Els Beats Màrtirs de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2022)

Primer aniversari de la Benedicció Abacial

Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21

 

Encara que no ens agradi massa, els conflictes, estimades germanes i germans, són presents en el nostre entorn, en la nostra vida, en el nostre món. Hem de creure que tots preferiríem un escenari on tots s’arreglés pacíficament, amb diàleg, on prevalguessin els interessos que inclouen el bé més gran per al major nombre de persones i on no fes falta recórrer a cap tipus de violència per a solucionar els dilemes i les opcions que se’ns van proposant. Aquest panorama, tot i utòpic, ha estat un anhel humà constant que ha rebut molts noms. En la tradició cristiana, aquesta utopia podríem dir que és una mena d’aplicació social del Regne de Déu, del cel o del paradís, d’aquell estat on Déu serà tot en tots.  

La realitat però s’imposa d’una altra manera. La Sagrada Escriptura amb la seva pedagogia ja ens parla dels primers conflictes tan bon punt hi ha el primer i el segon ésser humà a la terra, Adam i Eva. Aquests conflictes esdevenen violents i mortals entre el tercer i el quart home; Caín i Abel. Estaríem una mica temptats de dir: i des d’aleshores fins avui…què ha canviat? Han canviat els sistemes de fer mal, cada cop més refinats; potser fins i tot ha canviat la valoració per la vida humana que tantes vegades ens sembla que compti tan poc, sempre que la vida en qüestió no pertanyi al nostre primer món i tingui un cert status, on aleshores pot arribar a ser venerada. 

L’Antic Testament però no comença amb aquest pessimisme. El llibre del Gènesi parla d’una creació harmònica, volguda per Déu i que es manté sempre com una possibilitat de retorn a aquest Regne del qual ens allunyem tantes vegades personal i col·lectivament. Podríem pensar que la pau que emana de la creació de Déu i la guerra que ve de nosaltres caminen paral·lelament, al mateix nivell. Mai no ho han fet. Déu sempre ha estat més fort que el mal, tot i que costi veure-ho. Molt especialment ens ho ha dit definitivament en Jesucrist  de qui diem que és, príncep de Pau, i que ha vençut el mal, el pecat i la mort. 

Aquest esquema senzill que provo d’explicar es repeteix sovint en la història i és trist que avui l’haguem de constatar encara en molts conflictes bèl·lics, però també en tantes baralles internes de cada casa. Us imagineu un mon sense guerres, una Escolania sense cap baralla? Quina tranquil·litat! Per aconseguir-ho, la primera lluita que hem d’emprendre és la pròpia: la de cadascú amb ell mateix, amb la seva fidelitat al bé, a la pau, a Déu. Quantes coses no comencen per la tossuda immaduresa que es rebel·la en el nostre interior contra els millors desitjos.

I aquesta és la pregunta que les lectures i la Festa d’avui, dels Sants Màrtirs de Montserrat ens fan d’una manera intensa: com ens situem personalment davant dels conflictes? Quin pot ser l’ensenyament dels màrtirs per a nosaltres? 

Primer de tot el seny. Utilitzant totes les nostres capacitats que són reflex de la bondat i de la saviesa de Déu en la seva Creació, que ens inclou a nosaltres. Fer-nos ben conscients de la complexitat del món en el qual vivim. La majoria dels monjos de Montserrat l’any 1936 ho van fer i intentaren salvar la seva vida. Molts ho aconseguiren i per això som nosaltres aquí. És la nostra responsabilitat comprendre bé els perquès de les situacions ja que així ens serà més fàcil trobar en l’àmbit de cadascú solucions senzilles que preparin el Regne de Déu. Sí, perquè el Regne de Déu es prepara sovint amb actituds simples. 

Als escolans us diria que miréssiu al vostre voltant i no acabéssiu sempre amb les excuses que les culpes són dels altres o que això sempre s’ha fet així, encara que estigui malament. Heu de ser capaços de poder canviar coses. Si ho podeu fer ara, potser us preparareu per canviar-ne de molt més importants a la vida. 

En segon lloc, però, sovint els horitzons racionals, històrics, tots els que pertanyen a les visions humanes s’exhaureixen. Ens queda llavors la fe. La fe com a fonament, sabent que Déu és més gran que nosaltres. Nosaltres ens hem acostat a la muntanya que és Jesucrist. Entenguem tots, també vosaltres escolans, què vol dir estimar Déu i els germans.

La fe ens fa confessar que Déu preval sobre la resta. Que hi ha un horitzó transcendent on tot és possible. 

Les lectures d’avui parlen d’aquest horitzó del més enllà, d’aquest Regne de Déu, com d’una muntanya on tots som cridats. La festa d’avui, que fa només vuit anys que se celebra, des de l’any següent a la beatificació dels màrtirs, el 13 d’octubre de l’any 2013, recorda els monjos que foren morts durant els primers mesos de la Guerra, anomenada Civil, l’any 1936 i 1937. En triar les lectures, es va voler que les muntanyes bíbliques que hi apareixen ens evoquessin la nostra muntanya de Montserrat a la que ells, aquests monjos màrtirs, foren cridats per a viure una vida monàstica, que volia ser fidel a aquest Regne de Déu. Una vida que no podia imaginar els conflictes que hauria d’enfrontar. L’evangeli de Sant Joan que hem llegit s’entén del tot si pensem en aquells que portats per l’odi estructural del moment històric, que es va apoderar de tantes ments i de tantes voluntats, no van dubtar a perseguir i a matar altres homes pel fet de pertànyer a l’Església, de ser monjos, de ser cristians. 

Màrtir vol dir testimoni, vol dir proclamar la veritat. El testimoni més important que hem de donar els cristians és el de la nostra fe. El d’afirmar que creiem en Déu, en el Pare, en Jesucrist en l’Esperit Sant. Els nostres germans màrtirs testimoniaren d’una manera molt senzilla, sense grans confessions, essent el que eren, enfortits per una situació que els va apropar encara més a Jesús i a la donació de les seves vides que havien fet amb la professió monàstica. En aquell moment tingueren segurament la convicció que expressà el P. Robert Grau, prior del monestir: 

Hem de creure que el poder i la saviesa del nostre Pare celestial mai no són tan manifestos com quan treu bé del mal. (…) Així ho farà Ell en aquestes hores terribles de prova, certament, però a la fi (hores) de misericòrdia seva, si vivim la nostra fe i la nostra confiança absoluta en Ell (…)

En tercer lloc, recordem que això dels màrtirs no és només història. Encara ho tenim a prop. Fins i tot els escolans de quart vau ser fa quatre anys, just quan vau arribar, al funeral del P. Alexandre Olivar, que havia entrat al monestir abans de la guerra i que era company d’alguns monjos morts màrtirs als divuit anys. També avui moltes persones continuen donant la vida perquè són cristians. Vaig ser aquest any a una celebració on es recordava a persones mortes recentment per causa de la fe, encara no reconegudes com a beats o sants de l’Església. Em va sorprendre que hi havia molts testimoniatges diferents, des dels assassinats sense cap més raó que l’odi al cristianisme, a aquells a qui se’ls considerava testimonis de la caritat perquè havien arriscat la vida cuidant malalts o pobres i necessitats.  

Els màrtirs de la història ens ensenyen el camí que hem de prendre avui davant de la injustícia, de la guerra, de la pobresa, fidels sempre a l’Evangeli de Jesucrist amb totes les seves conseqüències. Només Jesucrist i aquest Evangeli ens poden demanar un testimoniatge total i radical. Venerem els nostres germans màrtirs de Montserrat, les seves relíquies, en aquest reliquiari que com una garba ens els recorda intensament en aquesta eucaristia, perquè ells foren testimonis en les seves circumstàncies tan especials i els demanem la seva intercessió per a poder ser-ho també nosaltres.