Diumenge IV d’Advent (22 desembre 2024)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (22 de desembre de 2024)

Miquees 5:1-4a / Hebreus 10:5-10 / Lluc 1:39-45

 

Tots els textos de la litúrgia d’aquests dies pròxims a Nadal ens van fent percebre diferents aspectes de la identitat d’aquell del qual esperem amb fe i devoció el seu naixement.

El profeta Miquees, en la primera lectura, parlant-nos del Messies, ens diu que diferent és del que les perspectives purament humanes imaginaven. El Messies es presentarà –diu-_ per a fer de pastor amb la majestat del seu Déu. És una de les imatges més belles que defineixen millor l’actitud de Jesús que trobarem en els relats evangèlics. Es presentarà per a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor.

Amb la Majestat del seu Déu, perquè la vida de Jesús, tota ella subjecta amorosament a la voluntat de Pare, superarà en grandesa i autoritat a tots els patriarques i profetes; amb la glòria del nom de Senyor, perquè Ell porta a la humanitat la Vida que aquesta havia perdut a causa del pecat. Tal com diu sant Ireneu que l’home tingui vida és la glòria de Déu. Jesús, amb la seva mort i resurrecció, esquinçarà el vel del pecat que privava al món de la claror de la mirada de Déu, claror més viva i més bella que totes les llums i les cançons de Nadal que puguem imaginar, claror que ens possibilita de veure i de viure la bellesa salvadora i la bonesa redemptora que hi ha en totes les circumstàncies de la nostra vida malgrat la nuvolosa de pecat que massa sovint les envolta. Per això el salm responsorial responent a la profecia de Miquees, ens convida a seguir repetint sense cansar-nos-en: Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats.

El salmista enyora profundament el temps de pau en què Déu era l’alegria del poble perquè vivia feliç en comunió amb Ell i amb els germans observant per amor la Llei del Senyor. Nosaltres enyorem l’estat de gràcia dels nostres primers pares quan gaudien de la visió de Déu metafòricament expressada en aquell passejar amb Ell al jardí a l’aire fresc de la tarda, tal com és diu en el llibre Gènesi. L’exili del poble d’Israel a Babilònia, que està rere aquest salm, va ser la conseqüència de l’abandó de l’Aliança; lliçó amarga, però necessària per poder refer la vida a partir del desig que sorgeix de l’enyorança del do perdut d’aquella amistat amb Déu. La inestabilitat contínua i la gerra permanent entre nosaltres és conseqüència del pecat de prescindir de Déu. I sense Déu la pau no és possible, hi ha massa orgull humà entremig de les nostres relacions. Sense la humilitat de Déu, que es feu home per nosaltres, la pau serà sempre una quimera. La pau, però també és alhora un desig ardent que ens crema i que és d’alguna manera el punt d’esperança que no hi ha res perdut del tot encara. La pau de Déu que tornarem a sentir anunciada pels àngels la nit de Nadal és un do que cal cuidar cada dia i que necessita ser acollit amb fe viva i confiada.

El conflicte interior global que allunya aquest món de la pau no té a una solució ni ràpida ni fàcil. El veritable benestar dels pobles no s’assoleix d’avui per a demà, el camí és més llarg. Els conflictes, les desigualtats i les guerres les fem els grans, però el problema comença ja des de petits. És necessari educar i cuidar millor totes les dimensions de la persona, alimentar la vida interior, viure amb més lucidesa i sentit. En aquest context, conèixer la saviesa de l’evangeli com a proposta de vida i de sentit, no és superflu. També avui podríem dir a qui fulleja per primer cop les pàgines de l’evangeli: Feliç tu si creus: no tens res de bo a perdre i tens molt de bo a guanyar.

L’episodi de la Visitació que hem proclamat en l’evangeli ens ensenya, davant la vinguda del Senyor, com cal viure el do de la fe que hem rebut. Maria i Elisabet ens diuen, cridant amb totes les forces, que Viure és molt més que cobrir les necessitats vitals, que comprar i atresorar, que gaudir o patir, és exultar de joia per la vida que portem en les nostres estranyes com a creients i compartir amb els germans aquesta Vida, fent que la seva joia salvadora impregni tot el que fem. No es tracta de fer grans coses, potser senzillament, sense deixar de tenir cura de nosaltres mateixos, es tracta de no ignorar els qui tenim més a prop, d’oferir la nostra amistat a aquell que veiem enfonsat en la solitud i la desconfiança, d’estar a prop d’aquell jove que no sap què fer amb la seva vida o que sent una crida interior que cal discernir, potser caldrà tenir una mica més de paciència amb aquells ancians que busquen només ser escoltats per algú, d’estar al costat d’aquells pares que passen dificultats, d’interessar-se pels qui estan a la presó, de no arronsar-se d’espatlles davant els sense sostre, de saber trucar a aquell que creu que ningú el té present, de saber acompanyar el malalt que sofreix amb la incertesa de la seva malaltia, de procurar alegrar el cor d’aquell nen solitari marcat pels conflictes familiars o potser continuar acompanyant els qui han patit una pèrdua quan ja tothom al seu voltant fa el seu camí. Aquestes poden ser, entre moltes altres iniciatives que cadascú pot fer seves, formes de ser portadors, com Maria, d’aquesta pau de Déu que nosaltres també hem rebut generosament en Crist.

Aprenguem de Maria i d’Elisabet a visitar i a acollir compartint el millor que portem al cor. Potser podrem modificar el matís intimista que podria tenir la coneguda dita popular d’aquestes festes: per Nadal cada ovella al seu corral; sense negar el sentit sa d’aquesta frase, no serià més evangèlic poder dir: per Nadal cap ovella, ni sola ni sense corral?