Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (16 de gener de 2022)
Isaïes 62:1-5 / 1 Corintis 12:4-11 / Joan 2:1-12
En aquell temps, se celebrà un casament a Canà de Galilea. Així comença el relat evangèlic d’un dels episodis més coneguts de la vida de Jesús. La litúrgia de l’Església, en la festivitat de l’Epifania, veu en Jesús una triple manifestació de la glòria de Déu: en l’adoració dels Mags, en el baptisme al Jordà i en el primer miracle de Jesús a Canà de Galilea on, convidat a un casament amb la seva mare i els seus deixebles, «va manifestar la seva glòria».
L’evangeli de Joan ens diu que va ser enmig d’aquella boda on Jesús va fer el “primer signe”, el signe que ens ofereix la clau per entendre tota la seva actuació i el sentit profund de la seva missió salvadora.
Tot passa en el marc d’un casament, la festa humana per excel·lència, el símbol més expressiu de l’amor, la millor imatge de la tradició bíblica per evocar l’Aliança de Déu amb la humanitat. La salvació de Jesucrist és viscuda i oferta per als seus seguidors com una festa que dóna plenitud a les festes humanes quan queden buides, «sense vi» i sense capacitat d’omplir el nostre desig de felicitat total.
Els casaments eren a Galilea la festa més esperada i estimada entre la gent del camp. Durant uns quants dies, familiars i amics acompanyaven els nuvis menjant i bevent amb ells, ballant danses de casament i cantant cançons d’amor. I heus aquí que de sobte, en plena festa, Maria, li fa notar a Jesús quelcom inesperat i greu: «No tenen vi», indispensable en un casament i més per aquella gent on el vi era, a més, el símbol més expressiu per celebrar l’amor i l’alegria. Però Jesús li respon com si es fes el desentès: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora». Maria, sense discutir, ni tant sols demanar a Jesús que utilitzi el seu poder per fer un miracle, deixa que decideixi ell mateix allò que convé fer.
És precisament en un casament, en un context ben humà de festa i alegria, on Jesús no té inconvenient en obrar un signe de la seva divinitat, manifestant en l’aigua convertida en vi, la novetat del Regne que predicava, semblant a un banquet de noces on se celebra l’amor d’uns esposos; on el vi és signe de l’amor esponsal d’una nova Aliança entre Déu i la humanitat que culminarà en la seva Pasqua; on la gratitud, la fidelitat, la compassió, el servei i el do de sí mateix són generadors de fraternitat i de festa i fan possible d’entrar en comunió els uns als altres i amb Déu mateix. Així dons, Maria obté del seu fill que “l’hora” de la salvació sigui anticipada d’alguna manera en aquella boda, manifestant la seva glòria, i sense “aigualir” la festa ni les expectatives dels convidats, guarda per al final el vi millor.
A més de tot això, també podem trobar en l’actitud de Maria i de Jesús, un exemple pràctic per a nosaltres. Hi ha una saviesa de vida que consisteix en això: en «estar-hi», en ser al «lloc exacte» on hauríem d’estar i en el «moment oportú», fent «allò que convé fer». L’evangeli de fa uns diumenges ens transmetia la resposta que va donar Jesús a l’estranyada Maria: «No sabíeu que he de ser a casa del meu Pare?» És com si digués: «Estava allà: on havia de ser». En una altra pàgina evangèlica, molt més endavant, l’evangelista Joan ens dirà de Maria: «Al costat de la creu de Jesús hi havia la seva mare». La lectura és la mateixa: «Era on havia de ser». Es tracta de «saber ser-hi». Fins i tot en els afers més humils solem lloar a qui actua així. Mirant la trajectòria d’algun futbolista famós, més d’una vegada hem sentit emetre el judici següent: «No és que fos un gran golejador, un “crack” en diríem avui, però en els moments claus sempre hi era». Doncs bé, en l’evangeli d’avui, Maria i Jesús també “hi eren”, i aquest saber “estar atents” a les necessitats dels altres va salvar una situació que hagués pogut ser bastant desagradable per aquells nuvis.
«Feliços els qui en les tasques que els correspon de fer, ni que siguin humils, s’esforcen per “estar-hi”» perquè quantes vegades (per no dir nosaltres) hem vist veritables especialistes de “l’evasió” o de “l’escaqueig”? O quantes vegades hem constatat com l’activisme que ens aclapara, la manca de temps que ens assetja, el viure neguitosos per tantes coses oblidant-nos d’atendre les més necessàries, fa que sovint vulguem estar presents a tot arreu i resulta que som absents d’on hauríem de ser.
El difícil art de la convivència no es redueix exclusivament a una correlació de drets i obligacions, ni la comunitat cristiana no és cap mena d’associació d’individus, on qualsevol pot ser segrestat i instrumentalitzat al servei d’interessos ocults. La dignitat i l’amor amb que Jesús ens ha estimat i que mereix cada persona, és a la base de la comunió fraterna que estem cridats a viure. Com a les noces de Canà, aquesta fraternitat no és més que el començament d’una nova família. No és més que una promesa de vida en plenitud que ens reclama de “ser-hi” per anar-la construint en el concret del nostre dia a dia.
Jesús vol transformar en un “vi millor” la nostra vida, animant-nos a fer nostres els valors, gestos i actituds que ens apropen més a la fraternitat dels fills de Déu, on tots ens reconeixerem com a germans i germanes reunits a la taula del banquet del Regne i que l’Eucaristia que estem celebrant n’és sagrament. Allà el vi no faltarà mai perquè tindrà en Jesucrist la seva denominació d’origen que té gust de plenitud, festa i alegria. Que sapiguem agrair-ho i celebrar-ho!
Última actualització: 17 gener 2022