Solemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (11 de juliol de 2021)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

 

El Senyor a l’evangeli ens acaba de dir que tothom qui pel seu nom hagi deixat tot el que tenia, rebrà uns dons més valuosos i posseirà la vida eterna. Avui, germans i germanes estimats, veiem com això s’ha fet realitat per a sant Benet, el nostre pare en la vida monàstica i copatró d’Europa. El contemplem participant plenament de la victòria pasqual de Jesucrist després d’haver-ho deixat tot i d’haver-se anat identificant cada dia més amb ell. Sant Benet va experimentar com en la vida de cada dia, tant en els moments joiosos com en els tristos, si es procura seguir el camí de l’evangeli, “s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròl. 49).

Sí. Sant Benet va viure la novetat de vida que ens ve del baptisme; va viure la llibertat dels fills de Déu. Per això, les paraules de l’apòstol que hem escoltat a la segona lectura. La litúrgia les aplica a sant Benet perquè és el que va procurar de viure en ell mateix i d’ensenyar als seus deixebles.

Sant Pau ens ha parlat de tenir els sentiments que escauen a escollits de Déu. I, quins són aquests sentiments? O, encara abans una altra pregunta: què vol dir aquí la paraula sentiments? No es tracta d’un estat d’ànim, d’una sensació emotiva, sinó de quelcom més profund. Es tracta d’una disposició interior que es tradueix a fora amb unes actituds concretes, amb una determinada manera de ser i d’actuar.

Quins, són, doncs, els sentiments que escauen als escollits de Déu? Sant Pau els ha anat esmentant. Són els que deriven de saber-se gratuïtament perdonat, estimat, santificat, per Déu. Quan un pren consciència de tot el que Déu li ha concedit i és conscient també de la seva migradesa personal, brolla del seu interior el sentiment d’humilitat, de saber-se petit, poca cosa, sense cap mèrit propi i, malgrat això, saber-se profundament estimat per Déu. I d’aquí, en brolla la paciència, envers un mateix i envers els altres; en brolla la serenor; que permet de mirar la pròpia història, els esdeveniments de cada dia i la relació amb els altres des de la certesa de l’amor de Déu que s’hi fa present. Perquè la paciència evangèlica que no és altra cosa que un do de l’Esperit que concedeix de perseverar en el camí cristià per amor malgrat les contradiccions interiors o exteriors. Sant Benet ho va viure en un temps, el s. VI, que tant a nivell social, com cultural i de valors morals estava sotraguejat per una forta crisi. I ho va viure, segons que es desprèn de la seva Regla en una comunitat de germans que no tenia gaire cosa d’ideal. I, en canvi, el seu escrit traspua la certesa de l’amor de Déu que perdona, la humilitat, la paciència, la pau, la confiança en la capacitat d’evolucionar positivament de la persona.

Els sentiments que escauen als escollits de Déu, no es queden en l’àmbit clos d’un mateix. S’obren als altres. Si un és conscient de tot el que Déu li perdona cada dia, cerca de perdonar els altres, de “suportar-los” com deia sant Pau, és a dir, de sostenir-los en la seva feblesa física, moral o psíquica. La consciència de la manera amorosa com Déu ens tracta duu, a més, a cercar de perseverar a mantenir el diàleg, a cercar de perdonar tot el que poguéssim tenir contra un altre. 

Els sentiments que escauen als escollits de Déu se centren en l’amor, aquell amor fratern que és reproducció del de Jesucrist i per això tot ho lliga i perfecciona. Aquell amor que dóna i gasta la vida pel bé dels altres; aquell amor que mena a compartir-ho tot, a instruir-se mútuament, a encoratjar-se i millorar-se els uns als altres, a compartir la fe i la vivència espiritual. A acollir junts la Paraula de Crist, a viure plegats la pregària que l’Esperit suscita en l’Església i en el cor de cadascú.

Aquesta va ser la tònica de vida de sant Benet, tant en la seva experiència interior com en la seva vida fraterna amb els germans. I aquesta va ser la tònica que inculcà als seus deixebles. Per als qui estem una mica familiaritzats amb la seva Regla, moltes de les paraules de l’apòstol que hem escoltat ens hauran portat a la memòria diversos fragments del text benedictí, i d’una manera molt particular el seu capítol sobre “el bon zel”, que es pot considerar veritablement com el testament espiritual de sant Benet (RB 72), com allò que ell en seva vellesa considerava més fonamental perquè era la síntesi de tota la seva vivència de l’Evangeli.

Evidentment, però, els ensenyaments de l’apòstol sant Pau, que hem llegit, no van ser escrits pensant concretament en els monjos. Els seus destinataris són tots els batejats en la seva vida íntima i en la seva vida fraterna, comunitària, eclesial, social. Tots, doncs, hem de procurar traduir-los en la pràctica. Les nostres vides i el clima de les nostres comunitats o de les diverses entitats eclesials canviarien radicalment i fórem més testimonis de la novetat de vida que Jesucrist ens porta. Suscitaríem més entusiasme per l’Evangeli.

Els ensenyaments de sant Benet han deixat de ser patrimoni exclusiu de la família benedictina; són herència de tot el Poble de Déu. I fins i tot són guia per a un estil de vida profundament humà, per assolir una personalitat madura i unes relacions socials constructives. Si els pobles d’Europa, sobre els quals s’estén el patronatge de sant Benet, visquessin més aquestes realitats molts dels problemes que té actualment la societat europea trobarien camins de solució. Penso en la relació entre les diverses cultures i les diverses ètnies; penso en els emigrants i refugiats, penso en una economia que no està posada al servei d’una millor distribució de la riquesa; penso en moltes qüestions d’àmbit polític que poden estar regides més per afanys partidistes que no pas per al servei dels més necessitats; penso, també, en l’agressivitat que nia en el cor i que inspira massa sovint sentiments de violència; penso, encara, en la tensió i en la crispació tant sovint presents en el debat polític i social; penso, finalment, en el buit espiritual de tanta gent. La saviesa de sant Benet, reflex com és dels ensenyaments de l’Evangeli, ofereix molta llum per als nostres pobles europeus, i per al nostre món globalitzat.

Una experiència espiritual i un estil de vida fratern com els que hem escoltat a la segona lectura no deixen d’entusiasmar quan un es troba amb persones que els viuen. Aquesta és una tasca que pertany d’una manera particular als monestirs benedictins i a tots aquells que des de fora del monestir volen viure una espiritualitat fonamentada en la Regla benedictina. Hem de començar per evangelitzar amb la nostra vida personal i amb la manera com vivim les nostres relacions fraternes, i, encara, amb la manera com ens perdonem els uns als altres.

L’Apòstol deia que ho hem de fer tot en nom de Jesús. És a dir, segons el seu estil i amb la força que ens ve del seu poder salvador. I, deia encara, que hem d’adreçar per mitjà d’ell a Déu Pare una acció de gràcies. És el que fem ara en l’Eucaristia. I el que hem de fer cada dia en totes les coses de la nostra vida, com a escollits, sants i estimats de Déu, perquè, tal com ensenya sant Benet, “en totes les coses Déu sigui glorificat” (RB 57, 9).

Abadia de MontserratSolemnitat de sant Benet (11 de juliol de 2021)