Homilia del P. mANEL gASCH I hURIÓS, Abat de Montserrat (28 DE JUNY DE 2025)
gÈNESI 18:1-15 / mATEU 8:5-17
Abraham, Sara, el centurió i Maria, la Mare de Déu, són, estimats germans i germanes, l’exemple en les lectures d’avui de com Déu ve a trobar-nos de diverses maneres i de com la nostra complexitat humana respon diferentment a aquesta visita.
Abraham rep tres hostes que el llibre del Gènesi no amaga que són el Senyor i s’afanya amb deler a servir-los. Tot i que l’acolliment sigui una obligació en la cultura de Bíblia, en l’escena de l’alzina de Mambrè, hi ha un graó més que rebre senzillament uns forasters, hi ha una mena de reverència que subratlla la identitat dels hostes, que es deixen servir i acollir. L’escena revela Déu.
Sara, col·labora amb Abraham a atendre els convidats, però quan escolta aquesta veu, que s’ha presentat en forma d’hoste tri, anunciant-li allò que als ulls humans sembla impossible: “Ser fecunda a la seva edat”, riu incrèdulament. Quantes vegades riure o la broma són la nostra reacció davant d’una proposta agosarada! És un riure que amaga la por, que serveix d’excusa, que en fons diu: “Jo?. No!”. Però Déu no s’immuta i continua els seus plans. I la seva voluntat s’acompleix.
L’actitud del centurió és molt diferent. Té fe en Jesucrist i en la seva acció davant de la malaltia. En té tanta que no necessita la presència del mestre a casa, té el pudor de no voler ser massa a prop, el respecte que es té davant de Déu, la confiança en la Paraula. El va a buscar. “No soc digne que entris a casa meva” . Digueu-ho només de Paraula i el meu criat es posarà bo.” L’escena també revela Déu.
I finalment Maria, tota ella transparent, sense cap resistència. El magnificat que hem cantat en el salm responsorial, pronunciat en l’escena de la visitació és tot el contrari al riure de Sara. És en el fons la lloança al sí que ella diu a Déu, que li fa concebre Jesucrist, que l’evangeli ens reporta poques línies abans. I no és que la proposta de Déu fos més possible que la de Sara!. Si no tot el contrari. Per això pot cantar: “el Totpoderós obra en mi meravelles. S’ha recordat del seu amor a Abraham”. La lloança és sempre el final de la fe, el punt màxim de la confessió.
Podem prendre els quatre exemples en l’Escriptura que hem pogut evocar en les lectures i els salms com actituds que ens guiïn i ens acompanyin en la nostra relació amb Déu. Que ens portin a fer-nos nostre, la frase més coneguda de Sant Ireneu que avui commemorem, “La glòria de Déu és que l’home visqui, i la vida de l’home és la visió de Déu»
Avui això té una aplicació molt directa perquè en aquesta eucaristia, el G. Anselm farà la seva professió monàstica temporal, amb la qual concretarà una resposta a la manera personal amb la qual Déu l’ha visitat: l’ha vist i li ha proposat la vida. Però la celebració en afecta a tots. Ens recordarà també els compromisos que vam prendre. Primer als monjos que naturalment hi retrobem la nostra opció. El testimoniatge d’algú és en essència record d’allò que tots hem fet i promès a la vida i el test de la nostra fidelitat.
Els cristians arrelem totes les nostres vocacions en la fe. I Déu no sempre és fàcil. En els nostres itineraris ens sentim exigits i estirats cap a Ell i sabem que les nostres respostes poden ser l’activisme d’Abraham, la confiança del centurió, però també el riure de Sara. En alguns moments ens sentim caminant en la direcció d’aquell que tot ho pot, com diu la Regla de Sant Benet, en altres alguna cosa ens lliga i ens reté cap a l’altra direcció.
Cal, doncs, primer, estar atents per tenir clara la direcció. Ell es presenta com un hoste imprevist, com aquell que pot salvar-nos a nosaltres i als qui estimem, com el qui ens diu les coses més increïbles. Es presenta una vegada i una altra per això la Regla de Sant Benet ens diu que en aquesta resposta nostra titubejant, hi tenim la seva paciència i tots els dies de la nostra vida, sempre que ens haguem posat en el camí de cercar Déu de veritat.
Després ens caldrà mantenir-nos en el camí del nostre compromís. En el cas dels monjos d’aquesta comunitat i d’altres persones que s’inspiren en l’espiritualitat benedictina, és el camí de Sant Benet, de la seva humanitat, d’aquest recorregut dinàmic que anomenem conversió i que, com ens diu tota la tradició, té moments de combat espiritual, per remarcar-nos que això, com res que cristianament es reclami profund, no és fàcil.
En el ritual de la professió monàstica, les paraules de resposta a la crida són demanar la misericòrdia de Déu i poder-lo servir més perfectament en aquesta família.
Com els personatges de les lectures d’avui entrem en una dinàmica amb Déu que ens col·loca en dependència. Sempre hem de ser conscients de la diferència entre Ell i nosaltres. A la seva crida hi responem amb humilitat, com el centurió: “No soc digne…” . Quina actitud tan alternativa en un món de protagonismes, d’individualismes, d’egocentrismes, on ens creiem tan autosuficients a tots nivells. El veritable creient en Crist, en canvi, no pot deixar de descentrar-se per tenir-lo present en qualsevol moment. La resposta correcta davant de Déu és aquesta: “No soc digne, però tu pots: és el reconeixement exacte del seu i del nostre lloc”. És bonic que recordem això cada dia abans de combregar. On es faria més significativa aquesta diferència que en reconèixer que Ell se’ns dona eucarísticament a nosaltres?
Que diferent aniria el món si fóssim capaços d’induir-nos d’aquesta dinàmica.
En ella, primer som a receptors del seu amor, de la seva compassió, de tot allò que signifiquem amb la paraula misericòrdia.
Després demanem fer alguna cosa per Ell i pels altres. Ser capaços de servir.
Tant per rebre com per servir Déu, tenim mestres insuperables. Ens ho ensenya l’Escriptura que en cada pàgina que com diu Sant Benet és una norma rectíssima de vida.
Ens ho ensenya la Regla amb la seva admirable doctrina on concreta com cercar l’amor a Déu de manera comunitària i com construir aquesta realitat, tots junts.
Ens ho ensenya Sant Anselm, i amb això acabo, que va dedicar a Sant Benet una pregària que diu:
Actua advocat dels monjos,
Per la caritat que et va fer ensenyar-nos
La manera justa de viure,
Sigues sol·lícit
perquè tinguem prou voluntat
i complim eficaçment el nostre deure,
perquè, davant de Déu,
tu et gloriïs perquè som deixebles
i nosaltres ens gloriem perquè tu ets mestre
(Oració XV Sant Benet 129-136)
Última actualització: 30 juny 2025