Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2022)
Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56
Feliç tu que has cregut! Les lectures d’aquest solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, dia que ens marca sempre el cimal de l’estiu, són estimades germanes i germans, més enllà del clima festiu que envolta la nostra eucaristia, un gran testimoni de fe.
La fe és reconèixer, acceptar, assentir a Déu, a la seva veritat i a la seva realitat en el món. Potser fa uns anys era més freqüent la pregunta: Ets creient? La pregunta no volia dir normalment si creies en alguna cosa, si no si eres cristià, si reconeixies aquest Déu Pare, amb el Fill Jesucrist i l’Esperit Sant, com a vivent, com a real, com a rector del món i de la història.
L’evangeli d’avui, podria ser molt bé la resposta de Santa Maria a aquesta pregunta: Ets creient? La vida de la Mare de Jesucrist, Mare de Déu, està marcada per la fe. El seu exemple envers tots nosaltres és precisament el reconeixement que ella fa de Déu en la història: en la seva petita història personal i en la història del Poble d’Israel.
Un dels trets més fascinants de la manifestació de Déu és la seva humilitat, la seva capacitat de fer-se present en la quotidianitat. És en aquest sentit que dic que les lectures d’avui són un testimoni de fe perquè a partir de fets molt normals, ens mostren una veritable confessió de fe.
O no és normal que una noia jove, en estat, vagi a visitar una cosina de més edat, també embarassada, per a ajudar-la? O no és normal que les dues estiguin plenes de joia pels fills que esperen? Però sobre aquesta línia de “normalitat” es produeix l’acte de fe, el reconeixement que la vida és un do de Déu i ja molt concretament en Maria, que la Vida que espera, Jesucrist, només ha estat possible perquè ella ha reconegut i ha cregut en les possibilitats infinites que Déu és capaç d’obrir i d’acomplir. Per tant en el reconeixement que Déu efectivament hi és i actua.
Aquesta escena de la visitació, que rellegim força vegades durant l’any en la nostra litúrgia a Montserrat, ens parla d’una dona, Elisabet, que té aquella missió tan important d’esdevenir acompanyant en els processos de fe, reconeixedora de la realitat espiritualitat, instrument de Déu per a la revelació de la veritat de Maria. A nosaltres ens ajuda contemplar les paraules plenes de sentit d’Elisabet a Maria perquè són revelació del pla de Déu: en la seva joia; en la de l’infant, Joan el Baptista, que espera; en el reconeixement també de la distància, de la diferència immensa que hi ha entre un i un altre naixement; en la salutació inspirada: ets beneïda entre totes les dones i finalment en la frase: Feliç tu que has cregut! Elisabet capta el moment de Déu que es produeix entre ella i Santa Maria en aquesta entranyable escena de la Visitació.
En aquest any del setanta-cinquè aniversari de l’oferiment que el poble de Catalunya va fer d’un nou tron a la Mare de Déu de Montserrat i de la corresponent entronització de la Santa imatge l’any 1947, el nostre Santuari ha triat com a lema pastoral precisament les paraules d’Elisabet a Maria en aquesta escena: Feliç tu que has cregut! A part de reconèixer-hi la fe de la Mare de Déu, voldríem proposar a tots els pelegrins de seguir el seu exemple i donar gràcies pel camí que ella obre per tal que també nosaltres puguem creure més, més sincerament i més profundament, en Déu.
I quina és la resposta de Santa Maria? Quan Elisabet posa de relleu d’una manera tan clara la fe de la Mare de Déu, la resposta d’ella és aquest cant del Magnificat, un cant que ho conté quasi tot. L’església li ha donat l’espai privilegiat de ser resat cada dia en l’ofici de vespres, convidant-nos a una identificació personal amb les actituds de la Mare de Déu. El llenguatge senzill ens ajuda encara més a fer d’aquest text una possibilitat de pregària, unes paraules que tot i tenir vint segles, no han perdut ni actualitat ni frescor. Permeteu-me per tant que parli del Magnificat en primera persona del plural, com unes paraules dirigides a nosaltres:
Maria ens convida al reconeixement de la humilitat personal, que fa més forta per contrast, la salvació i tota l’acció de Déu. Ell és qui actua. Ell és qui actua en la nostra petitesa. Davant d’ell només podem reconèixer-lo i reconèixer les seves meravelles en tots nosaltres, lloar-lo és ja confessar-lo, potser és la confessió més forta que podem fer-ne. Lloar Déu ens descentra. Que actual i que nou que és aquesta actitud en un món sovint egòlatra i egocèntric!
També en el Magnificat, parlem del Déu que estima de generació en generació, del Déu que protegeix Israel, que es recorda de l’amor a Abraham i als nostres pares. A Déu no ens l’inventem els teòlegs, els bisbes, les monges o els abats i els capellans, ni ningú més. A Déu el reconeixem cadascú personalment per tot allò que Ell ha fet en la història, la personal i la general. Ni Maria en la seva grandesa es va inventar Déu, fins el mateix Senyor i Salvador Jesucrist, no va sinó reconèixer en la seva vida encarnada en una persona humana, el Déu d’Israel com el seu Pare i com el Senyor de l’Univers i de la història. Quin antídot per la nostra societat que es pensa tan autònoma respecte el passat, tan autosuficient.
Trobem finalment un Déu que Maria reconeix com el qui capgira l’ordre social i avançant tantes afirmacions que després trobarem a l’evangeli, es posa al costat dels qui passen fam, dels pobres i dels humils, amb un llenguatge bastant fort, radical. L’evangeli ens porta sempre al germà necessitat. Ara i sempre. Necessitem convertir-nos a això.
Diguem doncs que l’escena i el diàleg entre Elisabet i Maria no és innocent. És un himne profund a la fe, a reconèixer un Déu implicat en la història i que ens demana a nosaltres la mateixa actitud de fe activa i compromesa que elles tenen i canten.
Comptem avui amb tots els qui participeu especialment amb el vostre cant a fer que puguem celebrar més solemnement aquest dia. A els qui heu avançat un dia l’inici de les Trobades d’animadors de cant com als qui heu vingut només per a la missa, voldria dir-vos que l’escena que hem llegit avui desprèn una joia quasi musical. Quanta música no ha inspirat la Mare de Déu! Quantes versions no tenim del Magnificat. He trobat una pàgina molt interessant a internet, una entrada de la Wikipèdia que en anglès es diu llista dels compositors de Magnificats. Des del gregorià a Penderecki o Arvo Part,molts han volgut transmetre’ns la joia de Maria per les obres admirables de Déu. També els cantaires de la coral Tirychae que ens acompanyeu, reviureu avui aquesta tradició que canta a Maria amb cants antics i nous. Estic segur que amb el Mariam Matrem cant medieval del Llibre Vermell i amb una obra de fa pocs anys d’en Josep Ollé, L’Ave Maris Stella, que ja és tradicional en aquesta celebració, ens ajudareu a lloar Déu tot cantant, com Maria, i espero que us apropeu a les paraules que canteu i a l’esperit de fe que els seus compositors segurament tingueren en compondre-les.
Feliços també nosaltres que volem creure! Viure la fe com Maria, és tenir l’esperança que podrem associar-nos com ella, a la Pasqua de Jesucrist. La seva assumpció al cel, representada per la pintura d’aquest presbiteri, per la gran rosassa de la façana de la Basílica i pel marbre que hi ha sobre de l’Escala que puja al cambril, és l’acompliment de la seva fe, és la realitat de la seva felicitat amb Crist per haver cregut, és la seva Pasqua, és la crida més senzilla que ens fa a tots i a cadascun de nosaltres: acceptar que Jesucrist ens ha promès la plena comunió amb Déu, una comunió que ara anticiparem en l’eucaristia, participant del cos i de sang de Crist i que ens convida com ella a creure, a lloar i a estimar tothom.