El Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (6 de juny de 2021)

Èxode 24:3-8 / Hebreus 9:11-15 / Marc 14:12-16.22-26

 

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya” (cf. Ps 80, 17; Mc 16, 25). Una flor del blat convertida per l’Esperit Sant en el cos de Crist i un fruit de la vinya convertit també per l’Esperit Sant en la sang de Crist. Avui, germans i germanes estimats, agraïm aquest do que Jesús, el Senyor, ens va deixar a l’últim sopar. El cos i la sang són la totalitat de la seva persona. I, tal com ens deia l’evangeli, el Senyor els fa oferir per la salvació de tota la humanitat. Són un do d’amor incommensurable. Un do sagramental fet en la cena d’abans de la passió i consumat després dalt la creu, quan el Senyor s’oferí ell mateix a Déu , per l’Esperit Sant, com a víctima sense tara, tal com diu la carta als cristians hebreus que hem llegit. D’aquesta manera ens purificà de les obres que porten a la mort, inaugurà una nova aliança, ens concedí de poder donar culte al Déu viu fent el memorial de la seva passió, mort i resurrecció, i ens oferí l’herència eterna per entrar al lloc sant del cel on Déu habita. En la solemnitat d’avui som invitats a agrair aquest do de vida i de salvació, a acollir-lo i a adorar-lo.

Som invitats a agrair-lo, el do de l’Eucaristia. Perquè ens dóna vida cada vegada que fem el memorial del Senyor i fa que Jesucrist ressuscitat continuï present enmig nostre en el sagrament eucarístic. Amb una presència no pas estàtica, sinó dinàmica que comunica el seu amor, que ens atorga dons espirituals, que ens invita a tornar amor per amor, que és penyora de la vida eterna que esperem. Per això la seqüència tradicional d’aquesta solemnitat, escrita per sant Tomàs d’Aquino, invita a lloar el Salvador, aquell que ens guia i ens pastura, cantant-li himnes i càntics; fent que “la lloança sigui plena i sonora”, que ·sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors”. Lloem avui, doncs, amb un agraïment sincer, Jesucrist que es dóna ell mateix en l’Eucaristia.

Som invitats, també, a acollir el do eucarístic en la nostra vida. Perquè ens vagi transformant, o, com diu la litúrgia d’avui, perquè aquest sagrament venerable ens alimenti espiritualment, ens santifiqui (cf. prefaci II) i ens faci créixer en la filiació divina i en la identificació amb Jesucrist, vivint segons el seu Evangeli. A més, el sagrament eucarístic crea uns vincles entre els uns i els altres perquè, participant del mateix pa i del mateix calze, el Senyor ens uneix pel seu Esperit Sant i fa de nosaltres el cos espiritual del Crist. Per això diem que l’Eucaristia és sagrament d’unitat. Acollir, per tant, el do eucarístic comporta també i necessàriament estar obert als altres, gastar la nostra vida a favor d’ells tal com va fer Jesús donant-se a l’Eucaristia i a la creu a favor de tots. No podem acollir el cos i la sang eucarístics de Crist sense acollir el cos, la persona, dels altres, particularment dels que prop nostre passen algun tipus de necessitat material o espiritual., perquè també són sagrament, presència, d’ell. Celebrar el Corpus és, doncs, obrir-se a la solidaritat, estimar i comprometre’s a favor dels altres. Per això avui és “el dia de la caritat”; us invitem, doncs, a participar a la col·lecta que es farà al final d’aquesta celebració per contribuir a l’obra que fa càritas en bé de tanta gent necessitada.

I, encara, avui som invitats a adorar el sagrament eucarístic que és el sagrament per excel·lència. L’adoració potser és la característica més típica i més popular de la solemnitat de Corpus. En aquesta gran diada, contemplem meravellats la donació total de Jesucrist i adorem la seva presència divina que és portadora de salvació i que ens uneix al Pare i a l’Esperit Sant. I l’adoració es pot transformar en col·loqui íntim, en silenci meravellat considerant com el Déu transcendent, el tot-altre, esdevé màximament proper en la humilitat del pa i del vi, per posar-se al nostre nivell, per entrar dins nostre, transformar-nos a imatge seva i fer-nos participar de la seva vida divina. Conscients d‘això, la litúrgia ens invita a fer brollar del nostre interior “un càntic nou”. En la tradició d’Israel, amb motiu d’una nova intervenció salvadora de Déu o d’una nova experiència espiritual, es composava un càntic nou: a la novetat del que Déu havia fet calia correspondre-hi amb la novetat de la lloança i no pas repetint unes paraules ja conegudes (cf. Ps 95, 1; 97, 1). També el cristianisme va seguir aquesta tradició. La novetat de l’obra salvadora de Jesucrist, la gran gesta de la seva passió, mort i resurrecció que ens és comunicada en el memorial eucarístic, demanen un càntic nou dels llavis i del cor. Ho trobem en el llibre de l’Apocalipsi amb els vint-i-quatre ancians prosternats davant l’Anyell, és a dir, davant Jesucrist mort i ressuscitat, i cantant un càntic nou. L’adoren perquè ha comprat per a Déu amb la seva sang, gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’ha fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu. I diuen eternament: Digne és l’Anyell que ha estat degollat de rebre tot poder, honor, glòria i lloança (Ap 5, 8-9.12). I nosaltres unim les nostres veus a les d’ells proclamant la glòria del Senyor tres vegades sant que ha donat la vida a la creu i ens ha deixat l’Eucaristia.

“El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb el fruit abundant de la vinya”; agraïm-ho, acollim el do, adorem la presència

 

Abadia de MontserratEl Cos i la Sang de Crist (6 de juny de 2021)

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat de Montserrat (14 juny 2020)

Deuteronomi 8:2-3.14-16 – 1 Corintis 10:16-17 – Joan 6, 51-58

 

La solemnitat de Corpus, germans i germanes, és un dia en el qual agraïm el do de l’Eucaristia, que en la cena del vespre abans de la seva passió, el Senyor va deixar a l’Església com a penyora del seu amor. La tradició de segles ha fet que en aquesta solemnitat es tendís a posar l’accent en l’adoració del Cos de Crist glorificat prop del Pare i present en el pa i el vi eucarístics. I està bé que agraïm aquest do que fa que Jesucrist sigui perennement present enmig nostre i que adorem amb humilitat i amb admiració aquesta presència del Senyor Jesús en el sagrament de l’Eucaristia. Quan som conscients que ell es queda amb nosaltres i se’ns dóna per amor, no podem fer altra cosa que inclinar-nos davant seu, glorificar-lo i adorar-lo. Això vol dir no sols fer un gest extern, com pot ser agenollar-nos o inclinar-nos profundament davant el sagrament eucarístic, sinó també, i sobre tot, viure de cor l’obediència a la seva Paraula.

Sabem que aquesta adoració humil no s’adreça a un ésser poderós llunyà, sinó a aquell que s’ha agenollat primer davant nostre per rentar-nos els peus, com a gest de servei, de purificació i de salvació (cf. Jo 13,1,17). La nostra adoració al Senyor i Servent de la humanitat present en l’Eucaristia, doncs, comporta endinsar-nos en el seu amor, un amor que no ens disminueix ni ens esclavitza sinó que ens transforma i ens fa créixer espiritualment.

Però la litúrgia de la Paraula que hem escoltat, ens invitava, a més de l’adoració d’una presència, a trobar aliment espiritual en aquest sagrament. A menjar i a beure la carn i la sang del Senyor per estar units a Jesucrist i participar de la seva vida divina ja ara i, després, poder viure per sempre un cop traspassat el llindar de la mort. A més, doncs, d’adorar i d’agrair, cal que ens deixem transformar, que afavorim amb la nostra disponibilitat i la nostra obertura de cor la relació de comunió personal amb el Senyor que se’ns dóna en l’Eucaristia, tal com escoltàvem en l’evangeli que ens ha estat proclamat.

En continuïtat amb aquesta paraula evangèlica, sant Pau, a la segona lectura, deia que el pa que partim és comunió amb el cos de Crist i que el calze que beneïm és comunió amb la sang de Crist.És a dir, comunió amb la seva persona de ressuscitat i amb el seu do dalt la creu. El fet de partir el pa consagrat ens recorda que el cos va ser lliurat, sacrificat. I el fet de separar sagramentalment el cos i la sang en indica que la seva sang va ser vessada, sortida del cos, i, doncs, la seva mort cruenta per donar vida eterna. Per això en rebre l’Eucaristia, entrem en comunió amb el seu sacrifici, amb la seva ofrena al Pare i a la humanitat dalt la creu. I entrar en comunió vol dir participar amb amor del que ell ens ofereix, estar-hi oberts, deixar-se transformar, tenir els seus mateixos sentiments envers el Pare i envers els germans i germanes en la fe i en humanitat.

Però sant Pau feia, encara, un pas més. Deia que la participació del mateix pa crea un vincle entre tots els qui en participem, de manera que tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa i –hi podem afegir- del mateix calze. L’Eucaristia és ferment d’unitat entre tots els qui en participen. I, per tant, és fonament de la unitat de l’Església. No podem, doncs, viure l’Eucaristia i anar a combregar com una cosa només personal. Hem de procurar posar-hi tota l’atenció i rebre’n personalment tots els fruits, però hem d’estar oberts a l’obra que el Senyor, a través, del sagrament eucarístic, fa a favor dels altres i del vincle que crea entre tots els batejats. Per això, la celebració de l’eucaristia demana primer la reconciliació amb els altres. Semblantment al que va dir Jesús, fixant-se en aquell moment en l’altar del temple de Jerusalem, també val en l’àmbit cristià allò de ni que et trobis ja a l’altar a punt de presentar l’ofrena , si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell (Mt 5, 23-24).

L’Eucaristia no és, doncs, qüestió privada, a nivell personal, ni una celebració d’un cercle d’amics o d’un grup de persones que comparteixen unes conviccions semblants o una missió determinada. L’Eucaristia, encara que sigui celebrada per una assemblea concreta, implica tots els germans i germanes que el Senyor ha cridat a la fe, amb totes les diversitats que això comporta: de diferents estrats socials, de diferents edats, de diferents maneres de pensar, de diferents opcions polítiques, de diferents pobles, races i cultures, etc. per conduir tothom a la unitat fonamental dels fills i filles de Déu entorn del Senyor ressuscitat. Per això, l’Eucaristia transcendeix totes les fronteres i totes les divisions. Tots som aplegats com a germans per la Paraula i per l’amor de Jesucrist que se’ns dóna. Celebrar i compartir junts l’Eucaristia ens porta a ser un organisme vivent, de manera que els diversos membres que el formem constituïm el cos eclesial del Senyor (cf. 1C 12, 27). Per això ens hem d’obrir els uns als altres i viure la unitat de la fe en la pluralitat de cultures, d’apreciacions i de maneres de ser per poder fer realitat la voluntat de Jesucrist, que siguem en ell un sol cos i un sol esperit (cf. Pregària eucarística III), un sol poble de Déu apassionat per fer el bé (cf. Tt 2, 14). Cada vegada que celebrem l’Eucaristia hem de tenir present l’Església estesa d’orient a occident i tota la humanitat.

Contemplant el do de Jesucrist en la creu i en l’Eucaristia, ens adonem que l’adoració i l’agraïment per aquest do demanen obertura de cor, docilitat a l’amor que ens és donat i fidelitat a la Paraula que ens dóna vida. I, encara, comunió fraterna, solidaritat afectiva i efectiva amb tots els altres que aquí i arreu del món participen del mateix pa i el mateix calze i per extensió a tots germans i germanes en humanitat estimats també entranyablement per Déu. Per això el dia de Corpus és el dia de la Caritat, que ens demana de traduir en aportacions concretes l’amor a tothom, particularment als qui es troben en la necessitat sobre tot ara que la pandèmia ha fet tants d’estralls.

Que en aquesta solemnitat de Corpus, com canta sant Tomàs d’Aquino, “la lloança sigui plena i sonora”, que “sigui joiós i esclatant el fervor dels nostres cors” (cf. Seqüència de Corpus).

Abadia de MontserratSolemnitat del Cos i de la Sang de Crist (14 juny 2020)