Sant Benet (11 de juliol de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2022)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Penso, estimats germans i germanes, que la relació i el coneixement personal amb Sant Benet de Núrsia de tots els qui ens esteu escoltant aquí o per mitjà d’internet, deu ser molt diferent.

Potser alguns de vosaltres sense cap idea que avui s’esqueia aquesta celebració, us hi heu trobat; altres coneixedors del  calendari litúrgic, l’heu identificada de seguida, els oblats i els monjos benedictins esperàvem la data i tenim clar que avui recordem la proclamació com a Patró d’Europa, de l’autor de la Regla, el text que ens identifica i dona sentit a les nostres vides. La vida benedictina és un tresor de saviesa espiritual plena de consells i d’intuïcions  capaços d’enriquir la vida fins i tot  fora dels monestirs i sense necessitat de ser monjos. Per això, en parlar de Sant  Benet i de l’espiritualitat de la Regla voldria que tothom s´hi sentís inclòs. 

Com es fa present en el món aquesta saviesa espiritual? Té a veure amb els edificis romànics, gòtics o més moderns que els monjos anaren edificant i que avui són en tants llocs patrimoni històric? Una mica sí, però no crec que els edificis facin justícia a la saviesa de sant Benet.

Potser aquesta saviesa s’ha concretat en cultura? És interessant que l’etimologia ampla de la paraula cultura és propera al significat de la paraula catalana conreu. Sant Pau VIè va dir que els benedictins fórem importants en la creació d’Europa occidental, creàrem amb el llibre i amb l’arada: això és amb tot tipus de cultura. Sí. L’impacte cultural en sentit ample ha estat fort i esperem que ho continuï essent, però tampoc no exhaureix el significat profund de l’aportació que em sembla que ens fa la Regla benedictina. 

El nucli, allò imprescindible del nostre text venerable, rau en l’àmbit de la persona i de la seva dimensió espiritual: és prendre l’home o la dona i encarar-lo amb Déu. Aquest és el fonament. Queda clar que un dels moments en els quals qualsevol institució ha de ser clara amb allò que vol, és el moment en el qual cal incorporar nous membres, nous treballadors, nous socis. En aquest moment no ens podem enganyar senzillament perquè ens hi va la identitat i la continuïtat. La Regla de Sant Benet estableix el criteri definitiu del discerniment de les vocacions en establir que cal que “busquin Déu de veritat”. És per aquesta raó que goso dir, no sol ni inventant-m’ho, sinó recolzat per tota la tradició monàstica, que el nucli de la nostra vida és posar-se de cara a Déu, per a començar un camí sostingut per la fe, amb plena consciència de la fragilitat personal, però avançant cap a Déu, que ens ha creat i ha posat el desig de cercar-lo dins nostre. Aquest principi té alguns trets interessants:

És universal. No puc  proposar-vos honestament a tots els qui m’esteu escoltant que visqueu  la comunió de béns, l’estabilitat en una comunitat, l’obediència a un superior Proposar-vos però que cerqueu Déu de veritat és totalment possible Potser per aquesta raó afirmem que avui parlant de temes monàstics, podem parlar a tothom. 

Cercar Déu de veritat és una proposició senzilla. Només tres paraules en el llatí original. Les coses importants no cal que siguin llargues ni complicades.  La proposta serà senzilla però toca el fons humà de cadascú: busquem, per tant estem en moviment, l’espiritualitat benedictina ens comprèn com homes i dones de desig, no perfectes. 

Naturalment és una proposta creient. No busquem qualsevol cosa. Cerquem Déu. El Déu de Jesucrist. I des de la fe, no podria pensar-se una vida sense Déu. Per tant aprofundim allò que som i allò que creiem com a cristians. Res més, res menys. Qualsevol proposta cristiana hauria de respondre plenament a aquelles paraules de Jesús: he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. 

També és una proposta estable. En l’espiritualitat de la Regla benedictina, el cercar Déu de veritat no està pensat com quelcom puntual. És prou seriós per a implicar-hi la vida. És una proposta que no cal canviar constantment. En el nostre context actual, fins i tot gosaria dir que aquesta idea de l’estabilitat en les opcions, tan cristiana i tan benedictina és nova, és alternativa. La practica poca gent. Però està comprovat que dona felicitat i sentit. Potser aquesta estabilitat és una de les coses que podríem predicar més com a monjos, sense oblidar que ens cal viure-ho primer nosaltres per a predicar-ho amb una mica de dignitat. 

Finalment Cercar Déu de veritat és una proposta personalitzada. Cal que cadascú es posi en camí. Per molt que sembli abstracte, Sant Benet ens concret força com cal fer-ho: Caldrà pregar i caldrà estimar. Els monjos ho farem en comunitat i cadascú que hagi incorporat aquest tret espiritual a la seva vida o el vulgui  incorporar, podrà veure com prega i com estima al seu voltant. Tampoc no és difícil d’entendre. Pregar i estimar per a fer ben concret viure, creure i cercar Déu és una proposta per a una vida presa seriosament. De vida només n’hi ha una i estaria bé que no ens passés  allò que tan bé expressava el poeta castellà Jorge Manrique, 

Este mundo es el camino / para el otro, que es morada / sin pesar; / mas cumple tener buen tino / para andar esta jornada / sin errar. (V)

No mirando a nuestro daño, / corremos a rienda suelta / sin parar; / desque vemos el engaño / y queremos dar la vuelta, / no hay lugar.  (XII)

(Coblas a la Muerte de su padre )

Aquestes intuïcions davant de la vida i de la mort, no són llunyanes de la Regla de Sant Benet, i ens demostren amb aquesta proximitat que més enllà del carisma estem davant de veritables enfocaments creients i humanistes. La  saviesa espiritual és en el fons un patrimoni de la humanitat, i Déu la reparteix com vol i a qui vol, generosament. 

Havent-nos centrat en aquest leiv motiv, cercar Déu de veritat, la Regla ens diu que vivint així, pregant i estimant, la saviesa espiritual impregnarà la nostra vida, totes les nostres relacions i fins i tot les nostres actituds corporals. 

Aquesta és l’arrel de l’arbre benedictí, els fruits i la fecunditat del qual han estat tan grans. Procurem que el creixement i els fruits de l’arbre sempre estiguin en relació a l’arrel, això és a la recerca veritable de Déu, a la pregària, a l’amor. Per una proposta així, que no fa res més que replicar la crida de Jesucrist a seguir-lo, entenem que l’evangeli d’avui justifiqui que puguem deixar-ho tot.

Posem-nos sempre en disposició d’escoltar i d’acollir la veu del Senyor que ens crida, ho fa sempre, i ho fa en cada eucaristia, obrim-li doncs el cor.