Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2024)
Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56
Voldríem, estimades germanes i germans, viure la solemnitat d’avui com un esclat de joia, plena d’entusiasme, que mostrés com estem contents i quina és la importància de la festa que commemorem.
Tot i que les paraules humanes sempre es quedin curtes per expressar les realitats de la fe, mai no hem deixat d’utilitzar-les per a celebrar i transmetre allò que creiem. Amb les paraules també hi posem la música i el cant, les imatges de Crist i de Maria, la bellesa de les nostres esglésies, de la seva decoració, dels ornaments, tot allò que ens pot ajudar a sentir que estem realment de festa.
La victòria final de Déu
Molts recordareu que un expresident dels Estats Units va guanyar unes eleccions fent servir el lema: “Sí. Nosaltres podem” Yes. We can. Ell i el seus seguidors van poder però com passa en política, la victòria electoral va durar dos mandats, vuit anys, i després en va arribar un altre, una mica diferent! Dic això perquè una manera entenedora per a tots de parlar del missatge central de la solemnitat de Santa Maria Assumpta al cel, és que Déu ha demostrat que “Ell pot”. Pot imposar la bondat i la vida a la dolenteria i a la mort i ho pot fer d’una manera molt real en aquest mon que el busca. Encara que costi de creure si mirem, escoltem o llegim cada les notícies.
La primera lectura ho deia d’una manera narrativa, i enmig d’una lluita còsmica i apocalíptica afirmava, en la frase més important de la narració, la que tanca el fragment: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, és l’hora del seu Regne i el seu Messies ja governa”.
Sant Pau en la segona lectura ho repetia d’una manera més teològica: Crist ha ressuscitat i tots ressuscitarem en Ell. Així, al final, el Regne de Déu estarà definitivament instaurat a la terra.
En aquestes dues primeres lectures, el punt de vista és allò que passarà al final: al final hi haurà la vida. I precisament aquest és el missatge de la solemnitat d’avui: Maria ens diu com a primera de la humanitat que per ella, com per Jesucrist, al final hi ha hagut la vida. Aquest acompliment no arriba sol. No manquen lluites ni morts. Tampoc s’acompleix per a la resta d’homes i dones immediatament després de la mort, com va ser per ells, Jescucrist i Maria, però la promesa que aquesta darrera paraula és de vida, ens assenyala un veritable horitzó d’esperança.
Estem en un mon on cal una confiança una mica heroica per pensar que d’alguna manera arreglarem els desastres de la Guerra. Molt especialment la de Gaza, d’aquesta terra que és la de Santa Maria, la de Jesús de Natzaret, en la qual a vegades tinc la impressió d’haver normalitzat barbaritats com bombardejar escoles i hospitals plens de civils i de nens. Per a nosaltres cristians, no hi ha cap excusa. Hem de continuar defensant que la vida és sagrada i instar a un altre manera de resoldre els conflictes i no perdre l’esperança, ni en la humanitat, ni en la pregària ni en el mateix Senyor, a qui tan sovint anomenem, el Déu de la Pau. Avui hi ha unes converses per a intentar trobar una solució. Us convido a pregar, a encomanar-ho a la intercessió de la Mare de Déu, Reina de la Pau, sense oblidar els altres conflictes del mon, en la confiança que Déu pot i no per un o dos mandats electorals, no guanyant una batalla, sinó vencent en la guerra universal del bé contra el mal. Ho fa per sempre i a tot arreu!
L’exemple quotidià de Maria
I mentre aquesta realitat del Regne de Déu avança cap a la plenitud, ens cal a nosaltres ser col·laboradors en sentit positiu del creixement de la vida de les persones al nostre costat. També aquí trobem una paraula que ens ajuda en la narració entranyable de l’escena de la Visitació de Santa Maria a la seva cosina Elisabet, mare de Joan Baptista.
A més de descriure grans moments apocalíptics o teològics, sovint l’Evangeli ens acosta als exemples de Jesucrist, de la Mare de Déu i dels apòstols, com a constructors del regne de l’amor.
En aquesta basílica, a la meva dreta, en l’angle de la porta que va a la sagristia, hi ha una de les moltes llànties votives ofrenades durant el segle passat. Representa un foc i fou donada pels Minyons Escoltes l’any 1948 i per això conté altres elements relacionats amb l’escoltisme. Però la cito perquè la inscripció més visible és la de la quarta invocació de la Visita Espiritual del Bisbe Torras i Bages a la Mare de Déu de Montserrat, que enguany compleix 125 anys, i que sencera diu: “Rosa de Caritat, foc que sense consumir escalfa”. Rosa de caritat ha estat el lema del santuari durant aquest any 2024. N’he parlat davant d’algunes romeries, especialment d’aquest foc que sense consumir escalfa. Què ha de passar perquè el foc escalfi sense consumir? Cal senzillament que estiguem a la distància adequada. M’ha semblat una idea molt bonica, sobretot si l’apliquem a Maria. Perquè Maria està a la distància adequada. Estima a la distància adequada. Fins i tot sap retirar-se en el moment adequat. L’Evangeli de la visitació és una mostra de tot això.
Santa Maria es mobilitza davant la necessitat: Una cosina d’edat embarassada. Tot i la seva inexperiència en el tema, no s’entreté en excuses. Troba la distància de l’amor i hi va. Es manté a casa d’Elisabet quan és necessària i també sap marxar-ne. “Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.”
I enmig de tot això, tan habitual, s’esdevé un diàleg impressionant. Aquí sí, entre Maria i Elisabet, que l’Esperit actua i consagra unes paraules que han esdevingut pregàries fonamentals de la comunitat Cristiana. L’Ave Maria i el Magnificat surten de l’ànima de les dues dones per reafirmar el mateix missatge que trobàvem en les altres dues lectures que “Déu pot”.
L’aplicació a nosaltres
Tot això ens és aplicable a nosaltres. Qui podria dir que manté sempre la distància adequada en el seu amor respecte els altres? Que sap activar-se quan convé, romandre el temps necessari i retirar-se en el moment oportú? En aquest sentit, tots tenim molta feina a fer en les nostres relacions personals. No ens prenguem aquestes preguntes com una crítica excessiva! Pensem més aviat a ser, tot i les nostres limitacions, a imitació de la Mare de Déu, un foc que sense consumir escalfa. Perquè la mesura de l’amor és quelcom molt delicat.
Pensem-ho quan ens costa estimar, quan voldríem sempre un retorn exacte d’allò que donem, pràcticament sense risc. En aquests moments, estarem massa lluny i perdrem la capacitat d’escalfar, la d’estimar.
Pensem-ho també quan creient-nos que estimem no deixem respirar l’altre, no li donem aquell espai mínim, i som massa a prop i potser el consumim.
Mirem com estimava Jesucrist, el seu respecte total per la persona. Si Maria és, la rosa de Caritat, el foc que sense consumir escalfa, només ho pot ser a imitació de Jesucrist. I a nosaltres se’ns crida a imitar-los, perquè sí, també “nosaltres podem”.
En aquest camí de la vida cristiana, de la vida de l’amor, ens cal tenir present aquest final, aquesta vocació que hem rebut de Déu a viure i a comprendre l’Evangeli. Si Maria hi ha arribat seguint el Crist, allò que fa és mostrar-nos el camí i dir-nos que caminem cap a Jesucrist.
La joia i la música d’aquesta celebració ens ajuda a això. A lloar, a desitjar a esperar. Totes són actituds que continuen confessant Déu, que en el fons només diuen: “Sí. Déu pot”.
Última actualització: 15 agost 2024