Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (10 d’abril de 2022)
Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Lluc 22:14-23.56
Bé podríem dir, estimades germanes i germans, de la missa d’avui que és la celebració dels contrastos. En un sola litúrgia de la Paraula, en l’esdevenir de l’evangeli llegit abans de la processó, de les dues lectures i de la lectura de la Passió, hem passat de proclamar Jesús com a Messies a deixar-lo sol en un sepulcre. En la narració de la vida de Jesús de Natzaret trobem sovint aquest contrast, necessari per explicar quelcom difícil: qui és Ell? Les lectures d’avui ens ho volen dir en tres moments:
El primer moment ens remet a Nadal. A Nadal? Avui? sí. Fixem-nos en un detall que només llegim aquest any, que la litúrgia ens proposa les versions de Sant Lluc. Entre els crits que acompanyaren l’entrada a Jerusalem, hem escoltat: “Pau al cel i Glòria allà dalt”. No us sona a Nadal? Sí. És una frase molt semblant a la que deien els àngels en l’anunci als pastors: “Glòria a Déu allà dalt i pau la terra”. Jesús és la presència absoluta de Déu en una persona humana, la seva Encarnació i aquest és el missatge de Nadal. Res del que passarà a partir d’ara pot fer-nos oblidar davant de qui estem realment.
El segon moment té un context més històric. Explica la continuïtat que hi ha entre aquest Jesús, en el qual Déu que s’ha fet home, i el Messies, l’ungit, el Crist, l’esperat d’Israel, que entra a la ciutat reial de Jerusalem, acomplint les profecies de l’Antic Testament, com hem recordat en aquest moment entranyable de la benedicció dels rams i de la processó. Si el confessem com a Fill de Déu el confessem també com a Messies. Un títol més fàcil d’acceptar pels seus contemporanis, que estaven plenament familiaritzats amb la figura d’aquest Ungit, Fill de David, que havia de venir a salvar el poble.
El tercer moment és el del gran trencament. Jesús se separa de la identificació dels seus contemporanis amb tot allò que esperaven del Messies. Ho trenca i és aquí on hi ha la gran novetat. En la seva Passió ens diu qui és. Ens diu que pel mateix títol pel qual és aclamat quan entra a Jerusalem: Rei dels jueus, és crucificat i deixat sol en un sepulcre: a l’espera, que és a on ens deixa la litúrgia de la Paraula d’avui: esperant.
Com és possible que un Déu i un Messies acabin tan malament?
Precisament perquè Déu es revela en Jesucrist, una part important del seu missatge, del seu evangeli, és proclamar que el seu messianisme cal entendre’l de manera diferent. No renunciem a res de la seva messianitat, del seu caràcter absolut com a Fill de Déu abaixat i fet home, com la segona lectura ens presentava, però ens cal reconèixer al mateix temps, que en el relat de la passió, aquest Jesús ens transforma la idea de ser rei, la idea de poder, la mateixa idea de Déu.
És un Déu i un Messies que es deixa torturar, sense exèrcit, amb uns seguidors tan febles, tan poc líder, diríem avui. Ell ens ensenya que el nostre Déu més que en títols es fa totalment present en un home que destaca per tres virtuts:
- la humilitat, visible en tants moments de la seva vida;
- la coherència i a la resistència en la proclamació del seu missatge davant de tots els altres poders d’aquest món, fins a la mort si és necessari;
- la comunió plena de misericòrdia amb tota la feblesa humana que trobem en tants i tants altres exemples de l’evangeli, i que hem escoltat en el relat de la passió d’una manera especial en el lladre crucificat al seu costat i perdonat, en les dones de Jerusalem que ploren, i insuperablement en el seu perdó des de la creu als qui l’estaven crucificant.
I a nosaltres? Què ens ensenya aquest contrast que ens fa capaços en tant que humanitat, d’un dia proclamar Jesús com a Messies, i al cap de cinc dies, crucificar-lo? No ens enganyem: això que hem llegit no és només una història d’aquell temps que ens hem de mirar des de lluny. Així com nosaltres podem pensar que no ho faríem mai, que no seríem capaços, també podria ser que tots els qui l’aclamaven el diumenge, no imaginessin que cridarien: crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, el divendres.
Poc hi val dir que es confonien. Que van posar les expectatives en una persona equivocada. Potser alguns sí però no tots. No excusem tan fàcilment la nostra capacitat de canviar, de deixar-nos arrossegar. Els drames i els conflictes de tots tipus presents al món en són una prova irrefutable
També l’evangeli de l’entrada a Jerusalem ens ha parlat dels seus “addictes”, per tant, una part de l’aclamació no era a un personatge desconegut, sinó a un predicador i profeta que ja havia predicat un missatge renovador. L’actitud dels fariseus ens ho confirma. Ells eren els veritablement espantats en aquella aclamació que consagrava una manera de comprendre Déu diferent de la seva. La petició dels fariseus a Jesús és un altre detall propi de l’evangeli de Lluc: digues als teus seguidors que callin. La resposta de Jesús el col·loca novament en el seu lloc absolut: “si aquests callessin, cridarien les pedres”. Si alguna cosa no es qüestiona és qui és ell. Això no depèn en absolut del que cridin o deixin de cridar els altres.
Aquesta idea la comprendreu bé amb un exemple (Això els escolans ho entendreu molt bé). Avui moltes persones es consideren importants si tenen molts seguidors, que la teva fama depengui dels teus fans, dels teus likes, dels teus subscriptors és propi de youtubers, d’influences, de tele-predicadors i de tants personatges de fireta que ens envaeixen constantment. Però Jesús tot i ser un “influencer”, segur que el més important de la història, no depèn ni tan sols de l’opinió dels seus seguidors. Li agrada tenir seguidors, clar que sí, però és lliure fins i tot respecte d’ells. Jesús de Natzaret fonamenta tot el seu missatge en la seva persona i la seva persona es fonamenta en Déu mateix. Si no fos així, seria impossible la proposta de vida, cada dia més contracultural que ens fa. A diferència de tants personatges no amaga el dolor que va patir fins al punt que li cantem, com fareu a l’ofertori amb la capella, amb les paraules del profeta Jeremies: Oh vos omnes qui transitis per viam…, oh tots vosaltres que camineu pel camí, pareu-vos i mireu si hi ha un dolor semblant al dolor que m’afligeix. Quin Déu ha estat capaç de dir alguna cosa així?
El diumenge de Rams és pel seu contrast entre grandesa i humilitat, entre la glòria i la creu, un toc d’atenció, estimats germans i germanes, a les nostres contradiccions i ambigüitats i una crida a aquestes actituds bàsiques de Jesús que el relat de la Passió ens va revelant i entre les quals us recordava la humilitat, la coherència i la misericòrdia.
Tot i haver-vos dit que la litúrgia de la Paraula ens deixava a la porta d’un sepulcre esperant. La nostra celebració no acaba aquí. Continua recordant el Jesús vencedor, present en el pa i en el vi, els dons de la Pasqua. Entrem en aquest misteri, més que mai en aquest inici de la Setmana Santa
Última actualització: 11 abril 2022