Diumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (10 d’abril de 2022)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Lluc 22:14-23.56

 

Bé podríem dir, estimades germanes i germans, de la missa d’avui que és la celebració dels contrastos. En un sola litúrgia de la Paraula, en l’esdevenir de l’evangeli llegit abans de la processó, de les dues lectures i de la lectura de la Passió, hem passat de proclamar Jesús com a Messies a deixar-lo sol en un sepulcre. En la narració de la vida de Jesús de Natzaret trobem sovint aquest contrast, necessari per explicar quelcom difícil: qui és Ell? Les lectures d’avui ens ho volen dir en tres moments:

El primer moment ens remet a Nadal. A Nadal? Avui? sí. Fixem-nos en un detall que només llegim aquest any, que la litúrgia ens proposa les versions de Sant Lluc. Entre els crits que acompanyaren l’entrada a Jerusalem, hem escoltat: “Pau al cel i Glòria allà dalt”. No us sona a Nadal?  Sí. És una frase molt semblant a la que deien els àngels en l’anunci als pastors: “Glòria a Déu allà dalt i pau la terra”. Jesús és la presència absoluta de Déu en una persona humana, la seva Encarnació i aquest és el missatge de Nadal. Res del que passarà a partir d’ara pot fer-nos oblidar davant de qui estem realment. 

El segon moment té un context més històric. Explica la continuïtat que hi ha entre aquest Jesús, en el qual Déu que s’ha fet home, i el Messies, l’ungit, el Crist, l’esperat d’Israel, que entra a la ciutat reial de Jerusalem, acomplint les profecies de l’Antic Testament, com hem recordat en aquest moment entranyable de la benedicció dels rams i de la processó. Si el confessem com a Fill de Déu el confessem també com a Messies. Un títol més fàcil d’acceptar pels seus contemporanis, que estaven plenament familiaritzats amb la figura d’aquest Ungit, Fill de David, que havia de venir a salvar el poble. 

El tercer moment és el del gran trencament. Jesús se separa de la identificació dels seus contemporanis amb tot allò que esperaven del Messies. Ho trenca i és aquí on hi ha la gran novetat. En la seva Passió ens diu qui és. Ens diu que pel mateix títol pel qual és aclamat quan entra a Jerusalem: Rei dels jueus, és crucificat i deixat sol en un sepulcre: a l’espera,  que és a on ens deixa la litúrgia de la Paraula d’avui: esperant.

Com és possible que un Déu i un Messies acabin tan malament? 

Precisament perquè Déu es revela en Jesucrist, una part important del seu missatge, del seu evangeli, és proclamar que el seu messianisme cal entendre’l de manera diferent. No renunciem a res de la seva messianitat, del seu caràcter absolut com a Fill de Déu abaixat i fet home, com la segona lectura ens presentava, però ens cal reconèixer al mateix temps, que en el relat de la passió, aquest Jesús ens transforma la idea de ser rei, la idea de poder, la mateixa idea de Déu. 

És un Déu i un Messies que es deixa torturar, sense exèrcit, amb uns seguidors tan febles, tan poc líder, diríem avui. Ell ens ensenya que el nostre Déu més que en títols es fa totalment present en un home que destaca per tres virtuts:

  • la humilitat, visible en tants moments de la seva vida; 
  • la coherència i a la resistència en la proclamació del seu missatge davant de tots els altres poders d’aquest món, fins a la mort si és necessari; 
  • la comunió plena de misericòrdia amb tota la feblesa humana que trobem en tants i tants altres exemples de l’evangeli, i que hem escoltat en el relat de la passió d’una manera especial en el lladre crucificat al seu costat i perdonat, en les dones de Jerusalem que ploren, i insuperablement en el seu perdó des de la creu als qui l’estaven crucificant.

 I a nosaltres? Què ens ensenya aquest contrast que ens fa capaços en tant que humanitat, d’un dia proclamar Jesús com a Messies, i al cap de cinc dies, crucificar-lo? No ens enganyem: això que hem llegit no és només una història d’aquell temps que ens hem de mirar des de lluny. Així com nosaltres podem pensar que no ho faríem mai, que no seríem capaços, també podria ser que tots els qui l’aclamaven el diumenge, no imaginessin que cridarien: crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, el divendres. 

Poc hi val dir que es confonien. Que van posar les expectatives en una persona equivocada. Potser alguns sí però no tots. No excusem tan fàcilment la nostra capacitat de canviar, de deixar-nos arrossegar. Els drames i els conflictes de tots tipus presents al món en són una prova irrefutable

També l’evangeli de l’entrada a Jerusalem ens ha parlat dels seus “addictes”, per tant, una part de l’aclamació no era a un personatge desconegut, sinó a un predicador i profeta que ja havia predicat un missatge renovador. L’actitud dels fariseus ens ho confirma. Ells eren els veritablement espantats en aquella aclamació que consagrava una manera de comprendre Déu diferent de la seva. La petició dels fariseus a Jesús és un altre detall propi de l’evangeli de Lluc: digues als teus seguidors que callin. La resposta de Jesús el col·loca novament en el seu lloc absolut: “si aquests callessin, cridarien les pedres”. Si alguna cosa no es qüestiona és qui és ell. Això no depèn en absolut del que cridin o deixin de cridar els altres. 

Aquesta idea la comprendreu bé amb un exemple (Això els escolans ho entendreu molt bé). Avui moltes persones es consideren importants si tenen molts seguidors, que la teva fama depengui dels teus fans, dels teus likes, dels teus subscriptors és propi de youtubers, d’influences, de tele-predicadors i de tants personatges de fireta que ens envaeixen constantment. Però Jesús tot i ser un “influencer”, segur que el més important de la història,  no depèn ni tan sols de l’opinió dels seus seguidors. Li agrada tenir seguidors, clar que sí, però és lliure fins i tot respecte d’ells. Jesús de Natzaret fonamenta tot el seu missatge en la seva persona i la seva persona es fonamenta en Déu mateix. Si no fos així, seria impossible la proposta de vida, cada dia més contracultural que ens fa.  A diferència de tants personatges no amaga el dolor que va patir fins al punt que li cantem, com fareu a l’ofertori amb la capella, amb les paraules del profeta Jeremies: Oh vos omnes qui transitis per viam…, oh tots vosaltres que camineu pel camí, pareu-vos i mireu si hi ha un dolor semblant al dolor que m’afligeix. Quin Déu ha estat capaç de dir alguna cosa així?      

El diumenge de Rams és pel seu contrast entre grandesa i humilitat, entre la glòria i la creu, un toc d’atenció, estimats germans i germanes, a les nostres contradiccions i ambigüitats i una crida a aquestes actituds bàsiques de Jesús que el relat de la Passió ens va revelant i entre les quals us recordava la humilitat, la coherència i la misericòrdia.

Tot i haver-vos dit que la litúrgia de la Paraula ens deixava a la porta d’un sepulcre esperant. La nostra celebració no acaba aquí. Continua recordant el Jesús vencedor, present en el pa i en el vi, els dons de la Pasqua. Entrem en aquest misteri, més que mai en aquest inici de la Setmana Santa 

 

Abadia de MontserratDiumenge de Rams i de Passió (10 d’abril de 2022)

Diumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 d’abril de 2022)

Isaïes 43:16-21 / Filipencs 3:8-14 / Joan 8:1-11

 

L´Evangeli d´avui presenta un dels episodis més suggestius de la vida pública de Jesús. Es veu obligat a intervenir en la condemna d’una dona trobada en flagrant delicte d’adulteri. Els escribes i els fariseus, sentint-se autoritzats per la llei de Moisés, no demanen la intervenció de Jesús en nom de la justícia; no demanen la seva intervenció perquè els aclareixi com aplicar la llei en aquesta situació. Tampoc s’interessen pel destí de la dona, i encara menys per esmenar qualsevol error o equivocació. La dona, als seus cors, ja està jutjada i condemnada amb la pitjor de les sentències: la lapidació. Així doncs, la història d’aquesta pecadora tindrà la conclusió que mereix. 

No obstant això, els escribes i fariseus veuen en aquesta situació una nova oportunitat. Creuen haver trobat la possibilitat de posar Jesús en una situació difícil en preguntar-li, amb les pedres ja a la mà, què fer. I Jesús respon adequadament a aquesta provocació.

La reacció del Mestre, davant la provocació dels seus rivals, és sorprenent: no interroga la dona i no es bat en dol amb els escribes i fariseus. Sap molt bé que no és la dona pecadora la que està al centre de l’acusació i que tots els ulls estan posats en Ell. Ella és només un esquer. Ell és el veritable acusat. Tots esperen les seves paraules per saber si trairà Moisès o les esperances del poble. Però Jesús calla, no té pressa, no sembla preocupat ni per l’escamot religiós que l’envolta, ni per la multitud de curiosos que s’amunteguen per no perdre’s l’espectacle.

Sí, Jesús calla, manté les distàncies, no s’embranca en una escaramussa teològica per guanyar els seus adversaris amb cites bíbliques. El mestre evita el dol, no desafia, no provoca. Totes les mirades estan posades en Ell, però Jesús s’ajup, s’asseu, guarda silenci i escriu a terra alguna cosa que ningú no podria llegir.

Però els acusadors no desisteixen i insisteixen en la seva pregunta. Llavors s’incorpora i pronuncia unes paraules, que, sens dubte, es troben entre les més importants de la tradició evangèlica i que tothom que les ha escoltat no pot oblidar: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”. I l’efecte és devastador, un darrera l’altre, començant pels més ancians fins els més joves, tots els acusadors acaben desfilant. I queden sols, la dona, que es trobava al centre, i Jesús. I és ara quan Jesús es troba realment amb la dona, a la que mira cara a cara al temps que li pregunta: “¿Ningú no t’ha condemnat?”. 

La dona havia escapat del veredicte dels seus jutges. Ara es troba davant Jesús amb la seva pobre humanitat, amb la seva culpa i vergonya. Però Jesús la treu del seu destret i inseguretat, no plantejant de cap manera el problema de la culpabilitat ni pronunciant contra la dona paraula d’acusació, sinó referint-se únicament a la conducta dels acusadors. En la resposta de la dona es percep en certa manera el seu alleujament i alliberament: “Ningú, Senyor” . I segueix la resposta de Jesús que resol en sentit positiu tota la situació problemàtica de la dona: “Jo tampoc no et condemno”.

No és fascinant aquest Jesús que no condemna, no jutja, no reprèn? El seu és un amor que va per endavant: no espera que la dona s’humiliï als seus peus i li demani perdó. No, no hi ha necessitat. El perdó l’ha precedit. Precisament aquest darrer punt és la gran sorpresa i, alhora, el gran escàndol d’aquest passatge de l’Evangeli: Jesús la perdona independentment del penediment o de la intenció de convertir-se.

El perdó de Jesús és total i escandalosament gratuït perquè és la revelació en la Història de l’amor del Pare. Déu no estima perquè el pecador se n’hagi penedit, sinó perquè és el seu Pare. No és la seva conversió la que El fa misericordiós, sinó que és el seu amor qui fa possible la conversió del pecador. El perdó de Déu no és la conseqüència del penediment, sinó la possibilitat.

I és que l’actitud de Jesús és radicalment exigent en anunciar el seu missatge, però increïblement comprensiu quan jutja l’actuació concreta de les persones. No importa quin sigui el nostre pecat, no importa com de lluny haguem caigut, la seva mà sempre està estesa per agafar-nos i aixecar-nos.

Només els que es descobreixen estimats amb un amor totalment gratuït es poden penedir i canviar de vida. L’amor de Déu no es conquereix, sinó que s’acull. I un cop rebut, té el poder de posar la vida de cap per avall. Precisament per això Jesús li diu a la dona: “Vés-te’n i des d’ara no pequis més”.

Germans i germans, Jesús no condemna ningú: no condemna la dona, que ja ha reconegut la seva culpa, i la convida a canviar de vida. Tampoc condemna els escribes i fariseus; la porta de la salvació no està tancada per a ells si saben reconèixer la hipocresia dels seus actes. No, Jesús no condemna, però sí espera una ruptura definitiva amb el pecat. 

Déu, que ens convida a la conversió, ens doni forces per a aconseguir-ho.

Abadia de MontserratDiumenge V de Quaresma (3 d’abril de 2022)

Diumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (27 de març de 2022)

Isaïes 5:9a.10-12 / 2 Corintis 5:17-21 / Lluc 15:1-3.11-32

 

Les lectures i la música d’avui tenen com a tema central el perdó. St. Pau hi dedica tota una secció de la seva segona carta als Corintis. Els deia que el seu ministeri tenia per finalitat que els cristians es reconciliessin amb Déu, i explicava també que la vinguda del Crist havia marcat un abans i un després: «el que era antic ha passat, [deia,] ha començat un món nou», en el que Déu «ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist». És a dir: amb la vinguda de Crist Déu havia perdonat al món els seus pecats, i per tant, ara tocava als Corintis de reconciliar-se amb Déu. I no només als Corintis: cada cristià, com a temple de Déu que és enmig de la humanitat, hauria de tenir el desig de reconciliar-se amb Déu. L’evangeli, per la seva part, ens donava també tota una lliçó sobre el perdó amb la paràbola del fill pròdig, un text que ens emociona cada cop que el llegim: un pare que té un fill a qui avança els diners de l’herència, i aquest, se’ls malgasta. Però malgrat aquest error tan greu, davant de la petició de perdó del fill, el perdona i l’acull. I el perdona doblement: pel què ha fet, i per la impuresa ritual en què havia caigut. És una imatge viva del perdó. Perdonar ve del prefix llatí per- i del verb donare; és a dir: donar completament, oblidar una falta, alliberar un deute. En altres paraules, fer net. I Jesús va predicar amb l’exemple: recordem que respon que les ofenses que ens facin s’han de perdonar «setanta vegades set» (Cf. Mt 18,22), i també ens expliquen com Jesús va perdonar els seus botxins. Perdonar, doncs, és un element essencial del cristianisme, ja que no es pot estimar sense perdonar.

I la litúrgia ens parla de perdó justament aquest quart diumenge de Quaresma, que popularment anomenem el “diumenge laetare”. El nom de “laetare” ve de la primera paraula del cant d’entrada en llatí: “Alegreu-vos”, cantàvem. Dèiem al començament que la música d’avui també ens parla de perdó, i concretament, de l’alegria que el perdó ens reporta. Al començament de la Missa, amb les paraules del profeta Isaïes se’ns convidava a tenir aquest sentiment d’alegria amb Jerusalem, d’on havia de sortir la salvació dels pobles. També el cant de comunió que cantarem d’aquí una estona subratlla les paraules de l’evangeli que ens recorden l’alegria que reporta el perdó: «Fill, […] hem d’alegrar-nos […] perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu; ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat». I encara, el motet que cantarà l’Escolania a l’ofertori, ha estat seleccionat en la mateix línia: Vivo ego, dicit Dominus; nolo mortem peccatoris, sed ut magis convertatur et vivat: són les paraules que diu el Senyor en el llibre del profeta Ezequiel: «Jo, el Senyor Déu, afirmo, tan cert com visc, que no desitjo la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui» (Cf. Ez 33, 11). És a dir: Déu està viu i vol que visquem, i per això ens perdona. I també per aquest motiu la música de la celebració d’avui pretén apropar-nos a aquesta alegria.

Tots hem —i ens han fet— alguna vegada alguna cosa que no ha estat bé. I tots tenim necessitat de rebre el perdó i de perdonar. De fet, i més enllà del text bíblic, tots hem pogut experimentar que el perdó accelera l’oblit i ajuda a superar els episodis negatius, mentre que si no perdonem correm el risc de tenir obsessions i traumes, ja que l’element negatiu que sigui pot convertir-se fàcilment en el focus de la nostra atenció, i l’objectiu de la nostra vida es pot convertir en la recerca d’una futura o hipotètica reparació o fins i tot venjança. I aquests dies que veiem com les tensions portades a l’extrem acaben en conflictes i en últim terme en guerres, hem de fer-nos més conscients de la importància del perdó que el Senyor ens proposa aquest diumenge, perquè no hi ha pau sense perdó. Potser per això, quan el Senyor ens va ensenyar a pregar, ens va demanar que diguéssim “perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, perquè per estimar hem de saber demanar perdó, i donar-lo també nosaltres. Hem començat la Missa demanat perdó a Déu per les petites faltes, i també tenim el sagrament de la reconciliació per si en fem de més grans. L’objectiu final és retornar a Déu, a aquest Déu que com introduïa l’evangeli no li fa res seure a taula amb pecadors, perquè el seu objectiu no és castigar-nos, sinó recuperar-nos. L’indicador d’haver-hi arribat sempre serà l’alegria i la pau.

Abadia de MontserratDiumenge IV de Quaresma (27 de març de 2022)

Festa del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gash i Hurios, P. Abat de Montserrat (21 de març de 2022)

Gènesi 12:1-4 / Filipencs 4:4-9 / Joan 17:20-26

 

És bo, estimats germans i germanes, i escolans tenir èxit a la vida? Negar-ho seria realment col·locar-se molt a contracorrent d’un món que ens motiva constantment a tenir-ne. Un món que ens diu col·loquialment: Has triomfat! Quan alguna cosa ens ha sortit especialment bé. No seria normal que enlloc de recolzar aquesta actitud penséssim que és millor fracassar. El problema és segurament què creiem que és el nostre èxit, el nostre triomf. És guanyar un d’aquests concursos tipus “operación triunfo” o “Gran hermano”? És aconseguir jugar a un dels millors equips esportius o ser com una estrella de la música? Molts en el nostre món considerarien que  tot això és el màxim de l’èxit, i que més que això és impossible. Aleshores, perquè tantes persones que triomfen d’aquesta manera moltes vegades no són felices. Perquè algunes apareixen públicament algun temps després d’haver aconseguit aquest èxit i no tenen res a veure amb aquells triomfadors tan admirats en el seu dia? 

He començat aquesta homilia amb aquestes paraules perquè trobem en la litúrgia d’avui tres personatges que també van tenir èxit. Una mica diferent dels exemples que he posat! No només el van tenir, sinó que d’alguna manera encara el tenen avui, ja que els recordem, els llegim i pensem que allò que van fer continua essent important, tot i haver passat un temps quasi incomptable. 

 Abraham va tenir èxit? Qui ho pot dubtar és el pare de tres religions molt importants del món: el judaisme, l’Islam i el cristianisme. Però Abraham va viure molt de temps de la seva vida molt lluny de sentir-se una persona que triomfa. Li mancava alguna cosa tan important en la seva cultura com tenir fills i també li mancava l’objectiu que s’havia proposat, obeint la veu de Déu, quan va deixar la seva terra: tenir un lloc estable on viure. Malgrat tot, tenia fe, creia en Déu i no va abandonar els seus objectius. Fracassar ve d’una paraula llatina que vol dir trencar-se. Un fracassat és algú trencat, algú que ja no pot aconseguir els seus objectius perquè s’ha trencat. Abraham no va arribar mai a trencar-se, sinó que va acabar rebent la promesa que tindria fins i tot allò que li mancava: terres i fills i filles. Gràcies a la seva confiança tingué un dels èxits més grans que es poden tenir a la vida: que el teu nom estigui associat al bé, a la bona sort, a que tots els altres també els hi vagin bé les coses quan et recordin. Això vol dir que el teu nom serveixi per beneir. Permeteu-me afegir encara una cosa. En vida Abraham va gaudir molt poc del seu èxit: d’aquesta gran descendència promesa només va poder veure dos fills i és que a vegades, com ha passat per exemple a molts artistes, la fama i l’èxit t’arriben després de mort. 

A la segona lectura, trobem el segon triomfador de la litúrgia d’avui: Sant Pau. Algú que pot dir: Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres, és algú que segurament se sent molt segur de la vida i de tot allò que vol dir i comunicar i exhorta als seus seguidors a imitar-lo. Jo no gosaria mai dir quelcom semblant, dir que si algú m’imita obtindrà la pau de Déu, però clar: jo no soc Sant Pau. Ell no va arribar aquí per casualitat, sinó després d’haver viscut, d’haver canviat profundament allò que creia, és a dir, d’haver-se convertit a Jesucrist, d’això tan quaresmal i d’haver reflexionat i escrit tant, que encara avui no deixa d’inspirar-nos i de ser llegit en milions i milions de celebracions a tot el món, gairebé cada diumenge, sinó cada dia. I el seu èxit va ser veure créixer l’Església. Veure que molts l’escoltaven i es convertien com ell a la fe en Jesús. Un èxit que no li va estalviar morir màrtir, que l’assassinessin per la seva fe.

El tercer personatge d’avui no surt en les lectures però és precisament el sant que commemorem. El nostre pare Sant Benet.  També va tenir èxit, tot i que els dotze monestirs que va fundar i la influència de la Regla que ell va poder constatar mentre vivia, no tenen res a veure amb la importància que ha tingut el seu mestratge per tants milers de monjos durant els quinze segles posteriors. L’èxit de Sant Benet també es fonamenta en haver seguit profundament les intuïcions del seu cor. D’haver fet a la vida allò que va sentir que Déu li demanava de fer. I això ho va fer un dia rere l’altre. L’èxit a vegades, em sembla a mi, no és un moment de glòria i d’admiració, sinó poder mirar la teva vida i sentir-t’hi tranquil. I sobretot, que allò que fas pugui inspirar a algú. 

Molts us haureu fixat sovint que al final de la carretera que arriba a Montserrat hi ha una columna de pedra amb la inscripció Pax vobis (la pau sigui amb vosaltres). Alguns monjos tenen encara el costum de posar al principi de les cartes que escriuen la paraula Pau, o pax en llatí. És bonic que se’ns associï amb la pau. Avui, festa del trànsit de Sant Benet, és un bon dia per als monjos benedictins i per a tots els qui segueixen i s’inspiren en l’espiritualitat de la Regla, molt especialment els oblats, per a continuar vivint la vida com un camí proposat a aquell que busca la pau, i la primera pau que cal buscar és la del propi cor, la que a través de la humilitat ens reconcilia amb nosaltres mateixos i ens fa així més capaços de relacionar-nos amb els altres. No dubto que aquest és un repte que compartim tots els monjos i que potser ens donarà un cert èxit, una plenitud en la nostra vida. Però reclamar-nos  homes de pau també ens ha de fer homes de pregària per la pau. Fa gairebé un mes que estem en guerra a Europa. La setmana passada vam poder acollir quatre dones i dues nenes i un nen ucraïnesos: aquests es deien Slata, Maria i Max, que van passar una nit a Montserrat camí dels seus llocs d’acollida. Eren de la mateixa edat que vosaltres, escolans. Us asseguro que costava comprendre com era possible que aquella gent, haguessin hagut de fugir de les bombes. Us ho dic d’una manera tan concreta per demanar-vos també a vosaltres que ens unim per pregar per la pau, avui en la festa de Sant Benet. Potser quan li canteu a la Mare de Déu a la Salve Illos tuos misericordes oculos ad nos converte , podeu pensar en tota la gent que no té pau. 

Tant de bo el nostre èxit a la vida pugui ser el dels qui promouen la pau i l’entesa, perquè això és el que Déu vol per la humanitat i allò que Jesucrist ens va demanar que féssim i així puguem tots, vivint així, inspirar també  altres a una vida de bondat, d’estimació i de saviesa, una vida de comunió amb Déu i amb els altres com ens demanava l’evangeli d’avui. 

 

Abadia de MontserratFesta del Trànsit de Sant Benet (21 de març de 2022)

Diumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (20 de març de 2022)

Èxode 3:1-8a / 1 Corintis 10:1-6.10-12 / Lluc 13:1-9

 

Benvolguts germans.

A l’evangeli d’avui li expliquen a Jesus la notícia tràgica d’uns galileus assassinats per ordre de Pilat, governador romà de Judea. Eren els galileus gent que toleraven malament el jou dels romans. Pilat va saber que uns galileus havien promogut un enrenou al mateix temple mentre estaven allí oferint sacrificis. I disposa la repressió brutal de la policia romana. Jesus està informat de l’actualitat del seu temps, però sense deixar-se arrossegar. Davant d’aquest succés, per lamentable que pogués ser per a la consciència nacional dels jueus, Jesus considera que allò no era el “veritablement real”. Jesus es col·loca en una perspectiva més elevada, diríem, d’eternitat. És l’equilibri de ser al món sense ser del món. Potser així puguem entendre la duresa de la frase que Jesus ha repetit dues vegades: Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual. No és tracta tan d’una amenaça com del interès de Jesús per a la salut, pera la salvació de la nostra ànima. Ens està convidant a la conversió, a la penitència.

La Quaresma està, entre altres coses, per animar-nos a fer un pas enrere i contemplar el que passa des de la perspectiva de l’eternitat. Per tant, el que contemplem en Quaresma és l’última realitat. No per desvincular-nos del que passa al nostre voltant, en absolut. Sinó per enquadrar-ho en aquesta realitat última. Fàcilment vivim immersos en una cataracta de notícies com a espectadors que contemplessin un quadre impressionista tan de prop que només veiessin taques sense cap sentit. La Quaresma ens crida a escapar per un temps d’aquest enrenou canviant i passatger i contemplar les veritats últimes, les essencials, les que no canvien, les que constitueixen el nostre destí i la raó de tota la resta. L’Evangeli d’avui ens convida a recordar, enmig del tràfec de les crisis i les alarmes, de la present i alarmant actualitat, que Crist és el Senyor de la Història. Un senyor de misericòrdia  que te paciència y deixa al home, a tots nosaltres, un temps per la conversió.

D’aquí sorgeix la consciència que la nostra vida personal, en algun aspecte, no es pot considerar justa, que hem de canviar alguna cosa. A la Quaresma, Déu ens convida a cadascun de nosaltres a donar un canvi de rumb a la nostra existència, pensant i vivint segons l’Evangeli, corregint algunes coses en la nostra manera de pregar, d’actuar, de treballar i en les relacions amb els altres. Jesús ens suggereix aquestes coses, no amb una severitat sense motiu, sinó precisament perquè està preocupat pel nostre bé, per la nostra felicitat, per la nostra salvació.

Per part nostra, hem de respondre amb un esforç interior sincer, demanant-li que ens faci entendre en quins punts en particular hem de convertir-nos. No és un camí complicat, és deixar-se voler per Déu i respondre a aquesta estimació amb la nostra vida. Per això la conversió no depèn de les nostres qualitats, ni del nostre voluntarisme, sinó de adonar-se del gran amor amb què se’ns estima.

Resem a l’Immaculat Cor de Maria santíssima, que ens acompanya en l’itinerari quaresmal, per tal que ajudi cada cristià a tornar al Senyor de tot cor. Que sostingui la nostra decisió ferma de renunciar al mal i d’acceptar amb fe la voluntat de Déu a la nostra vida.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Diumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Homilia del P. Valentí Tenas, monjo de Montserrat (13 de març de 2022)

Gènesi 15:5-12.17-18 / Filipencs 3:17-4:1 / Lluc 9:28b-36

 

Benvolguts germans i germanes:

Aquest segon diumenge de Quaresma ens és una crida a la conversió i a un seguiment més intens i més ferm de seguir Jesucrist, el nostre Salvador. Jesús, que tenia una gran predilecció per les muntanyes, per contemplar el Sol que ve del cel. Ací, a Montserrat, cada dia, les grans sortides de Sol són sempre diverses i esplèndides, i les més discretes postes de Sol entre les muntanyes  sempre són de postal. Meravelles, que, dia rere dia, són irrepetibles, úniques i diferents. Com deia el Pare Basili Girbau, últim monjo ermità de Montserrat: “De pel·lícula i gratis”.

Entre les diverses muntanyes del Nou Testament hi trobem la de les Benaurances, la muntanya de les Temptacions o de la Quarantena del diumenge passat a Jericó. La muntanya de les Oliveres, el gran massís del Hermon a Cesarea de Filip, la serralada de Jerusalem i la muntanya d’avui, el Tabor, que domina tota la plana Jezrael. En el seu cim (590 metres) hi ha la gran Basílica de la Transfiguració i les restes d’un Monestir Benedictí antiquíssim (s. VII).

A l’Evangeli que avui hem escoltat el Senyor invita a pujar i a pregar a la muntanya a tres dels seus deixebles de més confiança: Sant Pere i els Fills de Zebedeu, Jaume el Major i el seu germà Joan, el deixeble estimat. Sant Pau els reconeix com a columnes de l’Església (Gal 2:9) i són els mateixos que vetllaran a l’hort de Getsemaní a la nit de la seva Passió (Mt.26: 36ss.).

Jesús pujà a la muntanya per a pregar i va ser en oració que es va tornar el seu vestit blanc com la neu, i el seu rostre resplendent i lluminós com “Aquell Sol que ve del Cel”. La Transfiguració ens convida a contemplar, d’ara endavant, la Glòria i la Majestat  de Jesús Ressuscitat Vivent i Gloriós per sempre. Ell és el nostre Redemptor i la nostra Salvació. Com ens diu Sant Pau, en la segona lectura d’avui: “Jesucrist, el Senyor, transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós” (Fl.3.17ss).

La nostra vida terrenal és com una muntanya molt alta, que cal coronar-la… Que no vol dir aplanar-la, que no vol dir destruir-la, perquè la nostra vida humana té sempre molt de VALOR, des del primer moment fins el final. A mesura que vivim, en el dia a dia, ens anem transformant físicament amb el pas dels anys. Un pas del temps al llarg del qual cal no defallir en el camí de pujada, de la vida creixent. Ens cal tenir els ulls renovats per a contemplar com un nen, un infant, la sortida del Sol que sempre és gratis, diferent i esplendorosa. Ens cal ara, més que mai, en aquest temps de guerra i de pandèmia, de pujar de nou a la muntanya de la vida amb més Amor i sortir de la Ciutat, de la Terra Baixa, del nostre personalisme, del nostre Jo i del nostre Tenir… Preguntar-nos ara, sincerament: dins el nostre cor, hi ha lloc per fer una petita Transfiguració- Configuració amb Jesús, ara i aquí? Però, amb sinceritat, vivim massa accelerats. Massa estressats. Les xarxes socials demanen moviment, rapidesa, fotos, tuïts i missatges. Si interactues existeixes; sinó, no ets res. Som realment feliços amb tanta tecnologia? La conversió, de seguir Jesús, és com escalar una muntanya alta, que suposa molt d’esforç pujar-la, però, sí, ara més que mai, val la pena construir una casa al cim, per estar a prop de Déu i pregar amb Ell! Moisès i Elies, que són testimonis vius que conversen i parlen amb Jesús, representen la Llei i els Profetes, són la Paraula de Déu feta lletra i norma de Vida.

La Teofania, la Veu del Pare, del núvol estant, és com en el baptisme de Jesús en el riu Jordà (Lc.3:21ss) o en la muntanya Santa del Sinaí, és una Manifestació que ratifica la Paraula Déu:  Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo”. Sant Benet diu als monjos: “Escolta, fill, les prescripcions del Mestre, para l’orella del teu Cor” (Pròleg a la seva de Regla).

Cadascú de nosaltres ha de valorar, dins del seu Cor, si roman massa a la vall, sense mai pujar a la muntanya, i no veure mai la sortida del Sol que ve del Cel, o bé, si roman sempre a dalt, al cim, com volia Sant Pere. Nosaltres avui ens trobem dalt de la Muntanya de Montserrat, celebrant l’Eucaristia. Sobre el cim de l’Altar, Crist serà present en el seu Cos i la seva Sang, Transfigurat per a tots nosaltres cristians. Diguem com Sant Pere: “Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt”, sota els peus de Santa Maria.

Abadia de MontserratDiumenge II de Quaresma (13 de març de 2022)

Diumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (6 de març de 2022)

Deuteronomi 26:4-10 / Romans 10:8-13 / Lluc 4:1-13

 

Estimats germans i germanes en la fe:

La setmana passada, amb la celebració del Dimecres de Cendra, vàrem iniciar una nova Quaresma. Un període de quaranta dies en què Déu ens crida a la conversió i amb el qual ens preparem per a la celebració de la Pasqua de la Resurrecció de Crist. La Quaresma és imatge tant dels quaranta anys de travessia del desert per part del poble jueu, com dels quaranta dies en què Jesús estigué al desert i fou temptat pel diable.

La primera lectura, corresponent al llibre del Deuteronomi, ens evoca la fugida d’Egipte per part dels israelites. El poble d’Israel vivia oprimit i esclavitzat fins que un home, Moisès, va ser capaç d’alliberar-lo, de creuar el Mar Roig i de conduir-lo durant quaranta anys pel desert camí de la Terra promesa que regalima llet i mel. Allí al desert, el poble hagué de sofrir proves i tribulacions, però l’ajut de Déu mai no els va mancar.

La lectura de l’evangeli segons sant Lluc que ens ha estat proclamat, ens evoca la segona prefiguració de la Quaresma: les temptacions de Jesús al desert després del seu baptisme. Allí, al desert, Jesús fou temptat pel diable durant quaranta dies. Malgrat tot, Jesús resultà triomfant de les maquinacions de l’enemic i, després de superar les dificultats, fou servit pels àngels.

D’acord amb el que hem dit fins ara, podem dir que la Quaresma queda configurada per quatre elements: el desert, la prova, la conversió i el triomf.

El desert. Tant els israelites al sortir d’Egipte, com Jesús després del baptisme del Jordà, se’n van al desert. El desert ens pot evocar una certa desesperació però la veritat és que esdevé el lloc propici per a la reflexió. Al desert no ens hi podem endur coses supèrflues, només allò estrictament necessari. Si no ho fem així, el pes de la motxilla ens impedirà avançar. És per això que la Quaresma ens ha de servir per revisar els fonaments de la nostra vida, allò sense el qual la nostra existència no té sentit.

La prova. En el desert hi trobem les proves. Els israelites hagueren de posar a prova, una vegada i una altra, la seva confiança en el Senyor. ¿Per què –es preguntaven– el  Senyor els havia conduit als sofriments del desert? ¿Era aquesta la llibertat promesa? Igualment Jesús, el Fill de Déu, es veié temptat pel diable. La nostra vida, i la nostra vida com a cristians, no sempre és fàcil. Les dificultats de tota mena estan a l’ordre del dia. Des de fa dues setmanes estem presenciant a Ucraïna una guerra fratricida i totalment injusta, que també ens pot fer preguntar: ¿per què Déu permet tot això? Enmig del desert no sentim la veu Déu.

La conversió. Però malgrat tot, Déu hi és; Déu mai no ens abandona. Hem, però, de convertir-nos i de perseverar. Qui perseveri fins a la fi se salvarà, ens diu el Senyor. Aquí hi ha un dels punts centrals de la Quaresma: la conversió. No sentirem mai la veu de Déu si no som capaços de mirar cap allà on és ell. Déu passa per les nostres vides, no en podem tenir cap mena de dubte. El problema no és que passi o no passi, sinó que el problema és si som capaços de reconèixer-lo quan passa. Hem de convertir-nos per saber mirar el món no només amb la mirada natural sinó amb els ulls de la fe.

El triomf. L’experiència del desert del poble jueu acaba amb l’arribada a la Terra promesa, aquella terra que Déu havia promès a Abraham i que seria on el poble es faria més nombrós que els grans de sorra de la mar o que les estrelles del cel. Per altra banda, les temptacions de Jesús al desert també acaben amb el triomf del Senyor. Després que Jesús no va caure en cap dels paranys, el diable va esgotar les diverses temptacions i s’allunyà del Senyor. 

El camí que Jesús ens proposa és una camí que ens porta cap a la creu, sí, però no s’atura aquí sinó que arriba fins a la victòria final de la resurrecció. El desert, les proves i la conversió no són instruments espirituals que ens condueixen fins a la creu sinó que la traspassen. El nostre camí com a cristians no ens porta a la fosca sinó a la llum. La darrera paraula no la tenen mai la foscor, la mort o la creu sinó que sempre la tenen i la tindran la llum, la vida i la resurrecció.

Germans i germanes, el llibre del Deuteronomi ens parlava d’una cistella amb les primícies dels fruits de la terra. L’Eucaristia que estem celebrant és aquesta cistella dels fruits de vida eterna que estem buscant. Que el pa i el vi ens siguin aliment en aquest nostre camí quaresmal.

Abadia de MontserratDiumenge I de Quaresma (6 de març de 2022)

Dissabte després de cendra (5 de març de 2022)

Homilia del Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat (5 de març de 2022)

Isaïes 58:9b-14 / Lluc 5:27-32

 

En aquest temps de Quaresma, la Paraula de Déu es dirigeix ​​a nosaltres com es va dirigir a Leví, que després va ser l’apòstol Mateu. Jesús ens diu també a nosaltres: “Segueix-me”

I a nosaltres ens toca fer les tres coses que va fer Mateu: deixar-ho tot, aixecar-nos i seguir-lo. Aquesta crida i aquesta resposta és per a tothom, encara que cadascú les hagi de viure d’acord amb la seva situació personal. Molts dels qui som aquí ho hem fet en la vida religiosa, però altres ho han fet en el matrimoni i en la família.

Tots som convidats a deixar-ho tot, com qui troba un tresor en un camp i ho ven tot per quedar-se amb el camp.

Tots som cridats a aixecar-nos: sí, a aixecar-nos de la nostra mediocritat, de la nostra prostració i del nostre desànim, a aixecar-nos de la nostra comoditat i del nostre egoisme. Aixecar-se és ressuscitar, és viure de nou, i viure en plenitud.

Tots som cridats a seguir Jesús. I seguir-lo implica imitar-lo, viure com Ell, identificar-nos-hi, estimar-lo.

Avui Jesús, a través del profeta Isaïes, ens llança un desafiament molt concret i ens diu:

“Quan desterris de tu l’opressió, el gest amenaçador i la maledicència, quan parteixis el teu pa amb l’afamat i satisfacis la fam de l’indigent, s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia”

En aquest món on malauradament la violència i la guerra, l’opressió i les amenaces, la fam i la pobresa són massa presents, el Senyor ens demana que reaccionem, que fem alguna cosa: partir el pa amb l’afamat, bandejar de nosaltres el gest amenaçador i la maledicència.

La Quaresma és temps de conversió. La Paraula de Déu avui ens dóna pautes concretes per convertir-nos.

¿Com ho hem de fer perquè la nostra llum brilli en les tenebres i la nostra foscor es torni migdia?

Ho podem entendre amb una petita història.

Un home savi, que tenia molts deixebles, va voler transmetre’ls un ensenyament posant-los la següent qüestió: Quan es pot dir que la nit ja ha acabat i el dia ja ha començat? Quina és la línia divisòria entre la nit i el dia?

Un primer deixeble va aventurar una resposta dient: Quan de lluny veig un arbre, i puc distingir si es tracta d’un pomer o d’una figuera, vol dir que ja és de dia.

El mestre no va donar la resposta per vàlida.

Un altre jove es va llançar dient: Quan de lluny veig un animal de quatre potes i puc distingir si es tracta d’un ruc o d’un cavall, aleshores podem considerar que ja és de dia i que la nit ja s’ha acabat.

Tampoc el professor no va validar la resposta.

Digue’ns, doncs, oh savi, quina és la bona resposta?

Quan de lluny veus venir cap a tu un ésser humà i no hi descobreixes un germà i no el reps com a tal, és de nit al teu cor, encara que el rellotge marqui migdia i el sol brilli en tota la seva esplendor.

Però si reconeixes en tot aquell que se t’acosta un germà, aleshores el dia ja ha començat en la teva vida, encara que sigui mitjanit.

El camí perquè el dia de la felicitat regni en nosaltres i en tota la humanitat, és el camí de la fraternitat universal.

Tots germans, fills d’un mateix Pare que és Déu, fem del món una sola família on Jesús sigui el nostre germà gran, el nostre Senyor, el nostre Salvador.

Jo us desitjo a tots un bon camí quaresmal, però us desitjo encara més una Pasqua de Resurrecció que sigui de veritat Pasqua de pau, de fraternitat i d’amor.

 

Abadia de MontserratDissabte després de cendra (5 de març de 2022)

Dimecres de cendra (2 de març de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de març de 2022)

Joel 2:12-18 / 2 Corintis 5:20-6:2 / Mateu 6:1-6.16-18

 

Convertiu-vos. Aquesta és la paraula que escoltem per sobre de totes les altres en la litúrgia d’avui. Convertiu-vos amb tot el vostre cor, convertiu-vos al Senyor, convertiu-vos i creieu en l’Evangeli, per citar només aquelles que literalment contenen el verb convertir perquè la idea encara apareix més vegades.

Convertir en el seu significat més normal vol dir transformar una cosa en una altra, capgirar. El seu significat més antic i bàsic seria canviar. Aquest és el crit del dimecres de Cendra, aquest és el crit de tota la Quaresma: canvieu! Transformeu-vos, gireu-vos. Perquè tots aquests verbs tinguin sentit ens cal evidentment saber de què a què hem de canviar. Aquest és en el fons, el camí que hem de recórrer durant totes aquestes setmanes, potser durant tota la nostra vida de creients: prendre consciència d’on som i a on anem. No avançarem sols en aquest itinerari. Sabem que caminem sempre sota la mirada de Déu. En l’evangeli, hem escoltat quatre vegades el verb veure, de mirar, dues referides a Déu i dues referides a la gent. Permeteu-me que utilitzi la imatge d’aquesta mirada per a explicar-me.

Per esbrinar d’on som i on anem ens cal primer una mirada sobre nosaltres mateixos. La litúrgia d’avui no és gaire optimista. Posa de relleu més aviat tota la foscor, tot el pecat, tot allò que no fem bé i ens convida a ser-ne conscients, ja que aquest és el primer pas per transformar-ho. Això ho dic pensant sobretot pels escolans: fa anys, abans que nasquéssiu vosaltres un predicador va fer una homilia un dimecres de Cendra i va parlar molt d’ordinadors, de sistemes operatius i d’informàtica. Durant alguns anys, a aquest predicador que no és cap monjo de la nostra comunitat però que ve de tant en tant, els escolans li dèieu l’antivirus, perquè de la seva homilia del dimecres de Cendra, que queda clar que vau escoltar molt atentament, vau recordar aquesta idea. No vaig escoltar la homilia perquè aquell any jo era a Roma, i no sé si repetiré el que ell va dir, però en tot cas m’ha semblat que podeu entendre bé que és la quaresma amb aquest exemple. Quan ens mirem a nosaltres mateixos -es com si miréssim el nostre ordinador, el nostre ipad, el mòbil i veiéssim que no funciona perfectament. Potser un virus, potser alguna aplicació no actualitzada?  Primer hem de passar  un d’aquells programes que et diuen que el netegen i després segurament haurem d’instal·lar un antivirus o baixar-nos algunes actualitzacions. Això és el vol Déu. Que mirem què no funciona, és a dir on estem, i a base d’algunes pràctiques, la pregària, l’ajuda als altres i renunciar a algunes coses que ens agraden, que hauran de fer d’antivirus,  intentem ser millors, intentem anar cap a on Déu vol que anem. És a dir que el nostre ordinador funcioni perfectament, que nosaltres com a persones, també estimem i treballem pels altres al cent per cent. Ja us aviso que tot això a vegades és més lent que simplement instal·lar-se un programa o baixar-se una aplicació. Els qui no sou escolans, estic segur que també ho heu entès perfectament! 

La cendra al cap era un signe d’estar de dol. D’estar tristos. Ens la posem avui en aquest sentit de mirar-nos a nosaltres mateixos i reconèixer que no podem estar del tot satisfets amb nosaltres mateixos i que ens cal transformar-nos en el camí de l’Evangeli, que és el camí assenyalat per Jesús i per tots els seus ensenyaments.

Aquesta mirada individual és la que domina més avui ja que cadascú és responsable de la seva vida i de les seves accions i la crida que sentim avui va molt dirigida a cadascú en concret, d’una manera molt personal. Però també hi ha una mirada col·lectiva. Tots som solidaris. La Guerra d’Ucraïna, per la seva proximitat, ens fa realment reflexionar sobre la humanitat, sobre com és possible tot això que hem vist i escoltat aquests dies. Si mirem ja no a nosaltres mateixos sinó amb una mirada col·lectiva a Europa i al món, no ens agrada on estem, no ens agrada gens. Naturalment no ens agrada la invasió, i tampoc veiem tan clara tan neta i tan lliure d’interessos les respostes. Ens queda clar que les persones i les vides són el més important? Aquí és on hauríem d’anar i no és certament on estem. El Papa Francesc ha fet una crida a solidaritzar-nos tots per la pau, amb les pràctiques quaresmals de sempre: la pregària, el dejuni i l’ajuda. Els sacerdots de la primera lectura ploraven entre el vestíbul i l’altar, com cantarem ara en el motet de l’ofertori: Inter vestibulum et altare plorabunt sacerdotes…, perquè ploraven? Pel poble, pel món. Quin bon exemple per a nosaltres.  La situació d’Ucraïna pot ser un toc d’atenció a tantes altres situacions mundials on les persones no són al centre. Plorar és el fruit de veure on som amb preocupació, però d’aquí ha de venir la força de conformar-nos en un el món tal com està, sinó voler canviar-lo, capgirar-lo fins i tot. La nostra transformació col·lectiva hauria d’anar en aquesta direcció, posar els éssers humans i la preservació de la terra al centre. 

Com ha de ser aquesta mirada individual i col·lectiva? Hauríem de mirar com mira Déu. Déu no mira ni es queda on estem, Déu mira on anem. Millor encara: Déu veu allà on podem arribar. Déu és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor. Déu obre sempre la perspectiva d’un futur millor. I a més aquesta mirada de Déu és autèntica com ens diu l’Evangeli. Veu la realitat dels nostres cors. No mira com mira la gent. Déu ens diu molt clarament que aquesta transformació a la qual ens convida cada Quaresma no és per exhibir-la, és perquè sigui real, en el cor i en la vida de cadascú i de tots. Posem-nos hi amb tota la sinceritat.

Abadia de MontserratDimecres de cendra (2 de març de 2022)