Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2024)
Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a
La solemnitat d’avui té quelcom d’especial estimats germans i germanes. L’Església ens té molt acostumats a posar nom i cognoms, històries i vides concretes, fets identificables a tot allò que celebrem. La societat també ho fa així i quasi mai no fa un reconeixement general als anònims. És veritat que a molts països es ret homenatge al soldat desconegut, però és l’única excepció que em ve al cap. No ens recordem del músic desconegut, del mestre desconegut, del metge desconegut, de l’escolà desconegut o dels pares i mares desconeguts, o fins i tot de la dona o l’home desconeguts, i segur que n’hi hauria molts que mereixerien un homenatge!
En canvi, el dia de Tots Sants, l’Església sí que ho fa i celebra amb gran generositat una multitud de persones, tan gran, que gairebé és mentalment inimaginable. En incloure en una sola solemnitat tots els sants, l’Església ens fa mirar cap allò que els uneix: la santedat. Continuem celebrant la vida de moltes persones, però com que no els coneixem, ens fixem més en allò que assoliren tots, l’amor, la bondat i la veritat volgudes per Déu. Els sants són aquells que per la vida que han viscut són amb Déu i són de Déu i han reproduït fidelment en el món i en el seu temps la imatge de Jesucrist, únic rostre veritable de Déu Pare a la terra.
L’Església ho reconeix d’algunes persones, que es converteixen en sants canonitzats, però, humilment, conscient del seu gran límit en aquesta tasca, no deixa de celebrar tota la santedat present en els seus fills i filles i que encara resta anònima, i ho fa en una celebració solemne que només igualen les memòries més importants de l’any.
A nosaltres, que fem el nostre camí en el món, aquesta solemnitat ens anima a fer tres coses diferents: imitar allò que fa l’Església com a comunitat, fixar-nos en unes persones que ens són model per a viure, tenir clar que això que celebrem, ens afecta aquí i ara.
Per tant, en primer lloc, imitem l’Església que és inclusiva. Els celebrats avui són quasi infinits, es fonen amb la voluntat de Déu. És impossible respondre: Qui hi ha dins de Tots els Sants? No podem fer un numerus clausus, com en les entrades a la Universitat. Hem de deixar la porta una mica oberta. En el recompte d’avui hi ha avui quelcom que només pertoca a Déu, ja que només Ell valora el pes de cadascú dins de la comunitat. I Déu sempre ens supera. Creiem que Ell, com a Pare misericordiós, es preocupa de tots nosaltres i ens empeny a una fraternitat amb tothom, que ho ha fet sempre, que vol que no tanquem aquesta comunió dels sants en el cel, que avui celebrem.
Sabem que el món està lluny de tot això. Cada dia que passa a alguns ens fa l’efecte que ens hi allunyem més i més, (obriu el diari, llegiu, escolteu la radio. Les grans catàstrofes internacionals fins i tot cansen i ens poden portar a la indiferència, a tirar la tovallola, almenys espiritualment. Aquests dies portem d’una manera més profunda el dolor del poble valencià, amb tenim vincles d’amistat i de fraternitat, un monjo que és d’un dels pobles afectats, oblats, sacerdots, amics i coneguts. Ens sentim tan a prop com podem de tots ells). Els cristians creiem que l’Església és un signe de la fraternitat universal, cal fe per creure això, i per creure que el món avança, però un signe és una indicació i ens agradaria que la millor definició de l’Església, la de Tots els Sants, fos una indicació per al món i no el contrari. Això vol dir una comunitat on es construeixi la pau i el respecte personal. Ho podem començar a fer des del concret. Ho podeu provar fins i tot en cada aula de l’Escolania, en cada família, en cada comunitat.
En segon lloc, mirem els sants, aquells que han viscut en el món com a testimonis de Jesucrist. Ell és el criteri perquè nosaltres siguem també imatge de Déu, això vol dir ser icones. No es tracta de tornar-se una fusta pintada, sinó, com les icones, de ser capaços d’evocar la nostra fe amb la vida, amb la conducta. Cal dir que aquells que venerem, els qui tenim per exemples, són els qui han desenvolupat plenament la capacitat d’estimar. L’alternativa a ser icona és ser un ídol, és a dir algú que només apunta a ell mateix, que resta tancat, que no és signe, algú que no promou la pau, la justícia o el benestar per a tothom, perquè li manca el referent humà, i darrera d’aquest referent, el sosteniment que l’inspiri a fer-ho, que si és Déu, serà insuperable.
Només l’amor de Jesucrist, expressat en el seu Evangeli, la història de la seva vida i del seu ensenyament, ens és la mesura d’aquest amor, d’aquesta santedat.
Per això avui l’evangeli de les benaurances és tan indicat, perquè ens va marcant l’actitud cristiana per a viure en el món essent icones de Déu. Per una banda ens cal acceptar que la vida no és plana, que hi ha dol, persecució, fam i set de justícia, que hi ha un món que necessita constructors de pau -que actual que és aquesta frase de l’evangeli-, i que passar per tot això no ens fa desgraciats sinó ens dona una benaurança, fins i tot una felicitat que és plena perquè sabem que al darrera de totes aquestes situacions hi ha sempre l’amor de Déu. Per això cada benaurança oposa a la situació que ens podem trobar, la realitat del Regne de Déu, que és la que transforma allò que vivim. Tal com ho veig jo, només vivint la tensió entre aspiració i realitat es fa aquesta camí i s’entenen una mica, només una mica, les benaurances. Són, sense dubte, una tasca per a tota la vida i per a cadascú de nosaltres.
En tercer lloc, tot això que he dit, deixa prou clar que avui no celebrem una solemnitat només del cel, sinó que és sobretot una solemnitat de la terra que mira cap a dalt. No mira cap a dalt perquè estiguem avorrits, o despistats, mira cap a Déu perquè creu que una vida viscuda així, amb l’Evangeli i les benaurances de Jesucrist com a referència, fa un món millor. Ens cal la inspiració que ens ve de Déu i de Jesucrist. I ens ajuden els qui han fet aquest camí en el món deixant-s’hi inspirar, és a dir, els sants, els testimonis que l’Evangeli es pot viure radicalment a la terra. Ells han sabut equilibrar les exigències del món, tant dures a vegades, amb la voluntat de Déu, entesa en la pregària. Això és viure la bondat, l’amor i la veritat. Aquests exemples ens calen col·lectivament i individualment.
Els escolans i la capella cantareu el motet que sempre cantem per Tots Sants, i que expressa aquesta idea “Oh quam gloriosum est Regnum”, també serà una de les antífones de les Vespres d’avui. El Regne és ple de glòria perquè és una realitat de Déu, però aquesta realitat és important perquè en ella, els sants, els qui es vesteixen de blanc, amicti stolis albis, s’alegren i segueixen sempre Jesucrist, l’anyell, arreu on va. Quocumque ierit. És una realitat col·lectiva i és una realitat personal.
Nosaltres que volem imitar els sants, volem, repeteixo, seguir Jesucrist arreu on va. No és poca cosa.
Let me say a word for the American pilgrims and for other English speaking people present in the church or connected with us. Today’s celebration offers the Christian life of the saints and as an example to follow. The choir will sing just now in the offertory the famous Tomàs de Vitoria antiphon saying that his Kingdom is glorious because in it, we see a anonymous multitude of saints, dressed in white, that follow Christ, wherever he goes. May that be the message of our solemnity. A Church open to acknowledge holiness beyond our human minds, just depending on the Will of God, and on how he decides for everyone; and a personal commitment to be now and here true images of our Lord Jesus Christ.
Toca a cadascú saber què vol dir això, a quina benaurança està especialment cridat en la seva vida, a quin sant s’encomana, en qui posa finalment la seva fe, el seu amor i la seva esperança. La resposta dels qui celebrem tots sants, només pot ser que la posem en Jesucrist ressuscitat del qui ara commemorem precisament en l’eucaristia, haver estat imatge de Déu i exemple de tots els sants.
Última actualització: 1 novembre 2024