L’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2022)

Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56

 

Feliç tu que has cregut! Les lectures d’aquest solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, dia que ens marca sempre el cimal de l’estiu, són estimades germanes i germans, més enllà del clima festiu que envolta la nostra eucaristia, un gran testimoni de fe. 

La fe és reconèixer, acceptar, assentir a Déu, a la seva veritat i a la seva realitat en el món. Potser fa uns anys era més freqüent la pregunta: Ets creient? La pregunta no volia dir normalment si creies en alguna cosa, si no si eres cristià, si reconeixies aquest Déu Pare, amb el Fill Jesucrist i l’Esperit Sant, com a vivent, com a real, com a rector del món i de la història. 

L’evangeli d’avui, podria ser molt bé la resposta de Santa Maria a aquesta pregunta: Ets creient? La vida de la Mare de Jesucrist, Mare de Déu, està marcada per la fe. El seu exemple envers tots nosaltres és precisament el reconeixement que ella fa de Déu en la història: en la seva petita història personal i en la història del Poble d’Israel. 

Un dels trets més fascinants de la manifestació de Déu és la seva humilitat, la seva capacitat de fer-se present en la quotidianitat. És en aquest sentit que dic que les lectures d’avui són un testimoni de fe perquè a partir de fets molt normals, ens mostren una veritable confessió de fe.

O no és normal que una noia jove, en estat, vagi a visitar una cosina de més edat, també embarassada, per a ajudar-la? O no és normal que les dues estiguin plenes de joia pels fills que esperen? Però sobre aquesta línia de “normalitat” es produeix l’acte de fe, el reconeixement que la vida és un do de Déu i ja molt concretament en Maria, que la Vida que espera, Jesucrist, només ha estat possible perquè ella ha reconegut i ha cregut en les possibilitats infinites que Déu és capaç d’obrir i d’acomplir. Per tant en el reconeixement que Déu efectivament hi és i actua. 

Aquesta escena de la visitació, que rellegim força vegades durant l’any en la nostra litúrgia a Montserrat, ens parla d’una dona, Elisabet, que té aquella missió tan important d’esdevenir acompanyant en els processos de fe, reconeixedora de la realitat espiritualitat, instrument de Déu per a la revelació de la veritat de Maria. A  nosaltres ens ajuda contemplar les paraules plenes de sentit d’Elisabet a Maria perquè són revelació del pla de Déu: en la seva joia; en la de l’infant, Joan el Baptista, que espera; en el reconeixement també de la distància, de la diferència immensa que hi ha entre un i un altre naixement;  en la salutació inspirada: ets beneïda entre totes les dones i finalment en la frase: Feliç tu que has cregut! Elisabet capta el moment de Déu que es produeix entre ella i Santa Maria en aquesta entranyable escena de la Visitació.

En aquest any del setanta-cinquè aniversari de l’oferiment que el poble de Catalunya va fer d’un nou tron a la Mare de Déu de Montserrat i de la corresponent entronització de la Santa imatge l’any 1947, el nostre Santuari ha triat com a lema pastoral precisament les paraules d’Elisabet a Maria en aquesta escena: Feliç tu que has cregut! A part de reconèixer-hi la fe de la Mare de Déu, voldríem proposar a tots els pelegrins de seguir el seu exemple i donar gràcies pel camí que ella obre per tal que també nosaltres puguem creure més, més sincerament i més profundament, en Déu.  

I quina és la resposta de Santa Maria? Quan Elisabet posa de relleu d’una manera tan clara la fe de la Mare de Déu, la resposta d’ella és aquest cant del Magnificat, un cant que ho conté quasi tot. L’església li ha donat l’espai privilegiat de ser resat cada dia en l’ofici de vespres, convidant-nos a una identificació personal amb les actituds de la Mare de Déu. El llenguatge senzill ens ajuda encara més a fer d’aquest text una possibilitat de pregària, unes paraules que tot i tenir vint segles, no han perdut ni actualitat ni frescor. Permeteu-me per tant que parli del Magnificat en primera persona del plural, com unes paraules dirigides a nosaltres:

Maria ens convida al reconeixement de la humilitat personal, que fa més forta per contrast, la salvació i tota l’acció de Déu. Ell és qui actua. Ell és qui actua en la nostra petitesa. Davant d’ell només podem reconèixer-lo i reconèixer les seves meravelles en tots nosaltres, lloar-lo és ja confessar-lo, potser és la confessió més forta que podem fer-ne. Lloar Déu ens descentra. Que actual i que nou que és aquesta actitud en un món sovint egòlatra i egocèntric! 

També en el Magnificat, parlem del Déu que estima de generació en generació, del Déu que protegeix Israel, que es recorda de l’amor a Abraham i als nostres pares. A Déu no ens l’inventem els teòlegs, els bisbes, les monges o els abats i els capellans, ni ningú més. A Déu el reconeixem cadascú personalment per tot allò que Ell ha fet en la història, la personal i la general. Ni Maria en la seva grandesa es va inventar Déu, fins el mateix Senyor i Salvador Jesucrist, no va  sinó reconèixer en la seva vida encarnada en una persona humana, el Déu d’Israel com el seu Pare i com el Senyor de l’Univers i de la història. Quin antídot per la nostra societat que es pensa tan autònoma respecte el passat, tan autosuficient.

Trobem finalment un Déu que Maria reconeix com el qui capgira l’ordre social i avançant tantes afirmacions que després trobarem a l’evangeli, es posa al costat dels qui passen fam, dels pobres i dels humils, amb un llenguatge bastant fort, radical. L’evangeli ens porta sempre al germà necessitat. Ara i sempre. Necessitem convertir-nos a això.

Diguem doncs que l’escena i el diàleg entre Elisabet i Maria no és innocent. És un himne profund a la fe, a reconèixer un Déu implicat en la història i que ens demana a nosaltres la mateixa actitud de fe activa i compromesa que elles tenen i canten. 

Comptem avui amb tots els qui participeu especialment amb el vostre cant a fer que puguem celebrar més solemnement aquest dia. A els qui heu avançat un dia l’inici de les Trobades d’animadors de cant com als qui heu vingut només per a la missa, voldria dir-vos que l’escena que hem llegit avui desprèn una joia quasi musical. Quanta música no ha inspirat la Mare de Déu! Quantes versions no tenim del Magnificat. He trobat una pàgina molt interessant a internet, una entrada de la Wikipèdia que en anglès es diu llista dels compositors de Magnificats. Des del gregorià a Penderecki o Arvo Part,molts han volgut transmetre’ns la joia de Maria per les obres admirables de Déu. També els cantaires de la coral Tirychae que ens acompanyeu, reviureu avui aquesta tradició que canta a Maria amb cants antics i nous. Estic segur que amb el Mariam Matrem cant medieval del Llibre Vermell i amb una obra de fa pocs anys d’en Josep Ollé, L’Ave Maris Stella, que ja és tradicional en aquesta celebració, ens ajudareu a lloar Déu tot cantant, com Maria, i espero que us apropeu a les paraules que canteu i a l’esperit de fe que els seus compositors segurament tingueren en compondre-les. 

Feliços també nosaltres que volem creure! Viure la fe com Maria, és tenir l’esperança que podrem associar-nos com ella, a la Pasqua de Jesucrist. La seva assumpció al cel, representada per la pintura d’aquest presbiteri, per la gran rosassa de la façana de la Basílica i pel marbre que hi ha sobre de l’Escala que puja al cambril, és l’acompliment de la seva fe, és la realitat de la seva felicitat amb Crist per haver cregut, és la seva Pasqua, és la crida més senzilla que ens fa a tots i a cadascun de nosaltres: acceptar que Jesucrist ens ha promès la plena comunió amb Déu, una comunió que ara anticiparem en l’eucaristia, participant del cos i de sang de Crist i que ens convida com ella a creure, a lloar i a estimar tothom.

Abadia de MontserratL’Assumpció de la Mare de Déu (15 d’agost de 2022)

Assumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (15 agost 2020)

Apocalipsi 11:19;12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-26 / Lluc 1:39-5

 

L’Església avui s’omple de joia perquè Santa Maria ha entrat tota radiant a la glòria del Senyor. Hi ha entrat, germans i germanes estimats, no pas en virtut del seu impuls sinó enduta per un do de Déu. La iconografia d’aquesta solemnitat es pot resumir en dues grans tradicions. La que prové de l’orient cristià i que representa Jesucrist que ve a buscar la seva Mare. I la més pròpia d’occident, que mostra un grup d’àngels portant la Mare de Déu cel amunt. En tots dos casos, Maria és enduta al cel. Aquesta basílica té les dues representacions. La primera, orientalitzant, sobre el timpà d’una de les portes laterals d’ingrés. I la segona, en un quadre de l’absis d’aquest presbiteri. Totes dues signifiquen que Maria ha estat assumpta, assumida, al cel. Hi ha, encara, una tercera manera de representar la glorificació de la Mare de Déu que celebra la solemnitat d’avui; no tant el fet de l’assumpció al cel, com la participació en la glòria pasqual de Jesucrist. És la coronació de Santa Maria. També és representada en aquesta basílica, en la gran rosassa de la façana i en el mosaic de l’absis del cambril. Tant mateix, sant Joan Pau II, en el seu pelegrinatge a Montserrat l’any 1982, ens invitava a veure la solemnitat d’avui representada en la Santa Imatge de la nostra Moreneta. El Papa parlant de què no tenim una estança permanent aquí a la terra, mortals com som, i de com hem d’aspirar a l’estança de la vida futura, deia: “Hi invita l’actitud de la Senyora, que és Mare i, per tant, Mestra. Asseguda en el seu tron de glòria i en actitud hieràtica, tal com correspon a la Reina de cels i terra, amb el Déu Infant a la falda, la Verge Morena descobreix davant dels nostres ulls la visió exacta” de la glòria de la Verge Maria com a Reina i Senyora, mare i advocada nostra (cf. Doc. d’Esgl. 17 (1982) 1284).

Avui lloem Déu perquè Maria ha estat assumpta al cel i, en contemplar la glòria que li ha estat donada, la proclamem benaurada. Però, l’evangeli que acabem d’escoltar ens presentava Maria, no pas en la glòria, sinó ben arrelada a la terra, visitant la seva cosina Elisabet que, tot i ser ja gran, espera un fill, el futur Joan Baptista. Maria, que porta en el seu si el Fill de Déu fet home, la va a ajudar en els darrers mesos del seu embaràs i en el part. La litúrgia, que avui contempla la glòria més excelsa de Santa Maria, ens indica el camí que l’ha portada a aquesta glòria perquè també nosaltres el recorrem. Tal com deia Joan Pau II, citant sant Pau, en l’homilia aquí a Montserrat que acabo d’esmentar, no tenim en aquest món

una estança permanent, el nostre cos es desfarà, però tenim al cel una altra casa eterna que és obra de Déu (cf. 2C 5, 1-2). Encara que la perspectiva de la mort ens pugui entristir, l’assumpció de Maria ens dóna consol i esperança perquè nosaltres també estem cridats a participar de la glòria pasqual de Jesucrist. L’evangeli d’avui, a més de lloar la fe, la maternitat divina i la sol·licitud servicial de Maria, ens indica quin és el camí per arribar a la vida per sempre, on ella ja ha arribat.

Fonamentalment, aquest camí està format per tres elements: la fe en Déu, l’acolliment de l’altre, el servei generós i abnegat.

La fe que porta a creure en el Déu que actua en la història, més enllà del que ens pot semblar raonable. I per això demana que ens fiem d’ell, com va fer Maria en ser-li anunciada l’encarnació del Fill de Déu en el seu si. La fe ens fa descobrir com Déu estima entranyablement i que el seu amor és nou cada dia, tal com ens ha demostrat en Jesucrist. La fe es nodreix de la pregària i s’il·lumina per la Paraula de Déu acollida al fons del cor. Però, no queda reduïa a la relació personal amb Déu sinó que ens responsabilitza i ens fa descobrir la pròpia missió al servei dels altres.

El segon element que cal viure segons l’evangeli d’avui és l’acolliment de l’altre amb joia. Com Maria i Elisabet s’acolliren en la narració evangèlica que hem escoltat. És un acolliment el centre del qual és Crist. I per això demana que sigui un acolliment amarat d’amor. La persona que acollim, sigui qui sigui, sempre és imatge de Crist. Per això, tal com ell ens ensenya (cf. Mt 25, 40.45), tot el que fem als altres, ho fem a ell i tot el que deixem de fer als altres ho deixem de fer a ell.

Aquest és el tercer element a viure per seguir el camí de Maria: traduir l’acolliment en servei als altres sortint de nosaltres mateixos, com ella va fer en la Visitació. Això ens fa evitar allò que el Papa Francesc anomena “autoreferencialitat” i que consisteix a no sortir del propi petit món o del cercle d’amics. L’Evangeli ens demana d’estar oberts a estimar i a ajudar tothom.

Vivint, doncs, la fe nodrida per la pregària i meditant i guardant en el cor la Paraula evangèlica referent a Jesús (cf. Lc 2, 19.51); estimant els altres i posant-nos al seu servei, particularment dels qui més ho necessiten, que és el que va fer Santa Maria, podrem seguir-la a la glòria de la qual ja frueix i que a nosaltres ens omple d’alegria.

També el bisbe Pere Casaldàliga, que ens ha deixat fa pocs dies, va procurar seguir aquest camí vivint-lo a fons en la pregària i en el compromís a favor dels pobres, indígenes i camperols, gent a qui els latifundistes havien pres les terres. En aquesta solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, a qui ell tan va estimar, i en el context social actual, és bo de recordar i fer nostres dues de les pregàries de la seva Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat: “Mare sortosa que heu cregut dòcilment en la Paraula […], Santuari de la Nova Aliança […], Sinaí nostre de Montserrat: […] salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de col·laboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món. […] Estrella de l’alba de la Pasqua florida, primera testimoni de la Resurrecció, estel de Montserrat que assoleia les nostres nits: enfortiu en nosaltres aquella Esperança que ni en les desventures de la Pàtria, ni en les infidelitats de l’Església, mai no es descoratja i mai no s’escandalitza; que sap forjar la vinguda dels Temps Nous ací a la terra i ultrapassa, amb el vostre Fill ressuscitat, les fosques de la Mort, cap a la vida plena”.

Amén!

Abadia de MontserratAssumpció de la Mare de Déu (15 agost 2020)