Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (18 d’abril de 2025)
Isaïes 52:13-53:12 / Hebreus 4:14-16; 5:7-9 / Joan 18:1-19:42
Hem provocat Déu. Els homes i les dones des de que ho som, hem tingut aquesta temptació de la provocació constant de Déu i molt sovint i hem caigut. Podríem repassar tota la història humana i trobaríem un exemple darrere un altre. Alguna vegada quan resem un salm, normalment algun d’aquests salms llargs que expliquen moments de la història d’Israel, compto les vegades en les que es diu que el Poble comet alguna infidelitat i, en un sol salm, són unes quantes.
Però naturalment, la gran provocació la recordem avui. Jesús de Natzaret era un home bo, just, profeta, guaridor i va morir crucificat després d’haver-ne fet mofa i escarni. Déu no vol la mort dels qui l’estimen. No vol la mort de cap innocent i avui hem llegit com tot un poble demanava la mort d’un que no tenia cap culpa.
La mort de qualsevol just innocent seria una provocació però només mirant aquest Jesús com el Crist, com l’ungit, com el Fill únic i estimat de Déu, entenem l’abast d’aquesta provocació. Hem provocat Déu matant el seu fill. El relat podria gairebé ser una història de la màfia. Ho dic en primera persona del plural, en un nosaltres que és molt fort i que fa mal. Soc conscient que més que de la suma dels individus, molts d’ells innocents d’aquest crim, parlo de l’exemple de la humanitat en el seu conjunt, que en la seva ambigüitat és capaç de fer molt de bé però també de ser col·laboradora en el mal.
Avui continuem sovint provocant Déu però des de la mort de Crist aquest desafiament passa per ell. En aquesta mort innocent de Crist que ens recorda la creu, hi veiem associades totes els Guerres, la fam, els infants morts a Gaza, o obligats a ser soldats a Àfrica o que són venuts o raptats, els desplaçats, o qualsevol altre misèria humana. Com si Ell mateix ens digués amb les paraules del Llibre de les lamentacions: “Tots vosaltres vianants, detureu-vos i vegeu, si hi ha cap dolor semblant al dolor que em turmenta”. És el text del Oh vos omnes que en diverses músiques, de Vitoria, de Pau Casals, cantem a Montserrat.
Per sobre de tot, però, ens sorprèn la reacció de Déu, la reacció de Crist a la nostra provocació. Cantarem aquesta reacció de Déu estrofa rere estrofa en els improperis. No és venjança, no és tornar-s’hi, no és violència per violència. És la pregunta trista pel sense sentit: Què t’he fet? En què t’he entristit? La resposta de Déu és: Perquè?
I frase rere frase, gesta rere gesta de Déu, la mateixa pregunta. Perquè?
Potser augmentada amb aquesta increpació final que escoltem: “Respon-me”.
Que difícil que és estimats germans i germanes respondre per totes les infidelitats a Déu de la nostra humanitat.
Que a prop d’això que està també l’actitud de Jesucrist durant la passió, especialment aquella frase: “Perquè em pegues?”
Però ni tan sols aquesta actitud humil, que apel·la a la intel·ligència dels nostres actes, no assegura cap solució màgica de part de Déu, com no assegura la vida a la terra de Jesús de Natzaret ni li estalvia la mort. La creu és la conseqüència final de l’Encarnació. És haver abraçat la condició humana fins a les seves darreres conseqüències i entre elles hi ha també assumir el sense sentit del mal.
Avui però, com una porta a tot el que vindrà, no hem parat des de la primera antífona de matines, de confessar que Jesucrist ens redimia i ens salvava per aquesta creu, és a dir per aquesta actitud que precisament no es revolta, no s’enfronta, sinó que sense renunciar a res del que creu, es deixa anar en mans de la humanitat. Perquè des d’aquesta creu Jesucrist perdona i Jesucrist acull el bon lladre al paradís. Ni tant sols avui, la provocació a Déu no queda per part d’Ell, sense una paraula salvadora. Per això també responem als improperis dient Sant Déu, Sant Fort, Sant immortal, tingueu pietat de nosaltres.
I a mi? Quina crida em fa Déu amb la seva actitud?
Ens demana que responguem al perquè del seu dolor i del seu sofriment. Ens demana una resposta no violenta?
Ens demana que trobem el nostre lloc . No podríem comprendre des d’aquest sentit l’obediència de Jesucrist a la creu com acompliment de la voluntat del Pare. Frase que ens costa tan, tan difícil ens resulta que Déu volgués la creu. Potser allò que el Senyor ens demana és que no intentem respondre a la vida i a la seva voluntat amb impossibles sinó amb la mesura humana amb la qual va respondre Jesús de Natzaret, que passa sovint per una o una altra creu, esperant que Déu confirmi en nosaltres, com va fer amb ell, la nostra resposta que no es queda en la creu sinó que mira ja a la nit de Pasqua, que esperem en silenci durant el repòs del nostre dissabte sant.
Última actualització: 18 abril 2025