Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (16 de novembre de 2025)
Malaquies 3:19-20a / 2 Tessalonicencs 3:7-12 / Lluc 21:5-19
Benvolguts germans i germanes,
L’evangeli d’aquest diumenge és un text desconcertant i, si li haguéssim de posar títol, penso que podria ser: Quan sembla que el sol no surt mai.
En la primera part, sant Lluc ens explica la darrera visita de Jesús a Jerusalem. Alguns dels qui l’acompanyen s’admiren en contemplar la bellesa del temple, les seves pedres magnífiques i les ofrenes que el decoraven. Jesús, però, té una mirada diferent. Els seus ulls de profeta no es deixen seduir per l’esplendor exterior; veu que, sota aquella aparença de religiositat, el cor del poble no acull el Regne de Déu. Per això anuncia amb valentia: “Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra.”
Davant aquesta afirmació, els qui anaven amb ell li pregunten com pot desaparèixer allò que sembla tan sòlid, tan fonamental. No han entès que Jesús no parla de destrucció material, sinó d’alliberar el cor humà de tot allò que, sota aparences sagrades, impedeix la veritable trobada amb Déu. El temple s’havia convertit en un espai on no s’acollia ni Déu ni els qui sofrien, sinó en un mercat, en una cova de lladres. Jesús, amb la seva acció profètica, va voler purificar-lo, no pas destruir-lo, perquè el veritable temple és el cor de cadascú i la comunitat viva dels qui estimen i serveixen.
La segona part de l’evangeli, amb un llenguatge apocalíptic, ens parla de guerres, de revoltes, de persecucions i de proves: “Una nació prendrà les armes contra una altra… hi haurà fams i pestes… us perseguiran, us acusaran per portar el meu nom.” No és difícil reconèixer en aquestes paraules situacions que també avui ens envolten: guerres absurdes, fams que escandalitzen, violències que trenquen vides innocents. Cristians d’arreu són perseguits, maltractats i assassinats per mantenir-se fidels a la seva fe, o bé, sota formes molt subtils i amb aparença de legalitat, els creients en Jesús són menystinguts i objecte d’escarni. Sembla que la història repeteixi el drama que Jesús descriu.
Si estem atents, ens adonem que, en el nostre avui, hi ha situacions semblants o iguals a les que descriu l’evangelista. Jesús ens parla de realitats que coneixem, encara que no siguin guerres amb armes, sinó altres guerres: la de la malaltia física o psíquica que no afluixa, la precarietat econòmica, la solitud, la incomprensió, la guerra de viure al límit, a punt de trencar-se… i un llarg etcètera que cadascú podria completar.
Jesús coneix aquesta realitat. Per això no parla d’un món de fantasia. Parla del món real, del nostre; parla d’una realitat que, de vegades, pesa tant que sembla que la vida s’esfondri sota els peus. I just enmig d’aquest panorama, Jesús diu unes paraules que només pot dir algú que estima de veritat: “No tingueu por”, “No es perdrà ni un cabell del vostre cap.” Són paraules que no neguen el dolor, però no li permeten tenir l’última paraula.
Són paraules que només pot pronunciar algú que estima de debò, algú que —com ens narra el mateix evangelista Lluc (23,44-45)— mentre agonitzava penjat a la creu va experimentar que, tot i ser migdia, es va fer foscor sobre tota la terra fins a mitja tarda; “el sol s’havia eclipsat”. Però el tercer dia, l’amor etern del Pare pel Fill, l’estimat des de sempre, no va quedar reclòs en el sepulcre, sinó que va ressuscitar com el sol que no es pon mai.
Aquesta fe confiada i valenta és la mateixa que va sostenir Etty Hillesum, una jove jueva holandesa que va morir a Auschwitz el 1943. Enmig de l’horror dels camps, va escriure en el seu diari unes paraules impressionants: “No és Déu qui ens pot ajudar, sinó nosaltres qui hem d’ajudar-lo a ell. Hem de defensar un petit racó de Déu dins nostre.” (Hillesum, Etty. Una vida commocionada: Diari 1941-1943. 12 de juliol de 1942. Anthropos, Barcelona 2007.)
Sense perdre la lucidesa davant la barbàrie, va descobrir que mantenir viva la fe, la bondat i la confiança era la manera més profunda de vèncer el mal. Va comprendre que el més important és no deixar morir Déu dins nostre: que la seva presència —en forma de bondat, d’amor, de fe— continuï viva, fins i tot quan tot sembla perdut.
Arribats a aquest punt, m’atreveixo, sense cap mena de pretensió, a compartir tres certeses per al nostre avui que ens proposa el text evangèlic que hem proclamat.
La primera certesa que l’evangeli ens recorda és que la història humana, amb tots els seus drames i esperances, té un sentit. Tot el que és provisional acabarà un dia, però no per desaparèixer en el no-res, sinó per deixar pas a la Vida definitiva. Viure recordant la nostra fragilitat ens fa més conscients del valor del present i més capaços d’estimar amb autenticitat.
La segona certesa és que, enmig del dolor, sempre hi ha una escletxa d’esperança. Jesús promet que cap sofriment viscut per amor quedarà perdut. En el caos del món, Déu no ens mira com un jutge distant, sinó com un Pare que guarda amb tendresa cada fragment de la nostra vida.
I la tercera certesa —la més gran— és que les paraules de Jesús no passaran mai. En un món on tantes coses canvien i s’esfondren, la seva paraula és roca ferma. Ens diu que no caminem cap al buit, sinó cap a l’abraçada amb Déu. Les nostres obres petites, els gestos d’amor, de perdó, de servei i de justícia, són llavors de vida eterna. Ningú no sap el dia ni l’hora, però Jesús vindrà, i les seves paraules continuaran sostenint-nos fins al final, com han sostingut tants màrtirs, d’ahir i d’avui, en el seu camí.
Germans i germanes, aquestes certeses ens poden ajudar a descobrir com el sol malda per despuntar, malgrat les desgràcies que ens envolten. És el que fan els sentinelles de les aurores de l’impossible, que continuen vetllant, sostenint, encoratjant, consolant, acompanyant… És el que fan tots els qui se senten fascinats pel rostre transfigurat del crucificat.
Última actualització: 17 novembre 2025