Sant Benet (11 de juliol de 2023)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2023)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Sant Agustí comença el llibre de les Confessions, dient: “Ens heu creat per a Vós, Senyor i el nostre cor està inquiet fins que reposi en vós” i aquesta cèlebre i citada frase el que vol és fer-nos memòria de la nostra capacitat de Déu i de la inclinació de tot el nostre ésser cap a Ell. 

Els homes i les dones com capaços de Déu. La tradició cristiana ens ensenya que aquesta relació espiritual entre persona i transcendent és possible i que pels deixebles de Jesucrist pren forma en una participació de la nostra humanitat en la vida de Déu, a través de l’Esperit Sant i en comunió amb Jesucrist. Per això la fe ben entesa mai no destrueix la humanitat sinó que la potencia.  Hi ha una veritable col·laboració entre el creixement dels dons personals i la fe. 

Aquesta idea és pròpia de la humanitat creient i per això la trobem ja en els llibres de l’Antic Testament com el Llibre dels Proverbis al qual pertany la primera lectura. 

El text ens convida a enfortir, a elevar a la màxima potència totes les nostres qualitats personals. I és precisament perquè en elles hi trobem la petjada de Déu, que ens ha creat, que el trobem a Ell quan cerquem, acollim i conreem la virtut de la intel·ligència. Res no ens posa tan al seu nivell com això. La lectura ens convida a reconèixer en Déu la font i l’origen de la saviesa. I després la lectura fa un gir: si comprenem i coneixem, la nostra vida canvia: apareixen l’honradesa, la rectitud en els camins, la justícia i la bondat. Sembla que passem a un dimensió més vital, més activa.  Conèixer Déu per l’ús de la saviesa i de la intel·ligència té efectes reals a les nostres vides. 

Per alguns és més que sabut que avui, 11 de juliol celebrem la memòria de Sant Benet de Núrsia com a Patró d’Europa. Altres potser us heu trobat amb aquesta celebració una mica més solemne de la que es pot esperar els dies de cada dia a Montserrat. Celebrem el fundador del nostre orde benedictí, la memòria del qui va escriure la Regla per a monjos que des de fa quinze segles i encara avui inspira la vida de milers d’homes i dones al món, monjos i monges i també laics.

No és estrany que la litúrgia proposi aquest fragment del llibre dels proverbis com a primera lectura d’avui, solemnitat del nostre Pare Sant Benet. Tot i que literalment no trobem les paraules de la primera lectura a la Regla, el llibre dels Proverbis és un dels més citats, per tant un llibre estimat per a Sant Benet. L’estil és semblant. El mestre parla al  deixeble i procura dir-li paraules de saviesa vital, paraules que l’encarin a ell mateix i a Déu. Aquest mestre  participa d’aquesta dinàmica bíblica que, com més es preocupa de cercar Déu, més veu també com creixen les qualitats humanes. 

La Regla de Sant Benet és un instrument de creixement personal, un pla de vida centrat, per la fe, en Jesucrist i en la seva imitació. Aquesta identificació es fa sobretot per l’obediència i el reconeixement de la capacitat personal de canviar, que en el llenguatge monàstic i eclesial en diem conversió, un paraula que s’ha fet sinònima de vida monàstica. El coneixement de Déu, la intel·ligència del món i la saviesa de les quals ens parlava el Llibre dels proverbis, s’adquireixen en el propòsit de la vida monàstica vivint en un esperit obedient i de  conversió. 

Viure en esperit de canvi i d’obediència és ben extensible i proposable a tothom, també a vosaltres que avui m’escolteu. Més d’una vegada he escoltat a persones que no han fet professió monàstica dir que la vida familiar i matrimonial els obliga també a ser molt obedients, no en el sentit de submissió d’un a l’altre, sinó en el de treballar i viure en un esperit que necessita una fidelitat a uns compromisos, renunciant moltes vegades a moltes coses. N’estic convençut.

Des de l’esperit  la conversió, del canvi, els monjos i els cristians voldríem ser exemple d’homes que en primer lloc es reconeixen imperfectes, no acabats, pecadors també. Que contracultural és això en el mon d’avui en dia, en el qual tots els models que se’ns presenten són perfectes. Heu sentit mai un jugador de futbol o una estrella de l’espectacle reconeixent algun defecte personal? No. No està de moda. Espero que no ho diguin però que almenys se’ls reconeguin. És l’única manera d’avançar en la vida. 

Sant Benet ens posa sovint davant de nosaltres mateixos per tal que avancen en la conversió. No ho fa amb grans interioritzacions, reflexions o meditacions. Gosaria dir que l’Espiritualitat de Sant Benet és una espiritualitat pràctica, de les que proposa créixer,  per la senzilla obediència de la vida de cada dia, referida sempre a Déu. En aquesta espiritualitat la humilitat és la virtut essencial i no ens demana que la practiquem amb heroïcitats sense sentit, sinó acceptant allò que anem trobant cada dia. 

Ho fa d’una manera molt concreta pels monjos en la vida de cada dia del monestir, en el menjar, en el parlar, en el vestir, en el silenci, però ho descriu en un marc que seria perfectament proposable a qualsevol persona que vulgui viure centrada. 

Sant Pau VI, en una famosa homilia pronunciada l’any 1964 en el monestir de Montecassino, que podria ser perfectament un programa per a la vida monàstica d’avui, utilitza l’expressió “l’home recuperat per a Ell mateix” com un model que la vida monàstica vol proposar a tothom. Aquesta recuperació per a un mateix es fa per la fe, per la pregària, pel silenci, per la pau. Com el mateix Papa deia, “en una paraula, per l’Evangeli”. 

Viure recuperat per un mateix, acceptat amb totes les fragilitats personals és una dinàmica, és un camí. També la Regla té clara aquesta característica d’anar avançant per un camí. Si es va endavant d’una manera equilibrada, l’obediència a la realitat i la humilitat per acceptar-la et fa capaç d’una comprensió molt gran del món i te n’adones que Déu amb la seva perfecció i omnipotència se serveix de medis molt senzills i s’obren possibilitats de canviar seguint l’Evangeli. 

Tant de bo que visquéssim sempre així les diverses dimensions de la nostra existència: la nostra pregària, les nostres idees i actituds morals i el nostre fer, moguts per aquesta consciència de Déu. Quina mena de descans trobar en la història de l’Església homes i dones que han viscut d’aquesta manera i ens n’han deixat testimoni.

Sant Benet és un d’aquests homes que il·lumina el món i ens proposa el repte de continuar el seu carisma i transmetre el tresor de virtuts a tots els homes i dones del món.

Abadia de MontserratSant Benet (11 de juliol de 2023)

Sant Benet (11 de juliol de 2022)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2022)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

Penso, estimats germans i germanes, que la relació i el coneixement personal amb Sant Benet de Núrsia de tots els qui ens esteu escoltant aquí o per mitjà d’internet, deu ser molt diferent.

Potser alguns de vosaltres sense cap idea que avui s’esqueia aquesta celebració, us hi heu trobat; altres coneixedors del  calendari litúrgic, l’heu identificada de seguida, els oblats i els monjos benedictins esperàvem la data i tenim clar que avui recordem la proclamació com a Patró d’Europa, de l’autor de la Regla, el text que ens identifica i dona sentit a les nostres vides. La vida benedictina és un tresor de saviesa espiritual plena de consells i d’intuïcions  capaços d’enriquir la vida fins i tot  fora dels monestirs i sense necessitat de ser monjos. Per això, en parlar de Sant  Benet i de l’espiritualitat de la Regla voldria que tothom s´hi sentís inclòs. 

Com es fa present en el món aquesta saviesa espiritual? Té a veure amb els edificis romànics, gòtics o més moderns que els monjos anaren edificant i que avui són en tants llocs patrimoni històric? Una mica sí, però no crec que els edificis facin justícia a la saviesa de sant Benet.

Potser aquesta saviesa s’ha concretat en cultura? És interessant que l’etimologia ampla de la paraula cultura és propera al significat de la paraula catalana conreu. Sant Pau VIè va dir que els benedictins fórem importants en la creació d’Europa occidental, creàrem amb el llibre i amb l’arada: això és amb tot tipus de cultura. Sí. L’impacte cultural en sentit ample ha estat fort i esperem que ho continuï essent, però tampoc no exhaureix el significat profund de l’aportació que em sembla que ens fa la Regla benedictina. 

El nucli, allò imprescindible del nostre text venerable, rau en l’àmbit de la persona i de la seva dimensió espiritual: és prendre l’home o la dona i encarar-lo amb Déu. Aquest és el fonament. Queda clar que un dels moments en els quals qualsevol institució ha de ser clara amb allò que vol, és el moment en el qual cal incorporar nous membres, nous treballadors, nous socis. En aquest moment no ens podem enganyar senzillament perquè ens hi va la identitat i la continuïtat. La Regla de Sant Benet estableix el criteri definitiu del discerniment de les vocacions en establir que cal que “busquin Déu de veritat”. És per aquesta raó que goso dir, no sol ni inventant-m’ho, sinó recolzat per tota la tradició monàstica, que el nucli de la nostra vida és posar-se de cara a Déu, per a començar un camí sostingut per la fe, amb plena consciència de la fragilitat personal, però avançant cap a Déu, que ens ha creat i ha posat el desig de cercar-lo dins nostre. Aquest principi té alguns trets interessants:

És universal. No puc  proposar-vos honestament a tots els qui m’esteu escoltant que visqueu  la comunió de béns, l’estabilitat en una comunitat, l’obediència a un superior Proposar-vos però que cerqueu Déu de veritat és totalment possible Potser per aquesta raó afirmem que avui parlant de temes monàstics, podem parlar a tothom. 

Cercar Déu de veritat és una proposició senzilla. Només tres paraules en el llatí original. Les coses importants no cal que siguin llargues ni complicades.  La proposta serà senzilla però toca el fons humà de cadascú: busquem, per tant estem en moviment, l’espiritualitat benedictina ens comprèn com homes i dones de desig, no perfectes. 

Naturalment és una proposta creient. No busquem qualsevol cosa. Cerquem Déu. El Déu de Jesucrist. I des de la fe, no podria pensar-se una vida sense Déu. Per tant aprofundim allò que som i allò que creiem com a cristians. Res més, res menys. Qualsevol proposta cristiana hauria de respondre plenament a aquelles paraules de Jesús: he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. 

També és una proposta estable. En l’espiritualitat de la Regla benedictina, el cercar Déu de veritat no està pensat com quelcom puntual. És prou seriós per a implicar-hi la vida. És una proposta que no cal canviar constantment. En el nostre context actual, fins i tot gosaria dir que aquesta idea de l’estabilitat en les opcions, tan cristiana i tan benedictina és nova, és alternativa. La practica poca gent. Però està comprovat que dona felicitat i sentit. Potser aquesta estabilitat és una de les coses que podríem predicar més com a monjos, sense oblidar que ens cal viure-ho primer nosaltres per a predicar-ho amb una mica de dignitat. 

Finalment Cercar Déu de veritat és una proposta personalitzada. Cal que cadascú es posi en camí. Per molt que sembli abstracte, Sant Benet ens concret força com cal fer-ho: Caldrà pregar i caldrà estimar. Els monjos ho farem en comunitat i cadascú que hagi incorporat aquest tret espiritual a la seva vida o el vulgui  incorporar, podrà veure com prega i com estima al seu voltant. Tampoc no és difícil d’entendre. Pregar i estimar per a fer ben concret viure, creure i cercar Déu és una proposta per a una vida presa seriosament. De vida només n’hi ha una i estaria bé que no ens passés  allò que tan bé expressava el poeta castellà Jorge Manrique, 

Este mundo es el camino / para el otro, que es morada / sin pesar; / mas cumple tener buen tino / para andar esta jornada / sin errar. (V)

No mirando a nuestro daño, / corremos a rienda suelta / sin parar; / desque vemos el engaño / y queremos dar la vuelta, / no hay lugar.  (XII)

(Coblas a la Muerte de su padre )

Aquestes intuïcions davant de la vida i de la mort, no són llunyanes de la Regla de Sant Benet, i ens demostren amb aquesta proximitat que més enllà del carisma estem davant de veritables enfocaments creients i humanistes. La  saviesa espiritual és en el fons un patrimoni de la humanitat, i Déu la reparteix com vol i a qui vol, generosament. 

Havent-nos centrat en aquest leiv motiv, cercar Déu de veritat, la Regla ens diu que vivint així, pregant i estimant, la saviesa espiritual impregnarà la nostra vida, totes les nostres relacions i fins i tot les nostres actituds corporals. 

Aquesta és l’arrel de l’arbre benedictí, els fruits i la fecunditat del qual han estat tan grans. Procurem que el creixement i els fruits de l’arbre sempre estiguin en relació a l’arrel, això és a la recerca veritable de Déu, a la pregària, a l’amor. Per una proposta així, que no fa res més que replicar la crida de Jesucrist a seguir-lo, entenem que l’evangeli d’avui justifiqui que puguem deixar-ho tot.

Posem-nos sempre en disposició d’escoltar i d’acollir la veu del Senyor que ens crida, ho fa sempre, i ho fa en cada eucaristia, obrim-li doncs el cor. 

Abadia de MontserratSant Benet (11 de juliol de 2022)

Solemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2021)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

El Senyor a l’evangeli ens acaba de dir que tothom qui pel seu nom hagi deixat tot el que tenia, rebrà uns dons més valuosos i posseirà la vida eterna. Avui, germans i germanes estimats, veiem com això s’ha fet realitat per a sant Benet, el nostre pare en la vida monàstica i copatró d’Europa. El contemplem participant plenament de la victòria pasqual de Jesucrist després d’haver-ho deixat tot i d’haver-se anat identificant cada dia més amb ell. Sant Benet va experimentar com en la vida de cada dia, tant en els moments joiosos com en els tristos, si es procura seguir el camí de l’evangeli, “s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròl. 49).

Sí. Sant Benet va viure la novetat de vida que ens ve del baptisme; va viure la llibertat dels fills de Déu. Per això, les paraules de l’apòstol que hem escoltat a la segona lectura. La litúrgia les aplica a sant Benet perquè és el que va procurar de viure en ell mateix i d’ensenyar als seus deixebles.

Sant Pau ens ha parlat de tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu. I, quins són aquests sentiments? O, encara abans una altra pregunta: què vol dir aquí la paraula sentiments? No es tracta d’un estat d’ànim, d’una sensació emotiva, sinó de quelcom més profund. Es tracta d’una disposició interior que es tradueix a fora amb unes actituds concretes, amb una determinada manera de ser i d’actuar.

Quins, són, doncs, els sentiments que escauen als escollits de Déu? Sant Pau els ha anat esmentant. Són els que deriven de saber-se gratuïtament perdonat, estimat, santificat, per Déu. Quan un pren consciència de tot el que Déu li ha concedit i és conscient també de la seva migradesa personal, brolla del seu interior el sentiment d’humilitat, de saber-se petit, poca cosa, sense cap mèrit propi i, malgrat això, saber-se profundament estimat per Déu. I d’aquí, en brolla la paciència, envers un mateix i envers els altres; en brolla la serenor; que permet de mirar la pròpia història, els esdeveniments de cada dia i la relació amb els altres des de la certesa de l’amor de Déu que s’hi fa present. Perquè la paciència evangèlica que no és altra cosa que un do de l’Esperit que concedeix de perseverar en el camí cristià per amor malgrat les contradiccions interiors o exteriors. Sant Benet ho va viure en un temps, el s. VI, que tant a nivell social, com cultural i de valors morals estava sotraguejat per una forta crisi. I ho va viure, segons que es desprèn de la seva Regla en una comunitat de germans que no tenia gaire cosa d’ideal. I, en canvi, el seu escrit traspua la certesa de l’amor de Déu que perdona, la humilitat, la paciència, la pau, la confiança en la capacitat d’evolucionar positivament de la persona.

Els sentiments que escauen als escollits de Déu, no es queden en l’àmbit clos d’un mateix. S’obren als altres. Si un és conscient de tot el que Déu li perdona cada dia, cerca de perdonar els altres, de “suportar-los” com deia sant Pau, és a dir, de sostenir-los en la seva feblesa física, moral o psíquica. La consciència de la manera amorosa com Déu ens tracta duu, a més, a cercar de perseverar a mantenir el diàleg, a cercar de perdonar tot el que poguéssim tenir contra un altre. 

Els sentiments que escauen als escollits de Déu se centren en l’amor, aquell amor fratern que és reproducció del de Jesucrist i per això tot ho lliga i perfecciona. Aquell amor que dóna i gasta la vida pel bé dels altres; aquell amor que mena a compartir-ho tot, a instruir-se mútuament, a encoratjar-se i millorar-se els uns als altres, a compartir la fe i la vivència espiritual. A acollir junts la Paraula de Crist, a viure plegats la pregària que l’Esperit suscita en l’Església i en el cor de cadascú.

Aquesta va ser la tònica de vida de sant Benet, tant en la seva experiència interior com en la seva vida fraterna amb els germans. I aquesta va ser la tònica que inculcà als seus deixebles. Per als qui estem una mica familiaritzats amb la seva Regla, moltes de les paraules de l’apòstol que hem escoltat ens hauran portat a la memòria diversos fragments del text benedictí, i d’una manera molt particular el seu capítol sobre “el bon zel”, que es pot considerar veritablement com el testament espiritual de sant Benet (RB 72), com allò que ell en seva vellesa considerava més fonamental perquè era la síntesi de tota la seva vivència de l’Evangeli.

Evidentment, però, els ensenyaments de l’apòstol sant Pau, que hem llegit, no van ser escrits pensant concretament en els monjos. Els seus destinataris són tots els batejats en la seva vida íntima i en la seva vida fraterna, comunitària, eclesial, social. Tots, doncs, hem de procurar traduir-los en la pràctica. Les nostres vides i el clima de les nostres comunitats o de les diverses entitats eclesials canviarien radicalment i fórem més testimonis de la novetat de vida que Jesucrist ens porta. Suscitaríem més entusiasme per l’Evangeli.

Els ensenyaments de sant Benet han deixat de ser patrimoni exclusiu de la família benedictina; són herència de tot el Poble de Déu. I fins i tot són guia per a un estil de vida profundament humà, per assolir una personalitat madura i unes relacions socials constructives. Si els pobles d’Europa, sobre els quals s’estén el patronatge de sant Benet, visquessin més aquestes realitats molts dels problemes que té actualment la societat europea trobarien camins de solució. Penso en la relació entre les diverses cultures i les diverses ètnies; penso en els emigrants i refugiats, penso en una economia que no està posada al servei d’una millor distribució de la riquesa; penso en moltes qüestions d’àmbit polític que poden estar regides més per afanys partidistes que no pas per al servei dels més necessitats; penso, també, en l’agressivitat que nia en el cor i que inspira massa sovint sentiments de violència; penso, encara, en la tensió i en la crispació tant sovint presents en el debat polític i social; penso, finalment, en el buit espiritual de tanta gent. La saviesa de sant Benet, reflex com és dels ensenyaments de l’Evangeli, ofereix molta llum per als nostres pobles europeus, i per al nostre món globalitzat.

Una experiència espiritual i un estil de vida fratern com els que hem escoltat a la segona lectura no deixen d’entusiasmar quan un es troba amb persones que els viuen. Aquesta és una tasca que pertany d’una manera particular als monestirs benedictins i a tots aquells que des de fora del monestir volen viure una espiritualitat fonamentada en la Regla benedictina. Hem de començar per evangelitzar amb la nostra vida personal i amb la manera com vivim les nostres relacions fraternes, i, encara, amb la manera com ens perdonem els uns als altres.

L’Apòstol deia que ho hem de fer tot en nom de Jesús. És a dir, segons el seu estil i amb la força que ens ve del seu poder salvador. I, deia encara, que hem d’adreçar per mitjà d’ell a Déu Pare una acció de gràcies. És el que fem ara en l’Eucaristia. I el que hem de fer cada dia en totes les coses de la nostra vida, com a escollits, sants i estimats de Déu, perquè, tal com ensenya sant Benet, “en totes les coses Déu sigui glorificat” (RB 57, 9).

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)