondre: “Aquí em teniu! Sóc aquí!”. Missatge, crida, resposta i seguiment. Sant Benet ens diu: “Escolta, fill, les prescripcions del Mestre: para-hi l’orella del cor i acull l’exhortació del Pare Amorós, i posa-la en pràctica”.

L’Evangeli d’aquest diumenge finalitza amb Jesús en missió. Ell predica a les sinagogues, ensenya la Paraula, la Bona Nova i sana la gent de tota malaltia. Tot això, mentre viatjava per la Galilea, País de Zabuló, de Neftalí, terra de pagans, que ara veuen personalment una gran Llum, que és Jesús de Natzaret, el Senyor. Triple Missió de Crist, i Triple missió de l’Església: “Ensenyar, anunciar i guarir”. Ser pescadors d’homes.

Germans i germanes: en aquest Diumenge de la Paraula és Jesús mateix qui ens parla i ens convida a construir la nostra vida sobre les seves Paraules de Vida. Sant Jeroni ens diu: “Desconèixer les Escriptures és desconèixer Crist”. Preguem, avui, especialment, per aquells països on, per tenir simplement un petit Nou Testament pot significar molts mesos de presó; o distribuir Bíblies, o ser cristià públicament pot comportar penes de mort, amb el silenci de tot el continent europeu.

Diumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (13 de març de 2022)

Gènesi 15:5-12.17-18 / Filipencs 3:17-4:1 / Lluc 9:28b-36

Benvolguts germans i germanes:

Aquest segon diumenge de Quaresma ens és una crida a la conversió i a un seguiment més intens i més ferm de seguir Jesucrist, el nostre Salvador. Jesús, que tenia una gran predilecció per les muntanyes, per contemplar el Sol que ve del cel. Ací, a Montserrat, cada dia, les grans sortides de Sol són sempre diverses i esplèndides, i les més discretes postes de Sol entre les muntanyes sempre són de postal. Meravelles, que, dia rere dia, són irrepetibles, úniques i diferents. Com deia el Pare Basili Girbau, últim monjo ermità de Montserrat: “De pel·lícula i gratis”.

Entre les diverses muntanyes del Nou Testament hi trobem la de les Benaurances, la muntanya de les Temptacions o de la Quarantena del diumenge passat a Jericó. La muntanya de les Oliveres, el gran massís del Hermon a Cesarea de Filip, la serralada de Jerusalem i la muntanya d’avui, el Tabor, que domina tota la plana Jezrael. En el seu cim (590 metres) hi ha la gran Basílica de la Transfiguració i les restes d’un Monestir Benedictí antiquíssim (s. VII).

A l’Evangeli que avui hem escoltat el Senyor invita a pujar i a pregar a la muntanya a tres dels seus deixebles de més confiança: Sant Pere i els Fills de Zebedeu, Jaume el Major i el seu germà Joan, el deixeble estimat. Sant Pau els reconeix com a columnes de l’Església (Gal 2:9) i són els mateixos que vetllaran a l’hort de Getsemaní a la nit de la seva Passió (Mt.26: 36ss.).

Jesús pujà a la muntanya per a pregar i va ser en oració que es va tornar el seu vestit blanc com la neu, i el seu rostre resplendent i lluminós com “Aquell Sol que ve del Cel”. La Transfiguració ens convida a contemplar, d’ara endavant, la Glòria i la Majestat de Jesús Ressuscitat Vivent i Gloriós per sempre. Ell és el nostre Redemptor i la nostra Salvació. Com ens diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Jesucrist, el Senyor, transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós” (Fl.3.17ss).

La nostra vida terrenal és com una muntanya molt alta, que cal coronar-la… Que no vol dir aplanar-la, que no vol dir destruir-la, perquè la nostra vida humana té sempre molt de VALOR, des del primer moment fins el final. A mesura que vivim, en el dia a dia, ens anem transformant físicament amb el pas dels anys. Un pas del temps al llarg del qual cal no defallir en el camí de pujada, de la vida creixent. Ens cal tenir els ulls renovats per a contemplar com un nen, un infant, la sortida del Sol que sempre és gratis, diferent i esplendorosa. Ens cal ara, més que mai, en aquest temps de guerra i de pandèmia, de pujar de nou a la muntanya de la vida amb més Amor i sortir de la Ciutat, de la Terra Baixa, del nostre personalisme, del nostre Jo i del nostre Tenir… Preguntar-nos ara, sincerament: dins el nostre cor, hi ha lloc per fer una petita Transfiguració- Configuració amb Jesús, ara i aquí? Però, amb sinceritat, vivim massa accelerats. Massa estressats. Les xarxes socials demanen moviment, rapidesa, fotos, tuïts i missatges. Si interactues existeixes; sinó, no ets res. Som realment feliços amb tanta tecnologia? La conversió, de seguir Jesús, és com escalar una muntanya alta, que suposa molt d’esforç pujar-la, però, sí, ara més que mai, val la pena construir una casa al cim, per estar a prop de Déu i pregar amb Ell! Moisès i Elies, que són testimonis vius que conversen i parlen amb Jesús, representen la Llei i els Profetes, són la Paraula de Déu feta lletra i norma de Vida.

La Teofania, la Veu del Pare, del núvol estant, és com en el baptisme de Jesús en el riu Jordà (Lc.3:21ss) o en la muntanya Santa del Sinaí, és una Manifestació que ratifica la Paraula Déu: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Sant Benet diu als monjos: “Escolta, fill, les prescripcions del Mestre, para l’orella del teu Cor” (Pròleg a la seva de Regla).

Cadascú de nosaltres ha de valorar, dins del seu Cor, si roman massa a la vall, sense mai pujar a la muntanya, i no veure mai la sortida del Sol que ve del Cel, o bé, si roman sempre a dalt, al cim, com volia Sant Pere. Nosaltres avui ens trobem dalt de la Muntanya de Montserrat, celebrant l’Eucaristia. Sobre el cim de l’Altar, Crist serà present en el seu Cos i la seva Sang, Transfigurat per a tots nosaltres cristians. Diguem com Sant Pere: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt”, sota els peus de Santa Maria.

Diumenge II després de Nadal (2 de gener de 2022)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (2 de gener de 2022)

Jesús, fill de Sira 24:1-2.8-12 / Efesis 1:3-6.15-18 / Joan 1:29-34.

Benvolguts Germans i Germanes:

En aquest diumenge segon del temps de Nadal i primer d’aquest any 2022, l’Església ens convida a escoltar el gran himne del Verb encarnat, que obre amb tota solemnitat, les pàgines del pròleg del quart Evangeli. Sant Joan ens ofereix una profunda reflexió de la gran Humanitat del Pessebre amb tres mots claus: Crist, Llum, i Paraula.

El Crist. Tots nosaltres podem contemplar Déu en el rostre de l’infant Jesús a Betlem. Ell és la Paraula manifestada del Pare. Per Ell creà totes les coses. Ell donà a tothom la seva vida. Ell, el Crist, és la Llum que resplendeix en la foscor. Ell és des de sempre i per sempre. Ell és el que Joan Baptista, el nou Elies; “La veu que cridà en el desert!” i que ens donà el seu testimoniatge real: “Mireu l’Anyell de Déu. Jo no sóc digne de deslligar-li les Sandàlies” (Joan 1: 19-34).

La Llum. Malgrat la nostra petitesa, una nova Llum esclata en la foscor i ens obre els ulls, és la Llum del Crist que il·lumina la nostra Societat: “del Diner, del Tenir, del Físic, de la Pandèmia desgraciadament”… Aquesta Llum sorgeix dins el més profund del nostre petit cor Humà. Jesús és la Llum Veritable que neix novament pel Nadal i per a tots nosaltres. Ell és present i actiu en tota la nostra vida Cristiana Sacramental. En el nostre Baptisme rebem la Llum del Crist en el ciri dels Padrins. En la joia de la vetlla Pasqual, prenem la nova Llum de la flama de la gran atxa beneïda amb el foc nou. En la festa de la Presentació del Senyor, (el dos de febrer, la Candelera), acompanyem amb la nostra claror el Crist en la seva entrada triomfant i solemne al Temple del Presbiteri per celebrar el Memorial del Senyor. Tots els dies i tots els diumenges de l’any, els ciris encesos de sobre l’Altar, ens recorden la nostra Llum, la nostra fe present i actuant en l’Eucaristia celebrada diàriament i mundialment… I el dia del nostre Traspàs, serem il·luminats, (trencant la foscor i el dol), amb la claror de la columna de cera Pasqual, senyal de Resurrecció i de Vida Eterna, col·locat als nostres peus davant l’altar major. Tots nosaltres hem d’encendre el nostre ciri de la fe amb Jesús, que és la Llum veritable, i ens cal unir la nostra Llum a tantes altres flames Cristianes per així irradiar esperança i joia en un món Pandèmic. Hi ha persones que porten la seva flama com: “Esmorteïda pel desànim, l’angoixa del treball, el virus del Covid 19 o d’indiferència general”. En la part de la foscor que hi pugui haver en nosaltres, deixem que hi brilli de nou la Llum de l’esperança del qui és la Paraula Eterna i acollim-la dins el nostre petit cor Humà. La Nova Llum és el naixement de Jesús; Ell és l’Estrella de Betlem que brilla per a tots; bons i dolents amb un diàleg constant d’estimació, d’Amor i Pau.

La Paraula… Com diu l’ Apòstol Sant Pau: “La Paraula, font de consol, paciència i esperança” (Romans, 15. 1- 4). Ella és sempre comunió i comunicació, silenci i contemplació. La Paraula divina ens mostra el camí de la Vida i de l’Amor. En el Parlar; que és el Do preciós amb que ens Comuniquem i Cantem els uns els altres, és també un diàleg tranquil, o conversa que moltes vegades s’ha de fer ràpidament perquè senzillament no hi ha temps d’escoltar l’altre, i diem: “No tinc temps, digues!” Avui, dia, prestar atenció i escoltar és molt car. Amb la Paraula manifestem la nostra alegria, la nostra admiració, el nostre amor, la nostra joia. Però, també, desgraciadament, el nostre més gran menyspreu i odi. Amb un simple mot podem manar: Construir, destruir o interrompre una bona conversa amb la paraula encara a la boca per contestar el telèfon mòbil; que apropa els llunyans i aparta els pròxims! L’Insult, el menyspreu gratuït i repetitiu, té un preu molt alt, és una desqualificació barroera de la dignitat de tota persona humana. ¿Avui dia nosaltres sabem trobar les paraules adequades, avinents i respectuoses per tal de fer reviure la força viva de la Paraula que és Amor? En el món de la Política segur que NO! Desgraciadament!

Germans i Germanes. En el silenci tranquil de Nadal, és ja un Nou Any . Crist és amb nosaltres, és dins el nostre petit cor Humà! Ell és la Llum i la Paraula viva de l’Amor total. Ara, Aquí i Sempre.

Amén.

Diumenge XXI de durant l’any (22 d’agost de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (22 d’agost de 2021)

Josuè 24:1-2.15-18 / Efesis 5:21-32 / Joan 6:60-69

Benvolguts Germans i Germanes:

Totes les lectures d’aquest diumenge ens parlen d’ Eucaristia, de llibertat, de fidelitat, de confessió de fe i d’aliança matrimonial.

La primera lectura que avui, ens ha estat proclamada, és l’Aliança de Siquem, sota la muntanya del Garizim, avui el poble de Nablus. Josuè, l’ajudant i successor de Moisès, manté un diàleg amb totes les tribus d’Israel, amb els seus caps, jutges, ancians i magistrats. Ell amb la seva autoritat els exhorta a creure només en Déu i els demana de deixar, els altres deus que els seus pares havien adorat quan estaven a la regió occidental de l’Eufrat i a Egipte. Josuè sap que des del pas del Mar Roig, el Poble d’Israel és lliure, i per això els fa escollir; ¡No hi ha de cap manera un terme mig!: “Ell i la seva Família han decidit d’adorar el Senyor!”. La llibertat, en primer lloc, els obliga a haver d’escollir, a haver de triar on posen la seva esperança. I el poble d’Israel tria el Senyor: “Mai de la vida, nosaltres, no abandonarem el Senyor, el nostre Déu”. Avui dia volem ser lliures del tot, però ens consta triar, ens costa prendre decisions fermes, contundents, radicals i per sempre. Se’ns fa molt difícil d’entendre que el camí de la vida i el camí Cristià, impliquen una fermesa, un decidir-se constantment. Ens fa por triar una opció que vol dir eliminar-ne d’altres, però la vida és així i això és avançar. Desgraciadament, l’opció contrària, es quedar-se en un estat d’adolescència permanent. O aquella persona nerviosa que cerca en tot i per a tot una data de caducitat, un codi de barres de finitud.

En la segona lectura, de la carta als Cristians d’Efes, se’ns parla del matrimoni, que és una opció lliure, un compromís, una aliança d’Amor recíproca, i també, de submissió mútua, d’estimació i amor total dels dos esposos. És sempre una llibertat total, i no és autèntica llibertat total si no va acompanyada de la fidelitat i de la responsabilitat mútua. Si hi ha autèntic Amor, no hi ha ni primer ni segon, hi ha solament un Matrimoni, una Família Cristiana, una escola d’Amor, una escola de servei. L’apòstol Sant Pau, arriba a comparar, com un “gran misteri”, aquesta estimació total. “Crist és el Cap i Salvador de l’Església, que és com el seu cos”. Com una sola família, i un sol l’Amor recíproc, del Crist i la seva Església.

L’Evangeli que el Diaca ens ha proclamat, és l’epíleg final del capítol sisè de Joan, el Pa de Vida. Trobem Jesús a la ciutat de Cafarnaüm a la riba del llac de Tiberíades a la regió de Galilea. Jesús en mig de la gentada demana a tots els seus seguidors, (Apòstols, Homes i Dones, Mestres de la Llei i Curiosos), la seva fidelitat total a Ell. Però les seves Paraules, que són Esperit, i són Pa de Vida, i que és Do del Pare de reconèixer Jesús com a Senyor, aboquen a molts deixebles a una situació de crisis, d’abandó. Troben incomprensible el seu llenguatge d’exigència personal. Seguien el Mestre exteriorment, però no havien arribat a admetre’l interiorment. Jesús molt conscient de la greu situació interroga els mateixos Apòstols amb una pregunta decisiva, transcendental i crucial: “¿Vosaltres també em voleu deixar?” Ara toca a tots de decidir-nos, d’escollir, de triar amb llibertat, es tracta del tot o res! Simó Pere pren la Paraula en nom de tota l’Església d’ahir, avui i sempre, i fa la seva sincera, humil i confiada professió de FE amb Paraules del Pescador: “Senyor, ¿a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”. Paraules simples que manifesten una gran confessió de Fe. Ser seguidor de Jesús avui, suposa mantenir fermament els propis criteris davant la general incomprensió i fins i tot davant el menyspreu actiu social.

*Antiga Aliança del poble d’Israel a Siquem.

*Aliança d’amor Matrimonial.

*Finalment la nova Aliança de Sant Pere i l’Església a Cafarnaüm.

Germans i Germanes. Les lectures d’avui ens porten i ens han preparat el camí vers l’Eucaristia, la gran acció de gràcies que estem celebrant. Participem doncs activament de la Taula del Pa de Vida que és menjar el seu Cos i beure la seva Sang, penyora i esperança, de vida eterna vers la qual tots tendim. Que Jesús- Sagramentat sigui la nostra força, la nostra generositat i el nostre Amor Alliberador. Amén.

“Jesucrist va ser pobre en el seu naixement, més pobre durant la seva la seva vida terrena i extremadament pobre en la Creu” (Sant Bernat).

Diumenge VI de durant l’any (14 de febrer de 2021)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (14 de febrer de 2021)

Levític 13:1-2.45-46 / 1 Corintis 10:31-11:1 / Marc 1:40-45

Benvolguts germans i germanes:

En l’Evangeli d’avui trobem Jesús en la seva terra de Galilea, tot predicant en les sinagogues, curant malalts i fent el bé. Aquestes verdes contrades del nord del país, territoris molt fèrtils, eren i són la regió més productiva de tota la zona. La seva forma de vida, social i religiosa, era molt pacífica, tranquil·la i tolerant; menys rigorosa, a diferència dels seus germans del sud, Judea i Jerusalem. Tot això comportava una idiosincràsia en la seva forma de vida i de treball; fins i tot, amb una pronúncia, un accent dialectal, diferent de la resta d’Israel (Mateu 26:73).

En aquest ambient ens trobem avui que un leprós sense nom, de Galilea, un ésser impur, amb vestits esquinçats, escabellat i tapat fins la boca, s’acosta a Jesús. No l’acompanya ningú, viu en la total soledat. Porta en la seva pell la marca clara de la seva exclusió. És una persona rebutjada totalment per la Llei, marginada, s’aferra a l’única possibilitat que li queda. El leprós sense nom, transgredint la Llei, trencant totes les normes, s’acosta a Jesús, se sent brut, no li parla de la seva malaltia i, en un fet inaudit, no per submissió sinó per total confiança, s’agenolla i proclama la seva súplica, amb tota humilitat: “Si voleu, em podeu purificar”. Jesús es commou en veure als seus peus aquell ésser humà desfigurat per la malaltia. Aquell home representa la solitud humana i la desesperació de tants estigmatitzats d’avui dia per la pandèmia que vivim i patim. Jesús se’n compadeix, no l’exclou, sinó l’integra, no el condemna, sinó que se solidaritza amb ell. L’estimació i l’amor de Déu per totes les persones no coneix cap marginació. Tots som Presència i Santuari del Cos de Crist. Temples de l’Esperit Sant, que habita en nosaltres, com diu l’apòstol Sant Pau. (1C 3,16 i 6,19). Avui, més que mai, cal un desvetllament de la consciència de la nostra dignitat humana, des del primer moment de vida, fins el darrer sospir.

Jesucrist és Senyor de vida i estima profundament. Ell és molt sensible al patiment, però… també era provocador trencant les normes, amb el seu costum insòlit de menjar i parlar amb “publicans, pecadors, prostitutes, cobradors d’impostos, mestres de la Llei, gent indesitjable i, sobretot, rompre el repòs sagrat del dissabte”.

Jesús, transgredint la Llei i trencant totes les normes, va estendre la seva mà buscant el contacte de la pell llatzerada del leprós sense nom, el “tocà” i li digué: “Sí que ho vull: queda pur”. A l’instant, la lepra desaparegué i quedà pur. Jesús és vida, i en Ell reviu el leprós. Jesús dóna la mà a Sant Pere a la Barca, Mt.14,31. Dóna la mà a la filla de Jaire, Mc.5,41. Dóna la mà a la sogra de Pere, Mc. 1,31. Jesús tocà el fill únic de la viuda de Naín, que era mort i el retornà a la vida. Lc 7,14. Jesús és la Resurrecció! La guarició dels leprosos és un dels signes a que Jesús remet els dos deixebles de sant Joan Batista quan l’interroguen si és Ell el Messies ( Lc.7, 18-28).

Segons l’antiga tradició, sobre la puresa ritual, del llibre del Levític, el contacte físic, amb leprosos, malalts, morts, convertia automàticament l’altre en una persona impura, que no podia participar del culte i que s’havia de separar de la resta del poble escollit. Jesús és la puresa total que de cap manera el mal no pot vèncer. Ell és la nova Llei que ens mana d’estimar-nos els uns els altres seguint el seu exemple de vida. La principal preocupació no ha de ser la normativa ritual, sinó la netedat interior del cor, fer el bé. El cor de Jesús és el Bé Suprem i l’Amor Infinit.

Però, el jove leprós sense nom, Galileu, marginat i transgressor, és desobedient i indolent a la prescripció del Senyor de presentar-se al Temple i de mantenir un silenci discret dels fets. Ell és ara un nou missioner de la Bona Nova de Jesús de Natzaret. Camina i predica per tota la Galilea. La seva joia, la seva purificació no pot ser guardada, no pot ser reclosa en la intimitat d’una sola persona, cal divulgar-la arreu i a tothom.

Germans i germanes, des del nostre eurocentrisme, discriminem de forma conscient o inconscient: Sempre que excloem de la convivència social, negant la nostra acollida; sempre que no compartim amb els països del Tercer Món la vacuna, el vaccí del Covid 19, ens estem allunyant greument del Missatge de Jesús de Natzaret.

Avui, diumenge, estem tots invitats a votar els representants del nostre Parlament. És un deure cívic, que el Concili Vaticà II exhortà vivament a tots els cristians de cara a la participació activa dins la societat. És un dia difícil, tots ho sabem, però amb les mesures adequades, i amb molta paciència, tenim novament una oportunitat per a expressar el nostre vot democràtic.

Festa de la Sagrada Família (27 desembre 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (27 desembre 2020)

1 Samuel 1:20-22.24-28 / 1 Joan 3:1-2.21-24 / Lluc 2:41-52

Benvolguts germans i germanes:

Entremig de les grans solemnitats de Nadal, cap d’any i Reis trobem, dins l’octava, la festa de la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, que aquest any s’escau en diumenge, memòria de Sant Joan Evangelista.

Sant Josep Manyanet, pelegrí i devot de Montserrat, deia: “Fer del món una família, i cada Família un Natzaret”. La festa d’avui ens convida a tots nosaltres a contemplar la vida interior, domèstica i casolana, de la petita i gran Família de Jesús, que vivia a Natzaret, en un senzill llogaret, un lloc petitíssim, de la regió de la Galilea, totalment desconegut en l’Antic Testament, ignorat en el Talmud Jueu, i que l’historiador romà Flavi Josep desconeixia totalment. Una localitat remota que el mateix Apòstol Natanael (conegut com a Bartomeu) exclamà: “De Natzaret pot sortir res de bo?” (Jo 1,46). O com deien els fariseus: “De Galilea no en surt cap dels Profetes!” (Jo 7,52). És en aquest petit poblet on Jesús vivia, amb els seus pares, una vida retirada, normal, de treball, estudi, joia i festa, de contemplació i silenci. Ens diu l’evangelista sant Lluc que hem sentit avui: “La Família tornà a la Galilea, al seu poble de Natzaret. I l’infant creixia i s’enfortia ple d’enteniment”. “Els era obedient, progressava en saviesa i augmentava en gràcia tant davant de Déu com davant dels homes”. (Lc 2, 39-52). Jesús era reconegut com a Natzarè pel seu origen familiar, perquè així es complís l’oracle dels profetes: “Li diran Natzarè!” (Mt 2,23). És sobre aquestes venerables ruïnes, ben fonamentades, d’aquesta petita casa-cova, que els primers cristians construïren ràpidament una primitiva Església, que destruïda, enderrocada, reedificada i restaurada més de sis vegades és avui dia la gran Basílica de l’Anunciació de Natzaret.

El Papa Sant Pau VI. en el seu determinant viatge a Terra Santa de 1964, una visita històrica que encara avui roman viva i actual, deia: “Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és la (casa) on s’inicia el coneixement de l’Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil, i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí a Natzaret s’aprèn, fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida Familiar”.

Estem vivim un temps marcat per la dolorosa pandèmia, que desgraciadament es resisteix a marxar del nostre petit planeta i, per dissort, hem hagut d’aprendre a conviure-hi des del començament de la Quaresma passada. Mascaretes que no ens deixen veure l’expressivitat del rostre, obligats a mantenir les distàncies socials, els líquids desinfectants, aïllament total, bombolla familiar, aforament, nous gestos per saludar-nos, teletreball, i la dita nova normalitat… Patim unes restriccions laborals molt fortes motivades sobretot pel Coronavirus, falta de moviments, de treball, de relacions interpersonals i socials, així com la pèrdua de familiars estimats sense poder acompanyar-los i fer un dol cristià; pensem ara, sobretot, en les residències i hospitals. Tot això ens era totalment impensable… i no fa, ni tant sols, un any!

El confinament general o parcial, motivat pel Covid-19, ha comportat un ritme de vida familiar molt més interior, més casolà. Una forma diferent de viure: les hores, els dies i les setmanes reduïts dins una petita llar o residència. Per a moltes cases ha estat un temps d’enfortiment dels lligams matrimonials i familiars, de viure un període de comunió, d’obligació familiar i de llibertat. Una Escola de perdó que no és mai fàcil, on cada membre de la família té la seva responsabilitat. Una presència d’amor cristià

generós, gratuït i viu. Una petita Església domèstica amb les virtuts de la casa de Natzaret.

Desgraciadament, per a moltes altres llars ha estat un temps de trencament definitiu i com sempre els més perjudicats són els fills petits que amb el seu silenci manifesten, calladament, el seu trist dolor. Tot matrimoni és donar, però també és rebre i compartir, en la prosperitat i en l’adversitat, en la salut i en la malaltia tots els dies de la vida.

Hi ha, però, un altre grup, molt gran, de famílies que viuen un: “Statu quo” de facto; un aïllament personal, amb unes fronteres invisibles, però palpables. Un poderós individualisme del meu “jo personal”. Un silenci significatiu, fomentat sobretot amb les noves tecnologies. Un suportem i et suportaré. Tots recordem perfectament els dies negres, de boira, de mal, però ens costa molt de reviure, de repensar els dies de joia i d’alegria? La festa d’avui és una petita invitació a trencar el gel, a parlar i a fomentar el que ens uneix i no el que ens divideix, a viure amb dignitat segons el model de la família de Natzaret. Com ens diu Sant Benet: “Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s’hagi renyit” i “el que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú” (capítols IV i LXX).

Com deia el Papa Benet XVI en la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona: “Tots necessitem tornar a Natzaret per contemplar sempre de nou el silenci i l’amor de la Sagrada Família, model de tota vida familiar cristiana” (7-11-2010). “Fer del món una família, i cada família un Natzaret” (Sant Josep Manyanet). Permeteu-me, per acabar, aquesta petita pregària de Nadal:

Senyor Jesús, que en són de grans totes les teves obres! Dóna’ns un esperit silenciós com sant Josep, i un cor obert, contemplatiu, acollidor com Santa Maria, perquè ens sadollem sempre mirant la vostra presència dins el petit Pessebre del nostre cor. Amén. Bones Festes!

Diumenge de la XXI setmana (23 agost 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (23 agost 2020)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:33-36 / Mateu 16:13-20

Benvolguts germans i germanes,

En la primera lectura que avui hem sentit del profeta Isaïes ens mostra la crida d’Eljaquim, fill d’Helquies, com a nou servent del Palau del Temple de David, a Jerusalem. Ell rebrà sobre les seves espatlles les insígnies del seu poder: la gran clau i els vestits sagrats. Quan ell haurà obert, ningú no tancarà, i quan haurà tancat, ningú no podrà obrir.

A l’Evangeli d’avui trobem Jesús en un desplaçament al nord d’Israel en els confins de l’actual Líban. A la ciutat de Cesarea de Felip, regió muntanyosa i verda, poc habitada per jueus i de majoria pagana, als peus de la gran muntanya de l’Hermon i en un dels afluents del riu Jordà. En aquest lloc plàcid i tranquil, Jesús, seriós, com si explorés la fe dels seus seguidors i dels Apòstols, fa la triple pregunta d’interpel·lació: “Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és? Les respostes són molt diferents, però totes de grans personatges d’Israel: “Joan Baptista, Elies, Jeremies”. La tercera pregunta és la més primordial, és la definitiva: “I vosaltres, els dotze, qui dieu que sóc Jo?”. Aleshores, Simó Pere li contestà amb fermesa la seva professió de Fe, en nom de tots els Apòstols i també en nom tots els cristians d’ahir, avui, i sempre: “Vos sou el Messies, el Fill del Déu viu!”. Jesús li respon amb el seu gran elogi a Pere, tot comunicant-li la primera realitat: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs, això t’ho ha revelat el meu Pare del cel” i ara “Tu ets Pere i sobre aquesta Pedra, Jo, edificaré la meva Església”. Cal destacar les paraules: “Jo i Meva”. És Jesucrist personalment qui, sobre la feble espatlla de “Pere-pedra-roca ferma”, construeix el fonament del nou edifici de la seva pròpia Església. No sobre la base del vell Temple de Jerusalem. Jesús és la clau de volta que sosté ferma tota l’Església i nosaltres els Cristians som les pedres vives i ben tallades que formem les parets de l’Església, que és avui, que és ara, i serà sempre a la Terra. No podem mai claudicar per petits terratrèmols, perquè el ciment que uneix les nostres pedres és l’Esperit Sant que viu i és present en tots nosaltres.

La segona realitat és més contundent: “Et donaré les claus del Regne del cel; tot allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra quedarà deslligat al cel”. No és la clau terrenal, del temple de Jerusalem a les espatlles del jove servent Eljaquim. És, si més no, la Clau del Cel i la Terra!

El lliurament de les claus és sempre un ritual, un pacte, un tracte estipulat entre dues persones. Unes claus poden servir també per a significar la delegació d’un poder amb vista a una missió especial: Donar les claus de casa a uns amics, la clau d’una nova llar familiar o donar la clau d’or d’una ciutat.

Tots hem sofert l’infortuni de perdre les Claus de casa o del cotxe, amb el seu neguit i ansietat per retrobar-les. I sempre és una gran tranquil·litat i alegria recordar el lloc on eren o la persona que ens obre la porta. Però, atenció! No perdem les claus espirituals, aquelles que obren el cor de les persones i les fan més Humanes, més Cristianes, més Espirituals i obren les portes del Cel.

El poder de les claus, avui, ens és una expressió normal i quotidiana. Vivim totalment submergits amb mil claus, contrasenyes, codis i números d’accés, que obren i tanquen relacions personals, portes de propietat, diners o informació. Però sols hi ha una clau de pas, un piu, una clau mestre, que és Jesucrist i la seva única clàusula que ens fa en el nostre contracte estipulat és aquesta: “Reconèixer-lo com a Messies, el Fill del Déu Viu”. I com diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Glòria a ell per sempre. Amén”.

Diumenge III de Pasqua (26 abril 2020)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (26 abril 2020)

Fets dels Apòstols 2:14.22-33 – 1 Pere 1:17-21 – Lluc 24:13-35

Benvolguts germans i germanes:

No sé si mai heu fet aquesta experiència tot realitzant un viatge en cotxe: si la companyia és alegre, el trajecte és curt i ràpid, però… si els coneguts són gent trista i sorneguera, el recorregut és llarg i carregós. Avui trobem, tot fent camí, els dos deixebles del poble d’Emmaús a les rodalies de la capital de Jerusalem. Descoratjats, tristos i desmotivats, discuteixen entre ells dos dels fets ocorreguts en els últims dies a la Ciutat Santa. L’Evangelista Sant Lluc ens diu el nom d’un d’ells: es deia Cleofàs, molt probablement de la família de Jesús, però no pertanyent al grup dels onze Apòstols. Desgraciadament, no ens diu el nom del segon seguidor. Els Sants Pares de l’Església ens inviten a tots nosaltres els Cristians a inscriure el nostre propi nom en el lloc del pelegrí desconegut: “Cleofàs i Maria, Cleofàs i Joan o Cleofàs i Simeó”. Tots, tots nosaltres som el segon deixeble, que fem el camí de la Vida amb Jesús el costat i, desgraciadament, no el reconeixem present en el dia a dia de la nostra Vida.

En aquestes hores baixes de llarg confinament pel Covid-19 Jesús ens parla a cau d’orella i ens diu paraules d’amor, d’esperança, de companyia, de presència; sols ens falta col·locar-nos a la seva freqüència, en el seu dial de la fraternitat i de l’estimació. Ell és realment a la nostra dreta. Ell és la nostra companyia en el camí. Desmuntem tota mena de solituds, esguardem els ulls dels veïns, fem una xerrada llarga amb els nens, amb els nostres avis, col·laborem amb petits gestos amb la societat, amb l’Església, amb Càritas. Si tots aportem el nostre granet de sorra, entre tots fem una platja, perquè Tu, siguis qui siguis, ets el segon deixeble estimat!

Jesús se’ls fa trobadís i es posa a caminar el seu costat. No els fa cap retret per la seva deserció, per la seva fugida, ni per la seva poca fidelitat. Sols els fa una breu pregunta: “De què discutíeu entre vosaltres, tot caminant?”. La resposta transmet una experiència d’abatiment, de derrota, de retirada general pel que s’havia esdevingut dies enrere a Jerusalem. El simple diàleg deixa entreveure la seva petita Fe: “Jesús, un profeta poderós en obres i paraules, alliberador d’Israel, mort crucificat ara fa tres dies”. Havien sentit rumors que unes dones esverades deien que era viu, però no les hem cregudes -la seva paraula no era vàlida socialment-. Alguns dels deixebles han vist el sepulcre buit, però a Ell no l’han vist pas. Tot fet camí de conversió, amb la bona companyia del Senyor que abrusava de joia els seus cors, Jesús els exposava el sentit de totes les escriptures que es referien a Ell. Mentrestant, el dia ja declinava i els dos deixebles inviten amb insistència a sopar el bon amic de viatge. Jesús va entrar a la casa, va seure a taula i va prendre el lloc reservat de la presidència: Ell és el Mestre i Senyor, Ell és el cap de casa, el gran de la família, que ha de beneir, partir i repartir el pa de comunió. Jesús va passar de ser convidat en un segon terme a invitar Ell al banquet els seus estimats deixebles de camí. És en aquest precís moment, de la fracció del pa, que als dos deixebles se’ls obren els ulls i reconeixen el Crist Ressuscitat. Plens de joia i d’alegria, surten de la casa i refan ràpidament el camí de tornada a Jerusalem. Ells són ara els nous missioners de la Bona Notícia a la comunitat Apostòlica dels onze: “Realment, al Senyor Ressuscitat l’hem reconegut quan partia el pa”.

L’Evangeli d’Emmaús és, en definitiva, una gran Eucaristia digna d’atenció: l’escolta de la Paraula en el camí. Explicar el sentit de les Escriptures, l’homilia. Una casa i seure a taula en comunitat. Consagració, partir i repartir el pa, i finalment sortir a missionar arreu la Bona Nova que Jesús és viu i que es fa company nostre en el camí de la Vida Terrenal.

Deia Sant Agustí: “Quan partim el pa en l’Eucaristia Dominical i reconeixem tots el Senyor: tu que creus en Ell, tu que portes el nom de Cristià, tu que escoltes les Paraules Divines trobaràs en fraccionar el pa la seva presència real, perquè Ell no és mai absent”, és sempre present al teu costat.

Germans i germanes: avui al vespre celebrarem la Vetlla de Santa Maria i demà la seva gran Solemnitat. Ella, que és Senyora de Montserrat, Patrona i Princesa de Catalunya, converteixi aquest dolorós camí del Coronavirus en “via lucis”, camí de llum, curació i normalitat social sota l’abric del vostre mantell blau. Mare de Déu Bruna: implorem de la vostra protecció en totes les necessitats hospitalàries. Rosa d’abril, Verge Moreneta de la Serra, gloriosa i sempre beneïda, pregueu per tots nosaltres. Amén.