Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de novembre de 2022)
Apocalipsi 7:2-4.9-14 / 1 Joan 3:1-3 / Mateu 5:1-12a
Hem cantat estimats germans i germanes, dos versets del salm 23 que diuen:
Li ha posat els fonament dins els mars
I les bases a les fonts dels rius (salm 23, 2)
Els dos ens traslladen una idea d’ordre. Déu va començar pel principi, posant els fonaments de la Creació d’una manera ordenada, perquè la resta que vindria després recolzés de manera segura en quelcom sòlid. És una idea que trobarem en molts passatges de la Bíblia i que també va ser molt estimada per les tradicions de saviesa i pensament antigues, reflectint una mena de necessitat natural d’ordenar el nostre entorn. La paraula cosmos s’oposa a la paraula caos, perquè inclou l’ordre volgut per Déu. És curiós. Quantes vegades parlem de caos i diem “això és un caos” o això és caòtic” i que poques vegades parlem de cosmos o diem “això és còsmic”. La Creació de Déu explicada en el Gènesi i en alguns salms és en canvi, una mena de descripció d’aquest ordre còsmic: una explicació per etapes. En cada una d’elles, es crea ordenant: donant una funció, el sol i la lluna per a separar el dia de la nit; les aigües per a separar el cel i els oceans, i així fins arribar al final.
I la darrera etapa de la creació, com tots sabem, és la de crear l’home i la dona també amb un ordre que inclou el fet de ser conscients de les seves possibilitats, del seu lloc davant de Déu, del lloc personal de cadascú i d’aquell que li correspon davant dels altres. En una paraula: de la nostra responsabilitat, de l’exercici correcte de la pròpia llibertat. Algú podria preguntar-se: I això, que té a veure amb la solemnitat d’avui, de Tots Sants? La santedat és un dels noms que podem donar a aquest ordre volgut per Déu, en la seva dimensió més humana. La mateixa litúrgia d’avui ens donarà la definició més simple i millor de santedat. La pregarem en l’oració de després de la comunió que demana a Déu la gràcia perquè: “els qui caminem cap a la santedat que és la plenitud del vostre amor, puguem passar d’aquesta taula de pelegrins al convit de la pàtria celestial”.
Des d’aquesta idea és fàcil i bonic contemplar en primer lloc el salm responsorial que també ens deia:
Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?
Qui pot estar-se al recinte sagrat?
Som en el desig. Ens diu on hem d’anar, abans de dir-nos com.
I aquest mateix lloc on anem també ens el descriu la primera lectura d’avui del llibre de l’Apocalipsi, en la perspectiva final que li és pròpia, ens dona un quadre de la humanitat còsmica, ordenada, santa en l’amor. Ens intenta transmetre com serà aquesta comunió dels homes i les dones en la santedat: una multitud que roman en presència de Déu. En la plenitud del seu amor.
L’amor és el destí i és també el camí. I per fer un camí, cal temps. Déu es pren un temps per marcar. Déu mana que el bé prevalgui d’entrada sobre tot mal, per a donar-nos temps. I molts responen. No és bonic pensar que en aquest mon nostre tan accelerat Déu prevegi un temps per a fer-nos sants? Als monjos i altres persones que teniu una familiaritat amb la Regla de sant Benet, aquesta idea no podrà deixar de ressonar-nos a la citació que el Pròleg fa sobre la paciència de Déu, que ens ajuda a la conversió, que no és res més que un dels noms d’aquest camí d’amor i santedat.
Tenir temps per a viure la plenitud de l’amor de Déu.
Sabem on anem, sabem que Déu ens dona temps per anar-hi, ens falta saber com. Quantes maneres no tenim d’avançar en aquest camí de santedat. Encara el salm responsorial ens en proposava algunes de bàsiques:
El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa,
que no confia en els déus falsos.
Només aquesta darrera frase ens podria donar totes les pistes necessàries. Que actual. No confiar en els déus falsos! Deia un escriptor catòlic anglès: Charles Keith Chesterton que qui no creia en Déu podia creure en qualsevol altre cosa. Tot i que la frase va ser dita fa cent anys, és plenament vigent. Amb quantes infinites coses no ens apartem avui de viure intensament l’amor als germans, l’amor a Déu, fins gosaria dir l’amor a un mateix ben entès, no aquella alimentació contínua del ego infantil i adolescent a base de déus falsos, amb què la societat procura tenir-nos sempre ocupats i despistats. Nosaltres, amb el salm, volem caminar i creure en el Déu que salva, a qui ens apropem amb les mans netes i sense culpa, en aquell de qui rebrem les benediccions.
Aquesta és la proposta de Déu. Sempre en benefici del creixement de la persona humana.
I qui respon? En primer lloc responen les tribus d’Israel aquests 144.000. La lectura té un fragment que no hem llegit, on després de parlar d’aquests 144.000 en dona els detalls: Això és dotze mil per cada tribu. Es podria pensar: Tot molt ordenat. Molt perfecte. Però Déu se supera i en l’escena següent, els sants ja són una multitud incomptable, universal, plurilingüe, multiracial: Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües.
D’aquí uns moments els escolans cantareu un ofertori amb música de Tomàs de Luis de Vitoria que explica d’una manera més senzilla aquest text de l’apocalipsi. Diu precisament que tota aquesta multitud forma el
Gloriós Regne de Déu, en el qual Tots els Sants s’alegren amb Crist.
Oh quam gloriosum est Regnum, in quo cum Christo gaudent omnes sancti.
I Vestits de blanc, segueixen l’anyell, arreu on va
Amicti stolis albis, sequuntur agnum, quocumque ierit.
En català el cantarem una altra vegada a les vespres d’avui, com l’antífona al Magnificat.
La santedat de Déu és inclusiva. No hi ha cap dubte. Hi vol tothom. I això mateix en fa una santedat anònima. Avui celebrem, estimats germans i germanes, aquesta santedat anònima. La de tots els sants. La de tots aquells que no han estat declarats oficialment sants per l’Església. Però compte!: Anònima, potser perquè no està inclosa als santorals oficials, però mai desconeguda ni per Déu, ni sovint per l’entorn de cadascú, Quantes vegades no hem dit o sentit: “És un sant!”, quan una persona és exemplar. La recompensa més gran que podem tenir quan seguim aquest camí de la plenitud de l’amor serà la nostra consciència reconciliada amb Déu. En l’anonimat d’aquesta santedat també hi ha un aspecte molt interessant: només és finalment Déu qui coneix la nostra santedat i els nostres intents reeixits o no. Ell té la darrera paraula per a fer que qualsevol de nosaltres, amb la nostra fe i amb el nostre amor sempre imperfectes ens unim a la multitud dels qui el lloen en el cel. I naturalment això només ho fem imitant a Jesucrist i el seu Evangeli.
A tots els qui ens han passat davant en aquest camí. A Tots els Sants, els tenim ben presents avui, quan celebrem aquesta eucaristia que uneix com sempre el cel i la terra.
Última actualització: 2 novembre 2022