Diumenge XXXIII de durant l’any (19 novembre 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (19 de novembre de 2023)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 23:14-301-12

 

Benvolguts germans i germanes,

Ens trobem a les darreries de l’any litúrgic i les lectures ens conviden a fer balanç. En els evangelis d’aquests dies hi trobem les paràboles anomenades del judici, totes elles tretes del capítol 25 de Mateu: la paràbola de les deu verges que vam sentir la setmana passada, la paràbola dels talents que ens ha estat proclamat avui i el gran retaule del judici final que sentirem la setmana vinent.

Aquests són tres textos on Jesús ens vol transmetre la seriositat d’aquesta vida: les nostres eleccions d’avui comprometen la nostra eternitat. La paràbola de les deu verges ens diu que ens cal una actitud de vetlla, d’espera vigilant, com a única manera sàvia de viure la fe. El gran retaule del judici final ens mostra que el que compromet la nostra eternitat és l’atenció que donem als més petits, als més pobres, als més ferits. Entre aquests dos textos, hi ha la paràbola de talents que ens suggereix quines actituds han de guiar el nostre cor per prendre decisions.

La paràbola és ben coneguda. És d’aquelles que els qui vam anar de petits a catequesi no hem oblidat mai. Un amo surt de viatge i deixa als seus servents diversos talents perquè els administrin. A la tornada els demana comptes, però no tots han actuat amb la mateixa diligència. Els dos primers els han invertit i han tret beneficis. El tercer, poruc, ha enterrat el seu talent i ara s’enfronta als retrets de l’amo.

La diferència entre els dos tipus d’administradors, no és mesura tant en si han obtingut beneficis o no, l’important no és la quantitat dels dons o els guanys, si no l’actitud de confiança o de por davant la responsabilitat que els ha estat donada. El bon administrador s’arrisca a fer un mal negoci o no tenir el benefici previst, però treballa amb la confiança que el seu amo té en ell. El qui amaga el talent retrata la persona presonera d’una falsa imatge de Déu com a jutge rigorós que fa por i no inspira confiança. Per això es queda paralitzat sense fer res de positiu i perdent l’oportunitat d’usar en bé dels altres els talents rebuts. Però el més greu, no és que no hagi sabut treure fruit del talent confiat, sinó que es pensa que ha actuar correctament. Aquest servent no només ha fracassat en la seva missió, sinó en tota la seva vida.

Acaba la paràbola amb el càstig al mal administrador. Aquest és condemnat sense haver fet res de dolent; simplement per no haver fet res, per limitar-se a conservar allò que li ha estat confiat. Jesús dedica unes paraules ben fortes i tallants a aquest administrador que només sap conservar. Són unes paraules difícils d’acceptar: “a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda.” Sembla exagerat, fins i tot injust….. però atenció, ens trobem en una paràbola, aquí no es tracta de diners ni de bens materials. És tracte d’amor. No és cert que sovint, quan ajudem a algú, quan fem un regal, som més feliços, estem més satisfets, que quan el rebem? L’amor té aquesta paradoxa, quan més donem, més tenim. D’això tracta l’evangeli d’avui. 

Jesús ens parla de rics i pobres en amor i no pas de diners. Ens parla d’estimar Déu amb obres i de veritat i no només de paraula. Ens parla del seguiment de Jesús i de prendre cada dia la seva creu i no només de saber teologia. És a dir, no ens servirà de res conèixer bé l’evangeli si aquest no ens transforma i el sabem fer vida en el nostre quefer quotidià.

Fer que els nostres talents donin fruit és prendre el risc de l’amor, és estimar els nostres enemics, és perdonar aquells que ens ofenen constantment, és invitar a taula aquells que mai ens ho podran tornar. 

Obrir les mans als pobres, allargar-la als necessitats, tal com diu al llibre dels Proverbis, és invertir en eternitat o, tal com deia Santa Teresa de Lisieux, és “tocar el banc de l’Amor”. Perquè arribarà un dia, i tots ho sabem, que serem jutjats, sí, però serem jutjats en l’amor; de tot allò que hem fet, i també d’allò que hem deixat de fer.

Germans i germanes, Jesús ens convida a canviar de mentalitat: del temor paralitzant i l’obediència mesquina, a la perspectiva de l’amor alliberador i la confiança creativa. La veritable natura de la relació entre Déu i la persona és l’amor. El deixeble de Jesús, els cristians, hem d’actuar sempre en la lògica de l’amor i traduir el missatge evangèlic en actes concrets, generosos i atrevits.

La paràbola d’avui és una crida d’atenció a no tancar-se en un mateix, si no a anar cap a l’altre; a no refugiar-se en una fe estàtica, sinó a treballar-la i a fer-la créixer. Cadascú rep els dons que rep. Déu és lliure i sorprenent en les seves decisions. Però el que conta és l’actitud de la nostra resposta. El Regne de Déu és iniciativa de Déu, sí, però també és fruit de la nostra col·laboració.

Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (19 novembre 2023)

Diumenge XXXIII de durant l’any (13 de novembre de 2022)

Homilia de Mns. Javier Vilanova, Bisbe Auxiliar de Barcelona (13 de novembre de 2022)

Malaquies 3:19-20a / 2 Tessalonicencs 3:7-12 / Lluc 21:5-19

 

https://youtube.com/watch?v=QA263X-FR9k

Abadia de MontserratDiumenge XXXIII de durant l’any (13 de novembre de 2022)

Diumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (15 novembre 2020)

Proverbis 31:10-13.19-20.30-31 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 25:14-30

 

Estimats germans i germanes en la fe:

Estem arribant al final de l’any litúrgic i les lectures d’aquests dies ens posen en la tessitura d’una tensió escatològica que ens reenvia ja vers l’Advent que s’està apropant. En aquest sentit, podem citar el que ens deia la primera carta als tessalonicencs: «La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat, quan de sobte vindrà la devastació, com els dolors a la dona que ha de tenir un fill, i no se n’escaparà ningú».

Però aquesta tensió escatològica també té el seu ressò en la història. També nosaltres, fa uns mesos, ens pensàvem que tot estava en pau i ben assegurat, mentre que de sobte i sense que se n’escapi ningú ens està assotant una pandèmia que ha paralitzat el món. Com un dels administradors de què ens parla l’evangeli, també nosaltres tenim por.

Tenim por d’emmalaltir greument, de morir tot deixant a mig fer els nostres projectes. A més, la crisi sanitària ha vingut també acompanyada d’una greu crisi econòmica: empreses i botigues tancades que lluiten per sobreviure fins que arribin temps millors. Treballadors sense feina. Milions de persones confinades, algunes de les quals patint en silenci dins de les llars la violència de gènere i els abusos. El nombre dels suïcidis ha augmentat.

La crisi ens ha agafat ben preparats a nivell tècnic i científic: el desenvolupament de la vacuna que en circumstàncies normals s’hagués fet en anys, el podrem fer en uns mesos. Però, tanmateix, no estàvem massa ben equipats moralment per afrontar uns fets tant greus com els que ens ha tocat viure. Ja les darreres crisis econòmiques i socials que havíem viscut ens havien avisat d’aquest fet.

Com a cristians no podem interpretar tots aquests esdeveniments des de punts de vista massa simples o parcials. És lògic que ens preguntem també: On és Déu? Per què ha permès tot això? És que ha estat un càstig diví? Tenim tot el dret de fer-nos aquestes preguntes. Però també hem de saber que Déu no és com aquell amo de l’evangeli que se n’anà fora del país i deixà sols els seus treballadors. Déu està sempre present entre nosaltres i mai no ens abandona.

És més, si retornem a les lectures d’avui i a les d’aquestes darreres setmanes del temps litúrgic, veiem que Déu ens proposa de viure segons aquelles virtuts que ens permeten de superar els obstacles de la vida amb els ulls sempre posats en el Senyor. Podríem destacar-ne tres, d’aquestes virtuts: l’esperança, la perseverança i la solidaritat.

L’esperança és la virtut essencial del cristià. Confiem en Déu i en el seu amor vers nosaltres. Sabem que el nostre pelegrinatge, per més dur que sigui, té un terme feliç. La darrera paraula no la tenen mai el mal o la mort, sinó la felicitat i la vida. Déu sempre ens dóna una segona oportunitat. L’esperança ens diu que el moment més fosc de la nit és just abans de l’albada.

La perseverança ens porta a no defallir, a resistir. No es tracta d’un mer estoïcisme sinó que la perseverança és fruit de la nostra esperança. En un món on la immediatesa és tant important ens oblidem de vegades que cal perseverar pacientment per tal de sortir vencedors. No és tampoc una perseverança passiva, d’esperar simplement que vinguin temps millors. Cal que vagi acompanyada també de l’acció prudent però decidida.

La solidaritat ens la posa de manifest l’evangeli que hem llegit avui: tots nosaltres hem d’administrar els dons i els béns que hem rebut i posar-los al servei dels altres. Ningú no se salva tot sol: ens necessitem els uns als altres. Ho hem vist especialment aquests dies amb tants treballadors i voluntaris: metges, sanitaris, policies, Caritas, Creu Roja i un llarg etcètera.

Precisament avui, commemorem la jornada mundial dels pobres, instituïda pel Papa Francesc. Només a través de la solidaritat aconseguirem fer un món més feliç i més just. Els pobres ja no només són «els altres» també nosaltres en som. Les nostres debilitats i les nostres necessitats s’han posat de manifest ara més que mai.

Germans i germanes, sapiguem administrar bé en aquest món els dons que Déu ens ha donat perquè puguem arribar un dia a la seva presència i sentir la seva veu que ens diu: «Molt bé, administrador bo i prudent. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Abadia de MontserratDiumenge de la XXXIII setmana (15 novembre 2020)