El Cos i la Sant de Crist (2 juny 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de juny de 2024)

Èxode 24:3-8 / Hebreus 9:11-15 / Marc 14:12-16.22-26

El Sant Pare Benet XVIè, deia que el gran problema del nostre temps era l’absència de Déu. Ja l’any 1973, molt abans de ser Papa,  va escriure un llibre que es deia “Déu com a problema”.

És freqüent trobar moltes persones que admiren tots els aspectes humans de Jesucrist, especialment la seva ètica i la seva coherència,  que admiren la dimensió social i solidària de l’Església, però que sembla que xoquin amb una paret davant de tot allò que només s’explica des de Déu. Crec que aquest era el sentit de la reflexió del Papa Benet. Em sembla que avui, solemnitat de Corpus, ens cal posar l’eucaristia en aquesta perspectiva global de la fe.

Potser perquè reconeixem com real la diagnosi segons la qual el nostre món té un problema amb Déu, creiem que cal  no renunciar mai a comprendre la nostra espiritualitat, la nostra teologia, la nostra litúrgia i fins i tot la nostra acció humana i social com una confessió de fe, com una paraula que digui per davant de tot: que nosaltres creiem en Déu. No proclamem la nostra fe només a la primera paraula del Credo sinó amb tota la resta de la nostra celebració i fins i tot de la nostra vida cristiana,  i en voldríem ser conscients.

Així, diem que pel cristianisme tot s’explica per aquell que li dona el nom, Crist, el Senyor, el Messies, Déu que es feu home en Jesús de Natzaret. Amb aquest ordre, primer Déu, després home,  no en el contrari.

Aquest Déu que confessem, va crear el món. El va crear abans de tot, però ja amb el propòsit de crear-lo per establir una aliança que es revelaria plenament en Jesucrist.

Aquest mateix Déu va voler la humanitat i la voler a imatge de Jesucrist. Tot i que creés molt abans l’home i la dona que no nasqués Jesús de Natzaret, Ell, Jesucrist mateix, és el sentit de tota persona humana. Com diu un pare de l’Església: “en aquell fang que formava l’home, s’hi expressava Crist, que havia de fer-se home”   i com tan inspiradament va repetir la constitució Gaudium et Spes del CV II.

I Jesucrist, que era la manifestació d’aquesta capacitat de Déu d’estar en comunió amb la terra, volgué deixar-nos uns elements de la terra, el pa i el vi, però totalment santificats  per romandre amb comunió amb nosaltres.

L’eucaristia té un lloc privilegiat en aquesta confessió de fe, que uneix el cel i la terra, perquè res no trobaríem de més terrenal que el pa i el vi, ni res de més relacionat amb la dimensió de Déu, del més enllà, que proclamar que són el cos i la sang de Crist mateix, de Jesucrist, que va lligar aquest sagrament a la seva passió i a la seva resurrecció.

Venerar el cos i la sang de Crist, recordar la institució de l’Eucaristia, és fer-se forts en Déu, en la nostra fe,  que des de Jesucrist dona sentit a tota la Creació, passada, present i futura. És el seu memorial, el de la seva persona divina i humana.

Totes aquestes afirmacions tenen el seu origen i la seva finalitat en Déu. Fent-les, estem confessant que creiem. Potser creure era tan normal en altres èpoques que començàvem a parlar de teologia i d’altres coses i érem poc conscients que també expressàvem la nostra fe en qualsevol altra pràctica cristiana, per petita que fos.

Sense aquesta visió, digueu-li metafísica, espiritual, religiosa, que difícil que és comprendre res del cristianisme. Però deixeu-me fer tres matisos a això que he dit:

El primer. La fe té moltes maneres d’expressar-se. La primera i la segona lectura d’avui que són com el pròleg i l’epíleg de l’evangeli, ens ho demostren.

La primera és el pròleg perquè ens parla de com el poble d’Israel expressava la seva relació amb Déu. Sacrificaven animals. Avui, encara que no siguem del partit animalista, ens costa molt pensar que això sigui bo. Però més important que el sacrifici, ja superat, allò important és el testimoni. Per el poble d’Israel aquell moment era comunió amb Déu, era fe, expressada com es podia, però era fe.

La primera comunitat cristiana va comprendre de seguida el sentit d’allò que feia Jesucrist. Entrar en aquesta comunió amb Déu que ell compartia com a jueu i que naturalment encarnava com a Fill i portar-la al màxim, oferint-se ell mateix, posant la seva vida i el seu missatge com a exemple, i anant fins al final de tot  per dir que aquesta comunió no acceptava cap condició. La segona lectura ho explica utilitzant naturalment encara el llenguatge tradicional dels hebreus a qui va dirigida. Jesús va acabar així amb el valor religiós de qualsevol sacrifici de sang, de matar animals.

Tant de bo els cristians haguéssim acceptat aquesta comunió donada per Jesucrist i representada en l’eucaristia com el final real de tota mort, no només la dels dels animals sinó també la de vides humanes. Tant de bo ho hagués acceptat tota la humanitat, començant pels qui maten avui a Palestina, a Ucraïna, al Sudan, al Congo… i a tot arreu on mor gent per causa de la maldat present en la humanitat.

Avui Ester, Isona i Maria Cinta feu la primera comunió. La paraula comunió ens porta a aquesta actitud de generositat i de servei de Jesús. La comunió amb el pa i el vi consagrats, és comunió amb Ell, voluntat de dir que som cristians, que creiem en Déu i que voldríem superar la guerra, la sang vessada innocentment i el mal.

El segon matís és que la fe no és mai seguretat. És un camí. Però allò important d’un camí és que porti a algun lloc. Els qui us heu perdut de veritat a la muntanya segur que m’enteneu. He insistit amb aquesta dimensió de confessió de la nostra fe però no voldria que ningú pensés que creure t’allibera de qualsevol dubte, que és automàtic. En la fe es camina i es va endavant acceptant i integrant tots els dubtes, no negant-los, no tancant-s’hi. L’important és què hi ha al final del camí, cap on anem? I aquí és on l’Eucaristia ens ajuda a veure que al final hi ha Jesucrist i la plena comunió amb Déu. Això és ser una penyora, alguna cosa que ens garanteix el futur. A l’ofertori cantareu: futurae gloriae pignus nobis datur. Se’ns hi dona la penyora de la glòria que esperem

I aquesta penyora també us ha d’ajudar a vosaltres que feu la primera comunió i a tots nosaltres a caminar, perquè l’eucaristia és penyora del final i és aliment pel camí: cibus viatorum.

I el tercer matís és que Jesús en va deixar l’eucaristia per amor. “Els estimà fins a l’extrem”, L’evangelista Sant Joan posa aquesta frase abans de començar a explicar el rentament dels peus el Dijous Sant, que substitueix segons els entesos la narració de la institució de l’eucaristia, absent en el quart Evangeli. Una de les pregàries eucarístiques que la nostra comunitat utilitza alguns dijous, la quarta, pren aquesta expressió i la posa abans de començar la consagració  “ els estimà fins a l’extrem, prengué el pa…”.

Sí: ens ha estimat fins a l’extrem. El cel sempre torna a la terra. En Jesús hi torna sense deixar de ser cel. Per això l’eucaristia com tot sagrament, torna a la terra. Déu hi vol ser. Hi és per Jesucrist, perquè el recordem, i hi participem i perquè no hi ha forma més forta de dir que volem ser imitadors d’ell  en aquest amor extrem que celebrar amb el pa i el vi consagrats com ell ens demanà que celebréssim. Déu també hi vol a través nostre, perquè la comunió amb Ell també torni a la terra amb el nostre amor, amb la nostra solidaritat.

Ester, Isona i Maria Cinta avui entreu en aquesta comunió amb Jesús i amb nosaltres, continueu un camí de fe que vau començar en el baptisme, dieu que voleu estimar, com va estimar Jesucrist, que Ell us hi ajudi i a tots ens faci viure l’energia i la força que brolla de la seva presència en el do de l’eucaristia.