Homilia del P. JOan M Mayol, monjo de Montserrat (5 d’octubre de 2025)
Habacuc 1:2-3; 2:2-4 / 2 Timoteu 1:6-8.13-14 / Lluc 17:5-10
En rumiar, pregar i contemplar aquest fragment de l’evangeli d’avui, em preguntava a mi mateix: Per què deu ser que Jesús escull, per comparar la fe veritable, el gra de mostassa i no, per exemple, el gra de sorra? Els seus contemporanis estaven acostumats a veure grans quantitats de sorra en les zones desèrtiques que tenien ben a prop; els grans bancals d’arena semblarien una millor comparació si parléssim d’abundància, de tenir-ne més. En canvi, el gra de mostassa passa més desapercebut, gairebé és un polsim, i no abunda tant.
Per què, doncs, Jesús escull el gra de mostassa i no el de sorra per comparar la fe?
En què es diferencien realment un gra de sorra i un gra de mostassa? En què són radicalment diferents?
Doncs, en què la sorra, per molt abundant que sigui, no genera vida nova, i el gra de mostassa, per petit que sigui, sí. El secret no està en la quantitat, sinó en el potencial que té la fe en ella mateixa, igual que el gra de mostassa.
La fe és el mateix do de la vida, que porta en ella un potencial infinit per descobrir. És confiança en Aquell que ens l’ha donada, i que és en nosaltres com l’aire que respirem. La fe cristiana se sosté en el testimoni del Fill de Déu, que sap, veritablement, el secret de la fe —que és tant com dir: els secrets del Regne.
Els deixebles, ho sabem per l’evangeli, confien en Jesús —és clar, per això el segueixen—; l’han vist fer signes, i moltes de les paraules de Jesús els han fet veure la Llei d’una manera nova, més viva. Però, uns versets abans dels que avui hem proclamat en l’evangeli, els ha parlat també d’allò que és detestable als ulls de Déu: l’amor als diners, la infidelitat conjugal… i aquí ja arrufen el nas. Encara hi entren, però quan arriben al tema del perdó, es planten. Fins aquí confiaven en ell; més enllà, no es veuen amb prou forces, i per això demanen més fe a Jesús.
Estigueu alerta! —els havia dit—.
Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se’n penedeix, perdona’l.
I si t’ofèn set vegades al dia, i set vegades torna per dir-te:
“Me’n penedeixo”, tu l’has de perdonar.
I ells li diuen: “Senyor, doneu-nos més fe.”
No es tracta de tenir més o menys fe; es tracta de posar la fe en Déu, i no pas en un mateix. Amb la fe posada en les pròpies forces, el manament del perdó és impossible. Però, posant la fe en Déu, es produeix en nosaltres la vida que hi ha en Déu, que és amor.
La fe, aquest instint natural de confiança que tothom té, s’ha de posar en quelcom més gran que un mateix. La fe, com el gra de mostassa, cal sembrar-la perquè doni fruit. Cal sembrar-la en la terra bona de la Paraula fidel de Déu, que mai no enganya, perquè neixi quelcom grandiós en el nostre cor: l’amor de Déu. Només des d’aquí els impossibles poden ser vençuts.
Com deia sant Francesc d’Assís al segle XIII, un gra de mostassa enmig de molts grans de sorra: “Comença fent el que és necessari, després el que és possible, i de sobte estaràs fent l’impossible.”
Comença fent el que és necessari: ser humil, necessitat de misericòrdia com el que més; després el que és possible: el perdó sincer; i, de sobte, estaràs fent l’impossible: tornar a confiar, més prudentment; tornar a estimar, més madurament. En definitiva, viure amb més llibertat i amb més pau.
El perdó que Jesús proposa només es pot viure, com ell, en la categoria de Servent: aquell que, com el profetitzat per Isaïes, amb el perdó, pren damunt seu el pecat que no és seu per alliberar-nos a tots. No és qüestió de mèrits, sinó de generositat, com a resposta infinitament agraïda a un Amor que, fent-se perdó i misericòrdia, ens ha ensenyat a estimar per: “viure per viure eternament”, com deia un monjo ancià que vaig conèixer a la Infermeria del monestir quan vaig entrar a Montserrat com a monjo.
La fe, germans, és més acció que coneixement, més amor arriscat que seguretats, però és vida. Tota altra alternativa ens deixa tirats en el fracàs.
Per alimentar la fe en Déu cal pregar-la en el fons del cor, celebrar-la en els sagraments i compartir-la en la caritat. Perquè en totes tres és el Senyor qui es dona com a aliment, com ara ho farà en la fracció del pa i el combregar de cadascú amb fe.
Última actualització: 7 octubre 2025